Els Països Catalans —cosa òbvia— són una nació ocupada, condemnada, si ningú li posa remei, a ser assimilada per la nació ocupant. Hi ha qui ho dubta? Hi ha qui celebra aquesta dissort, l’espanyolisme més ranci; hi ha també qui la dissimula, els acomodats en l’espanyolització; hi ha qui cínicament es fa l’orni i també els que, ni carn ni peix, tant se’ls en dóna, els equidistants. Tots plegats, una trituradora de catalanitat i una eina d’espanyolització, ben visible —i tant!— a les escoles del nostre país, sigui al nord o al sud del rierol de la Sènia; al sud, però, la situació encara és més sagnant. Així, doncs, no m’estranya gens l’afirmació, en boca del filòleg i traductor Pau Vidal, apareguda a les pàgines d’El Temps, que diu que «Un percentatge massa elevat de professors han actuat com agents de castellanització». Han actuat i —ep!— continuen actuant, i continuaran actuant si la situació no es reverteix. Mireu: ací, els nostres avantpassats —i no encara lluny en el temps— vivien tranquil·lament i en pau en el seu monolingüisme natural i no passava absolutament res. Quin mal feien? Tenien i tenim, com qualsevol altre grup humà del món, una llengua totalment útil —utilíssima!— per a la llur i la nostra comunicació, que, a més a més, com a tot sistema lingüístic, ens atorga personalitat i modela la nostra cultura. El català és la llengua dels catalans i, perfectament, perquè ja en tenim un, podem prescindir de qualsevol sistema lingüístic aliè, que si l’adoptem és, ras i curt, per imposició autoritària. El castellà —o espanyol— no és, contràriament a les garleries borbòniques, lengua de encuentro. Recordem-ho: l’ara rey emérito dels espanyols, el mateix que, com rapeja Pablo Hasél, «hizo lo que más le convenía a su cuenta bancaria y limpio el sable a Franco durante demasiados años», proclamà en l’acte de lliurament del Premio Cervantes de 2001 que «nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes». Us en recordeu? Els espanyols infectats de petulàncies imperials són així, desaforadament fatxendes, i si són Borbó amb un morro major. D’una revolada el seu rei nega el culturicidi perpetrat a Amèrica, que tanta sang vessà, i a altres regions del món que per la força de les armes sotmeteren. Ja veieu, a Amèrica els seus aborígens esperaven delerosos l’arribada dels espanyols per així parlar —por voluntat libérrima— la llengua de Cervantes. Als Països Catalans, a Euskal Herria, a Astúries, a Galícia també. I en això, a imposar la llengua de Cervantes (pobre Cervantes, quin ús tan groller del seu nom!) perseveren. Ho va dir el Borbó que limpió el sable a Franco i ho reiterà amb faroneria el ministre de (des)educació i (in)cultura espanyol José Ignacio Wert en el 2012: «Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes».
Espanyolitzar, vet ací la qüestió. La dèria de rei i cortesans que l’adulen del Regne franquista d’Espanya. Ep! No ho dic debades, franquista. Espanya és un «regne» per voluntat del dictador Francisco Franco, com València és Comunidad insulsa i destarotada pels dídims de sant Emilio Attard, patró de la burrocràcia política valenciana adoradora del blau. Com és ben sabut, Espanya és «regne» a través de la Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado de 1947, que convertia Franco en regent, o sia, senyor d’aqueix regne, i el País Valencià fou devaluat a dessaborida Comunidad —i sobretot molt espanyola— mercè a la imposició blavera (Attard fou l’inventor) en 1982. Ras i curt, franquisme, en un cas i en l’altre. I el seu rei, sigui el Juanca avui exiliat a Abu Dhabi, sigui el Felipito, el feixistoide del «a por ellos, oé», tots dos successors de Franco són i mantenidors de les essències ideològiques d’aquell individu, Franco, que, el 5 d’abril de 1938, derogava l’Estatut de Catalunya invocant «la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán», a l’igual que Felip V invocava el dret de conquesta per a suprimir les llibertats dels Països Catalans en 1707 i 1714. I d’aquelles noces..., doncs aquests confits, que encara perduren: espanyolisme, espanyolització i negació malaltissa de la catalanitat.
