Són les quatre de la tarda. Aquest matí, als afores del Monestir de Sant Cugat del Vallès s’ha celebrat el mercat municipal, motiu pel qual les màquines del servei de neteja escombren els carrers. De lluny, un home, vestit amb una jaqueta negra, un barret de color marró fosc i amb una barba amb tonalitats blanquinoses, alça el braç per saludar-nos. És el professor Xavier Giró. Llicenciat en periodisme per la UAB, s’ha especialitzat en la teoria dels conflictes i els discursos d’odi. La darrera vegada que el vam veure va ser a l’aula 2 de la Facultat de Ciències de la Comunicació de l’Autònoma, on va impartir la seva última classe de Periodisme Polític i Parlamentari als alumnes de quart. Al final, quan va etzibar “i això és tot”, a l’aula van començar a ressonar uns llargs i enfurismats aplaudiments. Li quedaven pocs dies per jubilar-se.
–Va començar a estudiar matemàtiques, però va acabar a la Facultat de Comunicació de la UAB. A què es deu aquest canvi tan brusc i d’on neix la passió pel periodisme?
–Les mates vaig deixar-les perquè feia política. Lluitàvem contra el franquisme i era molt més interessant. Em va tocar anar a la mili i em vaig preguntar: vols dir que acabaràs mai mates? Volia estudiar polítiques, però no n’hi havia a Barcelona i el que s’assemblava més era periodisme. Quan estava a Anglaterra, vaig intentar escriure alguna cosa. No sé per què. No havia pensat mai a ser periodista. T’hi trobes i és una cosa molt interessant. Fer periodisme és una manera de fer política. I ja m’hi vaig quedar.
–Ve de família, això de les ciències de la informació?
–No. El meu pare era fuster i el meu avi també. Tenia una petita botiga a casa que venia coses per la gent del barri.
–Es va relacionar de ben jove amb el moviment estudiantil d’esquerres que es gestava a la universitat. S’ha perdut aquest esperit revolucionari, en què la universitat és el terreny de joc de moltes lluites?
–La universitat és un lloc on s’hi couen moltes idees i la llibertat de pensament és més gran. No tens cadenes quan ets estudiant, o no sembla que en tinguis. Aleshores, és més fàcil qüestionar les injustícies del món. Quan ets estudiant, ets més lliure per lluitar. Això s’ha perdut? Va a èpoques. La reducció de la conflictivitat al moviment estudiantil es correspon a la reducció de la conflictivitat en el món laboral i en altres àmbits. Ara tenim nous temes que estan més extensos com el clima i el feminisme, que afecta tots els sectors de la vida. El moviment estudiantil es mobilitzava contra les lleis, l’encariment dels estudis i, eventualment, contra les guerres i la repressió. Cada facultat tenia el seu cap de mobilització. Quan estudiava periodisme, ens vam mobilitzar per la llibertat d’expressió, en contra l’empresonament de periodistes, coses d’aquest estil.
–S’hi ha de poder parlar de tot, a la universitat?
–S’hi hauria de poder parlar de tot. Crec que hi ha corrents essencialistes i dogmàtics que no reconeixen aquest dret de facto. Això és una amenaça a la llibertat i a la desconstrucció de les idees revolucionàries. Les idees reaccionàries, tal com ho veig, el més important és desconstruir-les. Demostrar que no són bones per a la humanitat. Això no crec que s’aconsegueixi amb violència o prohibint-les. Si aquestes idees han aparegut, tenen una explicació. No és només que hi hagi ments malèvoles que se les inventen. Que unes idees que pensem que són impresentables quallin, té una explicació. Si volem atacar l’arrel del problema, s’ha d’atacar les circumstàncies socials que han generat. A la universitat s’hi ha de poder dir i discutir de tot. Si no, com ens creem persones lliures? O fins i tot, com desconstruïm aquelles idees que pensem que són nefastes? Idees com l’extrema dreta, racistes o sexistes. Que una gent pensi el que pensa, no podem evitar-ho. Però, si entre tots volem avançar més enllà d’aquestes idees reaccionàries, ho hem de fer d’alguna manera, i no és prohibint-ho. Hem de deixar que aflorin per poder atacar les causes perquè, encara que existeixin, no quallin. Les idees que poden acusar la immigració dels problemes de la crisi econòmica o de la manca de treball són nefastes i racistes. Però no n’hi ha prou dient-ho. Si alguna gent s’ho creu, ja és per algun motiu. I aquesta part és la més vulnerable, que busca un culpable de trobar el perquè no té feina. No és majoritari, però avui hi ha una pressió dogmàtica d’una nova correcció política que no fa gaires favors i, fins i tot, és aliena a aquella gent que s’està acostant a les idees més avançades.
