El 1971 les Illes tenien 545.498 habitants. En la dècada anterior la població havia augmentat un 23%. El decenni següent, fins al 1981 s’incrementà en un 21,4%. Després, les conseqüències de la crisi econòmica de mitjans dels anys setanta, que s’allargà fins ben entrat els vuitanta, matisà el creixement poblacional. Durant els noranta, però, l’increment tornà a prendre força i a la primera dècada del nou mil·lenni vingué la gran explosió: un 52,9% entre 2011població illenca ha cresc i 2001. A pesar que en els últims deu anys s’ha reduït la intensitat de la progressió, la població no ha deixat de créixer: un 10,8% des de 2011 fins avui. En conjunt, tal com mostra el quadre adjunt, la població balear ha crescut un 125% en els darrers cinquanta anys.
En aquest mig segle el turisme ha colonitzat progressivament quasi tota l’economia illenca. I el seu èxit s’ha basat en la necessitat d’importar mà d’obra de baixa o nul·la qualificació per alimentar l’ampliació de la força de treball de les empreses del sector. La immigració ha estat i és una part essencial de l’economia turística baleàrica. Amb el resultat obvi: un increment poblacional com mai no s’havia produït a l’arxipèlag, que no té paral·lel en cap altra illa mediterrània i que és molt superior —en termes proporcionals— als experimentats per exemple pel País Valencià i Catalunya: un 125% davant del 62,5% i 47,7%, respectivament. Amb l’element afegit, gens intranscendent, que en ser illes i petites, l’impacte de la immigració sobre la societat ha estat molt superior, en tots els aspectes, al que hauria estat en un territori continental.
Els àmbits socials afectats per aquest procés de substitució demogràfica són múltiples; de fet es dubtós que n’hi hagi qualcun que no hi estigui. Cinc dels quals, però, destaquen sobre la resta.
Llengua
Fa cinquanta anys l’oficialitat institucional rebutjava el català. Tanmateix era la llengua de relació social de la immensa majoria dels ciutadans, a cada una de les Illes. Avui totes les enquestes la donen per arraconada en nivells que varien a cada part dels territoris insulars però que en conjunt són esfereïdors: de mitjana poc més d’un terç dels illencs la segueixen tenint com a llengua de relació social. Segons la darrera Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears, publicada el 2014 i revisada el 2018, “el català ha perdut valor com a llengua habitual en favor del castellà”: un 50% dels enquestats van identificar el castellà com a llengua habitual, mentre que només un 36,8% van considerar que era el català.
Tant els experts com els activistes a favor del català han alertat sobre aquesta situació. És el cas del president de l’Obra Cultural Balear (OCB), Josep de Luis: “La pressió demogràfica presenta importants reptes per a la llengua a les Illes. El gran creixement de la població fa imprescindibles mecanismes per assegurar que els nouvinguts sàpiguen que el català és la llengua pròpia d’aquest territori, en el qual han decidit fer-hi la seva vida, que el puguin aprendre i l’usin. Aquests mecanismes requereixen voluntat política d’utilitzar-los. I ens trobam que en tenim pocs, d’aquests mecanismes, i que a més no s’utilitzen. Em referesc, per exemple, a tot el marc legal que assegura el dret del ciutadà a adreçar-se en català a qualsevol àmbit de l’Administració i que, tanmateix, això tan senzill encara ens crea problemes, com ha passat en els últimes mesos a la sanitat pública. O a la manca de voluntat de l’Administració d’explicar als nouvinguts que el català és el seu ascensor social més segur, una cosa òbvia però que no es promociona. I així, és difícil”, lamenta el cap de l’organització degana en la lluita a favor del català a Balears.
De Luis assegura que sovint s’usa la pressió demogràfica com a excusa per no fer el que caldria fer. “A les acaballes de la dictadura el català era clarament percebut com l’ascensor social i a la primera onada immigratòria —la dels anys seixanta— molts dels nouvinguts s’integraren perfectament. Ara no passa així. I això és un cas clar de xenofòbia, és com dir-li al nouvingut que no té dret a aprendre i usar el català per poder progressar en la nostra societat”.
Sobre el que fa el Govern d’esquerres d’ençà 2015 al respecte, el president de l’OCB és rotund: “decebedor”. Reconeix que va acabar amb el desastre que va ser per a la llengua i la cultura el Govern de José Ramón Bauzá, “però no ha fet ni una passa més enllà” en aquests sis anys. “És com si molts polítics haguessin estat colonitzats per una idea maliciosa segons la qual de la llengua no se n’ha de parlar, no se n’ha de fer política, se l’ha de deixar estar... perquè en cas contrari podrien ser castigats electoralment per aquesta societat tan fortament mediatitzada pel creixement demogràfic. Però és que no és així; ha quedat demostrat empíricament que és exactament a la inversa: el que penalitza electoralment és anar contra la llengua pròpia i qui ho va fer passà de 36 a 20 escons”, diu, en referència al PP de Bauzá que perdé tants de diputats entre 2011 i 2015. Per mor d’aquesta idea, el Govern incompleix, assevera De Luis, “les normes pròpies en l’ús del català per part dels càrrecs públics” quan usen el castellà en actes oficials. “Això és intolerable, perquè és malmenar el prestigi social del català a Balears”, conclou.
