Llum Quiñonero: «La història de Miquel Grau és la història de tot un país»

-Qui era Llum Quiñonero el 1977?

-Una jove alacantina que tot just acabava la carrera d’Història. Militava al Moviment Comunista del País Valencià. Des de l’entrada a la universitat estàvem implicats en la lluita estudiantil i contribuíem a l’organització política a la ciutat. Durant les primeres eleccions legislatives, celebrades pocs mesos abans, jo havia sigut candidata amb el MCPV, cosa que m’havia donat a conèixer a Alacant.

-I Miquel Grau? Quina era la seua relació amb ell?

-Miquel Grau era amic meu, company de la meua germana. Estava fent el servei militar a Ferrol, Galícia, i va tornar de permís a Alacant per fer uns exàmens a l’Escola de Comerç, on estudiava. Alhora, també treballava per les nits. Miquel era el gran de quatre germans d’una família que havia arribat a Alacant procedent del Baix Segura per buscar una vida millor. D’alguna manera, aquesta família representa molt bé les famílies de l’època.

-Una família humil que, segons explica al llibre, no estava polititzada.

-No exactament. Era difícil saber si les famílies estaven o no polititzades en aquell moment, perquè hi havia un silenci imposat. A les cases normalment no es parlava de política.

-Sabien, els seus pares, de les inquietuds polítiques de Miquel Grau?

-No ho sé. Jo parlava amb Miquel perquè era el company de la meua germana –que va morir fa pocs anys–, ella era el nostre punt de connexió. Miquel, en tot cas, tenia ganes de formar part del canvi polític que en aquell moment s’estava produint, però no podia participar tant com volia en aquest sentit perquè estava fent el servei militar.

-Què era el Moviment Comunista del País Valencià?

-Era un partit a l’esquerra del Partit Comunista. En aquell moment, el PCE era un partit majoritari, però tenia una tradició estalinista que no connectava amb tothom. Per això, a l’esquerra del PCE hi havia tota una sèrie de partits que no combregaven amb les polítiques de la URSS, les del comunisme oficial. Alhora, teníem unes inquietuds des del punt de vista nacional i cultural que el PCE no duia del tot incorporades. De fet, el Moviment Comunista va nàixer com a tal i, tot seguit, es va reproduir a l’Aragó, al País Valencià i a molts altres territoris amb aspiracions d’autonomia, i l’MC s’acabaria convertint en un partit federal, defensor de les identitats dels pobles de l’Estat espanyol.

-Explica que Grau estava penjant cartells a la «zona nacional» d’Alacant, la del centre, la més conservadora i la que actualment vota més en massa els partits de la dreta espanyola. No ha canviat, políticament, el centre d’Alacant des d’aquells anys.

-No, no. De fet, es pot dir que la «zona nacional» s’ha ampliat. Entre altres coses, perquè sabem que el vot de la dreta no només procedeix dels barris benestants. En aquell moment, al centre d’Alacant se solia concentrar la ciutadania que estava en contra, o que almenys veia amb escepticisme el canvi democràtic.

-Quin paper va desenvolupar el valencianisme a Alacant aquells anys? Mai abans no s’havia celebrat un 9 d’octubre fins el 1977.

-En aquell moment ressorgia, d’alguna manera, la reivindicació valenciana. La gent més jove i militant defensàvem la llengua amb molt d’entusiasme, ens identificàvem amb la senyera, promovíem l’ensenyament del valencià, l’Estatut d’autonomia, vam recuperar la llengua, vam viatjar per totes les comarques per defensar-la... Va ser un moment de canvi molt important en el qual, fins i tot, es van constituir assemblees arreu del País Valencià, amb l’Assemblea de Catalunya com a gran inspirador. Hi havia un canvi en ebullició i un sentiment de l’esquerra molt fort que arrossegava, també, formacions de dreta en defensa de l’autonomia. En aquell moment encara no hi havia institucions autonòmiques, i es va celebrar una reunió de tots els parlamentaris valencians al Congrés en l’anomenada Assemblea de Parlamentaris. Allà hi havia partits amb representació, organitzacions, sindicats... I tots, de manera unànime, vam convocar aquella manifestació del 9 d’octubre del 1977.

-Què va passar perquè un jove com Miquel Grau, de Rafal, localitat castellanoparlant del Baix Segura, es comprometera amb l’Estatut d’Autonomia del País Valencià?

-Aquell era un compromís molt ampli. La lluita pel canvi democràtic duia inclosa la lluita per l’Estatut d’Autonomia i per la llengua per trencar amb el franquisme. La marxa pel País Valencià va començar a Oriola, capital del Baix Segura, i totes les iniciatives connectaven amb aquelles reivindicacions. El problema va ser que després, els partits majoritaris es van despenjar d’aquell moviment tan fort.