–Tal com explicava en una entrevista amb Crític, vostè es va implicar amb la Lliga Comunista Revolucionària. Per a quin motiu es va decantar per aquest partit i corrent ideològic?
–A la universitat em vaig trobar amb gent de diversos partits. Llavors, intervenen diversos factors perquè un es faci d’un partit o un altre. Un és qui són els teus amics, que alguns eren trotskistes, maoistes i reformistes. Després veus qui és més o menys actiu. Els de la Lliga Comunista Revolucionària eren dels més actius i, a més, deien una cosa que a mi em semblava lògica, i és que estaven en contra de la col·laboració de classes. És a dir, no fer pactes amb les classes poderoses, la burgesia. Perquè la burgesia no acceptarà un pacte que no preservi el seu poder. La transició, que és un pacte amb la burgesia i la dreta, ha preservat l’essència del poder de la burgesia i això volia dir que els treballadors, les classes subalternes, renunciaven a lluitar contra això. Una part molt important del moviment de masses contra la dictadura no era només un moviment per a la democràcia, sinó també pels canvis socialistes. Aquest factor de col·laboració entre classes va ser el que em va fer decidir per decantar-me per la Lliga. Em vaig fer de la Lliga perquè era gent partidària de portar iniciatives i proposar la unitat d’acció, i després ja veuríem si els reformistes respondrien. L’altra, perquè la base teòrica era derrocar la dictadura sense practicar una col·laboració de classes, que tal com va passar, es van deixar intactes els poders essencials de l’estat burgès i dels capitalistes.
–Si ens centrem en la seva activitat professional, ha estat cap de la secció de política espanyola del Diari de Barcelona, cap d’informatius d’Antena 3 Catalunya i redactor en cap de la revista El Viejo Topo. Per què s’endinsa en la docència?
–Sempre m’ha agradat molt la docència. En realitat, crec que la meva vocació fonamental ha estat ser docent. Quan tenia 14 anys donava classe de mates, física i química als estudiants que anaven un curs darrere meu i m’ho passava molt bé. A més, com que acabava de fer els cursos, entenia els problemes i els ensenyava a pensar. Ajudava els altres a comprendre, no només a fer. Des de llavors vaig fer feines de formació. A dins la Lliga, durant un temps vaig ser el responsable de formació de teoria revolucionària i economia. Després d’Antena 3, em vaig posar a fer el doctorat, però no pensava fer de professor. De seguida va sortir una oportunitat, em vaig presentar i vaig començar com a professor associat. I m’ho passava bé. Era molt divertit. Vaig fer un any de classes, l’any següent vaig tenir una beca per anar als Estats Units i quan vaig tornar, vaig fer la tesi.
–Amb la seva sortida, alguns dels seus exalumnes coincideixen que la facultat perd un dels docents que més ha influït en les seves carreres. Roger Escapa fins i tot li va dedicar una portada a ‘El Suplement’.
–És innegable que hi ha una satisfacció en pensar que he aportat coneixement a aquestes persones. Que han après coses que abans no sabien i ho veuen com un factor important. No només quan treballen, sinó quan contribueixen a fer que la vida sigui més agradable. Canviar el món, en algun sentit. Em fa content. Ells posen del seu, perquè si no tinguessin una base humana, no hauria servit de res. Penso que el que he fet ha valgut la pena. Segur que també m’he equivocat moltes vegades, però celebro que la gent recordi les coses bones. El mèrit fonamental és l’esforç que hi posa cadascú.
