30 de desembre de 1896
Ara fa cent vint-i-cinc anys, a Manila, als afores d’Intramuros, al descampat de Bagumbayan, a les set del matí, era afusellat el patriota José Rizal per un escamot d’execució de l’exèrcit espanyol. Perversament, els soldats escollits, tots ells, eren natius filipins.
A qui afusellaven? Javier Gómez de la Serna, polític liberal espanyol, ens ho diu d’aquesta manera en el pròleg a la biografia seminal de Rizal (Vida y escritos del Dr. José Rizal. Madrid, 1907) escrita per Wenceslao E. Retana, antic funcionari colonial: «La figura humana de Rizal és digna d’un estudi profund. Va viure trenta-cinc anys, als vint-i-set havia donat la volta al món; era metge, novel·lista, poeta, polític, filòleg, pedagog, agricultor, tipògraf, poliglot (parlava més de deu llengües), escultor, pintor, naturalista, membre de centres científics europeus, que donaren el seu nom a espècies noves descobertes per ell; va viure i estudiar en les grans capitals d’Europa i Amèrica; l’índex dels seus llibres i escrits diversos ocupa no poques pàgines... Dedicaren a la seva mort vetllades i records necrològics diverses societats científiques i la premsa de tot el món. Aquest fou l’home al qual afusellàrem».
Era aleshores un moment que, a la colònia asiàtica espanyola, començava a haver-hi brots insurgents preocupants. Una vegada més la reacció de les autoritats colonials, per tal d’apaivagar el neguit dels espanyols establerts a l’arxipèlag, fou una repressió ferotge i indiscriminada cap als filipins autòctons, cap als indios, tal com els anomenaven. Aquesta vegada pagà els plats trencats el jove metge oftalmòleg i intel·lectual filipí José Rizal, malgrat que feia quatre anys que vivia deportat –per ordre del governador general Eulogi Despujol– al sud del país, a Dapitan (Mindanao); aïllat de la capital i retirat de la vida política, sense cap vinculació amb les organitzacions revolucionàries. Però el tenien de cap d’esquila per haver escrit les novel·les Noli me tangere (Berlín, 1887)i El filibusterismo (Gant, 1891), dues obres honestes i valentes, veladament anticolonialistes, que deixaven el clero regular espanyol i l’entramat colonial molt mal parats. Exposava, en aquestes obres, les nefastes conseqüències que provocaven en la societat filipina els diferents estaments colonials. Ho feia posant davant del mirall els valors idealitzats de la societat filipina vuitcentista i la trista i descoratjadora realitat que reflectien. De passada, és clar, ho aprofitava per continuar teixint una incipient consciència civil indígena, una obsessió que tenia des de ben jove.
Les autoritats colonials sempre havien tingut l’interès de presentar el clero regular com la clau de volta de la presència espanyola a les Filipines. Per tant, atacar els ordes religiosos establerts en aquelles terres era matèria que atemptava contra la seguretat de l’Estat. Ras i curt, estar en contra dels frares era anar en contra de la fe, era ser antiespanyol i, per tant, un subversiu o filibustero.
Tant se val que el doctor Rizal fos conegut en els medis polítics peninsulars i de l’arxipèlag pel seu discurs reformista, assimilista i pacífic –mateixos drets i deures entre peninsulars i natius. Amb la condemna a mort d’una persona coneguda i estimada pels filipins, l’intel·lectual més preeminent que havia produït tres segles i escaig de presència espanyola a l’Àsia, les autoritats militars –i civils i religioses– cregueren que escarmentaven la població nativa. Ningú de la colònia espanyola, seglar o religiós, no mogué ni un dit per l’innocent patriota tagal, sobre el qual descarregaren tots els neguits i temors causats per les temptatives insurgents. A la Península, només Francesc Pi i Margall, en aquell moment expresident de la Primera República i diputat a Corts, en demanà públicament l’absolució. El nou capità general de les Filipines, que acabava d’ocupar el seu càrrec, Camilo Garcia de Polavieja, per mostrar la seva severitat, no mogué ni un dit, no revisà el procés judicial militar i en signà la pena de mort que finalment fou per «los delitos de fundar asociaciones ilícitas y de promover é inducir para ejecutar el de rebelión». I convertí per sempre més a l’ilustrado Rizal en l’ídol del poble filipí, per sobre de les figures de Bonifacio i Aguinaldo, els líders vertaders que protagonitzaren la revolució.
