Les muntanyes absolutament imponents, els llacs d'aigua cristal·lina procedents dels glacials i la frondosa capa verda que conformen els avets, els pins i els faigs converteixen Benasc en un autèntic paradís natural. Al cor dels Pirineus aragonesos, quasi en terra de frontera amb Catalunya, s'erigeix en zona de transició entre diferents llengües, però, de manera especial, en territori de parla aragonesa. La Ribagorça, comarca en la qual s'integra Benasc, és un dels principals bastions d'un idioma en franc perill d'extinció, en una llengua que clama desesperadament per la seua supervivència i conservació. Un patrimoni lingüístic que encara s'escolta als carrers de les poblacions d'aquesta comarca, però sovint només a les persones que acumulen dècades a l'esquena.
A pesar que des del segle XIII al XV l'aragonès va ostentar la condició de llengua d'ús general d'Aragó i, fins i tot, d'algunes zones de les comarques d'interior de l'antic Regne de València, la seua comunitat lingüística s'ha reduït de manera extremadament preocupant. «La situació de l'aragonès és molt complicada. És una llengua minoritzada, fins i tot en les zones tradicionals d'ús, ubicades a l'extrem nord d'Aragó», explica Juan Pablo Martínez, acadèmic de la nounada Acadèmia Aragonesa de la Llengua i membre de l'associació cívica Estudi de Filologia Aragonesa, qui assenyala: «Els parlants patrimonials que resten d'aquesta llengua, en termes generals, són d'elevada edat quan la transmissió generacional està pràcticament trencada».
«Ens trobem en una situació absolutament terminal», accentua Chusé Raúl Usón, editor, escriptor i president de la Societat Lingüística Aragonesa, qui raona la seua afirmació: «La vitalitat de l'idioma és molt baixa, i bona part dels seus parlants són d'edat avançada. La transmissió general de la llengua s'ha perdut: per sota dels 35 o els 40 anys, l'existència de parlants en aragonès és molt reduïda. Si a les àrees de més ús de l'aragonès l'idioma està ferit de mort, en altres parts que podies escoltar-lo de manera menys freqüent està gairebé extingit». «La gent que ostenta l'aragonès com a llengua nativa, a més, l'empra amb formes molt castellanitzades», rebla per traçar una panoràmica inequívocament d'alarma. Jorge Pueyo, divulgador a les xarxes socials de l'idioma i activista pels drets lingüístics, ho confirma: «L'aragonès està en perill d'extinció. Ens poden quedar de 15 a 20 anys si no actuem per salvar-lo».
La comunitat lingüística de l'aragonès, segons les estimacions més rigoroses, estaria integrada per prop de 8.000 parlants. Altres, com les realitzades pel Consello d'a Fabla Aragonesa, apunten a 10.000 parlants actius i 25.000 de passius. «Els 8.000 correspondrien al domini lingüístic tradicional de l'aragonès. En un cens confeccionat l'any 2011, ens va sortir, tanmateix, parlants a Saragossa. L'existència de parlants a la capital d'Aragó es donaria per les famílies que van emigrar des de les zones rurals del nord d'Aragó cap a Saragossa, així com de gent que simpatitza amb el moviment de recuperació de la llengua, la qual haja pogut indicar que empra l'idioma sense ser parlant habitual. Cal apuntar, de fet, que des de fa 30 o 40 anys hi ha un teixit social que lluita per la revitalització de l'aragonès, la qual cosa ha provocat que lluny del domini lingüístic tradicional hi haja gent que l'aprenga, en xarre i, fins i tot, que el transmeta als seus fills. Tot i això, es tracta d'un conjunt de gent complicat de precisar en xifres», anota Martínez.
L'àmbit lingüístic de l'aragonès s'estén a la zona septentrional d'Aragó. Les zones amb més vitalitat de l'idioma són les valls pirinenques d'Hecho i Ansó, localitzades a la comarca de Jacetania; les àrees muntanyoses del Pirineu d'Aragó de Bielsa i Chistau, pertanyents a la comarca de Sobrarbe, i la referenciada comarca de la Ribagorça. «L'aragonès compta com a lloc d'ús referencial la Ribagorça, amb una conservació més gran a la part nord que a la meridional. Els altres enclavaments amb més parlants de la llengua són la Vall d'Hecho, tot i que per sota dels 35-40 anys es xarra molt mesclat amb el castellà, i al Vall del Chistau, en el qual per davall dels 40 anys, pràcticament s'ha perdut», dissecciona Usón.
