Entre 1995 i 2008 el País Valencià es va veure immers en una bombolla urbanística sense parangó a Europa. Al caliu d'una legislació urbanística propícia (la famosa Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística -LRAU-) i uns tipus d'interès baixos a l'hora de concedir hipoteques, el sector constructor va viure la seua particular dècada de vaques grosses. Molts municipis, amb unes arques públiques minvades, es van prestar a participar en aquell frenesí constructor. La presentació de nous PAI (Plans d'Acció Integral) per part d'urbanitzadors va convertir-se en el pa nostre de cada dia.
Segons l'informe A toda costa, que periòdicament publica Greenpeace, el País Valencià va passar a ser el segon territori de l'Estat amb el percentatge més alt de primera línia de costa construït: el 51% del total, només per darrere de Ceuta i Melilla. En aquell informe, Calp, Oliva i Orpesa figuraven entre els territoris amb un nivell d'ocupació litoral més intens. Entre els anys 1997 i 2006 a tot el País Valencià es va alçar 700.000 nous habitatges. Era més que tot el construït a Alemanya. Ocupada la primera línia de costa, la taca s'estengué també terra endins, a àrees que fins aleshores havien quedat al marge del frenesí immobiliari.
Aquell deliri urbanístic va deixar una cicatriu profunda en el territori. Molts municipis van veure com, apartades dels nuclis urbans, apareixien noves clapes d'adossats destinats, sobretot, al client estranger. S'incrementà la demanda de serveis bàsics (des del subministrament d'aigua als serveis sanitaris); es van haver de construir noves artèries viàries; i va canviar la demografia de molts municipis. La petjada mediambiental, tant pel que fa a ocupació de sòl, com pel que fa a la pressió sobre els recursos, fou substantiva. Del que va significar tot plegat en termes de qualitat del paisatge i sostenibilitat se n'ha escrit a bastament.
No fou l'única cosa que es va perdre pel camí. D'aquella voràgine urbanitzadora també en va eixir perdent la llengua. O més concretament, la toponímia. Perquè l'ocupació massiva de sòl verge o agrícola i la construcció d'urbanitzacions i nous blocs d'edificis va comportar, en molts casos, que els noms tradicionals dels indrets se substituïren per noves denominacions. Avui pràcticament ningú recorda que on avui hi ha la selecta urbanització la Nucia Park hi havia la partida de la Rambla o al lloc on avui hi ha Polop Paraise, hi havia el Runar de Ponotx. La neotoponimia esguita tot el territori, almenys aquell que fou més afectat per la bombolla: Oliva Nova Golf, urbanització Peñismar, Mar de Plata, Port Saplatja... I, clar, la mastodòntica Marina d'Or. Això per no parlar de Cumbres del Sol, que s'ha fet famós per acollir un final d'etapa de la Volta Ciclista a Espanya. Algú sap a aquestes altures que aquell indret dins el termes municipal de Poble Nou de Benitatxell s'anomena, en realitat, el puig de la Llorença?
«El turisme i el residencialisme han provocat la transformació de les estructures territorials, urbanes, funcionals... Però sovint s'obvia l'impacte cultural, especialment pel que fa a l'onomàstica. Ens trobem que en moltes ocasions s'ha modificat la toponímia tradicional per una altra que resulte més atractiva al potencial comprador i també que siga més propera a la cultura d'origen del turista», explica Àngels Doménech. Aquesta geògrafa ha documentat, junt al filòleg Francesc-Xavier Llorca, aquesta transformació toponímica a la Marina Baixa, una de les comarques costaneres que ha patit la urbanització massiva del territori. Dimecres passat Doménech va exposar el seu treball en el seminari Llengua i canvi demogràfic al País Valencià: present i futur, que va organitzar la Fundació Nexe.
D'exemples d'aquests canvis i transformacions se'n troben diversos al llarg de la geografia de la Marina. Així, per exemple, l'exclusiva urbanització Altea Hill va engolir la Mallada, el pla de Fornets i bona part de la Galera. En el mateix municipi, Bello Horizonte i Puerto Azul desplaçaren el topònim de Pla de la Figuereta, que quedà urbanitzat completament. Una mica més al sud, a l'Alfàs del Pi, El Jardín de Alfaz, el qual ocupa parcialment les partides del Sarandó, Casa Roca i l'Arabí difuminaren aquests topònims genuïns. Més a l'interior, a Orxeta, la partida del Figueral ha desaparegut en favor de Bella Orcheta. Fet i fet, provoca una 'artifització' del territori: les toponímies originàries són substituïdes per denominacions inventades.
Durant l'època del boom, destaca Doménech, proliferaren les urbanitzacions «amb referents de màrqueting turístic lligat a la idea del Levante Feliz però de significats insuls: El Tranquilo, Bello Horizonte, Entre naranjos...». En aquesta mateixa línia, apareixen el que Doménech anomena 'topofashion', això és, denominacions que donen un aire d'exclusivitat i prestigi als nous habitatges. «L'economia de mercat ens marca que l'anglès és una llengua d'oportunitats internacional de negoci i, a la vegada, s'ha convertit en un símbol de prestigi social -explica -. La seua empenta fa que les empreses promotores de vendes urbanístiques en facen un ús constant per tal de donar prestigi a les seues construccions».