Contra el català
Allò d’anar contra el català —l’idioma— i els catalans —la gent del país de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó— ve de llarg. En el decret de Nova Planta (1716), que afectava primerament al Principat de Catalunya, però en qüestió lingüística era extensible a tots els Països Catalans, s’hi diu: «en las escuelas de primera letras y de gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella en las escuelas, y que la Doctrina Cristiana sea y la aprendan en castellano». Al País Valencià, això de la llengua en què impartir doctrina cristiana, els bisbes castellaníssims que venien a València s’ho prenien molt seriosament ja abans de 1707, any de la derogació dels Furs. No obstant això, terra catalanoparlant, difícilment canvià d’una llengua a l’altra d’un dia a l’altre. Així que —i continuo a València— les Ordinacions dels mestres de llegir i escriure, promulgades pel Consell de València en 1625, continuaren vigents i, com esmenta el notari valencià Carles Ros i Hebrera (1703-1773), les escoles de primeres lletres, malgrat les noves autoritats borbòniques, continuaren fent servir lo Cató christià, mena d’opuscle per a aprendre els fonaments de la religió catòlica. El nom de «cató» el rebia aleshores tot llibre d’iniciació a la lectura. No obstant això, Carles Ros, en 1762, al seu Diccionario valenciano-castellano també escriu: «está igualmente tan en olvido el dialecto de nuestro idioma, que lo daban ya todos por sepultado; però yo, gracias a Dios, he podido en este Diccionario volverlo a su estado». Oblidat i sepultat, però, en la vida pública i, doncs, en el conreu literari. La vida real era una altra cosa.
El català pervivia i això no agradava a la cort de Madrid. Que en cada regne no castellà continués ensenyant-se les primeres lletres en la llengua pròpia del territori l’Espanya borbònica no estava disposada a consentir-ho. Ep! Per això havien fet una guerra i l’havien guanyada, i en farien més. A Carles III, el dèspota il·lustrat dels espanyols (ell, que parlava francès en la intimitat), la veritat és que li importava un rave la llengua que parlessin a Galícia, a Euskal Herria o als Països Catalans, però als seus ministres castellans sembla que no. Vaja, no! Conclusió, un decretàs, la Real Cédula de Aranjuez, de 23 de juny de 1768, que ordenava que «la enseñanza de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las audiencias y justicias respectivas, recomendándose también por mi consejo a los diocesanos, universidades y superiores regulares para su observancia y diligencia en extender el idioma general de la nación, para su mayor armonía y enlace recíprocos».
Atenció: «cuidando de su cumplimiento las audiencias y justicias respectivas». Ja tenim a la piconadora judicial espanyola en acció. Vaja, com avui, a l’aguait de preservar la imposició del castellà. En aquest moment, amb Carles III regnant, avi 6è del Felipito «a por ellos, oé», començà el càstig de debò contra el català. Foragitar el català de l’escola, la poca —val a dir-ho— que hi havia aleshores, es convertí en raó d’estat, en objectiu a complir por España i la burocràcia espanyola es posà mans a l’obra per assolir-lo. Fou el murcià —murcià havia de ser!— José Moñino Redondo, més conegut pel seu títol nobiliari de comte de Floridablanca, secretari d’estat de Carles III, qui promulgà una Reial Provisió, de 22 de desembre de 1780, per la qual obligà a totes les escoles a regir-se per la Gramática Española (vegeu, ja expressat ben clar, «española») de la Real Academia Española de la Lengua. Ah! I si el mestre no estava ben instruït en gramática española, doncs al carrer. Així que riu-te tu ara de les imposicions lingüístiques que denuncien les hordes espanyolistes al Principat, a les Illes i al País Valencià. Que jo sàpiga, encara no han fet fora a cap mestre per no saber català. I —ep!— n’hi ha un munt. I de metges, i de jutges, i de policies, i de... I no acaba ací la cosa, que ja entrat el segle XIX, el 29 de juny de 1821 (regnava Ferran VII durant l’anomenat Trienni Liberal, que vaja uns liberals!), la Dirección General de Estudios engegà l’anomenat Pla Quintana, dit així en honor al seu elaborador, el poeta —més aïna poetastre— Manuel José Quintana, en què apostava per l’ensenyament uniforme a tot el territori de la monarquia. Uniforme, òbviament, lingüísticament: castellà a la força. Atenció! L’individu, per a vergonya dels valencians, encara té carrers dedicats a les ciutats de València i a Alacant. Memòria històrica? Sr. Ribó, vós que sou de Compromís, a què espereu per canviar-li el nom al carrer? Un lingüicida, crec jo, no mereix un carrer a València. Absolutistes i liberals coincideixen: contra el català tot val, encara avui. Les barrabassades de la repressió franquista no ens han de fer oblidar que, de repressions contra —tots!— els catalans, la història en va plena des de 1707 a ençà. El 16 de febrer de 1825, tornat l’absolutisme, el govern de Ferran VII aprovà el Plan y Reglamento de las Escuelas de Primeras Letras, el qual, com en el pla de Quintana, obligava a l’ensenyament i l’ús de la llengua castellana. Observeu: insistien en això, en castellanitzar l’escola, espanyolitzar-la, eradicar el català de l’ensenyament, pas previ a la solució final, l’anihilació definitiva de la llengua catalana, que pretenien i encara pretenen.
