–D'on sorgeix Oye Polo?
–Maria Rovira: Vam fer un monòleg per Sant Valentí a Ràdio Primavera Sound i ens van proposar de gravar-lo.
–Ana Polo: Ens van dir que els faltava contingut en català i que per això ens volien gravar per penjar-ho. Els vam dir, que no ens gravessin, però que si volien que féssim un podcast... Ja tenien Deforme Semanal i pensàvem que seria una opció. No és que nosaltres penséssim proactivament en fer-lo. Va ser tot molt natural.
–MR: I tot això, sense tenir la menor idea del que podíem fer.
–AP: Zero. De fet, la reunió de què parlaríem al podcast va ser molt curta.
–Van consolidant el podcast a mesura que avancen els programes?
–AP: De manera natural.
–MR: Al principi va haver-hi una mica d'angoixa per decidir què fer pel podcast. No sabia si era que ho teníem molt clar o que teníem tres idees i no en teníem més i ens agafàvem a això.
–Partint de la sensació que tenien coses a dir...
–AP: Volíem fer alguna cosa juntes i tenir un espai on poder fotre la turra.
–MR: L'Ana venia de treballar a la Segona Hora de RAC1 i jo a l'Estat de Gràcia de Catalunya Ràdio. Teníem un lloc a la ràdio, però no el nostre programa. Ens venia de gust fer un espai radiofònic on poder-ho decidir tot.
–Porten ja divuit programes. Com definirien el podcast després d'aquest temps?
–MR: El podcast és un resum d'actualitat i anàlisi de la cultura pop amb humor i perspectiva de gènere. Comentem la macroactualitat, que és la que ens afecta a tots, i la microactualitat, que és el dia a dia de l'Ana i meu. I els matxis de la quinzena.
–Bona part del podcast parteix de la seva experiència personal. Per què agafen això com a ganxo inicial?
–MR: Primer, perquè és fàcil, segon perquè ens surt així...
–AP: Perquè és nostre i és la nostra perspectiva de la realitat i el que ens va passant. És molt natural tot plegat. No hi ha una voluntat darrere d'ara fer certa cosa... Sí que hi ha molta elaboració i feina al podcast, però no tant d'estructurar els continguts. No hi ha una arquitectura de l'estil "tu ara diràs una frase i després tu l'altra". Hi ha molta confiança entre les dues.
–MR: La part de la quotidianitat l'explotem perquè no és un programa de ràdio d'un mitjà generalista, és un podcast, i el podcast beu molt fort de les històries personals de la gent que ho fa.
–AP: Tu escoltes un podcast perquè vols escoltar aquelles persones explicant les seves coses.
–També té relació amb com s'està fent l'stand up ara, potser?
–MR: Totalment.
–AP: A més, ja parteix moltes vegades d'experiències personals
–MR: Bàsicament és això.
–AP: Jo no sé crear contingut si no és a través del que m'indigna i em travessa.
–Els serveix també per fer un treball intern personal?
–MR: És una manera de vehicular la ràbia cap a algun lloc. La indignació...
–AP: La ràbia, però també les coses que ens agraden. Ara estàvem parlant de la quotidianitat. Si estiguéssim enfadades durant tot el podcast... A vegades acabem els premis Bertín i ens emprenyem molt. Hi ha un ventall d'emocions equilibrat durant el podcast perquè aprofitem per parlar de coses que ens agraden.
–MR: Ja sigui la bossa calenta, les xirimoies, el tall de Salma Hayek parlant de la inclusió que m'ha fet plorar… Així s'equilibra una mica...
–El gaspatxo, la xirimoia, la bossa d'aigua calenta, la bicicleta... la sensació és que malgrat ser un podcast amb molt contingut crític, acaben generant comunitat des de coses molt quotidianes...
–AP: Són coses quotidianes, que formen part de la nostra vida, de nosaltres i ens agrada compartir perquè veiem que molta gent s'hi sent representada. Potser no són tan importants, però al final fan com família i és bonic.
–MR: Són coses que tothom té ubicades i tothom hi té alguna relació emocional. No és una cosa que fem conscientment, és més intuïtiva. Però, com que té bona resposta, ho seguim fent.
–Els pot ajudar a fer arribar el missatge crític, fins i tot?
–MR: Més que una manera de fer arribar el missatge crític, és gaudir de nosaltres explicant les coses que ens passen pel cap sense haver de justificar perquè ho estem explicant. Em ve de gust parlar d'això, i està molt bé que es parli d'això.