Hi ha, doncs, un mena d'efecte enlluernador que provoca que els promotors aposten per noves identificacions. «Segons l'imaginari dels potencials compradors, té més glamur comprar una propietat a Polop Paradise que al Runar de Ponotx o a Nucia Park que a la Rambla». També hi ha el fenomen de la «toponímia transportada», això és quan la sofisticació i l'encant van de la mà de les connotacions que els topònims tenen i per això són transportats a l'indret. Montecasino, Puerto Azul o Beverly Hills en serien exemples. Es produeix, per tant una mena de colonització toponímica, en què les preferències i gustos dels nouvinguts es prioritzen sobre les denominacions originàries.
En alguns casos ocorre, també, que les noves construccions i l'asfalt sepulten referents orogràfics. Exemple d'això són la font de la Rella, destruïda amb la construcció d'Altea Hills o la font de la Perola, que queda sepultada amb la instal·lació del parc temàtic de Terra Mítica. «L'asfalt sovint soterra la toponímia -assegura Jesús Bernat, que és membre de la Societat d'Onomàstica-. De fet, a voltes quan hi ha aiguats forts i s'inunden les cases i busques la toponímia original, et trobes que allò era una rambla o qualsevol altre accident geogràfic que explica, en última instància el que allí ha ocorregut».
Doctor en filologia catalana i veí d'Almassora, a la Plana Alta, Bernat és de l'opinió que els governs municipals haurien de tenir cura del seu patrimoni toponímic. «Per exemple, si s'urbanitza una zona i en ella hi ha algun accident geogràfic o bé algun element distintiu tradicional, seria adequat incorporar el mot al llistat de noms. Per exemple, «carrer de la séquia» o «carrer del cànem». És una qüestió simplement de respecte a la història del mateix municipi», explica.
Una altra forma de salvaguardar la riquesa toponímica seria, com suggereix Àngels Domènech, que quan una empresa urbanitzadora sol·licitara una llicència se'ls exigira que es mantinguera, en la mesura del possible, els noms tradicionals. I afegeix una altra alternativa: «Si per exemple dins la urbanització hi ha dotacions municipals, com biblioteques o centres socials, seria interessant que s'exigira l'ús d'un nom genuí», suggereix aquesta geògrafa. Hi ha, de fet, promotors urbanístics que opten per aquesta fórmula: el Planet, de Benidorm; o el Mascarat, a Altea. «El llenguatge evoluciona amb el temps i s'adapta a les noves realitats. És quelcom que s'ha d'acceptar, però caldrien polítiques públiques de defensa i conservació de la toponímia valenciana», defensa Bernat.
De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó
L’aparició de noms aliens al territori no és un problema exclusiu del País Valencià. També a Catalunya aquesta és una qüestió que neguiteja, de fa dècades, els experts en toponímia. Perquè el tardofranquisme va ser un període fructífer en l’aparició de neotoponíms absolutament aliens a la realitat del territori. Buenos Aires (Callús, Bages), Diamant del Vallès (Bigues i Riells, Vallès Oriental), Júnior Park (Riells i Viabrea, Selva), l’Hidalgo (l’Ametlla de Mar, Baix Ebre), los Rosales (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occiental), Montecarlo (Alcanar, Montsià), Monterrey Park (Meridiona, Alt Penedès), Niàga Parc (Tordera, Maresme), Royal Park (Gualba, Vallès Oriental) o Safari (Gelida, Alt Penedès) són algunes de les ‘joies onomàstiques’ que han quedat disperses pel territori.
Les Illes tampoc no se n’han deslliurat d’aquesta mercantilització del paisatge i de la toponimia: la urbanització Shangri-La (Valldemossa), El Dorado (Llucmajor), Las Lomas (Sant Lluís), Los Delfines (Ciutadella), Beach Club Gran Folies (Andratx), Puro Beach (Palma)... De fet, també ací està ben documentat com en ocasions els noms genuïns d’accidents geogràfics han estat substituïts per noves denominacions en considerar que el seu significat no s’adia als valors que, des del punt de vista comercial, es pretenien transmetre: el Cap Enderrocat, on va situar-se un hotel de luxe, fou rebatejat com Cap Rocat, mentre que la Serra dels Porcs va passar a denominar-se Cala Fornells.
Els noms de les noves urbanitzacions, en opinió de Joan Anton Rabella, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, són “el principal factor de degradació de la toponímia a l’àrea de la llengua catalan”. “Caldria aconseguir que els ajuntaments comprenguessin que moltes d’aquestes urbanitzacions o d’aquests conjunts d’habitatges que es construeixen als seus municipis amb el pas del temps esdevindran nuclis de població o barris d’aquests municipis, de la manera que les denominacions que presenten s’incorporaran tard o d’hora al patrimoni toponímic del municipi”, exposava Rabella ja en el IV Seminari de metodologia i neotoponímia i normalització lingüística que es va celebrar el 2008 a Palma. De fet, amb l’objectiu d’evitar l’extensió d’aquests neotopònims, l’any 2006 la Comissió de Toponímia de Catalunya va publicar Criteris per a la toponímia d’àmbit municipal, destinats als responsables municipals. També des de l’àmbit civil s’intenta combatre aquesta tendència aniquiladora. Un bon exemple d’això és el web del geògraf Miquel Àngel Escanelles: ToponimiaMallorca.net. Perquè al capdavall, com cantava Raimon, qui perd els orígens perd la identitat.