Catalanofòbia decimonònica
Ja veieu, cops per la dreta i per l’esquerra espanyoles. Com etzibà el filofeixista José Calvo Sotelo en 1935, «antes roja que rota». Quina obsessió, la dels espanyols, a fer-nos als catalans, siguin del Principat, del sud o de les Illes, a la seva imatge i semblança. L’Estat espanyol, el que coneixem avui, sorgia bastit sobre un sistema escolar supremacista castellà que negava la pluralitat. En 1834, sota la regència de Maria Cristina, foren promulgades unes instruccions per al règim i govern de les escoles, i en 1838 ho fou un reglament per a la instrucció en les escoles d’instrucció primària elemental. Cap esment a cap altra llengua que no fos el castellà. El 9 de setembre de 1857, elaborada pel ministre de foment Claudio Moyano Samaniego, es promulgà la Ley de Instrucción Pública, vigent —atenció— fins a 1945. Caigué la monarquia borbònica i vingué l’Amadeu de Savoia, i després la I República i la I Restauració borbònica i la II República i la llei Moyano continuà; llei que obligava a l’ús de la gramàtica i ortografia de la Real Academia Española, text únic per a totes les matèries de l’ensenyament públic. O sigui, prohibidíssim fer servir una altra llengua que no fóra el castellà. En 1868, foragitats els Borbons, els «demòcrates» espanyols s’empescaren que a més de la llengua calia estudiar la literatura castellana a l’ensenyament mitjà, perquè «la lengua nacional ya no será un añadido o complemento del latín, estudiado en función de éste, sinó que se cultivará como instrumento de comunicación hablada y escrita, al tiempo que se reivindican de manera autónoma las glorias literarias castellanas». I les glòries literàries gallegues, basques i catalanes? Ni rastre. I —compte!— això ho promulgaven els autoanomenats «demòcrates» espanyols de 1868.
Bé, aleshores ja havia aparegut la Renaixença, a Barcelona i també a València, i fins i tot Fèlix Pizcueta, president de Lo Rat Penat, al discurs dels Jocs Florals de 1881 reivindicava el bilingüisme. Bilingüisme? Comencem per aquí. La mentalitat aleshores era clarament diglòssica, malgrat que de castellà no sabessin ni un borrall. I també començaven a aparèixer els mestres que denunciaven la barbaritat pedagògica d’imposar el castellà a criatures que, finalment, acabarien no sabent-lo mai. Per a aprendre bé el castellà —deien aquests mestres— millor aprendre primer el valencià, com argumentà Zacarías Valle a les conferències pedagògiques que tingueren lloc a l’Escola Normal (centre per a cursar magisteri) de València en 1901. Ah! I insistí, que ja aleshores eren tinguts en compte els moviments que pretenien la millora pedagògica, en la necessitat que el mestre conegués bé els dos idiomes, català i castellà. Malgrat el pas del temps i l’augment de la castellanització fins a límits obscens, l’afirmació de Zacarías Valle continua tenint plena vigència. Però —ai llas!— les conselleries respectives dels Països Catalans es fan l’orni, uns amb preteses immersions, en què ara descobrim que l’espanyol és la llengua dominant d’alumnes i professorat; els altres amb destarotats plurilingüismes que, en la pràctica, han acabat amb les línies que almenys garantien l’ensenyament en català a una part de la població.
I del requisit lingüístic què? Hi és sobre el paper, però en la pràctica, què us diré? La gernació de professorat que usa únicament l’espanyol és immensa, inclosos els que rebutgen de forma explícita el coneixement del català, prova que el requisit lingüístic és paper mullat. I ja no diguem si l’apliquem a metges, jutges, síndics de greuges... El català s’extingeix i assistim patèticament a la seva defunció. En 1901 els pedagogs defensaven l’ensenyament del català en una societat catalanoparlant per a aprendre correctament el castellà, cent anys més tard, amb centenars de màstecs i plantofades després, l’espanyol s’ha ensenyorit de les nostres places i carrers. I, mentrestant, continuem ancorats en un requisit lingüístic que mai no arriba. La demanda del requisit ve de lluny, que no debades en 1896 el diputat per València Manuel Polo y Peyrolón el demanà al govern espanyol: «Mi ruego, pues, se reduce a suplicar al Sr. Ministro de Fomento que dicte una Real Orden, exigiendo como requisito indispensable para desempeñar en propiedad escuela de niños o niñas donde haya dialecto especial, el conocimiento de la lengua del país; que no se admita a oposición a los que desconozcan dicho dialecto o lengua; y que en las Escuelas Normales respectivas se pongan cátedras, no solamente de gramática castellana, sino también de gramática del dialecto regional».