Habitatge
En algunes zones de les Illes, com passa a tot Eivissa i part de Mallorca, l’escassa disponibilitat d’habitatges ha fet pujar tant els preus que moltes famílies amb pocs recursos han de compartir pis o, pitjor, llogar una o un parell d’habitacions en"pisos pastera", és a dir habitatges on hi viu tanta gent que l’espai que disposa cada persona no arriba a 15 metres quadrats.
Entre el creixement demogràfic —a Palma, un 36% en els últims vint anys—, la manca de construcció de pisos socials i de protecció oficial i un mercat embogit en el que no paren de pujar els preus —de compravenda i de lloguer— el resultat “és terrible”, diu Àngela Pons, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). “Saps què passa? Que no hi ha estructures pensades per acollir la gent que arriba. Ningú ha pensat en les seves necessitats, entre les quals l’habitatge és una de les fonamentals. I any rere any el problema s’ha anat agreujant. I ja no et dic ara, amb la covid-19, que la cosa està molt pitjor encara”.
L’IBAVI (Institut Balear de l’Habitatge, per les seves sigles en castellà, tal com es diu oficialment) fa el que pot, sobretot en aquests últims dos anys, quan —assegura la PAH— la gestió de la seva responsable, Cristina Ballester, “és bona” i la fa sempre amb “sentit social”. Pons reconeix que l’organisme compra habitatges per destinar-los a lloguer social, construeix habitatges de protecció oficial (HPO), que el Govern té com a objectiu acabar la legislatura amb 3.000 habitatges construïts... però el problema “és tan gran” que caldria molt més: “En els anteriors quinze anys no s’ha fet gairebé res. No s’ha fet habitatge social —la llista d’espera és de 8.900 peticionaris—, però és que tampoc s’ha fet suficient habitatges de protecció oficial per a la classe mitjana. Entre l’increment de població, la pressió compradora —en part per especular en el negoci turístic— i la manca d’oferta d’habitatge, el resultat és un drama. Molta gent ni tan sols pot llogar un pis. Els 'pisos pastera' a 300 o més euros per una habitació, amb 8 persones o més vivint en l’habitatge no són gens estranys”.
El més cruel de tot, adverteix Pons, és que la solució és a l’abast, però no es posa en pràctica. “La Llei d’habitatge de Balears preveu la cessió forçada de pisos de grans tenidors per treure’ls a lloguer social. L’únic que s’ha fet d’ençà el 2018 (quan s’aprovà la dita llei) ha estat forçar la cessió de 56 pisos per destinar-los a lloguer social. Això es va anunciar el març d’enguany, però encara no s’ha finalitzat el procés. I el pitjor és: de què serveixen 56 pisos?”, es demana amargament Pons. Al seu parer el Govern hauria d’usar la mateixa figura legal per obligar a la cessió de milers d’habitatges dels que estan en mans de grans tenidors i que els tenen sense ocupar. Són, segons els càlculs de la PAH, uns 35.000. “Amb 20.000 bastaria per solucionar el problema social, però no es fa”, lamenta Pons.
Exclusió social
El turisme crea riquesa. Ara bé, tal com alguns economistes han deixat en evidència, si es grata una mica, les coses ja no són tan senzilles. A l’any 2000 Balears era la comunitat líder a tot l’Estat en renta per capita. Ara és la setena. La importació massiva de mà d’obra per satisfer les necessitats dels negocis turístics no es tradueix en un major benestar dels residents. De fet, creix el nombre de persones que estan en risc d’exclusió.
Ho explica el sociòleg Andreu Grimalt, director tècnic de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa (EAPN, per les seves sigles en anglès), a les Balears: “El 2019, quan tot anava tan suposadament bé, almenys estadísticament, existia entre el 14% i el 15% de persones que estaven en perill d’exclusió a les Illes. L’any passat, amb la crisi econòmica per la covid-19, augmentà el percentatge fins al 22% i quan coneguem les dades de 2021 estic segur que seran molt pitjors. És a dir, l’estructura econòmica turística basada en mà d’obra de baixa o nul·la qualificació genera una bossa important de gent que viu perillosament en temps de bonança econòmica, en molts dels casos venguda de fora, que està en el llindar de l’exclusió, amb sous baixos, sovint sense contracte o, si el tenen, és precari, i que quan ve una crisi, com la d’ara, pateixen enormement”.
