El primer d'octubre va aixecar-se ennuvolat a Ponent ara fa quatre anys. A trenc d'alba d'aquell dia, milers de persones es concentraven al Casino d'Alcarràs, impacients i expectants, per a votar en el referèndum sobre la independència de Catalunya. No trigà gaire, però, en arribar un escamot d'agents de la Guàrdia Civil que, a cops de porra, empentes i crits, tractà d'impedir-ho. No van poder aturar la votació i se n’anaren amb la cua baixa.
L'escena era d'allò més diferent el dissabte 2 d’octubre d’aquest any. Uns dos-cents ciutadans també s’ajuntaren a la porta del Casino d'aquest municipi del Baix Segre. En aquesta ocasió, esperaven per a unir-se a la Marxa de Ponent convocada a fi de commemorar els fets que tingueren lloc en aquesta part del país durant la jornada del referèndum. La barreja d'emocions no tenia res a veure amb la de 2017. Hi regnava la tranquil·litat, alhora que la indignació davant l'actitud que l'Estat espanyol ha mostrat des d'aleshores envers el moviment independentista català. Alcarràs ha viscut en primera persona la persecució judicial posterior contra el sobiranisme. No debades, Miquel Serra, exalcalde de la localitat, va ser sotmès a judici la setmana passada a Lleida. La Fiscalia l'acusa de desobediència. Demana per a ell quinze mesos d'inhabilitació i una multa de 10.800 euros.
“Fa quatre anys no ens doblegaren, aquí no van passar i volem que Espanya i tot el món sàpigui que serem un poble lliure”, manifestava una representant de l’ANC local, instants abans que el campanar de l’església d’Alcarràs toqués les vuit del matí. Fou llavors quan la columna, encapçalada per una pancarta on es llegia “Països Catalans, lliures i sobirans”, va sortir del carrer Major de la vila. Mentrestant, algunes persones s’ho miraven des de la terrassa d’un bar, treballadores d’un supermercat aixecaven la persiana per a preparar la botiga i un senyor tornava a casa després d’haver comprat el pa.
Al crit d’“independència” i entre aplaudiments, la Marxa mamprengué direcció cap a l’A-2 i trigà mitja hora en arribar a Casa Miquel, situada al peu de l’autovia. Allà l’esperaven vora 150 persones. Algunes havien arribat amb vehicles. D’altres, una cinquantena, portaven caminant des de les sis del matí. I és que aquesta Marxa de Ponent havia tingut la seua primera estació, quan encara ni despuntava el dia, a Fraga, un lloc simbòlic. En aquesta ciutat sota administració aragonesa, fa quatre anys, les forces de seguretat de l’Estat es van aplegar abans d’iniciar el seu itinerari de càrregues per un grapat de col·legis electorals de les comarques lleidatanes. Enguany també hi eren i identificaren els independentistes que es donaren cita a la Parada de l’Àngel, punt de començament de la caminada. “Estem molt contents amb la participació. La gent ha hagut de matinar molt per a sortir a les sis de Fraga i l’afluència de persones la considerem tot un èxit”, explicava a EL TEMPS Jordi Alsina, dirigent de l’ANC a Lleida.
Així és que, quan encara era ben fosc, la Marxa de Ponent havia posat rumb des de la capital del Baix Cinca vers el sol ixent. Després de recórrer uns cinc-cents metres de distància per l'altra banda de la frontera administrativa que separa la Franja del Principat, la Marxa entrà al Segrià i s’aturà a Casa Miquel, a Alcarràs. Mentre els participants en la caminada esperaven la columna d’Alcarràs, parlaven de la vida quotidiana, però també del diàleg, i es preguntaven per què els polítics no fan la independència.
Als caminants d’Alcarràs els reberen també amb aplaudiments. Després de descansar un quart d’hora, les dues columnes, unides ja en una de sola, entraren a l’A-2, direcció cap a Lleida. La imatge semblava un deja-vú d’aquelles marxes per la llibertat de l’octubre de 2019, que es van organitzar contra la sentència del Tribunal Suprem. L’ambient era del tot festiu. Festiu i reivindicatiu.
I així continuà fins a arribar, vora les onze del matí, a la sortida de l’autovia que els lleidatans coneixen popularment com del Jardiland. Amb la música del grup Lauzeta, la Marxa fou rebuda per centenars de persones que l’esperaven per a sumar-s’hi. Sota un sol intens sonava el “Bella Ciao”, el “Què volen aquesta gent?” i “El Tio Canya”, entre d’altres cançons que s’han fet ben populars. Tot això adobat amb els ritmes d’una batucada i la plasticitat d’un ball de bastons. Hi hagué parlaments, durant els quals, un altre cop, Jordi Alsina advertí l’Estat que “no defallirem, perquè portem ja a l’espatlla tres-cents anys de lluita”. Abans de remprendre la Marxa, aquesta segona parada fou acomiadada amb un “Visca el País Valencià, visca Catalunya i visca els Països Catalans”.
Al punt del migdia, la Marxa de Ponent tornà a avançar, ara per la carretera N-240, vers el cor de la capital de la Terra Ferma. Dues hores després, una mar d’aplaudiments i la melodia de “L’Estaca” la va rebre, mentre desfilava per l’avinguda de Prat de la Riba, al pavelló Barris Nord de la ciutat, ubicat vora l’Escola Oficial d’Idiomes. Aquest fou un altre dels llocs on, durant la jornada del referèndum, la Policia espanyola va atacar els votants. A diferència d’Alcarràs, d’aquí van emportar-se les urnes, tot i que la votació fou possible gràcies a unes altres d’improvisades que aconseguiren instal·lar.
Martí Claret, membre del Secretariat Nacional de l’ANC, criticava amb duresa la via del diàleg i denunciava la “persecució” de la llengua catalana a la Franja. Andreu Vàzquez, president d’Òmnium Cultural a Ponent, alertà que “l’agenda del retrobament” que defensen els socialistes és realment “l’agenda de la subordinació”. Elisabet Lizaso, tresorera de l’Associació de Municipis per la Independència i batllessa de Camarasa (Noguera), admetia, per la seva banda, que encara plora en recordar què va passar l’1-O.
L’acte el van cloure Josep Rull, conseller de Territori l’octubre de 2017, recentment indultat, i Laura Borràs, actual presidenta del Parlament català. “L’1-O ens sentírem nació com mai, poble com mai. Aquell dia vam veure que som invencibles si anem tots junts”, proclamà Rull. Borràs, per a acabar, defensà celebrar diades com la de l’11-S i l’1-O. De la nacional, concretament, digué que cal commemorar-la “perquè aquell jorn fou l’últim que vàrem ser un país lliure i ho recordem per a tornar a ser-ho”.