«L'aragonès pateix de disglòssia, ja que la llengua tradicionalment culta, dels tràmits administratius i de les coses importants era el castellà. L'idioma propi, en canvi, restava a casa, feia vergonya emprar-lo a l'espai públic», lamenta Pueyo. «L'aragonès sovint s'ha considerat com a parlar mal, fins i tot com a un dialecte incorrecte del castellà. Es tracta de postures força habituals fa 40 o 50 anys. En l'actualitat, s'ha avançat, però cosmovisió de la societat aragonesa envers la llengua no ha variat en excés», ratifica Chuserra Barrios, de l'Associació Cultural Nogara, qui situa l'inici del procés de castellanització d'Aragó, és a dir, de substitució lingüística de l'aragonès pel castellà, a partir de l'ascens de la dinastia dels Trastàmares. «L'arribada de la casa castellana dels Trastàmares precipita la pressió castellanitzadora, la qual encara seria molt més intensa tres segles després amb els Borbons, qui van aplicar una política centralista i uniformadora», exposen des del Consell d'a Fabla Aragonesa en un retrat de l'evolució de l'aragonès.
A finals del segle XV i principis del XVI, va castellanitzar-se el registre escrit, del qual també va desaparèixer el català, i va imposar-se la llengua de Castella a la cort de Nàpols. A partir d'aleshores, no debades, va implantar-se una ideologia lingüística que va privilegiar el castellà. L'aragonès va quedar reduït a les classes populars fins al trencament, segons anota Martínez, «de la transmissió generacional al segle XX». «El segle XX va suposar l'atac més ferm i intens cap a la llengua aragonesa. Amb la dictadura, la televisió i l'alfabetització generalitzada de la població va ser només en llengua espanyola o castellana, la qual cosa entroncava amb la consciència imperial i feixista del règim franquista. Tots aquells factors van suposar el desarrelament de la senya d'identitat més apreciat: la mateixa llengua aragonesa», determinen des del Consell d'a Fabla Aragonesa en la mateixa radiografia de l'idioma propi.
«La burgesia aragonesa ha menystengut històricament la llengua, un fet que ha tingut influència en el seu arraconament als nuclis urbans. Les classes dirigents sempre han considerat que parlar aragonès era fer-ho incorrectament, mai han tingut consciència de llengua», afirma Usón, per completar: «Ciutats com Osca o Balbastre van castellanitzar-se fa molt de temps dintre d'un procés originari de segles enrere. A Osca, tanmateix, hi havia gent del camp en la dècada dels vuitanta que encara conserva trets lingüístics de l'aragonès. Ara bé, tota aquesta petjada d'aragonès al castellà ha desaparegut pràcticament en l'actualitat».
A la repressió lingüística del franquisme, la qual podia adoptar l'estratègia de menysprear l'idioma considerant-lo una manera d'expressar-se inadequadament en castellà o la versió de prohibir-lo a les aules, se sumen altres factors negatius durant aquella època. «Un dels cops mortals va produir-se als anys cinquanta i seixanta. La política desenvolupadora del franquisme va provocar que molta gent de zones que parlaven un bon aragonès hagueren d'emigrar cap a les grans ciutats d'Aragó i, fins i tot, cap a Barcelona. Aquell procés va provocar que progressivament es perdera la llengua en aquelles famílies», lamenta el president de la Societat Lingüística d'Aragó, qui apunta un dels factors cabdals per a la desaparició gradual de l'aragonès: la manca d'un estàndard de la llengua.
«El problema el trobem a l'ortografia, ja que tradicionalment en el segle XX s'escrivia en grafia castellana. El moviment de la revitalització ha intentat impulsar diverses grafies i codificacions de l'idioma. Ara bé, cap ha aconseguit un consens», es plany Martínez. El panorama normatiu de l'aragonès, no debades, està profundament fragmentat. Existeixen les normes gràfiques de 1987, les quals van ser impulsades per diferents associacions culturals al I Congrés per la Normalització de l'Aragonès. També està la grafia promoguda per la Societat Lingüística d'Aragó, que va néixer l'any 2004 arran d'una escissió de l'organització històrica Consello d'a Fabla Aragonesa. Des de la Societat Lingüística Aragonesa, van desmarcar-se de la grafia emprada pel Consello d'a Fabla Aragonesa, l'associació degana de la lluita per la normalització de l'aragonès, per què, a parer seu, «la sintaxi està fonamentada en el castellà, s'han adoptat paraules amb uns camps semàntics diferents dels reals i compta amb frases fetes i locucions traduïdes directament del castellà».
La tercera normativa fou elaborada al II Congrés de l'Aragonès l'any 2006, moment en què va crear-se l'associació privada Estudi de Filologia Aragonesa-Acadèmia de l'Aragonès. «Es tracta d'un sistema ortogràfic més respectuós amb l'etimologia aragonesa, però, en alguns casos, prescindint-ne a favor de la funcionalitat i la integració dels diferents dialectes», s'assenyala al document The Aragonese language in education in Spain, confeccionat per l'European Research Centre on Multilingualism and Language Learning. «Des de la legislatura passada, la nounada Direcció de Política Lingüística, la qual està en mans de la Chunta Aragonesista, ha intentat acordar un estàndard, però, al remat, s'ha creat una quarta grafia», incorpora Martínez, qui veu amb la creació de l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua «l'oportunitat per establir, de manera definitiva, un consens normatiu per a l'aragonès».
