La façana de la vella església va ser rescatada a temps. Amb l’abandonament forçat del poble, els veïns tancaren les seues llars, s’endugueren pertinences i records, i traslladaren també el frontal del temple, que ara presideix amb posat d’equilibrista una petita zona verda ubicada a l’entrada de la població. Som a Tous, al poble nou, perquè el vell perviu sota les aigües del Xúquer, a la presa de Tous. Igual que qualsevol assentament de nova planta, els carrers de Tous traspuen una atmosfera higiènica i freda, expressada amb l’ortogonalitat de la seua trama urbana, els habitatges replicats, la blancor de les façanes, l’homogoneïtat general del lloc. El Tous actual és un lloc poc orgànic, que no s’ha cuinat a foc lent a partir de les necessitats dels seus habitants, sinó que es tracta d’un nucli artificial, projectat des dels despatxos. El pobleu nou, dissortadament, no posseeix relat, ni memòria. O sí: en tot cas, un relat i una memòria recents que parlen de l’èxode forçat, de l’expropiació de terres i del desarrelament. La ubicació d’aquesta població de parla castellana en una geografia catalanoparlant ha provocat un fenomen lingüístic singular, tot generant curioses hibridacions.
El Tous original, dèiem, perviu sota les aigües del Xúquer i, amb ell, la presència romana, la solidesa de quan fou una alqueria musulmana depenent de Xàtiva, i amb el seu castell que ara sura enmig de la làmina d’aigua, enfilat sobre un llom rocós.
Des de Tous, enllacem amb el curs del Xúquer, a través d’una via que es dirigeix a Sumacàrcer. Hem deixat enrere la presa, hiperbòlica i desmesurada, i el riu torna a prendre dimensions naturals que respecten les proporcions amb l’entorn. Sumacàrcer ocupa els darrers contraforts del massís del Caroig i tanca un capítol de geografia accidentada, àrida, atapeïda d’engorjats i barrancs. Des de l’elevació on es localitza l’ermita del Calvari, la mirada es deixa portar pel corrent del riu; percep una plana fèrtil, de tarongerar recurrent que s’estén a pèrdua de vista. Ací comença un camí natural, pensat per a vianants, ciclistes i genets, que recorre les lleres del Xúquer fins a la seua desembocadura a Cullera. La geografia amable suggereix una passejada plaent, on l’única dificultat són els quilòmetres. A Sumacàrcer, en fi, el Xúquer circula lliure, expressant-ne la fluïdesa per mitjà d’un seguit de meandres amb què serpenteja per aquesta orografia sense accidents.
Antella, l'assut i la séquia reial
En pocs quilòmetres, toquem Antella; no podrem passar-hi de llarg, perquè ací naix la Séquia Reial del Xúquer, i amb això està tot dit. Si haguérem d’escollir un element que representara la cultura hidràulica al País Valencià, aquest seria, amb tota probabilitat, la infraestructura que ens ocupa.
La séquia naix a l’assut d’Antella, d’origen musulmà, i va ser Jaume I qui n’ordenà la construcció: així consta en documents del 1258, dues dècades després que el monarca conquerira la ciutat de València. El seu propòsit era assegurar el territori conquerit, afavorint-ne el repoblament cristià gràcies a terres de regadiu al marge esquerre del Xúquer. Aquell gran projecte de canalització, l’anomenada Séquia Nova d’Alzira, havia de regar un territori ampli que s’estén entre Antella i Almussafes. No obstant, al segle XIII la Séquia Reial només es completaria fins a Algemesí.
Hagueren de passar segles perquè aquest gran projecte hidràulic arribara a la seua fi. Es dugueren a terme prolongacions del canal principal i de les séquies secundàries, en benefici col·lectiu i particular —com el del duc d’Híjar, senyor de Sollana, que aconseguí al segle XVIII el privilegi de prolongar la Séquia Reial fins a les seues terres. Fou també durant el segle XVIII quan la canalització connectà Algemesí i Albal, a la comarca de l’Horta Sud, quedant batejat aquest tram com la Séquia del Projecte.
Sembla, a més, que el destí de l’Albufera de València està íntimament lligat a la derivació del Xúquer, el qual des del segle XVIII aporta aigua dolça al llac en qüestió.
En l’actualitat, la Séquia Reial a Antella ha cobrat una funció social que la lliga íntimament a la identitat del poble. L’assut, ample i majestuós, que deriva les aigües cap al canal, ha esdevingut lloc de bany i de lleure, amb la casa de comportes com a element arquitectònic destacat.
Antella es distingeix, a més, per la valorització d’un ofici perdut: els maeros. Aquests, com els raiers del Pirineu, foren els encarregats de transportar riu avall els troncs tallats, formant rudimentàries embarcacions. Aquest sistema de transport remunta als temps dels musulmans —o almenys d’aquesta època daten les primeres referències documentals— amb una ruta que des dels boscos de Conca arribava al litoral emprant els rius Xúquer, Cabriol i Guadalaviar. L’ofici es mantingué fins al segle XX, quan l’aparició del ferrocarril i posteriorment el transport per carretera van provocar-ne l’extinció.
L’Associació Cultural de Maeros del Xúquer treballa en la conservació de la memòria i la valorització d’aquest ofici ancestral, a través de jornades populars —les maeraes—, on es demostra l’habilitat de conducció dels rais per part dels participants. D’altra banda, diverses associacions de caire internacional han presentat conjuntament la candidatura perquè el transport fluvial de fusta siga declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco el 2022.