-A Objectiu TV3 vostè desgrana tots els problemes i atacs que ha rebut TV3 durant el llarg de la seva història. La supervivència de TV3 és un miracle?
-És un miracle de supervivència, però ja va ser un miracle de naixement. Neix sense els permisos de l’Estat i uns quants anys després hem vist que l’Estat, quan vol, actua de forma molt contundent contra les unilateralitats.
-És una unilateralitat del president Pujol, diu vostè…
-En aquest cas, sí. Crec que Pujol es llença a la piscina intuint que trobarà aigua. Crec que ell fa el càlcul i sap que els socialistes li volen la pell, ja que l’estaven massacrant i collant amb el tema de Banca Catalana, però crec que ell, amb la seva astúcia pujoliana, intueix que el final de la confrontació amb el felipisme és a prop i que no muntaran un casus belli amb TV3. Per tant, tira pel dret dient que si volen tancar, que vinguin, i a veure si s’atreveixen a tensar més la relació amb Catalunya tancant TV3, que va obrir sense permisos.
-El fet que l’Estat no anés en contra l’obertura de TV3 és perquè Pujol jugava amb la falta de valentia del felipisme de tacar a TV3?
-Pujol havia guanyat les eleccions fent una identificació molt forta de TV3 amb Catalunya. Això va ser obra d’una astúcia política molt forta i, per tant, si atacaven a ell, atacaven a Catalunya. Electoralment va sortir molt bé. Aleshores, el PSOE suposo que devia dir que si -obrien un front més contra TV3 en sortirien esquats.
-Vostè també hi explica una cosa que crec que és força desconeguda: el projecte del president Francesc Macià, que es basava en l’obertura d’una radiotelevisió catalana durant la República. Pujol, en crear TV3, era conscient de l’existència d’aquest projecte? S’hi va emmirallar d’alguna forma?
-Jo crec que no, però no ho sé. No sé fins a quin punt Pujol s’emmirallava en aquell projecte. El projecte de la República no era tant de Francesc Macià, sinó d’uns pioners de la ràdio que als anys 20-30 veien que s’estaven movent coses en aquest sentit. El president Macià, aleshores, decideix que s’ho haurien de mirar i, efectivament, a l’Estatut de Núria del 1931 allò s’analitza i, d’alguna forma, alguns dels preceptes d’aquell Estatut clarament estan pensats per dir: si tenim això, ho hem de poder mirar. Jo vaig incloure aquest capítol perquè em semblava que era un precedent en els atacs. És a dir, que després de l’Estatut del 2006, en el text original, proposat per Catalunya, es preservaven unes certes competències de l’espai radioelèctric que es van acabar retallant a Madrid, i, de sobte, veus com fa setanta anys va passar exactament el mateix. Els atacs a TV3, és a dir, a la idea d’una televisió pels catalans, feta en català, comencen cinquanta anys abans de néixer TV3.
-Actualment, hi ha sobre la taula les quotes del català a les plataformes digitals, i a Madrid qui porta aquest tema és la ministra Nadia Calviño. Un dels detractors de la creació de TV3 va ser precisament el seu pare, José María Calviño, aleshores director de RTVE…
-Sí, sí… És una de les mostres més d’aquesta continuïtat de l’hostilitat contra tot allò que representi una forma de pensar des de la catalanitat. Constitutivament, l’Estat espanyol se sustenta en una idea molt uniformitzadora, molt madrilenyocèntrica i, per tant, tot el que es fa fora d’allà s’ha d'esclafar.
-També explica que sota el mandat de José María Calviño es planteja la creació d’un canal en català a TVE. Creu que els socialistes, més tard, se’n van penedir?
-Per part del PSOE crec que no. Sí que algunes veus del PSC el que volien era aprofitar TVE per tenir el canal català sota el mateix paraigua. Estic segur que en el socialisme català hi havia posicions honestes a favor d’això, però Madrid mai no s’ho va prendre seriosament. Fins i tot Pilar Miró va intentar alimentar que a TVE el català hi tingués una presència més decidida. Els mecanismes de poder a Espanya es van posar en marxa i, fins i tot, Miró va perdre alguna de les votacions del seu propi consell d’administració a l’hora de tirar-ho endavant. No crec que hi hagués la voluntat de sacrificar una part de l’audiència de la televisió espanyola global, que permetia posar publicitat i que també tenia uns costos econòmics a favor del català.