Però la llavor ja era ben plantada i la metxa insurgent no quedà apagada amb l’execució de l’innocent intel·lectual. Tot plegat portaria el xaruc Imperi espanyol, en un context internacional advers, al cap d’un any i mig, a enretirar-se d’aquelles terres asiàtiques i de les altres possessions d’Oceania, tot abandonant-les a mans d’altres potències. Feia tres segles i escaig que la monarquia hispànica hi havia posat els peus, i se n’anava ara per la porta del darrere, deixant l’arxipèlag filipí –i Cuba i Puerto Rico– en mans de l’apetit imperialista dels Estat Units d’Amèrica.
En capella
S’ha escrit molt sobre les darreres hores de José Rizal, quan estava en capella a la cel·la de la Força de Santiago, a Intramuros, de Manila. Una colla de missioners jesuïtes catalans, formats al Col·legi Màxim de Tortosa, hi tenen molt a veure. Sabem que el reu a mort escrigué una darrera carta al seu germà Paciano i que deixà un llibret, un Kempis, a Josephine Bracken, la seva parella, hongkonguesa de pare irlandès, amb una petita dedicatòria («To my dear and unhappy wife, Josephine»). Sabem també que escrigué un llarg poema (sense títol, però conegut popularment com «Mi último adiós» o «Último pensamiento»), que ha esdevingut molt estimat i carismàtic per a tots els filipins. Però no sabem ben bé què passà fins a la matinada en aquella cel·la. Els pares jesuïtes destinats a confortar espiritualment el reu, antics professors de Rizal a l’Ateneo Municipal de Manila, esbombaren que l’antic alumne, el que s’havia esgarriat durant la seva estada a l’estranger, massa exposat a idees liberals, esdevingut lliurepensador i maçó, finalment s’havia confessat, signat un document de retractació, oït missa i de matinada s’havia casat amb Josephine. Aquest mateix relat és el que escamparen també els diaris, tant de Manila com de Madrid, per tal de menystenir l’heroi filipí. El diari Heraldode Madrid donà tota mena de detalls de l’ambient insurreccional d’aquell moment a les Filipines i de l’execució de José Rizal. El jove periodista alcoià Santiago Mataix hi fou enviat per cobrir-ne la informació. Fins i tot pogué parlar breument amb Rizal estant en capella. Donà per bona la versió oficial jesuítica. Tanmateix, les cròniques de Mataix –confident i amic de Polavieja, el qual estava molt vinculat a Alcoi– traspuen una parcialitat i animadversió cap als rebels filipins i una arrogància i prepotència cap a el filibustero Rizal que cal llegir-les avui dia amb total prevenció i circumspecció.
Però en tot plegat hi havia alguns aspectes estranys que ningú no aclarí a la família, com ara la manca d’un certificat de matrimoni, la qual cosa tenia conseqüències legals, tant per a la seva parella com per a la família. Al militar defensor del consell de guerra, que entrà a la cel·la de matinada com a garant de les darreres voluntats del condemnat i del lliurament de les seves pertinences als familiars, no se li comentà res del retractament ni del casament. També pot ser interpretat que la manca de documents oficials no fos res més que un menyspreu arterós i cruel cap a la família de l’executat.
