L’actualitat desconcertant del pensament del Noi del Sucre

La biografia de Salvador Seguí i Rubinat (1887-1923) es podria equiparar amb la microhistòria de l’anarcosindicalisme. La seua trajectòria va ser intensa, agitada, capaç d’obtenir grans triomfs en el seu àmbit i tallada de soca-rel pels poders fàctics.

Pintor de professió i líder de la CNT, Seguí va consolidar la seua popularitat amb la vaga de la Canadenca del 1919, quan va posar el seu sindicat a disposició dels obrers d’aquesta fàbrica amb una estratègia eficaç que va desembocar, després de llargs mesos de lluita, en les millores salarials exigides pels treballadors i la fi de la repressió. Curiosament, en el context actual de la política catalana, aquesta vaga s’ha reivindicat de manera reiterada per organitzacions independentistes que, al seu torn, no han acostumat a esmentar el paper del Noi del Sucre en aquells fets. És això, també, el que lamenta l’editor Jordi Martí a la nota prèvia als textos. Segons ell, les mentides o els silencis sobre l’anarquisme “han deixat un pòsit que aquest llibre intenta combatre obrint al domini públic l’obra escrita d’un dels líders sindicals i anarquistes més destacats, a tots els nivells, de la història dels Països Catalans”. Com que no hi ha acció eficaç sense un pensament i una estratègia prèvia que la sustenten, aquest llibre recull les reflexions de Salvador Seguí al llarg dels seus anys més agitats. Reflexions fetes o en clau social, en clau nacional o internacional que encara són de gran actualitat.

En el primer dels casos, cal destacar que Seguí va ser sempre un ferm defensor del sindicalisme i un clar enemic del parlamentarisme. Pel simple fet que considerava, aquesta última pràctica, una eina condemnada al fracàs i aplicada per perpetuar els poderosos als seus espais de benestar. En aquest sentit, el Noi del Sucre s’enfrontava a la UGT. Preguntat, pel diari España Nueva al setembre de 1919, sobre les prioritats de la classe obrera, Seguí responia: “La CNT guanyarà la batalla a la UGT, perquè els obrers, cansats i desenganyats dels polítics, de donar diners de les societats obreres per a despeses electorals, veuen en la Confederació l’instrument de lluita que necessiten per triomfar”. Segons Seguí, els treballadors “dirigits pels socialistes” semblaven més preocupats per la política que per l’emancipació.

En aquest mateix sentit, en declaracions al diari La Libertad a l’octubre del 1920, Seguí asseverava: “Volem sostreure la UGT de les influències del partit socialista. Els obrers que formen part de la UGT no han de romandre més temps sota la tutela d’un element estrany. Aquest element estrany és el partit socialista (...) la seva funció és ben diferent a la nostra. Nosaltres creiem que la lluita de classes, que necessàriament hem de sostenir, no pot ser realitzada per una altra entitat que no sigui el sindicat, i que qualsevol element que no sigui del sindicat obstaculitza en lloc d’accelerar la seva acció”. En aquest mateix article, Seguí justificava que “les mateixes raons que ens separen del socialisme militant ens empenyen a fugir de la lluita electoral”. I enraonava: “el fracàs del règim és el fracàs del parlamentarisme i, tot i que aquest sistema pogués inspirar-nos alguna confiança, continuaríem rebutjant-lo, perquè seria una insensatesa acollir-s’hi, ara que la seva inutilitat ha estat demostrada (...) els sindicats tenen una missió per complir que és fora de tota influència parlamentària o electoral. La nostra intervenció en les eleccions no serviria per res més que per donar al règim imperant una injecció que li permetés viure artificialment una mica més. I nosaltres no sentim cap simpatia pel règim”.

