El que Apple hi ha posat segur és una xifra amb molts zeros. No s’ha donat la xifra concreta, com passa en altres casos, però n’hi ha prou amb els primers minuts de la sèrie perquè sigui evident la inversió. Paisatges que es perden en l’horitzó, estructures gegantines que ocupen tota la pantalla, ciutats que brillen com milers d’estrelles en moviment, ascensors que baixen distàncies inassimilables per l’ull humà. Tot és gegantí i inabastable, i per tant també hipnòtic, a l’adaptació en forma de sèrie de Fundació, l’obra d’Isaac Asimov, que s’ha estrenat a Apple TV+. La inversió era necessària per poder recrear aquest univers i que fes la impressió que ens embolcalla. El resultat inicial, com a mínim al primer episodi que es el que he pogut mirar per escriure aquesta crítica, és més que satisfactori. Particularment a la trama de Gaal Dormick, una jove que arriba a Trantor, capital de l’Imperi Gal·làctic, i que és el personatge que s’utilitza per introduir l’espectador en aquest món. El seu impacte durant el viatge i en la seva arribada és anàloga a la nostra. Ens sentim empetitits davant l’enormitat d’un univers gal·làctic que, si no som lectors de l’obra original, encara hem de descobrir.
Però l’aspecte visual és només una part de la dificultat d’encarar aquest projecte. No és l’impediment més gran. L’autèntic repte d’adaptar Fundació, i el que explica que s’hagi intentat fer en diverses ocasions i els projectes sempre hagin quedat aturats en algun punt, és la dimensió de la història que explica. Només el primer llibre recorre 200 anys d’història. La magnitud del projecte fa que els personatges no deixin de ser petites partícules relativament importants per la història que s’explica i que tampoc requerixen d’un gran desenvolupament. El protagonista de Fundació no és cap individu, si no la civilització. Això fa molt difícil traslladar l’obra al llenguatge audiovisual, sigui una pel·lícula o una sèrie, però és particularment contraintuitiu en una sèrie on l’arc del protagonista acostuma a ser un element clau de la narració episòdica i el que fa, sovint, que l’espectador s’enganxi a una història. Fins i tot en sèries amb mons molt grans, els conflictes dels diferents personatges és el que implica l’audiència.
Al primer episodi l’adaptació supera aquest repte explicant molt bé perquè el que està passant és important per als personatges. Facilita a l’espectador que s’agafi a la història de la ja mencionada Gaal i del matemàtic Hari Seldon per arrossegar-nos en el seu món. A través d’aquest últim personatge, interpretat per Jared Harris, es fa una síntesi de la història que és molt assequible: amb les seves teories, el matemàtic està adquirint una notorietat que no agrada als poderosos. Així, es dona als nouvinguts una trama que genera interès ràpidament, encara que això passi per dibuixar un malvat unidimensional, interpretat per Lee Pace, mentre que els lectors experts descobreixen que, malgrat les llibertats creatives dels guionistes, l’adaptació és, en essència, fidel a l’obra. La gran pregunta és si això serà suficient. I és que el repte de la sèrie no és només adaptar encertadament Fundació, si no fer-ho de manera que interessi a un públic prou ampli com perquè la inversió econòmica tingui sentit. I aquí és on penso que difícilment superarà el repte. No tant per l’estratègia emprada, que és l’adequada, si no perquè em temo que el material en què es basa continuarà sent inevitablement minoritari.
Foundation
Creador: David S. Goyer (basant-se en l’obra d’Isaac Asimov)
Repartiment: Jared Harris, Lee Pace.
Sèrie: 1 temporada
Plataforma: Apple TV+