–AP: Poden semblar coses superficials, però en el fons no ho són, formen part de la nostra vida. Per mi, fer una rentadora forma part de la meva vida i és una de les coses que més calma mental i pau em dona del món. Per què no podem parlar de posar rentadores o de si m'agrada netejar el draps? O anar al mercat i fer-me un brou. Son coses que ens agrada compartir-les.
–MR: Se li podria afegir una lectura crítica. Se'ns ha fet creure que s'ha de parlar de coses importants, de l'economia, la història... Però, hi ha tota una part del món domèstic, quotidià, de cura de tu mateix que evidentment està invisibilitzat per les raons que tots coneixem.
–AP: També està bé parlar de la intimitat i de l'espai privat. De si m'agraden les xirimoies o els caquis.
–Com viuen que al voltant d'això s'hagi creat una mena de fandom i que a les xarxes molta gens us segueixi les bromes? S'ho esperaven?
–AP: No ens esperàvem en cap cas la resposta que hem tingut. Estem contentíssimes.
–MR: Hi ha alegria i sorpresa.
–AP: Ens sentim molt acompanyades. Connectem amb la gent i això és preciós.
–MR: I gent amb molt talent. Parlem d'un tema i després algú en fa una broma boníssima. Penso, perquè no se'ns ha acudit a nosaltres aquest comentari. Molt respecte i admiració als nostres oients. Són molt bons!
–AP: I ens cauen molt bé! Venim de programes de ràdio generalistes on el feedback no és aquest. Veus moltes vegades que tu no els caus bé i a tu no et cauen bé. El ventall de gent que t'escolta és molt ampli i normalment, als mitjans generalistes, es fan més comentaris negatius que positius. De cop, en un podcast només t'escolta la gent que et vol escoltar i fa molta il·lusió. Els comentaris que arriben són enginyosos i ens ajuden a fer créixer el programa. Som una comunitat bonica.
–Hi ha un salt de les xarxes al podcast i del podcast a les xarxes...
–MR: Sí, però com deia abans, no és que l'Ana i jo estiguem allà al nostre laboratori i diguéssim de fer això perquè la gent compartís fotos de xirimoia.
–AP: Si haguéssim intentat que la gent comprés xirimoies i penges les fotos, no ens hauria sortit.
–MR: Venint de programes generalistes, el tema de fer crides i preguntar coses a la gent és una cosa que hem mantingut. Sabem que la gent és molt bona.
–Aquest salt de les xarxes al contingut als monòlegs el fan sovint. Què els aporta això? Viuen les xarxes i la vida analògica com dues coses separades?
–AP: Jo crec que les xarxes formen part de la vida real. És evident que és un espai virtual i que a vegades ho sobredimensionem. Coses que passen a Twitter, després la gent que no té xarxes no se n'assabenta. Però, al final, internet és un lloc on ens hi passem moltes hores al dia i formen part de les nostres vides.
–MR: Al final, si algú t'insulta a xarxes, si algú et diu "puta mal follada", aquesta persona també existiria a fora. La misogínia existeix. No s'està inventant res nou. És la realitat.
–Tenen efecte sobre el seu estat anímic real?
–MR: Sí, perquè està molt més potenciat el negatiu que el positiu. I sí, perquè gent que no et coneix de res té accés a la teva atenció i fa que tu llegeixis lletra per lletra el comentari que et fa arribar.
Una de les bromes recurrents al podcast són les referències a la rostisseria KanKillis. En quin moment decideixen introduir-ho?
–AP: Ens agrada molt que ens facis aquesta pregunta. No és una cosa que se'ns acudeixi.
–MR: KanKillis és una rostisseria que l'Ana coneixia. Un dia, en un dinar, una amiga va dur uns pollastres de KanKillis. L'Ana va dir que els coneixia. Quan vam començar el podcast, com a broma, volíem fer com altres podcasts que tenen patrocinador. Volíem fer una broma sobre això.
–AP: Vaig començar el primer capítol dient que l'únic objectiu del podcast era que ens fitxés Pablo Motos. Seguint en aquesta línia, el segon dia vam pensar en patrocinadors i va sortir KanKillis, els millors pollastres de l'escala. Ens feia molta gràcia el running gag aquest nostre d'un amor irracional cap a una rostisseria de l'Escala.