-El periodista Carles Francino diu a Objectiu TV3 que a la televisió catalana sempre hi ha hagut una subordinació al poder. Als informatius, per exemple, falta més sentit crític envers els governs de la Generalitat?
-Pujol va demanar que cada dia hi hagués una notícia bona sobre Catalunya, que no vol dir necessàriament del Govern. Certament, hi ha hagut molts intents d’ingerència. Però els informatius, generalment, crec que fan bastant bé la seva feina. És clar que al llarg de 38 anys trobaríem episodis lamentables i altres dignes d’aplaudiment. Els criteris generals dominen els informatius i els conflictes són l’excepció. En cas contrari, estaríem parlant d’un règim diferent amb mitjans d’estat com a Cuba o a Rússia.
-Creu que Francino utilitza les excepcions per generalitzar-ho?
-Jo no sé si Francino usa aquesta tècnica d’agafar la part per al tot. El que puc afirmar és que els mitjans i el sistema periodístic espanyol, en general, agafen la part per al tot, per distorsionar-la. L’episodi en el qual es pot intuir que Toni Albà li diu “puta” a Arrimadas en el seu compte personal de Twitter acaba transformat-se en “TV3 llama puta a Arrimadas”. Això no és veritat i és una distorsió inacceptable del que va passar en realitat. Un cop allò se sobredimensiona, estic segur que molta gent a Espanya creu que a TV3 se li va dir prostituta en antena a Arrimadas, o que es fa humor pedòfil a costa de la princesa Elionor. És aquest atac en dos temps: la distorsió de la realitat fins que sembla que TV3 només fa humor pedòfil.
-També explica que als anys vuitanta el diputat socialista Joan Ferran ja feia crítiques a TV3 des del Parlament. Eren tan punyents com les que rep ara TV3 per part dels grups espanyolistes?
-No. Joan Ferran desfeia perquè defensava un model diferent de televisió, que malgrat tot no anava en contra de l’essència d’aquella televisió. Sí que podem pensar que potser quan ell deia que hi havia una crosta nacionalista podem pensar que una televisió pot ser nacional sense ser nacionalista. Per a mi hi ha un debat aquí. Ara bé, Ciutadans no vol millorar TV3, el que vol és tancar-la. Quan diu que vol reduir el seu pressupost a la meitat el que significa és tancar-la.
-Joan Ferran feia una crítica constructiva i, en canvi, Ciutadans la fa més destructiva?
-No, jo no ho diria així. Jo diria que Ferran feia una crítica legítima i lleial a TV3, partint de la base que Catalunya necessita una televisió nacional, mentre que en realitat Vox, PP Cs consideren que no en necessita. El que jo no sé respondre és si el PSC considera, o no, que Catalunya necessita una televisió nacional. No sé si hi hauria unanimitat en aquest aspecte. Aquest tema, al PSC, li seria incòmode, per la seva evolució com a partit.
-Tenen la mateixa transcendència les crítiques d’aleshores que les d’ara?
-Jo crec que ara en tenen molt més. Actualment, les forces espanyolistes parlen amb un desacomplexament total. Quan neix TV3 és just després de la restauració de la democràcia i, per tant, fer-se el fatxa ara està bastant menys mal vist. Hi havia llavors un acomplexament, i a Alianza Popular no li feia il·lusió TV3, però tampoc s’hi posava en contra. En els últims quinze anys hi ha una sèrie de partits que aprofiten TV3 per fer electoralisme a còpia d’instar a la divisió de fractura social. Les crítiques actuals tenen molta més influència en el debat general, i després troben uns mitjans que hi estan disposats. Un exemple, jo que estic fart de veure comissions de control, és com alguns diputats fan la seva intervenció en català, fins que a la meitat de la seva intervenció canvien al castellà durant 45 segons per després tornar al català. Després, utilitzen aquests segons de castellà per a xarxes i mitjans. Són crítiques molt pensades.
-Un exemple és Nacho Martín Blanco?