Amb l’assentament de la sobirania estatunidenca, després de la curta guerra dels revolucionaris filipins contra els nous ocupants americans, la figura patriòtica de Rizal fou reivindicada de forma unitària per tothom a les Filipines, tant pels filipins com per la nova administració americana. Però el relat dels jesuïtes sobre les darreres hores en capella de Rizal era coix i no fou acceptat per tothom. Fins i tot, al cap de més de deu anys, el pare Pius Pi, superior dels jesuïtes filipins, hagué d’escriure un opuscle recopilatori dels fets (La muerte cristiana del doctor Rizal. Vindicación del buen nombre del patriota. Manila, 1909). Alguns historiadors, encara avui, hi veuen moltes incoherències i contradiccions en les explicacions donades i sobretot blasmen l’assetjament espiritual a què fou sotmès l’innocent tagal durant les seves darreres hores, atès que, si aquest prèviament no es retractava del seu capteniment allunyat de l’Església, no el podien confessar ni casar catòlicament in articulo mortis.
_________________________________________________
Tres mesos abans
Tres mesos abans de l’execució a Manila, Rizal havia trepitjat Barcelona. En el seu exili a Dapitan, en veure que passaven els anys i la deportació irregular a què estava sotmès no tenia previst cap final, va sol·licitar al governador general d’aleshores, Ramón Blanco, poder exercir de metge voluntari a l’exèrcit expedicionari espanyol a Cuba, en ple esclat a l’illa de la guerra separatista. Sorprenentment, li fou concedit pel capità general el permís per a incorporar-s’hi i el salconduit per a traslladar-s’hi. Quan arribà a Manila procedent de Dapitan, el vapor cap a Barcelona feia un dia que havia partit. Això tingué unes conseqüències tràgiques. Hagué de romandre un mes al port de Manila, confinat a dalt d’un vaixell per la seva condició encara de deportat, a l’espera del proper vapor per fer escala a la capital catalana en ruta cap a Cuba. Finalment, embarcà cap a Barcelona just quan començava l’aixecament armat del Katipunan, una organització camperola i proletària separatista. A l’escala de Malta, el capità del vaixell li comunicà que havia rebut un cablegrama de Manila i que restava detingut. Rizal se sentí traït pel governador general.
El vaixell arribà a Barcelona el 3 d’octubre. El passatge hagué de fer tres dies de quarantena i el detingut continuà aquests dies tancat a la cabina. Finalment, el sis d’octubre, de matinada, sigil·losament, fou traslladat a una cel·la d’oficials del castell de Montjuïc. Ha de fer el camí a peu, carregant l’equipatge a coll. Sortosament, a mitja pujada, troba un home que fa de bastaix i l’ajuda a canvi d’un petit pagament. L’home digué posteriorment que durant el trajecte el doctor Rizal li havia parlat en català. La Vanguardia de l’endemà (7-10-1896) ens ho explica així: «A las cinco de la mañana de ayer, la lancha de Sanidad se dirigió al vapor-correo trasatlántico ‘Isla de Panay’, llevando á bordo al teniente de la guardia civil señor Tudela y á una pareja del propio cuerpo. Llegada la lancha al buque, subieron a bordo dicho oficial y guardias y se hicieron cargo del doctor Rizal, que fue trasladado en la lancha al muelle de Barcelona, siendo conducido enseguida al castillo de Montjuich, donde quedó el deportado filipino. A aquella hora eran contadas las personas que se hallaban en el muelle, así como en el resto del camino desde el puerto al castillo. Sólo algunos trabajadores que se dirigían á sus tareas presenciaron la conducción del doctor Rizal. Es éste de pequeña estatura, tipo marcadamente filipino y vestia un terno negro, cubriendo su cabeza con un sombrero hongo. Marchaba el doctor Rizal tranquilo en apariencia y con la vista fija en el suelo. Usa bigote poco poblado y su edad parece ser de 35 á 40 años. Llevaba en la mano un cuaderno y unos gemelos de campaña. La guardia civil hizo entrega del doctor Rizal en el castillo de Montjuich, en uno de cuyos pabellones quedó provisionalmente, pues por la tarde debía ser bajado de aquella fortaleza para embarcarlo en el vapor «Colón» y conducirlo nuevamente á Filipinas, por orden del Gobierno, según digimos en uno de nuestros telegramas de la madrugada de ayer, por haber sido reclamado por el general Blanco.» A les dues de la tarda van portar Rizal breument en presència del capità general de Catalunya Eulogi Despujol, que havia estat governador general de Filipines, i que coneixia personalment el reu atès que precisament l’havia desterrat a Dapitan. El general, encara vestit de gala, ja que tornava del port d’acomiadar les tropes que embarcaven cap a Filipines, li comunicà que serà retornat a Manila per ser jutjat allà. Seguidament, el pres fou confinat en el vapor de transport Colón ple de gom a gom de soldats, el qual llevà àncores el mateix dia sis a la tarda. Rizal, doncs, estigué només hores en terra ferma catalana. Arribà de nou a Manila i abans d’acabar l’any va ser jutjat i afusellat.
