–Vostè té una extensa bibliografia, però fa cinc anys que no publica res. Per què?
–He publicat assaig, narrativa i llibres d’art. L’obra poètica la tinc tancada des de fa molt de temps. Vaig escriure poesia al llarg de quinze o vint anys, vaig començar molt prompte a fer-ho, però després em vaig dedicar a altres coses, a corregir i revisar tot el que he escrit de poesia, que fa un total de nou llibres, i a enllestir una obra completa amb una visió unitària d’aquests nou llibres, que sempre he considerat que anaven enllaçats. Tinc l’obra completa enllestida, a l’espera d’editar-la com a tal. No és fàcil trobar editors solvents amb abast de Països Catalans.
–Li han reconegut amb el premi Elx d’El Tempir. Quin és el seu vincle amb la ciutat?
–Com sol passar en aquestes situacions, és un vincle d’amor i d’odi. Soc d’ací, d’Elx, descendent de moltes generacions d’il·licitans. Aquesta és una ciutat relativament còmoda per viure anònimament, però és una ciutat com la de València perquè, tot i tindre una altra dimensió, també genera relacions d’amor i d’odi. València generava aquesta adversitat per tot aquell fenomen del blaverisme i de l’anticatalanisme que a Elx no ha tingut rèplica, si més no en la mateixa mesura que al cap i casal. Però a Elx hi ha una situació molt baixa pel que fa al nivell cultural propi, i es menysprea qualsevol activitat cultural o intel·lectual que no supose mirar-se el melic. Cal pensar que, almenys en els últims dos segles, cap altra persona ha escrit ni publicat més planes d’assaig i de literatura sobre Elx que jo. Ara bé, aquesta, és una ciutat que ignora tot allò que gent com nosaltres apreciem. Jo sempre cite un exemple en aquest sentit: vaig ser l’arquitecte municipal de la ciutat durant quinze anys. En aquell temps, jo plantejava projectes, intentava emular Barcelona –que és el nostre referent urbanístic i cultural, com és sabut– a l’hora de fer parcs, jardins, etc. i el regidor del ram va arribar a dir en una reunió, referint-se a mi despectivament: «què sabrà eixe, si s’ha passat la vida estudiant!». És un símptoma que em sembla significatiu del nivell de rudesa que impera en aquesta ciutat i del tracte groller que rebem els qui tenim una mínima inquietud i sensibilitat per preservar la cultura de la ciutat i del país. Aquí, el major percentatge de la gent només viu per fer diners i comprar-se cotxes de luxe, i té un desinterès total per la cultura.
–En canvi, hi ha una comparació inevitable entre Elx i Alacant, que són ciutats adjacents. I és que des d’Alacant sempre hi ha hagut la sensació que a Elx es cuida molt més la cultura pròpia...
–Alacant, en aquests termes que parlem, és quasi insignificant. És quasi el no-res absolut en aquests aspectes, trobes poca cosa més enllà de tres o quatre entitats o personalitats –Emili Rodríguez Bernabeu, Lluís Alpera, la Universitat... La situació cultural d’Alacant no arriba ni a aquest menyspreu que es dona a Elx: ens ignora. És una ciutat exclusivament de serveis i de turisme. Ja ho deia Josevicente Mateo en el títol del seu llibre: Alacant, a part.
–Però vostè, que és fill, net i besnét d’il·licitans i son pare, per exemple, conreava horts de palmeres al palmerar, ha vist com aquest palmerar s’ha convertit en Patrimoni de la Humanitat, igual que el Misteri d’Elx. No és això una mostra que la ciutat cuida la seua cultura?
–Això és una medalla buida de significat real. No vol dir res. És una solemne estupidesa que tots els governs desitgen. El Patrimoni de la Humanitat pot tenir un valor periodístic o turístic, però res més. No té significat important, perquè de fet els horts de palmeres d’Elx, allò que en diuen ‘El Palmerar’, estan fets una ruina mal endreçada. La realitat quotidiana és la que és, al marge de la «patrimonialització».
–No m’esperava tant de pessimisme...
–No és qüestió de pessimisme, sinó de tindre ulls, de provar de mirar, de provar d’entendre, de no deixar-se emportar per la publicitat.