Grimalt no té dubtes sobre la raó del problema: “El model productiu basat en el monocultiu turístic provoca la necessitat de molta mà d’obra d’escassa preparació que ocupa feines que en bona part estan retribuïdes de manera escassa i en no pocs casos —en especial en el treballs domèstics— sense contractes, cosa que fa que quan venen mal dades siguin les persones que més reben”.
Segons les dades que maneja l’EAPN, “uns 270.000 balears, un 22% del total, està en risc d’exclusió”. S’entén per exclusió, explica Grimalt, el fet que una persona pateixi una d’aquestes tres condicions: que tingui ingressos per sota del 60% de la mitjana; que presenti carència material severa, o que entre tots els membres d’una llar no treballin de forma regulada més del 20% del temps que podrien fer-ho. És el cas, per exemple, d’una llar amb dos adults, un dels quals està sense feina i l’altre té contracte per hores equivalent a una tercera part de la jornada completa; aleshores sobre el 100% possible —que seria que tots dos tinguessin feina contractada regularment per a tota la jornada— en aquella llar no es treballa de forma legal més d’un 16,5%.
Per a Grimalt el problema “és molt greu” i si bé les administracions fan tot el que poden, “no basta”. “Clarament cal reflexionar sobre la necessitar de canviar de model: no podem seguir depenent d’un sistema econòmic que es basa a dur més i més turistes i que necessita dur més i més mà d’obra”, i que, tanmateix, no assegura “el benestar de la gent” que viu a Balears.
Població i territori
Un dels aspectes que més es destaca quan es parla de la pressió demogràfica és l’impacte sobre el territori. Es construeix habitatge d’alta gamma com mai s’havia fet en sòl rústic —excepte a Menorca—, es canvien usos tradicionals del camp per passar a ser part del mercat turístic... i, per una altra banda, l’augment demogràfic fa que la relació entre els recursos i la població sigui insostenible.
Margalida Ramis, portaveu del GOB —Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, el més veterà i important dels grups ecologistes de les Illes— coincideix amb el sociòleg Grimalt i afirma que el que cal és anar al bessó del problema: “La pressió demogràfica a les Balears ve determinada pel model econòmic i turístic, amb puntes de població a l’estiu que dupliquen la de la resta de l’any. El problema de fons és que el model econòmic està creant greus disfuncions. Exigeix mà d’obra de baixa qualificació que ve a fer feina aquí, que és molt vulnerable, que arriba sense que hi hagi cap estructura d’acollida que els garanteixi els mínims i que quan les coses no van bé, com ara amb la covid-19, són els més afectats”.
El debat, diu Ramis, s’ha de centrar en el model econòmic. Perquè, si no, si només se centra en l’increment demogràfic, “es podria donar ales” a la “xenofòbia de la ultradreta”. L’ecologista troba que “ha de quedar clar que no sobra gent. El problema no és el nombre de persones que viu aquí sinó el model que requereix que venguin cada cop més turistes i per això necessita més mà d’obra, habitualment precaritzada. Això és el problema. Tothom que viu a Balears ha de poder viure de forma digna. El que cal és canviar el model”.
Política electoral
El procés de creixement i substitució demogràfica també ha afectat la vida política i electoral, a pesar que no se’n sol parlar, d’això. Ho reconeix el politòleg Eli Gallardo: “Jo pensava abans que no afectava gaire, però sí, sí que afecta prou. I és ver que no se’n parla. Mira, d’entrada crec que el fenomen de Podem i Vox no hauria estat tan important a Balears sense el gran boom demogràfic”.
Al parer del politòleg, aquests dos relativament nous partits així com els dos grans, PP i PSOE, es beneficien a les Illes “del vot cada cop més en clau estatal”. Segons pensa, el gran increment de població ha creat importants bosses d’electors “sense arrelament social més enllà del seu cercle directe”, que tenen un “grau de socialització mínim”, reben els inputs externs sobretot a través de les televisions “d’àmbit estatal, no d’àmbits propis de l’illa on viuen” i “en conseqüència, si voten, ho fan a partits d’àmbit estatal”.
El fenomen és més perceptible “a Eivissa i a bona part dels municipis litorals turístics mallorquins, sobretot a Palma —on Vox podria donar una desagradable sorpresa el 2023—” i, al seu entendre, “va adquirint cada cop més importància”. Assegura que aquesta anàlisi s’avé amb l’ús social del català, que està reculant: “Els partits que fan de la defensa del català una part de la seva raó de ser, com són Més per Mallorca i el PI, tenen una situació delicada” per al futur immediat. Segons el politòleg, aquest fenomen no es notarà tant en les eleccions municipals insulars i autonòmiques a les localitats menys poblades, com és lògic, però a les de més electors sí que hi haurà una clara tendència a favor del vot en “clau estatal”, i sobretot passarà “als comicis al Congrés i al Senat”.