–Qui s’encarregarà ara d’explicar que tot el que escrivim ho ha d’entendre la tieta de Cincinnati?
–[Riu] Penso que hi ha gent al món teòric i professional per fer-ho. El que passa és que la universitat no és capaç de sortir dels seus esquemes contractuals per dir les persones que estan qualificades per fer-ho. És difícil, però els desitjo que els trobin.
–Molts ja es consideren deixebles d’allò que anomenen ‘Escola Giró’. En què s’ha basat, exactament, l'ensenyament de l’Escola Giró?
–Un tret clau és que hem d’escriure perquè la gent ho entengui. Hem de ser clars. Un altre és que no existeix l’objectivitat. No ens hem de fer embolics per justificar-ho. No passa res. Hem d’aprendre a viure amb aquesta incertesa. No existeix, però miraré de fer-ho tan bé com pugui i enriquiré el coneixement dels altres amb la millor anàlisi que pugui aportar, i la gent n’ha de ser conscient. No només estem aquí per explicar el món. Hi som per fer-lo millor. Això és l’Escola Giró. Ens hem de contagiar de la mirada crítica del discurs. Comprendre que no és només la literalitat, sinó que comuniquem molt més del que diem. I que aquest discurs sovint és utilitzat pel poder com una legitimació dels seus abusos. I això ho hem de combatre. Hem de tenir una mirada que va més enllà de la superfície.
–Quin és el principal conductor de coneixement?
–La passió. La passió de compartir amb els altres.
–Sempre feia valdre els drets humans i incidia en el rol que juguen els mitjans en els delictes d’odi. Un fet que no passa a totes les classes.
–És una cosa que m’ho ha dit més d’una persona i m’estranya. Em sap greu, però hi hauria de ser més present. El periodisme es planteja sobre una realitat. Les accions d’odi i discriminacions estan passant i hem de fer alguna cosa per combatre-les. Això és el que ens motiva en aquesta feina. Hem de contribuir al benestar de la comunitat.
–A més, era capaç de suspendre amb un u una entrega i que l’estudiant no li vingués a buscar al despatx. Al contrari, s’ho agafava amb certa gràcia. Això té força mèrit.
–Bé, és que estava molt malament. T’he posat un u per misericòrdia! Per l’esforç d’haver omplert el full. Arriba un punt en què hauria d’haver arribat a corregir a la vaticana. Als set errors, un zero. Si no, no tens sentit col·lectiu de la feina.
–Qui li va influir per desenvolupar el seu pla d’estudis?
–Em va influir l’Orwell, que me’l va descobrir el Ramon Barnils. Sabia de l’Orwell, però no en el sentit periodístic. De periodisme en vaig aprendre segons la marxa. Al Diari de Barcelona, amb els col·legues, amb l’Ernest Udina, l’Enric Sopena... I després vaig fer un salt brutal als Estats Units.
–Diu que als Estats Units, amb la beca Fullbright, hi va aprendre més en un any que en quatre aquí. A què ho atribueix?
–Els Estats Units és un país amb més de 250 milions d’habitants, que ha viscut amb una premsa lliure en els seus límits. Aquí, això no ha passat. En aquest país tan gran, on la gent es mou molt, es competeix per ser bo. A The New York Times i a qualsevol dels diaris nord-americans poden tenir una història que comença a la pàgina u, salta a la cinc i després, si cal, salta a la 12 i a la 24. Perquè el que han escrit és tan bo que no es pot tallar més. La gent competeix per publicar en aquelles pàgines. És tota una massa de coneixement que està especialitzada a escriure bé, a fer històries i coses interessants, també de dolentes. Hi ha una depuració de l’estil i de tècnica que aquí no ha existit. Els professors que tenia eren bons i havien après tot això. Quan ja havia sigut redactor en cap, que em tornessin un paper sagnant per les marques de vermell que portava, deia “aquí hi ha alguna cosa que no funciona”. Vaig aprendre moltes coses. Algunes a la facultat, no moltes, força més en la professió.
–Ha exercit de professor gairebé 30 anys. Coneix bé com està estructurada la carrera. Ara que ja no forma part del sistema, per dir-ho d’alguna manera, quina opinió en mereix?
