Els primers dies de febrer de 1939 els darrers soldats de l'exèrcit republicà en retirada varen creuar la frontera francesa, en una acció sense precedents a la història de Catalunya, que va menar a l'exili més de 400.000 persones. Alhora l'exèrcit franquista va culminar l'ocupació del territori català i va iniciar la repressió més dura coneguda a la nostra història. Poques setmanes més tard, amb el triomf absolut dels exèrcits insurrectes en el conjunt del territori republicà, el terror es generalitzava fins a límits del que era impensable. De fet, els vencedors varen seguir una pràctica que ja havia estat habitual durant els anys, de la guerra i que consistia a "limpiar Espana de elementos indeseables". Amb aquest objectiu, a partir de l'I d'abril de 1939 varen convertir el territori peninsular en un gran camp de concentració: si a mitjan 1938, encara no acabada la guerra, unes 500.000 persones -la majoria presoners de guerra- estaven reclosos en els camps de concentració franquistes, una vegada acabat el conflicte, aquesta xifra va arribar als 700.000, mentre s'omplien fins a vessar presons, penitenciaries i els centres de reclusió més inversemblants. En uns casos, com en els dels camps de concentració, es tractava de centres provisionals, que, en nombre d'una cinquantena, es varen mantenir fins a l'estiu de 1939, i que tenien com a objectiu actuar de filtres per a descobrir els responsables i càrrecs polítics, comissaris, militars amb graduació o qualsevol persona amb relleu suficient perquè se li poguessin depurar responsabilitats. En els altres, la presó podia ésser l'avantsala de l'execució o, en el millor dels casos, la residència de molts republicans en els següents deu, quinze o vint anys.
I les presons s'ompliren: els centres de reclusió
A partir dels mesos de gener i febrer de 1939 a Catalunya es va obrir l'autèntica "cacera del roig", una follia col·lectiva que va portar milers de catalans a les presons. I això que, en la mesura en què el daltabaix de la República havia estat previsible, tots els responsables polítics de primera fila i aquells que podien patir per la seva actuació durant la guerra havien pogut travessar la frontera amb França sense massa problema. Perquè Franco, just culminada l'ocupació de Catalunya, havia anunciat amb la Ley de Responsabilidades Políticas, del 9 de febrer de 1939, càstigs exemplars per a tots aquells que haguessin contribuït a "la subversión roja desde 1934" i els que s'haguessin oposat de manera activa al Movimiento Nacional.
I no van tardar a complir-se les promeses. Com va escriure l'any 1942 Martí Torrent, que era el capellà de la presó Model de Barcelona, referint-se a aquest centre penitenciari: "Van començar a arribar els primers detinguts. Però els ingressos van anar augmentant en progressió geomètrica i de tal manera que, als pocs dies, la presó estava al màxim; ja no hi havia lloc on col·locar els presos i hagueren de fer servir l'abandonat Correccional, adossat a l'edifici, i habilitar nous locals, com ara la presó de Sant Elies, el palau de Missions de l'Exposició i les àmplies naus d'una gran fàbrica de Poble Nou als suburbis de la ciutat." I això només a Barcelona. A Girona s'habilità el seminari i el castell de Sant Julià de Ramis, fins que va entrar en funcionament la presó de Salt, mentre que a Figueres, on existien ja la presó i el Castell de Sant Ferran, s'instal·là un centre de classificació de reclusos en un antic magatzem de carbó. Lleida també va veure com el Seminari, la Seu Vella i dos convents de monges es convertien en presons, igual com la Universitat de Cervera. Tarragona veié també com quatre convents, el seminari i una caserna militar, a més de la presó de Pilats, esdevenien centres de reclusió. A més existien presons -que s'ompliren convenientment- en ciutats com ara Reus, Manresa, Vic, Igualada, Mataró o Puigcerdà.
És difícil conèixer amb certesa el nombre de reclusos que hi hagué a les diverses presons de Catalunya durant els primers anys de la postguerra. Les xifres oficials no són de fiar. I referides al conjunt de l'estat espanyol parlen de 220.000 presos un any després d'acabada la guerra, però oficiosament són nombrosos els testimonis que situen la xifra d'empresonats en 300.000 o més en acabar la guerra. El director general de Presons, el coronel Màximo Cuervo, escrivia, en una nota privada a Franco, el dia 8 de maig de 1940, que en aquesta data existien 103.000 reclusos condemnats i que "suposant que la marxa que s'ha seguit no disminueixi, el nombre de processats actual necessitarà uns tres anys abans de ser liquidat amb sentència. Això si no augmenten les denúncies". El cas de la presó Model de Barcelona és també molt emblemàtic: l'any 1940 va arribar a disposar de 13.000 reclusos i entre 1939 i 1942 varen passar per la presó barcelonina unes 35.000 persones. Com va escriure Martí Torrent, aquestes xifres convertien els reclusos barcelonins en "la població pentenciària més important d'Espanya i segurament [...] la mas nombrosa del món". Cal tenir present que la presó de Barcelona havia estat construïda per acollir 800 reclusos.