A la cua de les llengües minoritzades
Atès que durant la transició el moviment per l'idioma propi no comptava amb gaire força, ni hi havia una consciència de promoció de l'aragonès, ni comptava la llengua amb un mínim de suport polític, l'aragonès ha estat desproveït del reconeixement de l'oficialitat. L'aragonesisme, conscient que la fita de l'oficialitat encara queda lluny, ha lluitat de manera pragmàtica per la creació d'una Acadèmia de la Llengua Aragonesa. «S'han produït diversos intents per part de les institucions aragoneses. En 2009, per exemple, ja estaven designats els acadèmics, però amb el tomb polític va aturar-se. Des de la societat civil, de fet, vam impulsar l'organització Estudi de Filologia Aragonesa-Acadèmia de l'Aragonès per la manca de compliment amb el mandat de les diverses lleis de llengües, que fixaven legalment la creació d'una acadèmia», relata Martínez.
L'actual Govern d'Aragó, presidit pel socialista jacobí Javier Lambán i conformat pel PSOE, Partit Aragonès (PAR), Unides Podem i Chunta Aragonesista, ha impulsat el naixement de l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua. Ho ha fet dintre de la polèmica llei de llengües que va aprovar PP i la formació conservadora PAR, que, d'entrada, definia l'aragonès amb la denominació estrambòtica de Llengua Aragonesa Pròpia del Pirineu i el Prepirineu i el català com a Llengua Aragonesa Pròpia de l'Aragó Oriental. Amb la justícia condemnant a la irrellevància aquestes dues invencions terminològiques nascudes de l'anticatalanisme latent del PAR i del PP, l'executiu quadripartit ha creat un organisme únic dividit en dos instituts: un per a l'aragonès, i un altre per al català. L'Acadèmia Aragonesa de la Llengua, en vida des del juliol d'enguany, va rebre, però, la seua primera estocada a principis de setembre: el PAR va votar a favor d'una moció presentada per l'extrema dreta Vox, a la qual van sumar-se Ciutadans i el PP, per suprimir l'Institut Aragonès del Català. Malgrat la victòria conservadora a les Corts d'Aragó, l'acadèmia va celebrar el seu primer ple l'1 d'octubre.
«La designació dels membres de l'acadèmia no ha sigut respectuosa amb les tres principals organitzacions de l'aragonès, és a dir, Estudi de Filologia Aragonesa, Consello d'a Fabla Aragonesa i la Societat Lingüística Aragonesa. L'última no compta amb cap membre. S'ha creat sense consens, ni pluralitat», censura Pueyo. Unes crítiques que també provenen des de la mateixa Societat Lingüística Aragonesa: «La designació dels acadèmics ha estat un campe qui puga, amb persones de la Universitat de Saragossa, com ara Maria Luisa Arnal, que a la seua tesi doctoral defensa que l'aragonès és una variant del castellà». «El Govern aragonès està fent allò que pot en política lingüística atesa la composició d'aquest. No s'ha d'oblidar que a dintre està el PAR, qui sovint ha generat confusió expressant que l'aragonès eren quatre paraules residuals o negant l'existència del català. Sempre l'ha mogut un nítid anticatalanisme que ha perjudicat l'aragonès», retrau Barrios.
A l'estratègia del PAR, s'afegeixen els equilibrismes del president aragonès, el socialista Javier Lambán, qui s'emmarca dintre dels barons més espanyolistes del PSOE. «Astúries està lluitant per la cooficialitat perquè té un president del PSOE com ara Adrián Barbón, qui és més semblant al valencià Ximo Puig. Lambán, en canvi, està impulsant mesures de mínims, ja que caldria superar la llei de llengües del PP i el PAR», compara Pueyo, qui amplia: «El president aragonès, a més, està desautoritzant els nostres lingüistes i perjudicant el nostre idioma quan regala paraules de l'aragonès a la Reial Acadèmia Espanyola com si fos castellà». «En Aragó, estem a la cua, ho tenim pràcticament tot per fer encara. Els asturians, per exemple, disposen d'una acadèmia des de fa dècades. Esperem que la creació de la institució al nostre territori puga marcar un punt d'inflexió positiu», confia Barrios. «Necessitem més contingut audiovisual en aragonès, dibuixos animats, garantir els drets lingüístics a l'administració pública o ampliar l'ensenyament de l'aragonès. No pot continuar sent una assignatura voluntària», reclama Pueyo.