–La carrera de periodisme està pensada en termes molt generals. Un periodista ha de saber de tot. És cert que al final hi ha una especialització, però tan al final que és insuficient. La carrera està patint la pressió del generalisme i de la superficialitat en què es desenvolupa molt del periodisme d’avui. El dels clics, el de quatre claus per tenir més audiència que un altre, però no el d’una explicació aprofundida sobre com ha de ser el món i les coses que han de millorar. Si la carrera ha d’evolucionar millor, des del primer curs hauria de ser més especialitzada. Els que volen fer política i economia, per què els expliques i els fas escriure sobre temes que no els interessa? Per què han d’estudiar història de les teories, quan allò important és veure quina és la millor teoria aplicable pel coneixement de la comunicació? El periodisme especialitzat arriba massa tard. És difícil canviar-ho perquè hi ha moltes inèrcies, com en totes les institucions, però en periodisme hauria de ser més fàcil, que no és com dret o història, que tenen molts anys. Com que el periodisme és una carrera nova, requereix més experiència docent i no tenim instaurades unes formes d’ensenyar que siguin bones, dinàmiques i efectives. I et diré una altra cosa. En part, me’n vaig de la universitat perquè se’m fa insuportable la burocràcia i que el sistema no reconegui la meva investigació i les coses que he fet. A altres se’ls reconeix perquè han publicat. Seguir amb la vida ordinària de la universitat em coarta investigar coses útils i que no tindran sortida en les revistes indexades.
–Hi ha companys que han abandonat els estudis perquè es van trobar una cosa que no s’esperaven...
–Hi ha gent que deixa la carrera perquè no és prou bona, no respon a les inquietuds d’una sèrie de gent que vol fer periodisme amb un sentit molt vocacional. Des del principi volen fer periodisme i això sembla que se’ls endarrereixi cap al final de la carrera. Hi ha un curs en què pràcticament no escriuen. Bé, només una mica per la ràdio i la televisió. Hi ha assignatures que no ho són o no es perceben com a interessants. Aquesta vocació tan intensa xoca amb uns obstacles que són exagerats. Hi ha gent que segueix perquè, un cop començada, pensen que val més acabar-la. És una mica trist.
–Hi ha qui diu que hom és periodista per tota la vida, que és impossible desconnectar d’aquesta professió. En el seu cas, serà així?
–No. Seré professor tota la vida. Ser periodista està bé, és molt divertit. És una manera de participar en la vida col·lectiva, que per mi és una forma de fer política i de contribuir a un món millor. El que més m’agrada és ser professor. Com que explico periodisme, puc explicar coses relacionades amb la realitat, però també explico la crítica del discurs periodístic, social i ideològic. Però també sóc capaç d’explicar la política keynesiana amb gràfics i fórmules. M’ho passo bé sintonitzant les neurones amb la gent que estic i veient la brillantor dels seus ulls quan descobreixen una cosa que no sabien.
–L’últim dia de classe va comentar que, tot i estar jubilat, “no m'avorriré pas, tindré molta feina”. Així doncs, a què destinarà el seu temps?
–Tinc una activitat amb un grup de suport de periodistes de Mèxic que venen a Barcelona amb refugi temporal. També tinc un projecte de formació en crítica de discursos racistes i discriminatoris. I he d’escriure unes quantes coses que he après i compartit amb els meus alumnes. Tant en les investigacions com en les classes del grau, i això em donarà feina.
–Un llibre?
–Sí. O diversos articles llargs. Tinc altres idees, com fer una sèries d’articles sobre aspectes diversos del periodisme i de l’anàlisi crítica del discurs aplicada als mitjans. No se m’acabarà la feina. En tenim molta, hem de canviar moltes coses.
–Per acabar, què és el que més trobarà a faltar de la seva vida universitària?
–Fer classe. És el més divertit. Però com que faig coses de formació, en podré seguir fent. Amb menys regularitat, però tindré petits grups. Això és el més divertit de la facultat. Hi ha una dita zen que diu: If you want to learn, read; if you want to know, write; if you want to master, teach. Em vaig saltar les etapes i vaig anar al final.