Les condicions penitenciàries: mort, fam i treball forçat
En una població reclusa tan nombrosa, les condicions de tota mena eren les que calia esperar. En primer lloc, perquè ben aviat es va posar en evidència els afanys de revenja de què feren gala els vencedors. L'any 1939 no fou, com molts haguessin esperat, l'any de la pau tan desitjada, sinó l'inici de més morts, més sang i més dolor per als vençuts. Les tres "P" de què havia parlat el president Azana en el Saló de Cent barceloní poc abans d'acabar la guerra -"Pau, Pietat, Perdó"-, es varen convertir en les tres "R" d'una revenja, insospitada fins i tot pels més pessimistes. No només anaven a la presó "rojos" i "separatistes" confessos, sinó tots aquells sospitosos de pertànyer a un partit polític o un sindicat o d'haver votat el Front d'Esquerres el febrer de 1936.1 era clar que la nova "justícia nacional" -quan hi era a temps- seria implacable, amb el vist-i-plau de l'Església. El capellà de la presó de Figueres reconfortava els reclusos amb un discurs farcit de cinisme : "^No queríais los catalanes la casita y el huerto?", els preguntava parafrasejant l'objectiu que Francesc Macià havia promès als catalans. I la resposta se la feia ell mateix: "La casita ya la tenéis y el huerto os lo estan cavando." L'inefable Martí Torrent, per la seva banda, considerava un afortunat el condemnat a mort, perquè era l'únic ésser humà que sabia amb certesa el moment exacte de la seva mort...
Durant la llarga dècada dels anys 40 no hi ha haver ni un sol any en què no s'afusellessin presos a Catalunya. De fet, aquesta va ser una de les causes perquè progressivament disminuís el nombre de la població penitenciària. Entre 1939 i 1953 es produïren 3.386 execucions legals a Catalunya. Una altra causa fou la de les morts "naturals" provocades pels maltractaments que rebien els presos, les deficitàries condicions sanitàries i la pèssima alimentació. Tots aquells reclusos que no disposaven d'ajuts familiars o de xarxes de solidaritat internes estaven condemnats a morir d'inanició. Només a la presó Model de Barcelona, entre 1939 i 1953 es produïren 534 morts, amb anys, com el 1942, que arribaren a 97. La misèria penitenciària, provocada per l'amuntegament, no podia ser més absoluta. Per aquesta raó, per a molts va ser una mena d'alliberament formar part dels batallons de treballadors integrats en colònies penitenciàries i que el Govern va destinar a la reconstrucció de poblacions, a la construcció de ponts, embassaments o línies de ferrocarril i a treballar en empreses privades. Es coneix que l'any 1941, segons xifres oficials, existien 18.375 reclusos treballant fora de la presó. À Catalunya existiren colònies penitenciàries construint ponts a Bàscara, a Sant Miquel de Fluvià, a Cardona o a Sant Adrià del Besòs, reconstruint zones devastades a Lleida, a Torres de Segre o a Vilanova de la Barca i fins i tot reparant la catedral de Vic. També hi hagué nombroses empreses privades que s'aprofitaren d'aquesta mà d'obra, com fou el cas de Babcok Wilcox, la SAFA de Blanes, Maquinista y Fundación del Ebro, etc. I el mateix Franco va utilitzar presoners de guerra republicans per construir-se el seu mausoleu faraònic al Valle de los Caídos...
Les presons a la fi de la dècada
A partir de 1943, en el context internacional d'una guerra mundial que els aliats de Franco estaven perdent, es va anar produint un canvi significatiu en l'actitud repressora del règim, que de seguida es va concretar en el món penitenciari. La Model barcelonina, per exemple, va passar dels 6.464 reclusos que tenia el 1942 als 2.971 de l'any 1943, i mentre que aquest darrer any encara es varen executar 105 reclusos de la Model, l'any següent la xifra es va reduir, de manera sensible, a 17. Era clar que la dictadura franquista volia adequar-se a la nova situació en què previsiblement desembocaria la guerra mundial. I per aquesta raó va minvar relativament un afany de revenja que en el seu dia fins i tot havia sorprès els feixistes italians. Però només relativament. A partir de 1944 la reorganització de l'oposició interior, amb la formació de guerrilles i la intensificació de la lluita armada, va forçar el règim a no abaixar la guàrdia. I si les presons es buidaven dels reclusos condemnats per "delictes" anteriors al 1939, a partir d'aquest moment era l'antifranquista combatent que es convertia en el nou hostatge de les presons. Hi ha autors que han denominat els anys 1947- 1949 el "trienni del terror", quan la repressió es portà a terme a partir de la Ley de Represión del Bandidaje y Terrorismo, del 18 d'abril de 1947. Una presó com la Model, que havia minvat el nombre de reclusos fins a 1.764, l'any 1945, va veure com l'any 1949 es tornava a enfilar fins als 2.763.
I de tota manera el món de les presons franquistes continuava essent sòrdid i arbitrari. Quan l'any 1952 una delegació de la Comission International contre le Régime Concentrationnaire, impulsada per David Rousset, va aconseguir, després de molts entrebancs, visitar les presons espanyoles, es va trobar situacions inversemblants: tretze anys després d'acabada la guerra encara hi havia presos preventius que no havien estat condemnats. Les xifres de reclusos que el Ministeri de Justícia va passar a la delegació eren completament parcials i incompletes, i sobre els reclusos polítics parlaven de l'existència de 793 condemnats per "rebel·lió marxista", mentre n'hi havia prop de 4.000 per delictes no comuns comesos després de l'I d'abril de 1939.
I és que l'any 1953 encara s'afusellava a Barcelona per fets de guerrilla. I la presó -que acabava de representar un paper tan important en la immediata postguerra- va continuar essent durant molts anys un símbol estretament lligat a la repressió franquista i a la naturalesa mateixa del règim polític que encapçalava Franco.
