Cap a les dues del migdia del 7 de novembre de 1971, centenars de joves s’amagaven a les golfes de l’església de Sant Agustí, ubicada a la plaça homònima de Barcelona. La missa acabava en aquell mateix moment i tots ells, totes elles, accedien al recinte central del temple, una vegada havien marxat els feligresos. Es disposaven a celebrar una sessió assembleària. Eren anys de clandestinitat i tot s’havia de fer amb la màxima subtilesa possible. Cap a les cinc de la vesprada, quan s’havia d’iniciar una altra missa, els activistes havien marxat. Ningú no se’n va assabentar. Aquelles tres hores havien servit per fundar l’Assemblea de Catalunya.
L’anècdota la relata Magda Oranich. El 1971, quan tenia 26 anys, exercia com a advocada –professió que encara desenvolupa– de molts presos polítics. Va participar, per exemple, en la defensa de Salvador Puig Antich, executat pel règim franquista el 1974. Oranich recorda, també, que aquell no era el primer intent per realitzar una assemblea com la que es va fer a Sant Agustí. Al maig d’aquell mateix any la policia va interceptar alguns dels activistes i va impedir la fundació de l’Assemblea de Catalunya, que s’acabaria retardant. No va poder impedir, però, el moment prefundacional. Es tracta de la seguda que es va produir al Monestir de Montserrat al desembre de 1970, quan centenars d’intel·lectuals i de persones vinculades a la cultura, amb l’acollida de l’abat Cassià Just (1926-2008), van protestar contra les penes de mort decretades al procés de Burgos contra presumptes militants d’ETA.
Eren les acaballes del franquisme i la joventut d’aquell moment, la que no va viure la Guerra d’Espanya –si més no amb edat de combatre-hi– mirava el futur amb optimisme i amb la consciència, alhora, que calia lluitar per millorar-lo. L’eina inventada per dur a terme aquesta tasca al Principat va ser l’Assemblea de Catalunya, constituïda el 7 de novembre de 1971 gràcies a l’impuls de tres centenars de persones vinculades a partits polítics –sobretot al Partit Socialista Unificat de Catalunya, PSUC, hegemònic en aquell temps de clandestinitat–, sindicats, associacions i, en definitiva, gent amb ganes de canviar la realitat. Les reivindicacions, transversals, eren compartides per tot l’antifranquisme: llibertats socials i polítiques, amnistia, Estatut per a Catalunya com a pas previ per a l’autodeterminació i la coordinació amb organitzacions democràtiques amb la resta de l’Estat eren els quatre punts de l’Assemblea. No és estrany, en aquest sentit, que l’organització acollira partits més enllà del PSUC: des del nucli liderat pel futur president Jordi Pujol, que acabaria fundant Convergència Democràtica; fins els independentistes del Partit Socialista d’Alliberament Nacional.
Concentracions i mobilitzacions clandestines, estratègies de defensa jurídica contra els represaliats, reunions discretes en temples religiosos o en despatxos com el del doctor Joan Colomines (1922-2011) i el treball pel ressò internacional guiaven l’actuació d’aquella Assemblea que es dissoldria coincidint, pràcticament, amb la celebració de les primeres eleccions espanyoles, convocades al juny de 1977.
La repressió i la transversalitat
Antoni Batista, periodista nascut el 1952, era estudiant i militant del PSUC quan va entrar a l’Assemblea. Descriu aquella organització com “la més unitària a l’hora de defensar els drets de Catalunya, si més no, des de la Solidaritat Catalana de 1906”, diu referint-se a la coalició electoral creada per republicans, nacionalistes i carlins després de l’assalt militar a la redacció del Cu-Cut, que a les eleccions de 1907 va aconseguir 41 dels 44 escons catalans al Congrés. Tot i el bon record que en guarda, el cert és que els membres de l’Assemblea no van poder desplegar fàcilment el seu treball. La persecució era constant i la violència policial, també. Tant és així que Batista recorda que la fundació de l’organització es va fer amb un minut de silenci previ a l’església de Sant Agustí per recordar Antonio Ruiz Villalba, obrer de la SEAT mort a trets per la policia un mes abans en una manifestació. “L’Assemblea no s’entén sense la repressió duríssima que hi va haver”, destaca. “Cal pensar que als setanta encara hi havia execucions i a l’Assemblea hi va haver algunes de les persones més salvatgement torturades”, diu referint-se a l’estudiant Jordi Dagà (1950-2016), al dirigent independentista Jordi Carbonell (1924-2016) –en aquells moments director de la Gran Enciclopèdia Catalana– i a molts altres.
