Tot i no ser-ne conscient, la València vençuda dels anys quaranta va ser testimoni del naixement d’una sèrie de persones que, amb el pas del temps, esdevindrien fonamentals en el treball per la recuperació nacional. Un d’ells va ser Enric Solà, nascut el 1941, qui es va llicenciar en Dret amb 22 anys i que ingressaria, l’any 1970, com a primer de la promoció al Cos de Registradors de la Propietat i Mercantils. Amb una trajectòria al darrere de militància política en l’àmbit universitari, Solà va ser destinat a Tremp i a Sort, municipis del Pallars, tot fent estada laboral també a Balaguer (Noguera), Vic (Osona), Igualada (Anoia), Figueres (Alt Empordà) i Maó (Menorca). Va ser en aquell moment quan Solà va prendre consciència de la importància del dret civil del Principat, compilat a Catalunya per iniciativa de l’alcalde de Barcelona Josep Maria Porcioles (1957-1973).
Dret civil valencià, dret civil català
Aquella coincidència va ser la clau de moltes portes posteriors que Enric Solà aniria obrint. El jurista, en una entrevista a aquest setmanari, explicava que el dret civil català coincidia amb el que s’aplicava, en segles anteriors, arreu de tots els Països Catalans a excepció de la Franja de Ponent, on el vigent era el dret civil aragonès. «Les idees jurídiques del principatí Jaume Callís (1364-1434) i del seu coetani valencià Pere Belluga no són territorials, sinó nacionals. Les Observationes del valencià Cristòfol Crespí de Valldaura (1599-1671) recolliren el fet jurídic unitari de tots els Països Catalans. I al segle XIX, el valencià de Catarroja (Horta) Benvingut Oliver (1836-1912) enllesteix un estudi comparatiu del dret privat dels ‘països catalans’, països que ell escriu amb minúscula». Tal com se sol dir amb la senyera, el dret civil dels valencians, catalans, mallorquins, etc. no és que s’assemblen, sinó que és una mateixa cosa. «Era un dret únic, tot i que teníem corts diferents», argumentava Solà.
Tal com relatava, aquest dret unificat tenia el seu origen en la configuració política dels Països Catalans arran la conquesta de Jaume I a mitjan segle XIII, i va ser suprimit al País Valencià amb els Decrets de Nova Planta. El 1760, mig segle després de la derrota d’Almansa, es reivindicaria la recuperació del dret valencià a través del memorial de greuges. Cinquanta anys més tard, en el context previ a la Constitució de 1812, l’Ajuntament de València va demanar la recuperació del Dret Civil, que tampoc no es va concedir. A inicis del segle XX, el Partit Republicà Federal prioritzava també aquesta demanda a la qual se sumarien personalitats del valencianisme cívic i polític.
Anys més tard, als setanta del segle XX, la intenció d’Enric Solà era la de crear consciència a favor de la recuperació d’aquest dret amb la represa democràtica. La Constitució generava certa esperança quan, al seu article 149, tot i atorgar a l’Estat la «competència exclusiva» en legislació civil, obria la porta al fet que «les Comunitats Autònomes conserven, modifiquen o desenvolupen els drets civils, forals o especials allà on existisquen». Hi havia, doncs una doble interpretació entre els qui reclamaven la vigència d’aquest dret i, per tant, l’oportunitat per recuperar-lo; i aquells que contestaven que el Dret Civil valencià havia desaparegut amb la Guerra de Successió. Alhora, l’Estatut valencià del 1982 apostava per «conservar, modificar i desenvolupar un dret civil propi dels valencians», oportunitat impedida per un recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Govern espanyol de Felipe González.
Curiosament, a principis del segle XXI, amb el Partit Popular a la Generalitat Valenciana, es van promulgar lleis forals per recuperar dret antic coincidint amb l’aprovació de l’Estatut del 2006, però el Govern espanyol, llavors presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, en va impugnar diversos articles fins que el 2016 el Tribunal Constitucional rematà la feina amb la llei valenciana de separació matrimonial de béns, tot «negant l’accés dels valencians a la foralitat civil», en paraules de Solà. Concretament, el TC va considerar que aquella llei envaïa competències estatals. El 2016, el Govern valencià, ja dirigit per PSOE i Compromís, va exigir la recuperació del Dret Civil valencià, però la reivindicació no va superar el simbolisme d’un acte solemne. Mentrestant, Catalunya i les Illes tenen vigent el seu dret històric. Solà assegurava que si els valencians no ho han aconseguit era pel fet que l’Estat interpreta aquesta recuperació com un atemptat contra el seu centralisme, atès que el problema de la singularitat nacional s’estendria és enllà del Principat de Catalunya. «Més enllà de l’àmbit catalunyès», tal com acostumava a dir.