–Vostè és il·licità de tota la vida. Ha vist, almenys, evolucionar la ciutat, en termes de revaloració cultural pròpia?
–Més aïna, no. Vull dir, Elx és una ciutat que mai no ha pogut tindre decadència en termes culturals perquè mai no ha tingut puixança, mal que ens pese.
–També coneix bé el Camp d’Elx. La seua família materna procedeix d’allà. La ciutat tampoc no l’ha sabut cuidar?
–Al marge del seu valor, tot és un desastre. Te’n posaré un exemple: un dels canals que servia per regar el Camp d’Elx des del 1900, Nuevos Riegos del Progreso, fa dos mesos que ja no porta aigua i ningú no diu res. Jo, almenys, no he sabut de cap queixa. Els llauradors no poden regar per aquest canal i ningú no sap perquè la societat Nuevos Riegos del Progreso, que porta funcionant des de fa 100 anys, de sobte decideix tancar els seus canals i el seu servei. I sobre aquestes coses, que són dramàtiques, ningú no diu res. Es parla molt del transvasament Tajo-Segura, però jo crec que és perquè els polítics se’l poden fer seu. En canvi, el tema que li he comentat, que ha deixat sense aigua milers de llauradors, no sembla despertar interès, ningú no diu res, els llauradors elxans s’hi resignen i poc més. La defensa del Camp d’Elx, com la de tota la ciutat, es limita a una imatge publicitària.
–A Elx governa el PSOE amb Compromís. El fet que hi haja forces valencianistes a l’Ajuntament es nota?
–Jo diria que no. En absolut. El govern municipal, quasi en tot moment, ha sigut el no-res absolut en termes d’actuació cultural ferma, i cada vegada ho és més. Els de Compromís em semblen són uns complets ignorants, i els del PSOE uns aprofitats que viuen de la política des del 1979. Ací estava, per exemple, la Mireia Mollà [actual consellera valenciana d’Agricultura], filla de Pasqual Mollà, –dues generacions de polítics, per tant–, que no feia res més que anar pujant escalafons en la seua trajectòria política. A Elx no hi era gens ni mica.
–Tampoc no se senten protegits per part de la Generalitat Valenciana?
–Jo em vaig manifestar a favor de l’Estatut, de la democràcia i de l’amnistia quan tenia vint anys, però el sistema, com tots el sistemes polítics occidentals, s’ha anat degradant i tot s’ha convertit en una mera burocràcia allunyada dels problemes reals de la gent i de la vida. Mentrestant, només queda el voluntarisme dels mestres d’escola, dels metges i infermers dels hospitals que tenen les consultes saturades, dels llauradors resignats, etc. que fan el que poden. Crec que, a Europa, totes les institucions públiques, independentment dels partits que les governen, han caigut en aquesta dinàmica, malgrat les diferències innegables que, evidentment, s’hi poden trobar. És cert que Compromís parla en valencià i que Vox és un partit absolutament anticatalanista, homòfob, etc. Però tot forma part d’una gran superestructura que jo diria que no té una gran presència en el carrer ni en la vida quotidiana de la gent, en aquest cas dels il·licitans.
–Escoltant-lo, em fa por preguntar-li sobre si té esperances en el futur de la llengua a Elx...
–No, no cregues! No n’estic desesperançat. Ni molt menys. A principis dels anys vuitanta, quan s’acabava la Transició –un període injustament desacreditat en l’actualitat–, mentre jo estudiava la història de l’arquitectura de la meua ciutat i em dedicava a fer versos, tot en català i de forma monolingüe, es van establir unes mesures oficials en defensa de la llengua que van resultar mínimament efectives. I aquí estem ara. No crec que el català vaja a desaparèixer, ni de lluny: s’ha mantingut un cert statu-quo en el qual la castellanització mínimament s’ha aturat o s’ha alentit, on hi ha hagut una mínima recuperació de l’idioma i, sobretot, on hi ha hagut una gran valoració cultural de l’idioma. Allà on anem, fins i tot en ciutats burdes com les nostres, el fet d’escriure en valencià no sol ser és motiu de burla ni menyspreu, sinó que ha passat a ser una gran forma de cultura, una forma d’expressió d’alta cultura. Això no crec que vaja cap a enrere d’una forma generalitzada. Els ases de l’extrema dreta diran el que voldran, però el menyspreu històric que hi ha hagut contra la nostra llengua, afortunadament, no diré que s’ha superat, però com a mínim sí que ha canviat en un sentit favorable.