El 28 d’octubre de 1973 es va viure l’episodi de repressió més recordat contra l’Assemblea. 113 dels seus integrants van ser detinguts i empresonats. L’operació policial va culminar amb l’enxampada dels activistes a l’Església de Santa Maria Mitjancera de Barcelona, on pensaven celebrar una nova reunió. Curiosament, malgrat la duresa de l’episodi, els consultats recorden aquell moment amb certa simpatia pel que va significar.
Miquel Sellarés, nascut el 1946, era en aquella etapa una de les persones del cercle de Jordi Pujol. “Ell veia molt clar que calia estar a l’Assemblea”, diu referint-se al llavors futur president. “Sabia que calia estar al si de l’oposició democràtica que apostava per la mobilització”, explica, tot assegurant que hi havia una altra oposició al franquisme, aquesta més minoritària i que apostava per apropar-se als sectors més “evolucionistes” de la dictadura. Sellarés, però, es va apropar al sector més “combatiu”, i subratlla la seua amistat amb Antoni Gutiérrez Díaz (1929-2006) i Josep Solé i Barberà (1913-1988), ambdós del PSUC. “Jo mai no he estat comunista, però cal reconèixer que el PSUC era el gran partit d’aquell moment a Catalunya, i que amb ells vam poder treballar per crear un gran moviment”. De fet, considera que els militants del seu bàndol, catalanistes i catòlics, eren “massa ben vistos” des del PSUC, perquè “els comunistes sabien que per consolidar-se com a força majoritària en la clandestinitat necessitaven credibilitat, i això ho aconseguien integrant les distintes forces en la seva lluita”. Aquesta pluralitat del moviment també s’observava a la presó. “Quan ens van agafar als 113 en feia broma: jo era fill d’un treballador de la fàbrica de la Moritz i representava la burgesia nacional mentre que el Pere Portabella, del PSUC, era fill d’una família benestant”.
Segons Sellarés, qui també va ser director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat de Catalunya entre 1983 i 1984, aquella detenció massiva va ser “una equivocació del règim”. “Ens va donar molta força, el fet de conviure vuitanta homes cohesionats en una presó: gent de la burgesia, catòlica, comunista... tots tancats pel mateix”. El mateix record en té Joan Armet. “Dintre de tot, va ser maco”, expressa. “Ens van voler fer mal però van aconseguir enfortir-nos i despertar una gran campanya de solidaritat sense precedents”.
Membre del Front Nacional de Catalunya, Armet, nascut el 1942, militava al PSAN als setanta i era un dels representants d’aquest partit al si de l’Assemblea. Més tard fundaria Nacionalistes d’Esquerra –on també hi havia Magda Oranich– i s’acabaria integrant en Iniciativa per Catalunya. Ell és, per tant, una prova més de la transversalitat de l’Assemblea. “El PSAN tenia clar que, si no aconseguíem establir la democràcia, mai no arribaríem a l’objectiu de la independència”. Per al partit independentista, per tant, “la recuperació autonòmica era imprescindible”. Explica, també, que la coexistència de diversos partits al si de l’Assemblea no derivava en situacions d’adversitat, sinó que “es prioritzava l’objectiu comú”. “Que el PSUC hi predominés no ens privava a nosaltres, i als altres, de treballar per allò que consideràvem just. Hi havia respecte per la diversitat i una clara vocació d’unitat. Calia un instrument que anés més enllà dels partits i crec que el vam aconseguir crear”, conclou.