–MR: Realment són pollastres excel·lents. Era real el sentiment d'admiració. Però nosaltres ho fèiem com una gràcia. Perquè la gent digués: «mireu, aquestes no volen que les patrocini una gran marca, volen KanKillis». Això va arribar a KanKillis i aquí passa la màgia. De cop els fa molta il·lusió.
–AP: Al principi podíem generar desconfiança. Podrien pensar que si volíem diners, els hauríem anat a veure. Però, nosaltres no volíem els diners de KanKillis, volíem la idea d'estimar KanKillis. Tot es va construint sobre la marxa, i ara la nostra relació amb KanKillis és fantàstic. Tot acaba funcionant perquè el que compartim són les nostres passions reals. Hi ha alguna cosa de veritat en què la Maria i jo ens fem molta gràcia, ens agrada molt treballar juntes, ens agrada molt analitzar la realitat amb perspectiva crítica i fer-ho des de l'humor. Com que tot això ho vivim, es transmet.
–MR: És tot genuí. Ho fem de la manera que ens ve de gust i quan ens ve de gust. Quan jo li porto una cosa a l'Ana o ella a mi, no ens ho guionem. L'altra fa d'espectadora, és sorpresa.
–AP: «Deberías regalarle cada día una sorpresa a tu bebé» [recita 'Bailando por ahí' de Juan Magan]
–Li donen, també, una volta a la idea de publicitat...
–MR: Clar, és de comerç local. Locals petits que fan les coses bé. Sabem que les multinacionals només impliquen conceptes negatius. Hi ha un punt d'ironia. Jo no vull que em patrocini Apple, vull que em patrocini KanKillis.
–En una entrevista recent a EL TEMPS, Les Golfes comentaven que els emprenyava, en certa manera, que qualsevol podcast fet per dones rebés directament l'etiqueta feminista. En el seu cas, però, l'abracen l'etiqueta a consciència, oi?
–AP: Sí, és un podcast feminista. De fet, ho portem amb responsabilitat.
–MR: Jo entenc, però, que les Golfes diguin que no té sentit que els pengis l'etiqueta de feministes només per ser dues dones. Si dues persones decideixen fer un podcast sobre agricultura i no li donen especialment una perspectiva de gènere, sinó que són dues dones fent un podcast d'agricultura, entenc que no cal etiquetar-lo de feminista
–AP: Hi ha una sensació d'ambivalència Ens agrada que ens diguin que és feminista, perquè ho és. Però, a vegades, quan et porten a fer monòlegs, hi ha molta necessitat de subratllar que ets feminista. De justificar que potser t'estan programant perquè ets un contingut feminista. Això amb els homes no passa. Hi ha aquesta sensació ambivalent de m'estan donant oportunitats perquè soc una dona i faig contingut feminista, però perquè ho has de justificar tant? Potser, simplement perquè soc bona creant contingut, indiferentment de si soc una dona o feminista, m'hauries d'estar programant. Suposo que a elles, com que en general a les dones tendeixen a etiquetar-nos i encasellar-nos en els nostres raconets, que no són allò universal, sinó allò femení i ara també el feminisme, entenc que els molesti. Que diguin que elles no fan un contingut centrat, com sí que passa en el nostre cas, en la perspectiva de gènere i que no entenen per què, per ser dues ties fent contingut, els han de dir feministes.
–Com han portat que se les etiquetés així?
–MR: Sí, soc feminista. Sí, vull que al cartell hi digui feminista si fa que la gent vingui. Ara, que s'hagi de sobreetiquetar els productes que fan les dones... Vols dir que si no fos feminista, si no només fes un monòleg, no em contractaries? Ho fas perquè toca, per què és el vuit de març i et vols marcar un punt? Ens van cartells com «veniu a enderrocar el patriarcat a cop de rialla» o «fem uns hahaha feministes»... Frega el ridícul a vegades.
–AP: Volem un text de promoció normal.
–MR: Que no sigui infantilitzador.
–AP: Que no remarqui només que som feministes, que ho som
–Que se centri en el fet que són bones humoristes...
–AP: Al final, creem contingut i és lícit contractar-nos pel fet de ser persones que creem contingut. Més enllà de ser dones i que fem contingut feminista.
–MR: Ens pot programar tot l'any, Ajuntament de Sant Joan de Vilamoniato, que és un poble inventat.
–Des del podcast també potencien les playlists d'Spotify..