Catorze anys abans
Rizal havia visitat per primera vegada la capital catalana l’any 1882. Hi arribà de pas el 15 de juny, procedent de Manila, per anar a continuar els estudis de medicina a la Universitat de Madrid. Romangué a Barcelona uns tres mesos. Barcelona no li va fer bona impressió els seus primers dies d’estada. Durant les escales del viatge per mar s’havia gastat bona part dels diners que duia a sobre i havia d’estalviar. Es va hostatjar inicialment a la Fonda España (actualment, Hotel España, del carrer de Sant Pau) i posteriorment en altres llocs més econòmics (la pensió La Verdad, al carrer Sant Sever, «callejón sucio y viejo», i una dispesa del carrer de les Sitges, número 3, 3r.). Portava recomanacions per als jesuïtes de Barcelona, que el van ajudar. Feia temps per traslladar-se a Madrid abans d’octubre per a matricular-se a la universitat. Va retrobar coneguts de Manila que estaven estudiant a Barcelona i, a poc a poc, va anar descobrint una ciutat que l’enlluernà: «me voy acostumbrando a ella y la miro con placer», deixava escrit.
Des de Barcelona envià a l’acabat d’aparèixer Diariong Tagalog de Manila, dirigit per Marcelo H. del Pilar, un petit assaig titulat El amor patrio (1882). L’article no passà desapercebut a Manila. Fent servir una aparent prosa nostàlgica, descriu aquell sentiment tan natural que és l’amor a la pàtria, oimés trobant-se «en tierra estranjera». Els historiadors creuen que Rizal des d’aleshores quedà assenyalat pel patriotisme «espuri» –segons els espanyols– que preconitzava. Un cunyat seu li escriu dient que vigili de no entrar en la llista negra. Així anaven les coses a la colònia: amor només a la pàtria espanyola, altrament eres considerat, com ja hem esmentat, un subversiu, un filibustero. A l’octubre, Rizal es matricularia a Madrid de medicina i de filosofia i lletres. Durant els estudis i també posteriorment visitaria sovint la colònia filipina de Barcelona.
[2. Pot anar tot seguit o enquadrat a part a cinc columnes]
Els ilustrados
Alguns dels estudiants i altres expatriats filipins políticament actius a Espanya començaren en aquesta època a rebre suport clandestí d’un comitè de Manila per tal de poder influir en els partits polítics liberals i republicans espanyols. Tot aquest entramat, més o menys organitzat, la historiografia actual l’anomena Moviment de Propaganda, que abastà una quinzena d’anys, entre 1880 i 1895.