-Per a la dreta d’Alacant havia de ser una sorpresa tota aquella onada política de renovació.

-Evidentment. Una sorpresa total. Cal recordar que la dreta d’Alacant era, directament, la dreta franquista, i no la que tenim ara, que d’alguna manera s’ha renovat amb generacions noves que no van conèixer el franquisme. Però aleshores sí que eren franquistes. I tot aquell moviment, per a ells, era intolerable.

-L’atemptat contra Miquel Grau es va produir la nit del 6 d’octubre del 1977. Va morir dies més tard a l’hospital. En la seua defensa es van implicar persones com Ciprià Ciscar, qui més tard seria conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana i responsable de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Hi va haver un treball molt seriós i compromès per la reparació.

-En aquell moment, Ciprià era un jove recentment llicenciat, compromès però desconegut. Encara havien de passar moltes coses. Era un moment en què les expectatives de canvi eren enormes, i Ciscar va estar allà perquè vam fer una denúncia molt important, una feina molt intensa i exitosa per part d’un grup de joves que vam declarar una guerra frontal al poder, a les forces policials i a tota l’estructura franquista. Aquesta actitud de denúncia, amb una política d’aliances gran, va servir per fer entendre que el que va passar aquella nit a Alacant estava passant, també, a tot el País Valencià. El cartell que penjava Miquel Grau l’estava penjant gent per tot arreu, amb molta il·lusió i entusiasme. I també amb crítiques inesperades, perquè el cartell en si no deia res, però ara sabem que sí, que aquell cartell deia moltes coses. Era una causa comuna. La nostra actitud, la nostra capacitat de resposta i el fet que moltíssima gent es mobilitzara va ser molt important, tal com es va veure el dia 9 d’octubre d’aquell any a València. Tot va quedar simbolitzat amb la cançó d’Al Tall, que van cantar per primera vegada a l’Aplec del Puig del 1977. Era un sentiment que arribava a tot el país.

-El seu botxí, Miguel Ángel Panadero Sandoval, militava a Fuerza Nueva. Va confessar el crim, però va intentar desvincular el seu acte d’una motivació política. Les autoritats es van creure aquest argument?

-Les autoritats van treballar perquè aquest argument constara com a argument real. Van intentar fer creure que aquell va ser un assumpte privat, que els fets no obeïen a una motivació política, sinó al fet que alguns estaven embrutant amb cartells les parets d’un edifici.

-El van condemnar per homicidi a 12 anys, però va ser indultat el 1981. A què obeïa aquell indult? Com va reaccionar Alacant?

-No hi va haver reacció perquè no ens van informar d’aquella decisió. Miquel va ser assassinat l’octubre de 1977, en juny del 1978 es va celebrar el judici i al desembre d’aquell any es va decretar l’indult. Però va eixir de la presó el 1981 perquè l’indult va ser parcial, es va concedir a la meitat de la pena, tot i que abans de ser alliberat Panadero Sandoval va gaudir d’un fum de permisos. Per descomptat, no va estar a la presó ni la meitat del temps de la condemna. Va quedar lliure poc després del 23-F.

-Abans, la policia va impedir l’homenatge popular a Miquel Grau durant el seu soterrar. I després de moltes dècades, ja al 2016, l’Ajuntament d’Alacant el va recordar amb un monòlit, que es va instal·lar al lloc dels fets amb el suport de totes les forces de l’Ajuntament.

-Va ser una decisió de l’últim Govern d’esquerres que hi va haver a la ciutat. També van reconèixer Miquel Grau amb la Medalla d’Or de la ciutat i li van dedicar una placa que, per cert, ha estat tacada, arrencada i destrossada una desena de vegades. Fa unes setmanes la van restituir i ara no té quasi llegenda, no explica per què va morir.

-Des de l’Ajuntament han donat alguna explicació en aquest sentit?

-No, cap.

-Per últim, 44 anys després del seu assassinat, què s’ha aconseguit, amb la memòria de Miquel Grau?

-S’ha mantingut la memòria i s’ha explicat la seua història, que al mateix temps és la història de tot un país durant la Transició, un període en què la dreta i les forces del règim van recolzar les posicions franquistes amb una actitud que encara no ha canviat. No ha canviat perquè encara lluitem per lleis de memòria històrica dignes que molts altres rebutgen. Rebutjar la memòria històrica vol dir rebutjar la democràcia, i això vol dir, alhora, que la democràcia encara s’ha de construir. És una lluita que encara avui dura.