-Sí, és un especialista en aquest tipus de manipulacions, d’exagerar, de mai no admetre una cosa ben feta…
-Al llibre, vostè també hi parla de la plantilla de TV3 i els seus salaris. De quan prové la sobredimensió de la plantilla de TV3?
-Quan els diners no són teus resulta molt més fàcil fitxar gent i resulta molt desagradable acomiadar gent. Quan els diners són teus, per desagradable que et resulti despatxar, tens clar que ho has de fer perquè sinó et pot costar un preu. Quan es fa des d’una empresa pública és temptador pensar que el preu el pagarà algú altre. Dit això, no vol dir que hi hagi gent a TV3 que no fa res. N’estic segur que com una empresa de 2.500 treballadors hi haurà una campana de Gauss: la majoria de gent farà la seva feina amb normalitat, hi haurà una minoria que la farà deixant-hi la vida, i uns quants que en fan una mica menys. Per fer televisió fa falta molta gent. El problema de la sobredimensió és que internament ja no és necessari tenir uns perfils que abans sí que s’havien de tenir. És a dir, potser TV3 ha de tenir 5.000 treballadors fent altres coses. Una cosa és la dimensió i l’altra la tipologia.
-El problema no és la sobredimensió, sinó on està col·locat cada treballador…
-El problema és si TV3 pot aplicar criteris d’eficiència en els seus treballadors. Crec que no ho pot fer perquè està estructurada d’una forma que és del 1983. Crec que si ara es fes de nou TV3 no arribaríem als 2.500 treballadors. L’altre problema és: depèn del que vulguis fer. Si vols fer un canal o quatre. Si volguessis tenir en ple rendiment els quatre canals (TV3, 3/24, Esport 3 i Súper 3), potser sí que faria falta ampliar els treballadors, perquè ara hi ha dos canals que estan en coma (Súper 3 i Esport 3). Com que la publicitat ha baixat i l’aportació de la Generalitat també ha baixat, un cop pagues el sou no queden diners per comprar a fora, perquè es destina gran part a la massa salarial. Això es pot solucionar reduint la plantilla, de forma no traumàtica, o posant 100 milions més sobre la taula.
-I els salaris? Són els funcionaris més ben pagats de Catalunya. Els treballadors homes de TV3 cobren de mitjana 52.933 euros anuals, mentre les dones en perceben 49.867.
-És veritat que cobren més que els sanitaris de mitjana. És evident que cobren per sobre de la mitjana del mercat actual de la comunicació, però potser és el mercat que està avariat. Potser el mercat ha entrat en un procés de precarització, que fas un salt a TV3 i et sembla la bomba. Si et sembla la bomba en els temps del mileurisme, potser la culpa és del mileurisme. Crec que els periodistes han de cobrar més i els sous de TV3 tampoc són una brutalitat. Ara bé, també és veritat que si els col·loques al costat d’altres col·lectius és fàcil que s’il·lumini un greuge.
-El problema no està a TV3, sinó en el mercat actual…
-Crec que sí. D’acord que ells estan fora de registre, però si 2.500 persones cobressin menys, salvaríem TV3? Jo crec que no, i no sé si és viable des d’un punt de vista operatiu.
-Com es pot solucionar l’envelliment actual de la plantilla?
-S’han d’afavorir les baixes voluntàries i, cada dues baixes, que entri algú amb menys de 30 anys. Això aprimaria una mica la massa salarial i, aleshores, hi entrarien, per sota, gent que és capaç de connectar amb els nous públics.
-A Objectiu TV3 també hi explica els problemes que va tenir la televisió durant la crisi. Els enfrontaments entre els treballadors, la direcció i la Corporació van marcar aquells mesos. TV3 va estar a punt de desaparèixer?
-Va estar en risc d’entrar en fallida tècnica. Per tant, se li podrien haver complicat molt les coses, però el Govern de CIU no hagués permès deixar caure TV3.