–Com es va vincular vostè a la defensa de la llengua?
–A València, on vaig arribar el 1969 amb 17 anys. Em vaig trobar amb el procés de Burgos actiu, corrent davant els grisos, i en un col·legi major en una situació de xoc perquè eixia de casa i, en aquells moments, anar d’Elx a València era com anar a hores d’ara d’Elx a Austràlia, per dir-ho així. Allà, i al llarg d’una dècada, vam coincidir un grup de gent d’Elx, d’Onda (Plana Baixa), d’Alginet (Ribera Alta), de Borriana (Plana Baixa) i de tot el país, a València, que feia una mica de cap i casal. A València, als setanta, ens vam trobar un grup que compartíem idees i inquietuds. Allò era un brou de cultiu sensacional a finals de la dictadura, un gran moviment social present als carrers. Jo estava a la Universitat Politècnica, on no hi havia un moviment estudiantil tan important com a la Universitat de València, però tenia amics a les facultats de Lletres, Dret, Ciències Econòmiques, etc. Eren moments de gran agitació política, i la defensa de l’idioma era un dels grans eixos d’aquella lluita.
–Amb quines persones va coincidir en aquell moment?
–D’entre la gent important, per dir-ho així, hi havia Vicent Andrés Estellés...
–Vostè és trenta anys més jove que el poeta, parlava en termes de coincidència generacional...
–Sí, però en aquell moment hi havia prou barreja intergeneracional i intercomarcal. Tenia relació, també, per exemple, amb el poeta Paco Brines (1932-2021) o amb gent més de la meua edat, com ara Josep Piera, Josep Palomero o Marc Granell, a qui vaig conèixer quan jo tenia 18 anys i ell 17. També vaig coincidir, per exemple, amb els poetes Joan Navarro, Salvador Jàfer o Josep Lluís Bonet, o amb altra gent que després no es va fer popular, gent de localitats com ara Borriana, Alcoi, Onda o Alginet.
–Vostè ha rebut desenes de premis per la seua obra cultural, però ara en rep un per la seua trajectòria.
–Una de les coses en què sí que tinc confiança, dins la meua descreença, és en allò que els periodistes anomeneu societat civil. I en aquest sentit, les entitats cíviques desenvolupen un gran paper als nostres pobles i ciutats. Jo he estudiat el paper que han desenvolupat a Barcelona recentment i la influència que han tingut dins els moviments urbanístics a partir dels llibres de Jordi Borja, per exemple. I aquestes entitats són absolutament fonamentals. I la societat El Tempir, com tantes altres, és fonamental per garantir una vida sana en termes democràtics. Que El Tempir em reconega em fa molta il·lusió. Jo mai no m’he sentit aliè a Elx, mai no m’he sentit un outsider ni un marginat: he sentit que la meua obra era estimada i apreciada. Potser no tant com voldria, però molta gent participa de la meua emoció vital. No tot és la grolleria generalitzada de què parlava abans.
–Per últim, vostè pertany a una generació d’il·licitans com Joan-Carles Martí i Casanova o Agustí Agulló –que ens va deixar fa uns mesos– que han destacat per la defensa de la cultura d’Elx durant les darreres dècades. Té confiança en les properes generacions perquè continuen desenvolupant aquesta tasca?
–Aquestes generacions ja existeixen i estan actives. Hi ha un poeta un poc més gran que jo, Andreu Morell, com també l’advocat i escriptor Antoni Bru (1917-1981), aquest prou més gran, o Pepito Maraldes (1941-2008), que ja feien aquesta tasca. Després està Joan-Carles Martí, sis anys més jove que jo, o Biel Sansano, aquest un poc més jove, que també s’ha dedicat a això. En aquests moments, gent com Hèctor iFrancesc Càmara i d’altres, trenta o quaranta anys més joves que jo, també juguen aquest paper. La continuïtat, per tant, existeix. El Casal Jaume I ha funcionat molt bé en Elx. Les iniciatives d’Eliseu Climent han funcionat molt bé, han servit per estructurar el país. Es notarà més o menys, però existim i continuarem existint.