Ara que ja fa unes setmanes que HBO ha passat a dir-se HBO Max, es comença a notar el canvi, més enllà de la nova interfície, amb nous continguts. Entre les sèries estrenades destaca especialment Kamikaze, una producció original del canal a Dinamarca que ha estat tota una sorpresa per la manera com parla d'un tema difícil com és la pèrdua de les ganes de viure d'una manera que apel·la especialment al públic jove. Estrenada amb dos episodis (els que he vist per escriure aquesta crítica), la sèrie presenta la vida quotidiana de la Julie, una noia de casa bona que gaudeix d'una vida supèrflua amb els seus amics i triomfant a les xarxes socials on, com moltes noies joves actualment, publica fotos fent el mec, mostrant un estil de vida car, vestint a la moda i menjant en els llocs més trendy possibles. La seva principal motivació a la vida és organitzar una festa a la mansió on viu amb la seva família aprofitant que la té tota per ella, ja que els pares i el germà han marxat de viatge. La preparació de la festa inclou convidar nois guapos. Els que tria per convidar no tenen el mateix nivell adquisitiu que ella: són un obrer que treballa a casa seva construint un jacuzzi i un cambrer que l'atén en un bar, insinuant així que el personatge se sent amb el poder de disposar de la gent que no té tants diners com ella, i que l'estatus social li dona una seguretat que per ella és molt important.
Però ben aviat aquest estatus social no voldrà dir res. Perquè tota la seva família mor en un accident d'avió i el món de la Julie comença a fer voltes de campana. L'endemà, entumida per l'impacte emocional de la pèrdua, descobreix que res del que ella pensava que la feia feliç és suficient com per tenir ganes de continuar vivint i que la vida d'Instagram que menava era una vida buida. Ni els diners, ni la popularitat a les xarxes socials, ni unes relacions d'amistat que no tenien cap profunditat, no signifiquen res i es troba com si el terra se li obrís sota els peus. El personatge segueix inicialment el que se suposa que ha de fer, començant unes sessions de teràpia, però els espectadors ja sabem que no serà suficient perquè la sèrie ja ens ha ensenyat en paral·lel una altra Julie, una que està molt canviada físicament, amb els cabells rapats al zero i perduda en un desert. El guió, que adapta una novel·la escrita pel noruec Erlend Loe titulada Muleum, maniobra molt bé entre totes dues versions del personatge per marcar la direcció d'una història que conduirà la Julie cap a l'autodestrucció.
Kamikaze parla del desig de suïcidar-se d'una manera que sona honesta i que es contraposa amb els intents frustrats de trobar motius per viure. El personatge oscil·la entre voler deixar de viure i la necessitat d'aferrar-se a alguna cosa, i aquest és un equilibri molt delicat i necessari en una sèrie que tracta un tema com aquest adreçant-se a un públic jove. En els dos episodis inicials, la sèrie no perd mai de vista que el seu objectiu és assenyalar que l'estil de vida que reflecteixen els influencers a les xarxes socials és tan enlluernador com buit. La veu en off, que la ficció fa servir per expressar els pensaments d'un personatge que està sol en moltes escenes, s'utilitza també per construir aquest discurs, amb una jove actriu, Marie Reuther, que a més de la transformació física, també destaca per fer versemblant un personatge que es troba en situacions extremes. La brevetat dels episodis i la narració fragmentada també dona a la sèrie un ritme trepidant poc habitual en una sèrie amb aquesta profunditat i que fa de Kamikaze un viatge cap a l'abisme que ha estat tota una sorpresa.
Kamikaze
Creadora: Annete K. Olesen
Repartiment: Marie Reuther
Temporades: 1
Plataforma: HBO Max