“Ja has vist la sèrie del calamar?” “És una ______”, poseu aquí l’adjectiu que vulgueu, seguit de moltes exclamacions que expressin l’entusiasme del prescriptor, que pot ser una amistat, un company de feina, un familiar, etc. Aquesta, i no cap altra, és la clau del fenomen imparable d’El juego del calamar: que un cop impactats pel primer episodi, els espectadors corren a recomanar la sèrie. Fixeu-vos que l’adjectiu que es fa servir no pretén descriure una bona sèrie, sinó una sèrie que els ha passat pel damunt. És definida com a “brutal”, “salvatjada”, “bestialitat”, etc. I això és el que explica aquest boca-orella tan entusiasta: la capacitat de la sèrie per impactar l’audiència en un primer episodi que és xocant. A partir d’aquí, l’espectador vol veure què passarà després, quina nova salvatjada vindrà a continuació. Què s’atreviran a fer? L’estructura de la història, basada en diversos jocs, facilita que es generi aquesta intriga. Si aquest joc ha estat així de bèstia, què faran al següent? Aquesta curiositat és el que porta a continuar mirant la sèrie, un episodi rere l’altre, passant per alt els moments en què la història fa una baixada de tensió, les trames secundàries que no porten enlloc i algunes escenes inversemblants que en una altra sèrie no se li perdonarien en absolut.
Acceptant que és un entreteniment basat en l’impacte, el que crida l’atenció és que, de fet, no n’hi ha per tant perquè el que ofereix la sèrie no és nou ni és tan violent. És suficient tenir present la pel·lícula Battle Royale, feta fa més de dues dècades, per tenir clar que la sèrie sudcoreana no inventa res. Com a molt, el que fa és executar la mateixa idea amb un embolcall nou que crida l’atenció, donant-li una estètica única que té molta personalitat i que destaca amb els seus colors lluents i les màscares, i un funcionament intern dels jocs i els organitzadors que es va descobrint a poc a poc. La proposta estètica és l’aspecte en què més destaca El juego del calamar, incloent-hi una magnífica banda sonora molt singular que encapsula la unió de violència i jocs infantils que posa en escena la sèrie. Però els jocs en si no són tan violents, com el públic habitual del Festival de Sitges pot testimoniar si ho comparem amb altres pel·lícules i sèries sudcoreanes. Potser aquest és l’altre factor clau: és violenta però no gore. I per tant, impacta un públic majoritari però sense provocar-li un rebuig total. Això permet a la sèrie mantenir la seva proposta estètica neta i elegant, ja que no hi ha excessos com ara desmembraments. És un Humor Amarillo una mica passat de rosca.
El que lliura la sèrie de ser un entreteniment només basat en l’impacte és, sobretot, la crítica que conté al capitalisme, que és el tema de fons de la sèrie. Els personatges accepten participar al joc del calamar perquè els ho venen com una possibilitat per sortir de l’endeutament que tenen i d’una situació personal i social que els avergonyeix. La idea és que el sistema capitalista és més cruel que el joc del calamar. Però fins i tot això ja ho havíem vist abans. La sèrie brasilera 3%, també a Netflix, proposava una competició on els participants podien sortir de la pobresa de les faveles i accedir al món dels rics. Per tant, el mèrit d’El juego del calamar rau en una execució basada sobretot en l’aspecte visual que ha quallat amb un públic majoritari i àvid d’experiències (aparentment) noves i disposat a perdonar fins i tot un final que busca el gir i acaba sent inconsistent amb l’arc del protagonista i caient del tot en la inversemblança.
El juego del calamar
Creador: Hwang Dong-huyk
Repartiment: Lee Jung-jae, Park Hae-soo, Wi Ha-joon.
Temporades: 1
Plataforma: Netflix