-Com sí que ho va fer el Govern valencià amb Canal 9…
-Exacte. El que va fer el Govern valencià va ser més pervers, en el sentit que escanya Canal 9 per així residualitzar-lo i vagi tenint menys audiència. D’aquesta forma, cada vegada costa més de justificar que es gastin una sèrie de milions d’euros per un mitjà públic que no té audiència. Però el Govern català va jugar a favor d’apostar per TV3, com a mínim, per convertir-lo en sostenible. Sí que és veritat que en algunes etapes de l’última Convergència es va apostar molt pel Grup Godó. Crec que, d’alguna forma, el Govern d’aleshores devia comprar el seu suport editorial i algunes decisions semblaven que anaven molt a favor de Godó i una mica en contra de TV3. Com l’intent fallit d’externalitzar la publicitat, i això gent de TV3 ho va denunciar. També es va llogar un múltiplex a Godó.
-Al llibre, també hi para de la relació de TV3 amb la monarquia. Pujol va ordenar el bon tracte de TV3 envers Joan Carles?
-Sí, sí. Ell va fer un càlcul: això de la democràcia és molt tendre i no confiava en els socialistes. Aleshores, Pujol diu: si el rei és un àrbitre, i sabent que l’esquerra socialista molt monàrquica no era (després es van inventar que eren juancarlistes), diu de ser monàrquics, perquè mai sabien si algun dia el rei hauria d'arbitrar a favor nostre.
-Fins i tot relata una escena on la reina Sofia diu que TV3 dona més suport a la monarquia que no pas TVE…
-Exacte. “Nos sacáis más vosotros que los socialistas”, deia. Això era en part perquè TV3 era molt àgil gràcies als seus equips, que cobrien els esdeveniments amb agilitat. En canvi, TVE tenia uns equips feixucs. Joan Granados també era un gran diplomàtic i tenia una relació molt cordial amb la monarquia. Fins i tot, el delegat d’aleshores a Madrid acaba sent responsable de comunicació a La Zarzuela. Avui seria difícil d’imaginar aquesta porta giratòria.
-Felip VI ha mostrat mai interès per la televisió pública catalana?
-No em consta. En el llibre sí que relato una escena una mica inquietant, que és quan una representació de la Casa Reial demana reunir-se amb la directora de TV3, Mònica Terribas. Es planten allà al despatx i li pregunten que quin paper creu que hauria de tenir la reina d’Espanya. En aquell context s’estava discutint un documental sobre Monarquia i República. Va ser una visita inesperada i peculiar. Crec que es vigila TV3.
-No ha tingut tant d’interès com sí que en tenia el rei Joan Carles…
-Crec que Felip VI deu ser conscient que si ara fes certes demandes a TV3 en sortiria escaldat. Abans hi havia certes complicitats que ara no hi són.
-TV3 ha estat molt criticada pels sectors espanyolistes i fins i tot des del PSC i els comuns pel tracte envers el procés. Ha pecat de folklòrica?
-Folklòrica no. Sí que en alguns moments ha caigut en una certa endogàmia. És a dir, que s’havia de parlar del procés era inqüestionable, perquè és un esdeveniment històric. TV3 donava aire a l’independentisme, però és que clar, si hagués donat un 50%-50% de quota entre independentisme i unionisme, comparat amb qualsevol altre canal, TV3 ja hauria semblat independentista. A les altres televisions espanyoles l'independentisme no trobava cap aire i TV3 estava sola donant veu a l'independentisme. Dit això, sí que hi ha hagut excessos en moments on el biaix se li ha decantat en excés.
-Com per exemple?
-La composició d’algunes tertúlies en les quals l’unionisme estava en minoria i estava representat per personatges que representaven la facció més casposa. Això era jugar al debat d’una forma una mica esguerrada. Hi havia un excés de sensacionalisme en alguns casos.
-En el llibre també hi explica el funcionament intern de TV3 i relata, en un capítol, que en un cert moment de la història de la cadena gran part de les funcions del director passen a la presidenta de la CCMA. Creu que la gent de carrer desconeix el poc poder real que té un director televisió?
-Efectivament. Aquest desplaçament de poder hi ha estat. Amb el problema que el director ha donat molt més la cara que el president o la presidenta.