El mateix record en té l’advocada Magda Oranich, qui també va ser detinguda amb els 113, si bé empresonada a la Trinitat, el centre penitenciari on hi havia les dones, on també es va viure una experiència inigualable de cohesió. Compartia cel·la amb Teresa Comas, qui llavors ja era parella del futur vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, en aquell moment al PSAN. “N’hi érem 18, de dones”, diu Oranich recordant també, per exemple, l’enginyera Laura Tremosa, del PSUC; o Laia Berenguer (1920-2011), qui seria alcaldessa de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) amb Iniciativa per Catalunya.
L’advocada guarda un record especial d’aquell 28 d’octubre de 1973, el mateix dia en què Johann Cruyff va debutar amb el Barça com a jugador. Segons explica, l’holandès va ser informat del que havia ocorregut aquell dia i, commocionat pels fets, va enviar un autògraf a la presó on hi era ella. “Ens desitjava la llibertat i va ser un gran detall”.
La dissolució
L’organització es va dissoldre el 1977, coincidint pràcticament amb les eleccions estatals constituents del juny d’aquell any. En aquell moment, però, la repressió encara continuava, tot i que l’amnistia era a punt i els horitzons canviaven. “Estàvem en un paràmetre diferent. No és comparable la lluita contra la dictadura amb la lluita contra episodis posteriors a la dictadura. El règim va deixar milers de morts i a la transició 5.000 presos van sortir al carrer”, diu Antoni Batist quan és preguntat si l’Assemblea es va dissoldre en el moment adequat. Oranich rememora que “se’n va discutir molt”, de la dissolució de l’Assemblea. “Hi havia presos polítics, persecucions, tot estava per fer, però el PSUC va dir que prou perquè ja es contemplaven les eleccions i tenien certes expectatives” en aquells comicis. L’advocada també explica que les detencions per fer reunions ja no es produïen i que, per tant, “tot havia canviat, però el debat hi era”.
De fet, pel que fa a les eleccions, Batista identifica la candidatura al Senat del 1977, Entesa dels Catalans, integrada pel PSC, PSUC, Esquerra Republicana i independents, com “una alternativa que recollia, si més no una mica, l’herència de l’Assemblea”. Entre els candidats hi havia el cineasta Pere Portabella o l’historiador Josep Benet (1920-2008). Precisament, tal com destaca Batista, Benet defensava aquella candidatura perquè “quan es va a Madrid a reivindicar, o Catalunya va unida o no hi té res a fer. Això ho podríem aplicar també al moment actual”, apunta el periodista. Abans d’aquelles eleccions, l’Assemblea també va fer possibles les grans manifestacions del febrer del 1976 a Barcelona, pocs mesos després de la mort de Franco; i la primera diada catalana no clandestina, celebrada l’11 de setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat, amb assistència multitudinària de manifestants.
Segons tots els qüestionats, l’Assemblea va aconseguir bona part dels seus objectius. Ho assegura Joan Armet, qui també reconeix que “no vam aconseguir la ruptura democràtica, cosa que estem pagant ara, però penso que era molt difícil d’aconseguir aquell objectiu”. Armet, que també defensa que l’Assemblea es dissolguera en aquell moment, entén que l’organització ja havia complert el seu paper el 1977. Del mateix parer és Miquel Sellarés, qui fa un balanç positiu cinquanta anys més tard. “En aquell moment hi havia dotze partits d’esquerres dels quals només un, el PSAN, era independentista. En canvi, ara, l’únic partit d’extrema esquerra, la CUP, és independentista, i això és molt important. S’ha fet un gran salt”.
Cinquanta anys després, les diferències són moltes entre el moment actual i el que va fer possible l’Assemblea. Potser això ha impedit la consolidació d’una entitat unitària com aquella, malgrat els intents. També és diferent la repressió, assegura Sellarés. “Els nostres dirigents actuals han estat a la presó durant quatre anys. És abominable, però les formes repressives són distintes”. Entre altres coses perquè, tal com diu Magda Oranich, la joventut d’aquell temps “va haver de passar més temps a les presons, als jutjats i a les comissaries que a les discoteques”.
Amb tot, el gran compte pendent que queda és repetir una experiència unitària com la que va fer possible l’Assemblea de Catalunya. Una fita ben complicada que només un canvi de context pot provocar.