Gràcies a la mobilització del moviment per la normalització de la llengua pròpia, l'aragonès va entrar a les escoles en el curs 1997/1998. En aquella temporada docent, van impartir-se les primeres classes als municipis d'Aínsa, Jaca, Biescas i Benasque. En l'actualitat, s'ensenya aragonès de manera voluntària a 52 localitats i 27 centres. Estan apuntats 1.243 alumnes. «L'aragonès hauria de ser obligatori a les aules d'Aragó, almenys en la zona que s'empra. Són les conseqüències de la no-oficialitat de la llengua», remarca amb enuig Barrios, qui explica la tasca docent de l'Associació Cultural Nogara amb classes d'aragonès dirigides a persones adultes. Imparteixen a ciutats com ara Terol, Osca o Saragossa, on solen comptar amb 50 o 60 alumnes cada any. «En Osca, de vegades, ens criden d'ajuntaments o dels consells comarcals per ensenyar la llengua. És una tasca insuficient, però que busca seguir transmetent l'aragonès atès la manca d'implantació obligatòria als centres educatius aragonesos».
Malgrat estar centrada en l'ensenyament, l'Associació Cultural Nogara també du a terme tasques d'agitació cultural en llengua pròpia. Fa uns anys elaborava una revista en aragonès, així com en l'actualitat promou anualment un disc de música en el qual visibilitzen els grups que empren l'idioma propi o empenten bandes que sovint no canten en aragonès a trencar aquesta tanca. L'associació està vinculada normativament a l'EFA, la qual es caracteritza per una activitat centrada en la codificació de l'aragonès. Una de les obres més importants d'aquesta organització civil ha estat l'elaboració d'una gramàtica bàsica de l'aragonès, que s'ha publicat enguany per Prensas de la Universitat de Saragossa. A través de l'actual acadèmic Juan Pablo Martínez, estan presents al programa Charrin Charran d'Aragó TV, el primer dedicat exclusivament a difondre la llengua pròpia de la televisió pública territorial. «Amb aquest programa, hem mostrat les diferents variants de l'aragonès per crear consciència d'un domini lingüístic conjunt, la qual no és gaire forta», exposa Martínez.
La Societat Lingüística Aragonesa, nascuda en 2004, ostenta un perfil similar de treball per la tasca de codificació de l'aragonès, amb l'elaboració, per exemple, de diccionaris sobre la varietat de la Ribagorça. Amb una revista íntegrament en aragonès, organitza xerrades sobre la llengua pròpia i disposa, com la resta d'associacions citades, de recursos digitals a l'abast dels interessos per un idioma que clama per la seua supervivència. «La nostra activitat consisteix, bàsicament, a investigar sobre l'aragonès. Hi ha zones de les quals en sabem poc», conta Usón, qui també fa literatura en llengua pròpia i ajuda a l'edició de llibres en aragonès a través de la seua editorial, Xordica Editorial.
El xicotet circuit literari en aragonès també s'alimenta de la producció d'altres editorials com ara Gara d'Edizions, Rolde de Estudios Aragoneses o Edicions Transiberiano. Des de 1971, s'han publicat prop de 600 llibres en aragonès, en els quals predomina la narrativa i la poesia, que coexisteixen, amb una menor producció, amb gèneres com ara el teatre, l'assaig i les monografies sobre l'idioma. «Hi ha mitjans de comunicació local que són bilingües o completament en aragonès, així com diversos grups de música que empren la llengua. Des de fa poc de temps, a més, hi ha divulgadors a les xarxes socials com ara Jorge Pueyo», repassa Martínez el panorama mediàtic i cultural en la llengua pròpia. «És cert que he tingut molt bona acollida al País Valencià i Catalunya, però també observe certa incidència a l'Aragó. L'altre dia van acudir gent aragonesa com a públic en la meua xerrada de Barcelona, la qual es va emocionar», afirma Pueyo, qui amb els seus noticiaris intenta que l'aragonès tinga més presència a les xarxes socials i aixeque l'interès de les generacions més joves.
La resistència lingüística aragonesa es complementa amb l'activitat del Consello d'a Fabla Aragonesa, qui imparteix formació d'aragonès a mestres, promou la llengua arreu del domini lingüístic, confecció de normatives per l'idioma i compta amb un ampli catàleg de publicacions, com ara diccionaris, vocabularis, traduccions d'autors clàssics, literatura infantil i juvenil, material escolar, assaig, poesia i creació literària pròpia. El Consello, amb 45 anys de trajectòria de lluita per l'aragonès, disposa de la revista bimestral completament en aragonès Fuellas, que versa sobre literatura, cultura i llengua, i compta entre les seues files a personatges reconeguts de l'aragonès com ara Francho Nagore. L'associació, a més, organitza xerrades de promoció lingüística i cultural en l'idioma propi, gaudeix d'una biblioteca digital d'autors aragonesos i dissenya campanyes per recuperar la vitalitat d'una llengua que clama per evitar la seua extinció.