Escola Giró: 30 anys de periodisme crític i rigorós
EL TEMPS recull el testimoni d’estudiants de periodisme, exalumnes i companys de la professió i de la facultat per conèixer com ha influït el Xavi Giró en les seves vides professionals i personals.
Isabel Galí, directora adjunta del programa El Món de TV3
“Escriure sobre el Xavier Giró és difícil perquè m’exigeix fer un esforç per no acabar redactant un “panegíric infumable” –ho he posat entre cometes perquè ja em ressona la seva crítica abans que arribi– i m’exigeix, encara més, escriure sense les presses que solem tenir els periodistes. Però, per dir-la ben grossa només començar, apuntaria que el Xavi és segurament un professor que la facultat de Ciències de la Comunicació hauria de clonar, pel bé dels seus estudiants futurs. Perquè decidir fer periodisme amb 17 o 18 anys difícilment significa saber què és el periodisme. I molts joves estudiants em temo que arriben amb aquest esperit dubitatiu, a la facultat.
Molts de nosaltres, almenys era el meu cas, vam triar fer periodisme perquè ens agradava escriure, i potser fins i tot alguns en sabien una miqueta. Però escriure periodísticament era tota una altra cosa, i amb el Giró això quedava ben clar des del primer dia de classe. Era escriure amb intencionalitat però sense artificis; era aprendre a sintetitzar, ordenar, titular i destacar. I, amb aquest aprenentatge, amb aquesta exigència enorme sobre els textos que li entregàvem, ens començava a endinsar en el que significava no només escriure periodísticament sinó també ser periodista. El Xavi ens ordenava el cap, vaja; ens ensenyava a prioritzar i a mirar críticament el món. Però el que més ens enganxava a les seves classes era el tracte proper que tenia amb nosaltres. Empàtic, en diríem ara. Amb el seu somriure sorneguer al final de cada crítica, podia destrossar-te un exercici sense que això ens fes mal ni ens avergonyís ni, encara menys, ens fes venir ganes de deixar la professió. I d’aquella destrossa, i la vergonya íntima pel mal exercici fet, en sorgia un aprenentatge inevitable i durador. També, acabada l’assignatura, una amistat encara més duradora.
El gran valor del Xavi per a molts de nosaltres, però, ha estat que ens fes implicar en els seus estudis i mogudes d’investigació més enllà de la universitat. I, en aquest sentit, ha estat un luxe poder-ho fer perquè el mestratge -tinc claríssim, Xavi, que aquesta és la paraula correcta- ha seguit al llarg dels anys i les carreres de molts. Mestratge que, amb les dècades ja, s’ha convertit en conversa i diàleg sobre com enfocar els fets periodístics i sobre com tots nosaltres n’hem fet translació en articles, notícies o cròniques de televisió. El Xavi també m’ha ensenyat a apreciar el tè xinès Pu-erh, aquella varietat amb sabors tan eclèctics i difícils de definir. Potser per això, per a obligar-me a continuar buscant la paraula justa per a descriure qualsevol cosa o situació”.
Andreu Merino, periodista al Planta Baixa de TV3
“El vaig conèixer a tercer de carrera, a periodisme polític. No m’he acabat dedicant a periodisme polític, però, tot i això, el que vam fer en aquelles classes m’ha servit molt i això ja serveix per entendre el que ensenya el Xavi, que va més enllà del periodisme polític. Per a mi, després d’unes quantes decepcions a la universitat, el Xavi era aquell estil de professor que t’imagines de manera idealitzada. Aquell professor que et fa debatre, que et planteja temes interessants, un tipus viscut. Les seves classes passaven molt bé perquè sabies que hi hauria teca, que et faria debatre i preguntes i que sobretot no es limitaria a escoltar-te, sinó que et collaria perquè polissis l’argumentació i detectava els punts febles. Quan tens 20 anys, això és molt valuós. És aquell moment en què ets una esponja a l’hora d’aprendre coneixements i et creus el rei del món, però quan hi ha un home a davant que es fa respectar i et diu “això que tu plateges així, si li dones una volta vols dir que no és ‘aixà’”...