–MR: Som sommeliers musicals.
–N'hi ha una que es diu 'Tu problematik bebe'. Què me'n poden dir d'aquesta llista?
–AP: És la playlist de la contradicció. Grans temes i grans ritmes amb lletres que com a bones feministes ens grinyolen una miqueta.
–MR: És afrontar la contradicció. Hi ha aquesta cosa que es diu de la «mala feminista». Ser feminista et porta contradiccions. Penso que totes les dones haurien de poder no depilar-se, però jo penso que si em depilo estic més còmode. Són coses que et porten problemes. Que, al final, es resolen de manera fàcil, no jutjant les altres dones, entenc que és una cosa estructural i facilitant-se una mica la vida. Sobretot, no jutgis mai una altra dona per no anar depilada. Construïm un entorn més agradable per totes i a poc a poc anirem canviant
–AP: Intentem que el feminisme sigui donar opcions i no restringir-nos més. Perquè, si a més de tota la feina de desconstrucció feminista, a sobre t'has de flagel·lar per ballar una cançó que no hauries d'estar ballant... Bé, si ballar aquesta cançó et fa sentir bé, sempre que sàpigues que el missatge que t'estan intentant colar amb aquesta cançó és una mica regular, potser la pots ballar.
–MR: Aquest és l'objectiu d'aquesta vista: reunir els temacles top que tenim al cor per la música, que és pura emoció, però que tenen un text de merda. Que si tinguessin música de merda, no les ballaries. T'agrada el temacle.
–AP: Ballem-les sabent el que hi ha. No dient amén a tot. Potser ballo i després contesto al que estàs dient. Que això ho fem molt també. El 'Picky picky' és un temacle, no ho podem obviar. Si sona, l'hem de ballar.
–És també una manera de confrontar el tòpic que diu que l'esquerra o el feminisme no s'ho sap passar bé?
–MR: Totalment, no? Però és mentida. És reproduir el tòpic de les sufragistes amargades, solteres, que només odiaven els homes i tenien enveja de les guapes. Realment, les festes amb tot de dones ballant i fent el que els dona la gana són les més divertides del món. No necessito contestar a ningú que digui això.
Se sol assenyalar molt al reggaeton quan es fan aquestes crítiques, però vosaltres aneu a buscar cançons que aparentment també són més «innocents»...
–AP: La crítica que es fa dient que el reggaeton és més masclista que altres músiques al final és absolutament racista i classista.
–MR: És veritat que, per volum de producció, hi ha molta música urbana amb lletres molt problemàtiques...
–AP: Potser és més explícit.
–MR: Sí, està menys construït des de l'amor romàntic...
–AP: Hi ha menys subtext.
–MR: Però, ara Loquillo suposo que no trauria una lletra com La mataré, o els The Beatles no farien una lletra dient «run for your life». També hi ha gent que ha après que el reggaeton és masclista i llavors, qualsevol cançó que parli de follar els sembla...
–AP: Hi ha molt puritanisme.
–MR: Confonen l'exaltació del sexe amb el masclisme. Al final, sense discriminació de gènere, la pulsió sexual és validíssima. No trobo cap lloc millor on fer-ne exaltació que en una pista de ball.
–AP: Hem de poder ser éssers sexuals, també a través de la música.
–MR: Hi ha moltes cantants que són criticades perquè se sexualitzen, quan la música urbana en general parla de ser el puto amo, follar-s'ho tot, tenir molta pasta... Però, sovint se'ls considera sexista perquè es mostren com a objecte sexual. A mi, més que objecte sexual em semblen subjecte.
–AP: Aquesta és la part important, perquè si no, al final, no podem viure la nostra sexualitat tranquil·les. Per això, cada vegada hi ha més gent ballant twerk o dancehall. Realment t'activa unes pulsions que estan en tu i que si no sembla que, com que ets feminista, has d'anar a l'altra banda.
–MR: Hi ha qui pregunta si es pot ser feminista i ballar twerk... és un fals dilema.
–AP: Clar, si tu estàs ballant twerk perquè et sents bé, poderosa i sexy, endavant. Ara, si l'estàs ballant per tenir l'aprovació d'un home, potser t'has de qüestionar coses. Com amb tot.
–MR: És masclista cuinar? Doncs, si ho fas perquè el teu marit t'obliga i no tens feina, potser. Si ho fas per passar-t'ho bé i perquè et ve de gust cuidar la gent del teu entorn, doncs no.
