Alzira, una illa
Per a bé o per a mal, a Alzira se l’ha d’acceptar estretament lligada al riu: així ho designa el topònim àrab Al-Yazirat Suquar (‘una illa del Xúquer’). El seu caràcter insular ha estat víctima de la naturalesa periòdicament devastadora d’aquest riu. No haurem d’oblidar les riuades recurrents, que han esdevingut element identitari de la vila: són destacables les del 1320 i del 1473, i les del 1779 i del 1864. Res comparat, però, amb la del 20 d’octubre del 1982, la pantanada de Tous, a la qual vàrem dedicar el final del capítol anterior i contra la qual, Sant Bernat, patró del poble, no va poder fer-hi res.
El pont de Sant Bernat donava entrada al nucli històric alzirenc declarat Bé d’Interès Cultural, i estava coronat pels casalicis que albergaven les figures del patró i les seues dues germanes. El pont fou parcialment volat durant la retirada napoleònica, a principi del segle XX, i fou definitivament enderrocat el 1966 sota el creixement urbanístic franquista. Pel que fa al curs antic del Xúquer, aquell que justificà que Alzira fora una illa, va ser soterrat, al·legant motius de salubritat.
En l’actualitat, del pont només romanen dempeus els casalicis dels Sants Patrons, tres capelles amb les figures de Sant Bernat i les Germanetes, com se les coneix simpàticament, que reben el visitant que s’atansa a la vila.
Alzira, en fi, fou lloc predilecte de Jaume I. A ella atorgà nombrosos privilegis, fins i tot la categoria de Vila Reial. A més, el 1249 li concedí un terme general que confrontava amb els de València i de Xàtiva, i que comprenia tota la Ribera, des de Sumacàrcer fins a Cullera. Hi residí nombroses temporades, concretament a l’anomenada Casa de l’Olivera, ubicada enfront del convent de Santa Llúcia i en la qual abdicà en favor dels seus fills el 1276.
De la muixeranga a l'estany
Haurem de continuar el viatge. El Xúquer solca la plana agrícola, circumval·la Algemesí a poca distància pel sud i posa rumb a Sueca. Algemesí és capital de la muixeranga, i per això caldrà fer-hi parada, sobretot si hi passeu a principi de setembre, durant les festes dedicades a la Mare de Déu de la Salut: podreu contemplar-hi les torres humanes, estretament connectades amb els castells a Catalunya, que ofereixen tot un desplegament d’acrobàcia i fervor religiós. En matèria fluvial, al terme d’Algemesí el riu Magre, procedent també de la València castellana —la Plana d’Utiel i la Foia de Bunyol—, conflueix amb el Xúquer. I aquest continua, i esquiva habilidosament Albalat de la Ribera i Polinyà, cadascun a una riba; descriu alguns meandres, toca Riola i flirteja amb Sueca. A les portes de la capital de la Ribera Baixa, és interceptat per un assut, ampli, refrescant, que ha esdevingut lloc d’esbarjo de veïnes i veïns.
Però, abans, el Xúquer haurà derivat part del cabal a l’anomenada Séquia Major, que creua Sueca de manera invisible, rega els arrossars presidits per la Muntanyeta dels Sants —un mirador de primer ordre sobre l’Albufera, amb l’ermita dedicada als sants de la Pedra Abdó i Senent— i desemboca al mar allà pel Mareny de Barraquetes.
A Sueca, no hi manquen edificis religiosos, com la Reial Església de Nostra Senyora de Sales, l’església arxiprestal de Sant Pere o l’antic convent dels franciscans, però serà desitjable recordar-la més aviat per ser el bressol de Joan Fuster —l’Espai Joan Fuster, al carrer Sant Josep, número 10, on va viure, conserva el seu llegat. No obstant, una visita a l’asil d’ancians ens aproximarà a una singularitat arquitectònica local: un complex d’estil modernista amb tocs mudèjars, al qual s’afegeixen altres mostres modernistes locals que podran ser el motiu d’una bona passejada urbana: les cases d’Ignàsia Cardona o l’escorxador municipal.
Cullera, final de trajecte
Al Xúquer, li queda poca vida. Unes últimes contorsions, i encararà la recta final fins al mar. Fortaleny representa un oasi enmig d’aquesta extensió on el taronger es disputa l’espai amb l’arrossar. Deixat enrere el poble, apareix sobre el marge dret l’anomenat molí de Tomba, un antic molí fariner i fàbrica de llum que succeí el molí de la Matada, situat a escassos metres del primer.
L’assut de la Marquesa indica que som prop de Cullera. Aquest és un altre dels racons d’esbarjo que salten el Xúquer. La retenció de les aigües gràcies a l’obra hidràulica recrea un oasi de tranquil·litat per a la ciutadania i d’innegable valor ecològic. A la vora de l’assut, hi ha el molí Gran, un dels quatre que funcionaren a Cullera.
Els darrers metres del Xúquer voregen la població per ponent. El riu ha estat aprofitat com a port pesquer i esportiu, a recer dels capricis del mar. Des d’ací, Cullera no pot ocultar el seu caràcter turístic, materialitzat en l’element immobiliari i el nom de la població gravat a la muntanya en lletres gegantines a la manera d’un Hollywood valencià amb què acull el turista. Tanmateix, sota aquesta aparença batega encara el substrat rural i pesquer. El far, erigit sobre un cap rocós, ha esdevingut un dels llocs predilectes del pescador de canya; i la marjal, amb els arrossars i el mosquit, i una mica al sud, l’estany. Aquest —aquests, perquè el lloc el componen l’estany Gran i el Xiquet— és la joia ecològica de Cullera, amb diversitat d’ambients i amb una riquesa paisatgística apreciada pels amants dels espais naturals i els apassionats de la fotografia de natura. L’estany funciona com un estuari, que rep les aigües dolces superficials de diverses séquies, les subterrànies de les surgències de l’últim sector de la Ribera del Xúquer i les de naturalesa marina. L’espai, agradabilíssim, és poblat per petites embarcacions tradicionals típiques de la zona i de l’Albufera.
Abans de cloure aquestes pàgines, no estarà de més que el viatger ascendesca al castell. És l’últim esforç que se li reclama, però la panoràmica que s’obté del curs baix del Xúquer, de la plana, del tarongerar i l’arrossar, i del litoral obert, haurà valgut la pena.