A part, no és un tipus adulador. És a dir, després de la carrera, quan li comentes alguna cosa, sempre és superrespectuós amb tot. I quan t’ha de dir que alguna cosa és millorable, ho fa. O et diu que el plantejament està equivocat. En el fons, crec que per sobre de tot és molt important que no sigui un home sectari, que pots gaudir amb ell de tenir converses des de punts de vista que no són coincidents, i que més enllà de periodisme polític, el que transmet és partir d’un punt de vista crític a l’hora d’analitzar la realitat. Recordo molt la tieta de Cincinnati. Aquell personatge abstracte que es referia a dir que quan escrivim una cosa, no has de donar per fet que tothom sap de què parles, sinó que les coses han de ser explicades de manera molt clara”.
Montse Santolino, responsable de comunicació de ‘Lafede.cat’
“El meu contacte amb ell comença quan acabo la carrera. Ell dinamitzava coses sobre la guerra de Bòsnia i m’hi vaig vincular. Però, sobretot, la meva vinculació ha estat arran la seva línia de treball de periodisme de pau. Em vinculo a ell arran de dues coses. Per una banda, als anys 90 fa un dels primers estudis sobre la imatge dels països del sud als mitjans de comunicació, que és una línia que treballo com a professional del món de la cooperació. Per altra banda, tota la seva línia de treball en el màster dels conflictes, en el qual hi he col·laborat molts anys. I projectes comuns de recerca en els àmbits de cooperació i la recerca de la pau. Vam fer junts una investigació sobre al cobertura periodística d’Haití i després va fer una recerca sobre la imatge de cooperació en els països del sud dels mitjans catalans. La relació amb ell ha estat d’alumne i deixeble. Però no de les seves classes, sinó dels projectes que impulsava.
És un mestre 360 graus, que fa mestratge a tot arreu i de múltiples maneres. Pel sector de la cooperació, la pau i els drets humans és una persona de referència perquè ens ha ajudat a avançar en la manera d’explicar les coses. Ens ha ensenyat a aplicar l’anàlisi del discurs. Ens ha ajudat a conèixer-nos, a fer recerca... Més enllà del que pogués fer a la facultat, ajudava d’una manera pràctica a traslladar els coneixements a altres sectors. No és fàcil que un professor, quan es jubila, se n’assabenti mitja Catalunya. Té alumnes repartits per moltes redaccions i mig món, arran del màster internacional. Té una personalitat i una força i una energia que ens ha il·luminat molt. És molt magnètic. Mai l’he vist enfadat. És un home superafable i amb bon humor. Molt generós, molt disponible.
Es fa estimar molt. No hi ha tants professors d’aquells que en tinguis un record. Ell ha sortit per la porta gran. I la seva recerca sempre ha estat per posar-la a disposició de les lluites”.
Roger Escapa, exalumne i director i presentador d’El Suplement de Catalunya Ràdio
“El Xavier era un professor que et suspenia, quan tocava, amb un somriure als llavis. Un professor que et podies trobar a la festa de l’Autònoma. L’home que et prohibia fer titulars amb joc de paraules i que parlava del gènere sec i del gènere mullat per diferenciar entre informació, opinió o interpretació. No m’expliquis el que m’explicaràs, deia, explica-m’ho des de la primera frase. Recordo que sempre ens deia que, els mitjans, quan fèiem una cosa bé, només ens dedicàvem a maximitzar-la i, en canvi, quan s’equivocaven, la minimitzaven. O encara millor. Quan la seva competència feia una cosa malament, s’encarregaven de fer-ho gran per perjudicar-los. Arran la fascinant història del senyor gallec que deia haver estat 35 anys en coma, he tornat a pensar amb el Giró. La història estava plena d’incongruències. Molts mitjans se la van creure fins que finalment es va comprovar que era falsa. Convé no oblidar que la nostra funció, la dels mitjans, és comprovar i fiscalitzar sempre que calgui. I, de fet, aquesta potser també podria haver estat una lliçó del Giró.