Tots aquests raonaments connectaven amb la desconfiança que Seguí, i l’anarcosindicalisme en general, sentia cap a la revolució russa. Tot respectant i admirant, en certa manera, tot el que es va desencadenar a l’octubre del 1917, “això no ens obliga a una submissió que no podríem expectar, ni a l’acceptació integral dels procediments emprats pels comunistes de l’eximperi tsar. Sense que aquestes paraules signifiquin censura, ja que de tot el que hem llegit sobre Rússia es desprèn que aquells companys varen actuar de la millor manera possible, pensem que la revolució ha de ser a Espanya una cosa molt diferent, i que el Poder no ha d’estar en mans d’un partit polític, per molt bones que siguin les intencions que tingui; sinó que ha de residir en els sindicats, perquè són, al cap i a la fi, les entitats que hauran de tenir les responsabilitats de la producció i de la distribució. La dictadura, si és que par arribar del règim burgès al comunisme hi ha necessitat d’exercir-la, ha de ser realitzada pels sindicats, en els quals resideix tota la força de la classe que ha de fer la revolució i assegurar-la”. En un discurs emès des de la presó de la Mola de Maó, on va anar a parar després de l’esmentada vaga de la Canadenca –i des d’on es comunicava amb carta amb qui seria futur president de la Generalitat, Lluís Companys–, resumia tot aquest pensament sentenciant que “no som leninistes perquè no creiem que l’Estat sigui, per més revolucionari i socialista que s’anomeni, qui ha d’usufructuar els elements de la producció. Els sindicats són els únics que tenen solvència per a això (...) l’Estat rus, per essencialment socialista que sigui, no és el cridat a distribuir la producció. Això seria tant com fer creure als homes en un factor sobrenatural”.

De fet, tant convençut n’estava que, segons Seguí, els obrers de l’Estat espanyol no estaven preparats per dur a terme la revolució. En un discurs a finals de desembre de 1919 a la Casa del Poble de Madrid assegurava que “no estem preparats, no tenim organització i”, en cas que “la revolució truqués a la porta de casa nostra”, “fins i tot hauríem de dir a la burgesia” que “nosaltres no volem acceptar aquesta responsabilitat”. El que calia era una orientació que, segons el colós de l’anarquisme, no procediria mai de la llavors recentment nascuda república soviètica. El seu neguit radicava en el fet que aquella revolució havia estat duta a terme pels partits i no pels sindicats, quan “no és el partit socialista del centre, ni és el partit socialista de la dreta, ni és el partit socialista de l’esquerra, qui pot assegurar la producció; és el delegat del Sindicat de Transports, és el delegat del Sindicat d’Alimentació, és el delegat del Sindicat Metal·lúrgic, és el delegat del Sindicat de la Construcció, qui té la responsabilitat, per la representació que té, d’assegurar totes aquestes necessitats per al conjunt de la col·lectivitat”. En definitiva, tal com deia també a la Casa del Poble de la capital espanyola, “l’hegemonia del proletariat no poden exercir-la mai ni els partits socialistes ni els grups anarquistes, aquesta hegemonia l’han d’exercir els sindicats professionals, els sindicalistes”.

Els discursos de Seguí amb vocació internacional, però, no es limitaven al que passava a l’extingit imperi dels tsars. El Noi del Sucre analitzava, per exemple, les polítiques del primer ministre britànic David Lloyd George (1863-1945), “a qui considerem el tipus representatiu del nou sistema capitalista, que tendeix a vincular la riquesa a l’Estat”. Assegurava l’anarcosindicalista que aquest dirigent liberal s’equivocava amb les seues polítiques per compensar els obrers que havien participat en la Primera Guerra Mundial. Ho argumentava en una intervenció al Congrés de Sants de la CNT a l’estiu de 1918. D’altra banda, tampoc no es poden deixar d’esmentar els pensaments lúcids de Seguí sobre el perquè de les guerres espanyoles al Marroc i els interessos estatals en l’ordre internacional que les van provocar.