-Al final, la figura visible és el director…
-En el cas actual, Vicent Sanchis és un director mediàtic de per si, i a més, de tant en tant fa les entrevistes, dona la cara… I això és una de les coses que se li hauria de valorar a Vicent Sanchis, i en uns temps extremadament difícils. De fet, explico al llibre a què dedica el temps Vicent Sanchis: 50% del seu temps el dedica a fer equilibris de tota mena (sobretot polítics); el 20% el dedica a vetllar pels continguts; el 20% de relacions públiques; i el 10% mira d’aconseguir diners. És a dir, el 80% va relacionat amb el poder. Això distorsiona, perquè al final un director de mitjans ha de tenir poder. Ha de ser l’últim responsable. És evident que com que empresarialment la responsabilitat recau en la presidenta de la CCMA, els consellers del govern de la Corporació ho reclamen adduint-ho al fet que ells firmen els contractes. Un director que té unes responsabilitats civils i penals ha de sentir-se molt segur que aquella graella és la que realment vol fer, sinó la seva figura no queda gens clara.
-Al llibre, vostè hi explica una escena respecte a Sanchis, on Pilar Rahola i David Madí, persones pròximes a Junts, critiquen el director de TV3 per retallar-li els minuts d’antena a Rahola en certs programes. Vostè creu que hi ha hagut una certa decepció dels partits respecte la figura de Vicent Sanchis?
-Segur. Està expressada i gravada telefònicament. Ni que sigui gravada d’una forma lamentable. Està documentat que hi ha una decepció. De fet, una de les idees que explico al llibre és que el sistema d’elecció de govern de la CCMA està fallit i alimenta les polèmiques. Això no vol dir que les persones que ocupen aquests càrrecs hagin sigut uns titelles del polític de torn, ni de bon tros. La immensa majoria de directius han fet i han intentat establir el seu criteri professional. En Sanchis tindrà defectes, com tots, però un criteri professional i unes idees clares sobre el periodisme les té. Quan parlo amb ell diu una frase molt acurada. Diu que ha intentat fer que no entrés la guerra d’ERC i Junts a la redacció i això, tant ell, com el cap d’informatius, David Bassa, en general, han aconseguit un cert equilibri. Molts usuaris de xarxes diuen que TV3 s’ha passat a ERC, però és que el seu director i la presidenta de la CCMA, Núria Llorach, van ser escollits per Convergència. Aleshores, aquest relat només se sustenta si agafes en Sanchis i li dius que és un traïdor. Crec que per dir-li traïdor a Sanchis has de fer uns quants salts mortals, perquè és una persona que va de cara, i ha raonat i defensat centenars de decisions seves.
-Núria Llorach i Vicent Sanchis han pacificat la redacció després dels problemes que hi va haver amb l’anterior govern de la CCMA arran de la crisi del 2008?
-El canvi en aquest to cal atribuir-lo a Núria Llorach, perquè és qui decideix els sous dels redactors. Llorach, en relació amb Brauli Duart, aconsegueix calmar les aigües, però perquè també es va trobar amb la feina feta per Duart. Segurament, si Duart no hagués fet determinades coses, li haguera tocat a Llorach.
-Per últim, quins deures té la CCMA envers els Països Catalans?
-Crec que són deures morals. En el moment que té una missió d’afavorir el català, s’ha d’entendre que no només s’ha de fer al Principat. Una cosa que es pot fer és mirar allà on es parla català i estimular-lo arreu. S’ha d’afavorir la reciprocitat o les coproduccions. Fins i tot és del seu interès. Per això m’esparvero una mica, quan sento determinats discursos del PSC o llegeixo el document de refundació del PSC en què situa a TV3 com una mena de cafè per a tots autonòmic, quan hi ha totes les televisions de totes les llengües i no fa cap esment a les altres dues televisions, com són IB3 o À Punt. A TV3 li interessa que la taca del català sigui més àmplia i, per tant, té un deure i un interès de reciprocitat, coproduccions, treballar i pensar com treballar la dificultat de l’estàndard comú. Aquesta entrevista es podrà llegir i entendre arreu dels Països Catalans. En canvi, amb les sèries això no passa, perquè hi ha accents que no acabem d’enganxar. S’ha d’intentar crear ficcions que sonin properes en els tres dominis lingüístics del català, i això és un repte molt difícil.