Teresa Ferré, professora d’història del periodisme a la UAB
“Com a alumne, no fallaves mai a la classe del Xavier Giró i els del meu grup fèiem molta vida al bar. Una classe on vas aprendre que vivim el món que vivim, però que sempre hi ha una escletxa a través de la qual pots intentar canviar el periodisme concebut de manera crítica. Aquest concepte em va quedar. Com a anècdota, hi ha dos materials que ens va donar. Estem parlant de l’any 1997, quan feia tercer. Un article del George Orwell, que es deia “per què escric” i un altre full anomenat “com parlar sense dir res” i unies paraules de les tres columnes. Són materials que guardo i que tinc penjats al lloc on treballo. Encara que canviï de casa, sempre estan allí. Com a docent, he coincidit amb el Xavi al mateix departament o a l’assignatura d’Història del Periodisme. És una persona que et transmet alegria i a mi sempre em va animar molt a acabar el doctorat. És un referent a la facultat”.
David Vidal, professor de periodisme i director del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB
“La primera valoració la faig en l’àmbit acadèmic, des d’un punt de vista disciplinari. L’aportació del Xavi Giró dins l’àmbit de coneixement del periodisme circumscriu en dos àmbits. Amb la seva testi va fer una aportació de l’anàlisi crítica del discurs i el va incorporar a l’acadèmia catalana. Sempre he dit que el Xavi és qui segurament millor ha interpretat el que ell deia dins de l’anàlisi crítica del discurs, que ens serveix per veure tot allò que hi ha ocult i per veure que les relacions de poder tenen el seu reflex.
La segona és una escola d’escriptura periodística, en la qual m’hi sento incorporat, que és molt pròpia de l’Autònoma, dins de la qual també s’hi troba l’Albert Chillón, la Gemma Casamajó, la Catalina Gayà, el Vicenç Rabadán, el Toni Vall... Una escola que es desmarca del concepte d’objectivitat i que entén el periodisme com una acció ètica. Quan el Xavi ensenya a escriure, des de la redacció periodística de primer fins a quart, sempre deia que s’ha d’escriure amb claredat i des d’un posicionament de pensar què és el que estem fent amb el periodisme.
Quan va arribar a la facultat, tenia una motxilla amb molta experiència periodística. Tenia un peu a la professió i un altre a l’acadèmia, i això ens ha fet molt de bé. Això li ha permès ser molt lliure. Tot sovint es parla de la facultat i el món real, com si fos una dicotomia. Crec que una facultat, sobretot la d’una universitat pública, té l’obligació de repensar allò que anomenem el real més enllà de la raó pràctica i de què les empreses i corporacions de periodistes volen. La facultat també hauria de ser el món real i hauria de pensar amb com hauria de ser el periodisme i la comunicació. No ensenyem periodisme perquè només surti a treballar. Sobretot intentem de moblar el cap de les persones i tenir una distància crítica. I això és una cosa que ha fet excel·lentment el Xavi. Sentir-se lluny de la indústria per poder pensar i oferir maneres alternatives de fer un periodisme de qualitat que no estigui menjat per les polítiques de comunicació tant deutores del poder polític i econòmic.
El seu concepte més famós és el periodisme escletxa. És el periodista que amb l’acció crítica personal no s’enfronta a la seva empresa, però és capaç des de la seva crònica social fer un periodisme de qualitat i transversal, amb el component crític que deia el Xavi. I a les facultats, això també pot passar. Quan penses en la quantitat d’alumnes que han passat per les classes del Xavi, i molts d’ells són coneguts, penses que la seva influència de la facultat i, concretament, la del Xavi, en allò que s’anomena grandiloqüentment món real és enorme.
Per últim, la passió i la generositat del Xavier. Ell fins i tot s’ha autoanomenat histriònic, però és un paio apassionat, generós, sempre dirà el que pensa de tu. Mai t’anirà per l’esquena. A vegades, l’únic defecte que té és que és excessivament confiat en la raó. Pensa que si exposa els seus motius raonables, la gent sempre li farà cas. A vegades amb conflictes entre departament es preguntava: “però no veus que tenim la raó?”. A vegades la gent té altres condicionats i no sempre preval la raó. Sempre està disponible, escolta a tothom, aquesta humanitat que va molt més enllà de què es pot demanar a un professor. Per a mi és exemplar de què ha de ser un professor en una universitat pública. Cobrem per estar disposats a tot i amb la porta oberta, més enllà de l’horari que tenim. Som uns privilegiats, i això el Xavi ho entenia molt bé. Tenim un contracte públic en una universitat per parlar del periodisme, la cultura i el pensament crític, que ens encanta. Ell ha sigut un mestre en això”.