Encara en clau internacional, en un article a Solidaridad Obrera, motivat per una estada que l’anarcosindicalista va fer a França a l’octubre de 1917, el Noi del Sucre es declarava admirador de la Revolució Francesa per criticar, al seu torn, la tradició regressiva de l’Estat espanyol. “Jo veig en el rostre dels pobladors de les Gàl·lies tota la tragèdia del moment; jo llegeixo en l’ànima d’aquests homes, avui greus i silenciosos, el jurament que han fet de sobreposar-se a la fatalitat; jo percebo la majestuosa serenitat de llurs vides que els fan, incommovibles, desafiar la mort... És el poble de la revolució, és la pàtria de la Commune, és la França de les grans lluites per la llibertat i la justícia... Són els herois que potser equivocadament defensen el tirà moral de la Humanitat. Hem nascut a Espanya i sabem què són les processons religioses de la fam, la resignació i la ignorància, la inconseqüència i la crueltat, la injustícia i el vilipendi; coneixem terres ermes i ciutats conventuals, coneixem la brutícia que tot ho envaeix, i els crims que es cometen a la nostra terra; coneixem un poble abjecte i indiferent als problemes essencials de la vida... És el poble dels toros, és la pàtria de Torquemada, és l’Espanya de les ‘cuarteladas’, és l’esperit d’Ignasi de Loyola que encara envaeix en tota l’ànima nacional”.

De fet, les crítiques de Seguí a l’Estat espanyol, a la seua política i a la seua tradició són constants. Són aquestes reflexions, possiblement, les que més poden identificar molts lectors actuals –condicionats pels fets que s’han donat els últims anys– amb el pensament de l’anarcosindicalista. Aquests arguments acostumaven a situar a la diana la burgesia oligarca catalana, representada per la Lliga Regionalista i pel Foment del Treball Nacional. “Tres aspectes es distingeixen fàcilment en la política espanyola: l’imperialista, que és una concessió feta a la camarilla; el de regressió social i dels grans negocis, que són concessions fetes al Foment del Treball Nacional i a la Lliga; i el de l’absència de l’esperit liberal, que és una resultant lògica de les claudicacions d’alguns cabdills demòcrates i de la indecisió, al límit de la covardia, d’altres”, assegurava en un article al desembre de 1921 a Vida Nueva.

En els viatges que feia per Espanya per fer discursos, Seguí acostumava a assenyalar amb duresa aquest espai polític catalanista, a qui considerava ferm enemic de la independència de Catalunya i ferm perpetuador del sistema polític espanyol. “Sabeu qui serien els primers a no acceptar la independència de Catalunya? Els mercaders de la Lliga Regionalista; la mateixa burgesia catalana, que està dins de la Lliga Regionalista, seria la que no acceptaria de cap manera la independència de Catalunya. Per això es planteja el problema fals [el del regionalisme], més que res per la ineptitud, per la miopia mental dels polítics d’Espanya, que han donat una certa importància a un problema que realment no era res més que una elucubració mental, una aspiració política de quelcom inconfessable dels líders de la Lliga”, deia a la Casa del Poble de Madrid. Seguí, de fet, no s’oposava a la independència de Catalunya, una alternativa que comptava amb defensors al Principat: més bé tot el contrari. A l’Ateneu de Madrid, mirava de convèncer dels avantatges que podia tindre aquesta possibilitat per a tots els espanyols. “Una Catalunya alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant, és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia”.

Precisament, els pistolers dels Sindicats Lliures, al servei de l’oligarquia catalana de l’època, van acabar amb la vida de Salvador Seguí el 10 de març de 1923. Ho explicava la seua vídua, Teresa Muntaner, a Triunfo l’any 1973, en una entrevista emotiva, detallada i ben interessant que recull, també, aquest llibre. Un llibre que destaca la vigència d’un pensament arraconat, que alguns han aconseguit que caiga en l’oblit després d’haver estat determinat durant el primer terç del segle XX als Països Catalans. Els esdeveniments posteriors, el joc brut de l’Estat, la consolidació del parlamentarisme, el sindicalisme descafeïnat i molts altres factors han fet de l’anarquisme un moviment marginal en el present i del qual, curiosament, poca gent és conscient de la força i de la capacitat que va tindre en el passat. Aquest llibre editat per Lo Diable Gros contribueix a reconciliar l’anarcosindicalisme amb la seua història, davant una amnèsia que no sembla gens casual.