El regust que deixa la COP 26 és agredolç. Bones paraules, compromisos inconcrets i la convicció cada cop més generalitzada que salvar el planeta és poc més que un eslògan i una retòrica que finalment no es concretarà en accions significatives per a la vida de la gent. En resum, la transició ecològica surt cara, demana accions impopulars i té un grau d’incertesa tecnològica tan considerable que els governs no tenen incentius seriosos per a impulsar-la. Afegiu-hi que els partits ecologistes es mouen en un sostre electoral baixíssim. L’ecologisme recull entre el zero coma tres i l’un coma cinc del vot popular a la majoria de països europeus quan es presenten tot sols a les eleccions i al voltant del cinc si fan coalicions sovint pintoresques. L’activisme climàtic cada cop està més ben valorat socialment, però no pot exhibir cap èxit electoral continuat. La poca sensibilitat de les superpotències s’explica, també, perquè, més enllà d’algunes elits intel·lectualitzades, i de l’estrenu esforç dels telenotícies de TV3, no hi ha una protesta massiva i articulada sobre el canvi climàtic.
Ni Vladímir Putin ni Xi Jinping han anat a Glasgow (i de pas han disminuït la seva petjada de carboni) i el president Modi de l’Índia hi ha estat a canvi de compromisos inconcrets de neutralitat d'emissions per a l'any 2070. Els fons especulatius centrats en Energy Transition se les prometen felices i cada gran banc està a punt per salvar el planeta a canvi del corresponent tant per cent. En última instància l’ecologia és avui el camp de batalla de la geopolítica mundial i poca cosa més. En un panorama tan desolador, per no dir-ne propi del cinisme vulgar, potser ha arribat l’hora de preguntar-se si això de l’ecologisme és sostenible o si més val deixar-ho estar.
L’estratègia de l’atemoriment i anunciar la fi del món cada divendres, no funciona. Al cap i a la fi, l’ecologisme és la tercera de les grans ideologies de l’esverament social que es van desenvolupar en la segona meitat del segle passat i les altres dues “grans pors” es van fondre elles soles. Poca gent recorda el pànic que cap a 1950 es va desfermar arreu davant la suposada imminència d’una guerra atòmica USA-URSS que destruiria el planeta. Tots els savis d’aquell temps la donaven per inevitable... i mai no va succeir. Els moviments per la pau i el desarmament, subvencionats per la Unió Soviètica, són avui poc més que una curiositat en la història de la propaganda política.
L’altre gran tòpic, en aquest cas als anys seixantes, va ser el de la superpoblació, la population bomb que havia de portar la misèria al món... i tampoc va passar mai.
Si s’observen les enquestes sobre el tema és fàcil veure que la crisi climàtica no és un tema que interessi especialment a la gent. El raonament d’altra banda és molt obvi. Si tantes vegades s’ha dit que venia el llop i el llop mai no ha vingut, tenim algun motiu, més enllà de la paraula d’uns científics que canvien d’opinió cada dos per tres, per suposar que hi haurà una fallida ecològica? Per què cal creure els anuncis sobre la gran extinció si, a sobre, són l’excusa per augmentar els impostos, ara amb l’etiqueta “verda” i per crear nous fons d’inversió especulativa? L’alcalde que permet construir blocs de pisos en una riera i després atribueix les inundacions al canvi climàtic, no és un ecologista sinó un desvergonyit. El regidor que lluita heroicament contra els aerogeneradors perquè així defensa el seu negoci d’agroturisme no vol salvar el planeta, sinó la seva barraca. Cosa molt respectable però que no té res a veure amb l’ecologia.
L’ecologia és una causa noble que surt cara i no sempre la bona voluntat va aparellada amb els bons resultats. L’automòbil elèctric és més car i pesa molt més que el convencional i les rodes fan molt més mal a l’asfalt i les partícules en suspensió que aixequen augmenten el perill de càncer i de malalties respiratòries. Els ordinadors han provocat molta més despesa en paper i en tinta que les prehistòriques màquines d’escriure i l’augment de les reserves naturals a l’Àfrica (en vam parlar a El Temps 28.11.2020) provoquen la misèria de les poblacions autòctones i guerres civils terribles. Si demà deixessin de volar els avions que porten turistes, la ruïna dels Països Catalans estaria cantada i no se salvarien de l’extinció les gambes de Palamós. Ara mateix la factura de la transició cap a un món descarbonitzat la paguen bàsicament els pobres perquè són els qui menys accés tenen a la tecnologia i no sembla que això ajudi a la justícia social.
Com explica el sociòleg i historiador Pierre Charbonnier, abundància i llibertat són els dos conceptes que donen sentit a les societats democràtiques. En democràcia la gent tendeix a identificar el consum massiu amb l’autonomia personal i amb la llibertat política. On hi creixement econòmic sempre hi ha més llibertat, menys dependència de la tradició i de les religions, més confort, més higiene... i més destrucció del medi ambient. Vist així, l’ecologisme és contraintuïtiu. Hi ha un vincle entre creixement i millora de les condicions de vida amb l’expansió prodigiosa de les forces productives als darrers dos-cents anys, de manera que el decreixement s’identifica amb la pobresa. L’ecologisme remet a un imaginari social reaccionari que romantitza la pobresa i les societats tradicionals. A més, la tradició política identifica la llibertat amb la ciutat i la misèria amb el terròs. La lluita amb la naturalesa està al Gènesi (“creixeu, multipliqueu-vos i domineu la terra”) i el procés d’emancipació política ha implicat històricament l’emancipació respecte als límits ecològics naturals. El control de la natura sempre ha estat una condició per a la llibertat humana i l’ecologisme no és popular perquè s’identifica amb el fet de posar límits al consum, a la producció, al dret a viatjar, etc. que la gent (amb raó o sense) veu com a formes d’autoritarisme.
La conquesta i la superació dels límits estan inscrites en la lògica política de les societats democràtiques igual que el lliure pensament i l’individualisme. Convé recordar que als darrers dos-cents anys sempre que s’ha posat en crisi el model de l’abundància la resposta de la gent ha estat optar per formes d’autoritarisme. Qualsevol cosa ha estat preferida al decreixement i avui també l’èxit de les propostes polítiques més ultraconservadores es vincula al fet que s’identifica l’ecologisme amb l’atur i la pobresa provocada per polítiques que limiten la llibertat i la iniciativa. O l’ecologisme reinventa la idea de progrés social o no sembla que pugui tenir gaire èxit social, ni moure cap a un canvi necessari i, alhora, carregat d’incertesa. Reformular l’ecologisme polític es fa cada cop més necessari. Potser per salvar el planeta, de debò.