Molts d’aquests estudiants, propagandistes o no, coneguts al seu país com ilustrados, feren parada i fonda a Barcelona. D’altres s’establiren a Madrid. De fet, hem de veure els ilustrados filipins més enllà d’una generació d’universitaris, més aviat com a membres d’una classe mitjana autòctona filipina –fruit de la liberalització del comerç, l’entrada de capital estranger i l’afebliment dels monopolis–, educada en espanyol, sovint al corrent dels corrents liberals de pensament europeu. Cal ressaltar la importància del domini de la llengua espanyola, ja que aquesta els permetia arribar al coneixement universal i trencar el sostre imposat per l’educació en mans dels frares. En efecte, a les Filipines, a diferència d’Hispanoamèrica, els frares predicaven en les llengües indígenes i el poc castellà que ensenyaven era com una eina per arribar al llatí, la llengua litúrgica. No cal dir que aquesta mediació lingüística conduïa només a una transmissió del coneixement d’orientació religiosa i bàsicament escolàstica. Astutament, per a la burgesia il·lustrada, en un context colonial vuitcentista on la igualtat racial encara no existia, aprofundir per compte propi en la llengua espanyola era un mitjà per accedir als coneixements seculars que tradicionalment vetaven els ordes religiosos i així poder relacionar-se de tu a tu amb el poder colonial i, indirectament, com a una manera de qüestionar la jerarquia establerta des de feia segles,
El paper que els ilustrados tingueren en la presa de consciència nacional dels filipins ha estat a bastament estudiat. És determinant el treball pioner del jesuïta John N. Schumacher (The Propaganda Movement: 1880-1895. Manila, 1973). Cal advertir, però, que l’estudi d’aquest període és fet, quasi sempre, sobre la colònia d’estudiants de Madrid i és centrat, com ja hem dit, en la intenció política que tenia la Propaganda d’influir en les Corts espanyoles a través d’aquells pocs diputats que estaven interessats en les polítiques de millora dels territoris colonials. Alguns dels estudiants filipins de Madrid havien completat anteriorment els seus estudis de llicenciatura a la Universitat de Barcelona. Després es traslladaven a Madrid per fer el doctorat, ja que en aquella època només l’atorgava la Universitat de Madrid. Ben segur que, per a tots ells, el seu pas per Catalunya va afaiçonar l’incipient consciència nacional que tenien. D’altra banda, les relacions de les colònies d’estudiants filipins propagandistes d’una i altra capital eren molt estretes.
Els ilustrados més lligats a Catalunya foren, entre d’altres, Graciano López Jaena, que esdevingué periodista, arrenglerat sempre amb els polítics republicans espanyols, soci de l’Ateneu Barcelonès i primer editor del quinzenari La Solidaridad, inicialment publicat a Barcelona, òrgan oficiós dels propagandistes filipins; Mariano Ponce, llicenciat en Medicina, a qui trobem sempre al darrere de totes les accions de la Propaganda, i Marcelo H. del Pilar, advocat, el més capacitat políticament de tots, introductor de la maçoneria a l’arxipèlag –la qual representava una alternativa al abassegador domini del pensament eclesiàstic–, «el més intel·ligent de tots, la veu veritable dels separatistes», segons Ramón Blanco, el ja citat governador general de les Filipines. No ha estat estudiada encara a fons la possible contribució catalana en l’ideari protonacionalista dels ilustrados filipins, ideari que fou en part l’inductor de l’esclat revolucionari de 1896 a les Filipines.
El moviment dels ilustrados quedà superat pel desengany en les esperades reformes per part de les Corts espanyoles, que mai tingueren lloc. Això feu que la Propaganda abandonés la política espanyola peninsular i es desplacés cap a l’Arxipèlag; s’anés radicalitzant i enterrés els plantejaments reformistes inicials –assimilisme econòmic, polític i cultural amb la metròpolis– i donés per fet, almenys per a alguns, que més d’hora que tard la insurgència seria l’única manera, digna, efectiva i inevitable de deixondir-se del jou espanyol. I així fou a partir de la revolució filipina de 1896. En canvi, Rizal, aleshores referent intel·lectual dels separatistes, des del seu exili de Dapitan, era reticent a una insurgència armada prematura, atès que, en cas que tingués èxit, el poble filipí encara no estava prou «educat» per l’autogovern. L’educació del poble filipí sempre fou un dels neguits intel·lectuals de Rizal –argument que no va fer ni fred ni calor al tribunal que el condemnà a mort. Malauradament, López Jaena i Del Pilar moririen de tuberculosi a Barcelona, el mateix any de l’assassinat legat de Rizal, i no pogueren veure l’esclat revolucionari del seu país.