Ja veieu, en 1896 ja reclamaven el requisit lingüístic per a les escoles dels altres territoris de l’Estat espanyol amb llengua pròpia diferent de la castellana. I el demanava un carlí, un senyor de dretes. Un munt d’anys després, més d’un segle, la demanda de Polo y Peyrolón encara no ha estat atesa. Així és Espanya, cabuda i rabuda, que no canviarà per molts testimonis d’amor i submissió —o diguem-ne taula de diàleg— que se li faci.
O en castellà o despatxat
La croada contra el català i les altres llengües ibèriques que no són el castellà continuà. Si en 1901, a València, els pedagogs innovadors defensaven la necessitat d’ensenyar la llengua pròpia dels nens, un any després, el 21 de novembre de 1902, per Reial Decret, s’obligava als mestres a ensenyar el catecisme en castellà. I ull viu no ho facis en altre «idioma o dialecto que no sea la lengua castellana». Si a algú el pillaven el despatxaven i el separaven del magisteri oficial amb pèrdua dels drets reconeguts per la llei. Així de bèsties eren. Ho continuen sent. Òbviament, imagineu el paperot d’un mestre amb consciència pedagògica en un poble de catalanoparlants, fent servir el castellà quan ben bé sap que els nens no l’entenen. Això li passà al mestre Vicent Alfonso i Navarro, destinat en 1907 a l’escola d’Atzeneta d’Albaida i que escriu en la seua memòria lliurada a les autoritats educatives: «las disposicions vigentes nos imponen la obligación de hablar en castellano dentro de la escuela, pero resulta que durante las primeras semanas y aun meses, el niño no me entiende y he de traducirle cuanto le voy diciendo, Trabajo engorroso». Bé, aquest mestre era valencià, tenia —diguem-ne— el requisit i l’home feia el que podia, però què passa si el mestre era un espanyolot, un dels de «sense requisit», com ho era el mestre José Martínez Rodes, a Alginet, també en 1907. Vegeu què escriu a la seva memòria pedagògica: «la primera determinación que tomé en tan delicado como importante asunto fue la prohibición de que se expresara ningún niño en la escuela en el dialecto valenciano, haciéndoles determinadas observaciones sobre la importància que tenía para ellos el conocimiento del hermoso idioma castellano, cosa que tanto engrandecía a todo español». Individus d’aquest pelatge encara n’hi ha arrecerats a les conselleries dels Països Catalans. I —ep!— no nego que l’idioma castellà sigui formós, que ho és, igual de formós per als seus parlants que el català, l’anglès, el polonès o el suahili per als seus, però el seu coneixement —àdhuc por voluntat libèrrima si hom vol— no hauria de suposar la prohibició i l’abandonament de la llengua pròpia com tant desitjava el carpetovetònic mestre Martínez Rodes. La prohibició, òbviament, comportava càstigs contra els qui la incomplien i paios com el mestre d’Alginet els imposaven amb violència sàdica. Així, a plantofades és com s’ha imposat el castellà entre els catalans, als pobles d’Amèrica i no com a conseqüència de la voluntad libérrima dels conquerits. I això —a mi així m’ho sembla— no contribueix a ennoblir la lengua de Cervantes, més aviat tot el contrari.
L’ensenyament del català i en català continuà menystingut al País Valencià en temps de la II República (la II República dels espanyols), tan mitificada pel seu destí tràgic. La II República era, sobretot, «espanyola», i d’aquest mal, l’espanyolisme de «charanga y pandereta, cerrado y sacristía», morí. Després vingué el fosc franquisme i mort Franco la tímida obertura, amb la fantasia autonomista com a tramoia, en alguns llocs (Principat) més reeixida que en altres (País Valencià). Però, comptat i debatut, el català continua reculant i l’escola i bona part dels seus mestres col·laborant a descatalanitzar el país i, com proclamava el ministre PePero Wert al Congrés espanyol, a «españolizar a los niños catalanes».