Isabel Muntané, professora de periodisme i directora del Màster de Gènere i Comunicació de la UAB
“Amb el Xavi hem estat companyes professionals, primer com a periodistes de carrer i després a la universitat. He de dir que sempre ha estat un plaer, personal i professional, tenir-lo al costat. I remarco personal perquè, per sobre de tot, el Xavi és una bona persona, un bon company que comparteix coneixement i vivències sense esperar res a canvi. I aquesta bona persona fa que professionalment també comparteixi els seus valors i coneixement, un coneixement acumulat per anys d’experiència amb l’objectiu d’ajudar a les companyes i les alumnes, a rebre una bona formació. El Xavi és un professional entusiasta del periodisme digne i crític. Un professor crític, irònic i proper. Un professor que transmet l’amor pel periodisme en qualsevol assignatura que imparteixi. I que sempre busca la interlocució de l’alumnat. Els obre les ments a un periodisme que serveixi per fer trontollar el poder i que arribi a tothom. El que ens diu el Xavi i comparteixo plenament és que hem de treballar per fer arribar el missatge a tothom i, sobretot, a aquelles persones que el periodisme oficial no contempla”.
Alaaddine Azzouzi, estudiant de periodisme a la UAB
“És un professor dels que no queden a la universitat. Si t’havia de suspendre, et suspenia i no passava res. Però al final del curs veies tot el teu progrés. Ara, per exemple, un text me’l miro d’una manera molt diferent. Et desenvolupa una sensibilitat textual molt gran. Em sembla un grandíssim professor. No dubta en posicionar-se, però en el sentit més positiu de tot. A posicionar-se en favor dels drets humans, que hauria de ser una cosa que no es negocia, canvia mirades dels alumnes, ens fa ser molt crítics, ens intenta fer un periodisme transformador que canviï el món. En Xavi és una persona i un professor excepcional”.
Inés Fernández, estudiant de periodisme a la UAB
“El que més he valorat durant els dos anys que he tingut el Giró de professor és que et ‘deseduca’. És una mica paradoxal, però es ‘deseduca’ en el sentit que et fa variar la manera de pensar. Et desentrena la forma habitual que tens de pensar. En qualsevol carrera, i especialment periodisme, agafes una colla d’hàbits i tics. Moltes assignatures et demanen anar a actes polítics i conferències per cobrir-los. Escoltes el que diuen, ho apuntes i fas una crònica. Aleshores, arriba ell i et diu que la notícia no ha d’anar sobre el que han dit, sinó del que no han dit. Aquí està el valor que tu pots aportar. No cal que expliquis tots els temes, agafa'n un i desenvolupa’l. Et dona aquest prisma i amb el Xavi Giró tens molts moments de ‘clic’. Durant les seves classes i correccions, que moltes vegades són bastant fortes, hi ha un moment de mutació de la teva manera de pensar. Molts professors aporten coneixement, però no alteren el pensament. La seva del Giró és aportar coneixement i que es produeixin aquests ‘clics’”.
Marc Margarit, estudiant de periodisme a la UAB
A les facultats de ciències de la comunicació, i a la nostra en concret, sempre es va darrere de l’última tecnologia, l’última forma de comunicació, l’última innovació… Sempre hi ha aquesta cerca permanent de ser modern. El Xavi és un exemple de com ensenyant allò elemental del periodisme, aquelles coses bàsiques que porten sent certes i idèntiques i que no han canviat en els últims 100 anys, són també grans fonts de coneixement per donar-nos eines per afrontar el món modern i ens permeten entendre que allò que anomenem clàssic, no és necessàriament obsolet. En aquest sentit, el Xavi és un mestre perquè entén els fonaments i els aplica i els ensenya com molt poca gent ho fa.