_________________________________________
Molts anys després
La figura de Rizal va més enllà del mateix escenari històric que l’engendrà; ha anat pervivint i engrandint-se en el temps i ha traspassat fronteres. La singularitat de José Rizal ha fet que passés a la història com el líder nacionalista que va inspirar la primera revolució contra un poder colonial a l’Àsia. És un cas de maduració política precoç. En comparació amb els altres líders asiàtics (Ghandi, Tagore i Sun Yat-sen) fou el que des de més jove inicià l’activitat política. I va morir jove, però ja havia plantat la llavor que una nació moderna era realitzable a Àsia, tal com ja hem esmentat. Tant és així que Mahatma Ghandi el va reconèixer com a precursor i màrtir de la llibertat del seu continent.
Rizal ha estat l’intel·lectual més preclar que produí els tres segles i escaig de colonització espanyola a l’Àsia. Conreador de les ciències, les humanitats i les arts, malgrat la seva curta vida, esdevingué un personatge excepcional de la cultura espanyola. Però aquesta mateixa cultura l’ha tingut vergonyantment negligit. Ha hagut de passar un segle perquè la capital espanyola per fi reparés la dignitat d’aquell innocent «traïdor a la pàtria» i li erigís un monument l’any 1996 (a la confluència entre l’avinguda Islas Filipinas i el carrer Santander, a Chamberí, Madrid).
Diferent ha estat el capteniment català. Fou molt sentida la mort de Rizal en els cercles catalanistes i republicans. Es té notícia que durant una visita del general Polavieja a Girona es repartiren fulls volants contra el militar amb el retrat de Rizal i el poema «Mi último adiós».
Cal esmentar que la Biblioteca Popular de L’Avenç publicà Rizal. Notícies biogràfiques (Barcelona: L’Avenç, 1910), que recull, en versió catalana, el text de la conferència que W. E. Retana donà al Centre Nacionalista Republicà, de Barcelona, el 30 de desembre de 1907, amb motiu de la publicació per aquest autor de la seva coneguda biografia sobre l’heroi filipí.
Barcelona, durant la Generalitat republicana, va donar el nom de Doctor Rizal a una carrer de Gràcia, entre la plaça Narcís Oller i la Riera de Sant Miquel. Després de la guerra, el nou ajuntament franquista (1942) li canvià el nom. No fou fins l’any 1960, acostant-se el centenari del naixement de Rizal, que el consistori de la capital catalana hi restituí de nou el nom de l’heroi filipí. No fa gaire, l’Ajuntament de Barcelona ha fixat unes plaques commemoratives en diversos edificis que recorden el seu pas per la ciutat: carrer de Sant Pau 9 (Fonda España, on sojornà durant la seva primera estada a la ciutat el 1882); carrer Bonsuccés 5 (seu de la redacció del quinzenari La Solidaridad), i castell de Montjuïc, on va estar empresonat el 1896 (sala Rizal al pati d’armes). Malauradament, aquest últim rètol ha estat enretirat no fa gaire.
Després de la Segona Guerra Mundial, quan les Filipines aconseguiren la independència, el règim de Franco –per fer-se perdonar el seu suport a les potències de l’Eix causants de l’ocupació de les Filipines per part de les forces japoneses– s’acostà a l’antiga colònia. Amb motiu d’una visita a l’arxipèlag filipí de Fernando María Castiella, ministre espanyol d’Exteriors, i de l’ofrena floral que aquest feu al monument de Rizal, a Manila, l’alacantí Carles Esplà, periodista i polític republicà exiliat, reflexionà sarcàsticament sobre aquest fet des de les pàgines d’España Libre (Nova York, 1963): «Conmovedor tributo de respeto del régimen franquista al noble patriota filipino fusilado en 1896 por los franquistas de aquella época. Conmovedor e impúdico tributo. Tan insolente, tan cínico como lo sería el que pretendiera tributar el mismo Castiella, si se atreviera a llevar unes flores a la tumba del Presidente de la Generalidad de Cataluña, Luis Companys.»
Així, doncs, en el 125è aniversari de l’afusellament de Rizal, acusat injustament amb la coneguda cantarella de la rebel·lió i sedició, tot manllevant les paraules de Carles Esplà, podem dir amb tota vehemència que avui «els franquistes d’aquella època» continuen ben vius. En tenim proves fefaents cada dia.