–Aquí es juga molt amb la línia del subconscient, oi? De què és voluntat i què és conseqüència de l'estructura...
–MR: Sí, sobre què és lliure...
–AP: Com qui diu «jo em depilo perquè vull».
–MR: Un pas, a part de no jutjar, és ser conscient que no tenim lliure albir.
–AP: Que si et vols depilar és perquè t'han posat al cap que és més bonic i més net anar depilada. Que no passa res si ho fas, perquè t'ho han posat al cap i no és culpa teva.
–MR: Però, està bé saber-ho. No anar dient «jo em depilo perquè vull, qualsevol crítica a la depilació afecta la meva llibertat». No, estem assenyalant la manca de llibertat real per triar.
–AP: Jo em depilo de tant en tant, i soc conscient que ho faig perquè tinc programat al cervell que és millor. Ara, també és veritat que gràcies al feminisme he pogut fer un procés d'aprenentatge perquè la depilació no sigui una cotilla obligatòria que em faci passar cada és per aquest infern i per gastar-me aquests diners i perdre aquest temps i aquesta energia a fer-ho. Però, de tant en tant ho faig, i ho faig perquè m'han educat en una societat masclista. És el mateix que amb el 'Tu problematik bebe'. Anem vivint, anem aprenent i anem fent el que podem. Sense jutjar a la resta.
–MR: I si podem, passar-nos-ho bé.
–AP: Si no, quin pal la vida. Si a sobre hem d'estar limitant-nos i contenint-nos a nosaltres mateixes pel que se suposa que són els 'Deu manaments de la bona feminista', quin pal.
–MR: El més feminista, en el fon, és abraçar-te molt a tu mateixa i les altres dones i fer el que puguem entre totes.
–Han mencionat abans un dels moments estrella del podcast, el premi Bertín. Quan pensen en fer aquests premis?
–AP: Jo havia de fer una secció a No Te Metas En Política (NTMEP) i no sabia què fer. La Maria que és una persona fantàstica que ajuda a molta gent a trobar estructura pels continguts que vol fer, em va proposar fer uns premis Bertín als masclistes de l'any. Ho vaig fer a NTMEP i després havia de fer una secció l'APM de Catalunya Ràdio i els vaig fer de nou. Quan has de pensar alguna cosa per tu, a vegades hi ha un bloqueig.
–MR: La pressió de la data límit no li deixa pensar amb la mateixa claredat que si jo, que m'estimo l'Ana, penso que podria fer això o allò altre. Potser no farà cap de les dues coses, però no tenir la pressió t'ajuda a pensar de manera més lliure. Que el podcast sigui de dues persones, permet que ens retroalimentem de manera guai.
–AP: Que ens donem suport i circuli més l'energia, el pensament, les idees. Quan vam començar a pensar el podcast, la Maria va dir de fer els premis Bertín.
–MR: El meu fill!
–AP: Per fi vas entrar.
–MR: Era això, posar a la palestra els putos mentecatos i els donem un premi. Posem llum i un escenari.
–AP: El deixem a la vitrina i ja veuràs que bé que es veurà com de malament ho estàs fent.
–MR: Al final és una manera d'explicar-ho.
–AP: És un contenidor fàcil, però com que té un rollo de gala. I a més, quan dius Bertín, tothom sap perfectament a què ens estem referint. És una idea molt integrada a l'imaginari comú.
–Els ha portat gaires problemes aquesta secció?
–MR: No, la veritat és que no. I hem rajat d'Eduard Pujol, de Joan Ollé... Hem explicat coses espinoses.
–AP: El fet que el programa estigui a Ràdio Primavera Sound, fa que tinguem molta llibertat. Els premis Bertín a Catalunya Ràdio no són iguals.
–MR: Si volem criticar la manca de perspectiva de gènere del Crims de Carles Porta, ho podem fer. No vindrà ningú de la casa a dir-nos «ei!». O sabem que no arribarà a tanta gent com perquè ens pugui portar un problema.
–AP: Treballem molt a gust i per això surt com surt. Treballem des de la total llibertat. No ens han dit mai res, només que seguim endavant i que ho fem bé. Des d'aquí surten coses molt millors. Totes tenim intenció de sumar. I el fet que Ràdio Primavera Sound estigui dirigit per una dona, que és Marta Salicrú, i l'equip estigui format per dones
–MR: I feministes
–AP: Amb criteri.