L'Estatut d’Elx
Hi ha un clar precedent en la reivindicació contemporània de la recuperació del Dret Civil valencià. Un precedent també creat per Solà. Es troba a l’Estatut d’Elx, que al seu torn és el primer antecedent de l’anhel valencià per l’autonomia política. Aquest avantprojecte va comptar amb la participació directa de sis persones: l’historiador Josep Benet (1920-2008), l’editor Max Cahner (1936-2013), el polític Rafael Ribó –actual síndic de greuges català–, l’assagista Joan Fuster (1922-1992), l’editor Eliseu Climent i el jurista Enric Solà. Aquest últim va ser un dels escollits per formar una comissió i redactar aquell avantprojecte per encàrrec de Joan Fuster, qui sempre apuntava que bascos, gallecs i catalans tenien experiència històrica amb estatuts, al contrari que els valencians. «A Franco li quedaven dotze mesos de vida i per evitar convertir-nos en el poble a la cua de l’Estat, els valencians havíem de tindre un model escrit d’Estatut d’Autonomia». Això va ser l’Estatut d’Elx, explicava Solà, qui el va redactar en tretze mesos i en el qual apostava per la recuperació del dret civil valencià. Concretament a l’article 16, on es llegeix literalment que «el País Valencià es dicta pel seu propi Dret Civil, sense renunciar a unificar-lo amb el del Principat de Catalunya i les Illes Balears».
A l’agost del 1974 dinaven, al restaurant Casa Salvador de Cullera (Ribera Baixa) Enric Solà, Rafael Ribó, Joan Fuster i Eliseu Climent. Va ser d’allà on va sorgir la idea d’elaborar aquell Estatut d’Elx, que destacava el nom de la capital del Vinalopó per posar al centre el sud del país. La comissió es completaria més avant amb els citats Max Cahner i Josep Benet. El moment coincidia amb el desenvolupament de l’Estatut català, que es contemplava a l’horitzó, atès que el final de la dictadura era imminent. De fet, el dictador moriria un any més tard d’aquell dinar. No va ser fins l’octubre de 1975, en mes abans de la desaparició de Franco, que es va publicar aquell Estatut d’Elx, editat i repartit clandestinament sota el nom d’«Avantprojecte d’estatut del País Valencià». La intenció era la de dotar els polítics d’un document que servira com a base per a la redacció d’un futur estatut d’autonomia.
Aquest objectiu, tot i que amb els ulls d’avui no representa una gran estranyesa, en aquell moment era tota una novetat. El País Valencià no havia comptat amb cap Estatut durant la República –sí que ho havia fet Catalunya– i el territori valencià, durant el franquisme, no es concebia com una unitat clara, tal com es reconeixeria més tard, sinó que es trobava dividit per províncies que es giraven l’esquena després que el règim mirara de separar-les amb voluntat de dissoldre el fet nacional. El treball de la dictadura va donar els seus fruits. La societat valenciana es trobava allunyada d’aquells debats polítics que gent com Enric Solà, Joan Fuster i d’altres miraven de posar sobre la taula. Mentrestant, les classes benestants valencianes tampoc no mostraven massa interès per les iniciatives culturals o intel·lectuals amb vocació de recuperació nacional. A diferència de Catalunya, on les inquietuds nacionals de membres destacats de l’Església, d’una part de la burgesia i de la societat civil havien desembocat en fets com ara la fundació d’Òmnium Cultural, d’Edicions 62 –creada per Max Cahner i encarregada de publicar Nosaltres els valencians, de Joan Fuster– o la discogràfica EDIGSA, fonamental per difondre la nova cançó.
En aquell context, la il·lusió per canviar-ho tot era l’únic element capaç de vèncer l’adversitat. Enric Solà s’havia dedicat, de manera entusiasta, a consultar diferents textos estatutaris i constitucionals d’arreu d’Europa, proporcionats en bona part per Rafael Ribó. Malgrat l’ambició dels impulsors de l’avantprojecte, tots eren ben conscients que la reivindicació autonòmica no havia de superar l’exigida per l’Assemblea de Catalunya, constituïda el 1971 i en aquells moments ben activa, que girava al voltant de quatre punts: llibertats socials i polítiques, amnistia, Estatut d’Autonomia i coordinació amb les organitzacions democràtiques dels pobles de l’Estat.
