El directe, nu i rocós T. S. Eliot

Les paraules —«directe, nu, rocós»— amb què D. H. Lawrence orientava la nova poesia del segle xx sintetitzen l’estil dels textos que el lector trobarà a la Poesia d’Eliot. És a dir, una poesia sense idealismes, sense sentimentalismes, realment nova sense refugiar-se, però, en les prestidigitacions de les avantguardes, amb referències realistes i crítiques a la vida social, i amb un estil «rocós»,és a dir, ni amable ni fàcil.  Amb la seva poesia Eliot construí una imatge del món en què vivia, però també del nostre món perquè, quan la poesia és molt bona, com és el cas, sempre està tocada d’aquella universalitat que constatava el mateix Eliot quan deia que «La concepció abstracta de l’experiència privada quan és més intensa i es fa universal, [...] en diem “poesia”». Si s’hi sintonitza, l’admiració per aquets poemes està garantida.

L’edició que comentem té unes característiques que val la pena subratllar: la qualitat de la traducció de Josep M. Jaumà, la primera; i també el coratge d’Edicions de 1984 de publicar-la enriquint així la nostra llengua i la nostra cultura. En el volum es publica  per primera vegada “tota” la poesia d’Eliot—la publicada i la inèdita—que d’acord amb el criteri del compilador —no el de l’edició anglesa de Faber & Faber— s’ordena cronològicament, la qual cosa comporta dos peatges: el d’afavorir una lectura dels poemes com a símptomes de l’evolució estètica d’Eliot —les notes erudites del traductor s’hi orienten— i el d’intercalar alguns poemes menors, d’una vàlua relativament diferent a la dels grans llibres que el mateix Eliot publicà. En qualsevol cas, Eliot certament evolucionà i, després d’uns inicis molt hostils a l’establishment, acabà declarant-se «clàssic en literatura, reialista en política i anglocatòlic en religió». És cert, perquè a partir de La terra erma una aura més positiva —religiosa però no piadosa, inclosa la referència a l’hinduisme— plana sobre els textos. Afortunadament, però, el que feia realment gran la seva poesia, no canvià. Gran, però, com ja he apuntat, difícil.  

La dificultat dels textos rau, d’entrada, en la torrentada d’imatges que es troba en cada poema sense que la puguem amansir reduint-la a una anècdota, a un estat d’ànim o a una idea nuclears. Tanmateix, aquests materials —anècdotes, sentiments, idees— hi són i el lector trobarà contextos anecdòtics i a vegades ben realistes, també idees, encara que sigui per dir que «la idea pura mor d’inanició» o que «[ens arrosseguem] entre ossos secs per mantenir la metafísica calenta»; també s’hi troben emocions encara que siguin textos més aviat glacials, i l’alternança de registres —severs, sarcàstics, o eròtics— és evident, com mostren, per exemple, les citacions implícites a textos de cultures i èpoques molt diversos —especial devoció pels grecs, per Shakespeare, per la Bíblia, per la pintura o per la música— que revelen la seva enorme cultura.

Però aquests factors no constitueixen la finalitat última del text sinó que constitueixen només alguns dels materials amb què Eliot construeix els poemes. I, malgrat tot, cadascun d’aquests textos genera una impressió global integradora de tot aquest material, absorbent i, estic per dir, fascinant. Tanmateix, però, exigeix, com va escriure Eliot, un lector «intel·ligent, sensible i diligent». Obstinat i pacient, també. Aquesta impressió global de què parlàvem és, preferentment, negativa, o severa o lúcida. Però se’ns mostra com una mera constatació, no com una invitació al correctiu o a l’esperança. Això, sembla dir-nos Eliot, és el que hem estat, el que som i el que serem. Implacable. 

La clau de la qualitat d’Eliot està, naturalment, en les imatges. Com apunta Arthur Terry, Eliot «col·loca els símbols i les imatges, i no pas les idees i les creences, al centre del poema». Eliot no considerava que la llengua fos només un instrumental per fer la seva poesia sinó que la valorava com l’espai vital, comunicatiu i espiritual dels seus conciutadans. Constata la devaluació dels mots però també la voluntat de fer-los fèrtils  «mirant d'aprendre l'ús de les paraules, i cada intent/es un començament totalment nou i una classe diferent de fracàs/perquè hem après només a dominar les paraules/per allò que ja no cal que diguem o de la manera/que ja no estem disposats a dir-les. I per tant cada aventura/és un nou inici, una incursió en l’inarticulat/amb un equipament tronat, sempre deteriorant-se/en el desori general de la imprecisió del sentiment,/escamots indisciplinats de l’emoció». Òptim.