La sèrie d’aquesta setmana és una sèrie per devots. Per devots de Mike Flanagan per ser exactes. El creador, director i guionista ja fa temps que s’ha fet un nom per fer una aproximació al gènere de terror basada en una exploració psicològica dels personatges i els seus temors més profunds, més que no pas en els ensurts, que potser és el que molts espectadors esperen quan es parla d’una “sèrie de por”. La seva ficció més coneguda és The Haunting of Hill House, on equilibrava de forma exquisita les dues facetes amb una història de fantasmes que et feien saltar de la cadira i alhora ens parlava del dol i la por de perdre les persones que estimes inspirant-se en la novel·la de Shirley Jackson. En la seva nova sèrie, titulada Midnight Mass, ha abandonat aquest equilibri fent encara més èmfasi en l’exploració dels personatges i deixant els ensurts al mínim. Això segur que no convençerà a tothom. Fins i tot hi haurà qui posi en dubte si es pot qualificar de sèrie de terror. Però per als qui coincidim amb la seva visió i pensem que la conducta humana, especialment la que està condonada per un col·lectiu, pot ser molt més terrorífica que els elements sobrenaturals, Midnight Mass és tot un malson.
El que explica la sèrie és com s’arriba a aquest estat d’agressivitat brutal, cega en alguns casos, perfectament dirigida en d’altres, d’un grup. L’escenari és un petit poble on el cristianisme hi té un paper important. En primer lloc, en la la vida privada de molts personatges, que troben en la fe un consol, i sovint un refugi, a moltes qüestions que els pesen i a una existència, en la majoria de casos, profundament trista. En segon lloc, en la vida social del poble, com a col·lectiu, ja que la missa de diumenge és un ritual important i la fe religiosa es dona per feta. En aquest context, hi ha personatges que no encaixen en el grup o bé que han deixat d’encaixar-hi pels dubtes que tenen sobre les seves creences, perquè directament tenen creences diferents o bé per la marginalització intencionada per part d’altres membres del poble. Midnight Mass elabora la visió d’aquests personatges en llargs diàlegs que ens permeten endinsar-nos en els pous profunds de les seves existències i a través dels quals la sèrie parla de temes com la culpa, el perdó o la pèrdua. Aquestes escenes són molt extenses, amb Mike Flanagan fent un excés d’estil i posant en boca dels actors monòlegs literaris impropis del llenguatge oral que es poden fer inversemblants, si bé et deixen trasbalsat.
Elaborar aquest pensament és necessari per una sèrie que acaba fent una exploració de la fe molt semblant a la de The Leftovers: hi ha uns fets que no es poden comprendre i uns personatges que s’agafen una creença per interpretar-los. En el cas de Midnight Mass, aquest tema està centrat en el catolicisme, en part per l’experiència del mateix Mike Flanagan amb aquesta doctrina de fe. A través del terror i el drama, la sèrie retrata el catolicisme com a refugi en temps difícils i alhora com un perill si cau en el fanatisme mal dirigit. En el cas de Midnight Mass, el personatge de la Bev, que utilitza la religió per mantenir la seva superioritat moral respecte a la resta, és qui primer agafa la forca i s’encarrega de guiar el grup cap a un punt en què poden donar via lliure als seus instints més primaris. En els dos últims episodis és quan el malson esclata, la devoció esdevé excusa per les torxes i la cara més fosca del comportament col·lectiu surt a la superfície. El resultat són algunes de les escenes més esgarrifoses que veureu aquest any.
Midnight Mass
Creador: Mike Flanagan
Repartiment: Hamish Linklater, Zach Gilford, Samantha Solayan.
Minisèrie
Plataforma: Netflix