Tal com relatava la periodista Núria Cadenes en un reportatge publicat al número 856 d’aquest setmanari, coincidint amb el 25 aniversari de l’Estatut d’Elx, la seu dels Escolapis de València servia com a un dels llocs d’acollida d’arxius i reunions per enllestir aquell projecte i d'altres. Enric Ferrer Solivares, sacerdot, era el gran protector d’aquest grup de joves que elaboraven l’avantprojecte d’estatut. L’Estatut d’Elx va ser un gran precedent que va marcar, en certa manera, un camí d’autonomia que difícilment s’hauria plantejat, si més no amb la mateixa intensitat, sense l’ambició dels elaboradors de l’Estatut d’Elx i de tants altres nacionalistes que acabarien decebuts amb el desenllaç de la Transició. A partir de l'Estatut d'Elx es van redactar molts altres estatuts que van anar rebaixant, de manera continuada, les propostes inicials. El Consell Democràtic del País Valencià, que agrupava les forces polítiques oposades a la dictadura, va copiar el text d'aquell Estatut, va rebaixar el seu contingut i, posteriorment, durant la Transició, els postulats de l’avantprojecte es diluirien entre pactes, reculades de l’esquerra i violència de la dreta valenciana, que va utilitzar tots els mitjans possibles –sobretot mitjans il·lícits– per aturar tot allò que representava l’Estatut d’Elx.
L’Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians
El treball jurídic i polític d’Enric Solà tenia el seu origen en la lluita universitària. València estava anul·lada en aquest sentit a mitjan dels cinquanta, tot just quan a la Universitat de Barcelona s’evidenciava una politització que creixia sense aturador i que incomodava el règim. A inicis dels seixanta, a la Universitat de València, bàsicament a la Facultat de Dret, hi coincidien Alfons Cucó (1941-2002), Lluís V. Aracil, Rafael Ninyoles (1943-2019), Vicent Àlvarez amb altres estudiants de la Facultat de Filosofia com Isabel-Clara Simó (1943-2020), Ramon Pelegero (el cantautor Raimon), tots animats ideològicment per Joan Fuster, que hi acudia diàriament, amb Manuel Sanchis Guarner, recentment tornat de l'exili, i els professors Miquel Tarradell (1920-1995), Joan Reglà (1917-1973) i Miquel Dolç (1912-1994). Un nucli que ho canviaria tot. Perquè al caliu de la vaga minera d’Astúries de la primavera del 1962, es coordinaren una sèrie d’accions per donar suport als miners revoltats. A València es reunien estudiants de la Facultat de Dret, que van cantar «Asturias, patria querida» des del campus i van traslladar l’acció a la Facultat de Filosofia i Lletres, on hi havia altres estudiants com ara Eliseu Climent, el futur alcalde de València Ricard Pérez Casado, el poeta Jaume Pérez Montaner, l’escriptora Isabel-Clara Simó, l’editora Rosa Raga, l’antropòleg Joan Francesc Mira o el cantautor Raimon. Aquella protesta acabaria amb una seixantena de detinguts, quasi tots del Partit Comunista, formació que es va adjudicar l’acció i que va ser assenyalada per la policia franquista. Alguns dels estudiants revoltats serien condemnats a penes d’entre un i deu anys de presó. Entre aquests també hi havia membres del Front Marxista Valencià, grupuscle format al voltant de Lo Rat Penat i liderat, entre altres, per l’esmentat Jaume Pérez Montaner i per l’economista alcoià Màrius Garcia Bonafé, ambdós descoberts per repartir propaganda en solidaritat amb els miners d’Astúries.
Escapçat el Partit Comunista en l’àmbit universitari de la ciutat de València, sorgirien altres moviments polítics en aquestes facultats amb altres orientacions que trobarien un nexe d’unió en l’Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians, un nom suggerit per Enric Solà i que va arribar a liquidar el franquista Sindicat Español Universitario a totes les facultats.
Enric Solà ha estat, en definitiva, el jurista d’un país que no va evolucionar tal com ell desitjava. Un país que, en tot cas, va avançar gràcies al treball desinteressat de gent com ell, que van créixer en la misèria del franquisme i que van lluitar contra una dictadura creada per anul·lar les nacions que integren l’Estat espanyol. Per aquest fet, Solà va ser reconegut amb el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla el 2001, amb el premi Memorial Joan B. Cendrós en la Nit de Santa Llúcia d’Òmnium Cultural el 1987 i, sobretot, amb el record dels conscients pel fet que, sense la tasca de Solà, la recuperació del país hauria estat encara més complicada i el seu desenvolupament, segur, molt més desfavorable.