–Se senten acompanyades?
–AP: Molt.
–MR: Ens sentim potenciades. Volen treure el millor de nosaltres.
–AP: Ens ajuden a expandir-nos i créixer i això no ens havia passat als altres mitjans on havíem treballat. Al revés, sempre sents que et volen contenir.
–MR: De manera més conscient o menys. No crec que ningú ho tingués a la ment, però creien que pel bé del programa havíem d'abaixar el volum.
–AP: Notes que quan estàs partint d'un jo molt expansiu, no els cau molt bé. El que m'he trobat a la majoria dels mitjans és que et diuen que els agrada molt el teu to, però després resulta que no és així. Volen una versió domesticada. Em voleu perquè queda molt bé dir que em teniu, perquè soc una tia que expressa bé la seva opinió. Tot i que no, que em menjo molt l'olla, però suposo que em costa menys que a d'altres i cada vegada em va costant menys. Queda molt guai tenir una tia així, però domesticadeta. Ningú ha intentat mai domesticar a Jair Domínguez, no sé per què se m'ha d'intentar domesticar a mi? És més, a Jair Domínguez li diuen que sigui el més salvatge que pugui, i a tu no.
–MR: A més, en comptes de dir que no et volen a tu, que volen una altra persona, consideren que tenen molt dret a tocar-te els volums. Suposo que a un home que no els agradés, directament no l'agafarien perquè no li poden dir com ha de fer les coses. Com a dona tens la sensació que sempre tenen alguna cosa a dir.
–AP: Això fa que quan estàs treballant dediquis molta energia a adaptar-te al que volen de tu.
–MR: També a pensar si tenen raó o no.
–AP: Tota aquesta energia fa que no puguem dir «penso això, ho diré així», que és des d'on treballen molts homes.
–MR: Has de ser una mena de versió esmorteïda de tu mateixa.
–AP: Així és molt difícil brillar.
–MR: La gent dirà que aquella noia al programa només riu o només llegeix tuits. I clar... És que és el que li demanen.
–AP: No tinc la seguretat per fer una altra cosa perquè m'estan qüestionant des de fora tota l'estona i, per tant, jo ja m'autoqüestiono com a mecanisme constant.
–Quan més han pogut ser més genuïnes, és quan més els ha funcionat la seva marca personal...
–AP: On més a gust m'he sentit treballant és quan faig monòlegs perquè no tinc cap cap i puc dir el que vulgui. I treballant juntes al podcast la Maria i jo i partim des d'un punt que tenim moltes coses clares, que són les mateixes, i a partir d'aquí podem construir el nostre discurs. I amb els vídeos que faig a Fibracat on, també, casualment, la cap és una dona. Que hi ha moltes dones que no tenen perspectiva de gènere o que no aposten per altres dones. Que hi hagi una dona no vol dir que sigui garantia de res. Però a mi, casualment, en la meva experiència, treballant amb homes com a cap m'he sentit molt limitada i treballant amb dones he sentit que em donaven ales.
–MR: Preferim treballar amb dones. També perquè ja hem treballat molt amb homes i tinc ganes de provar altres coses, per variar.
–Reprenent els premis Bertín. De partida, t'esperaries trobar-hi sobretot senyors grans de dretes. Però, busqueu també posar en contradicció «progres» com Edu Galán o Txus di Fellatio...
–MR: Edu Galán... és veritat que se'l considera progressia espanyola... però, com a mínim a Catalunya tothom ho té molt clar.
–AP: Però, sí que és veritat que va de progre. Bé, és que nosaltres no discriminem. Si tens una conducta masclista que ens va molt bé per assenyalar unes idees que campen bastant lliures per la nostra societat, ho aprofitarem. No ens estaríem fent cap favor si estiguéssim negant que els paios d'esquerres són molt matxis. Perquè abans de ser d'esquerres són paios.
–MR: I com que són matxis disfressats, és encara més sibil·lí. Tu ja saps que Xavier García-Albiol és masclista. Evidentment se l'ha d'assenyalar, però limitar-se només als llocs on l'esquerra té consens, és poc transformador. Si hem de triar destinar un Bertín a Sánchez Dragó per l'última barbaritat que ha dit o a Quim Arrufat, triaríem Quim Arrufat.
–AP: Perquè Sánchez Dragó ja ho sap tothom.
–MR: I per donar suport a les dones que tenen un problema amb Quim Arrufat.