Segons el Che Guevara, la qualitat més important d’un revolucionari és “ser sempre capaç de sentir en el més profund qualsevol injustícia comesa contra qualsevol persona en qualsevol part del món”. Ai Weiwei, un dels artistes xinesos més influents, va néixer a Pequín el 1957 i va créixer en Xinjiang, una localitat en la part occidental del país on el seu pare havia estat desterrat pel govern comunista. Van ser necessaris 20 anys perquè el seu pare fos rehabilitat i la família pogués tornar a Pequín. Potser van ser les seves circumstàncies personals o la seva trobada amb els col·lectius de l’avantguarda xinesa a la fi dels anys setanta, sigui com sigui, Ai Weiwei va fer seu el lema del Che i amb les seves obres, pintures, fotografies, instal·lacions, pel·lícules, art públic i fins i tot ceràmiques, es va dedicar a defensar la llibertat d’expressió i a denunciar l’opressió i les injustícies.
Per això acaba de ser guardonat amb el Premi Internacional Joan Baptista Cendrós, que atorga Òmnium Cultural, en reconeixement a la seva llarga trajectòria defensant els drets humans i pel seu compromís en la denúncia de la repressió espanyola contra el moviment sobiranista a Catalunya. Al desembre de 2018, l’artista va visitar Jordi Cuixart quan estava empresonat a Lledoners, on va participar en el taller de ceràmica dels interns com a professor convidat. “Ai Weiwei és un clar exemple que ni la repressió, ni la presó, ni l’exili poden ser un límit en la defensa dels drets i les llibertats”, va afirmar Cuixart durant el lliurament del Premi, al·ludint a la repressió que va sofrir l’artista i que el va obligar a exiliar-se a Europa, primer a Berlín i ara a Cambridge (Gran Bretanya).
Simultàniament, el Museu Nacional d’Art Modern i Contemporani (MMCA) de Seül, del qual va ser director Bartomeu Marí quan va dimitir del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), li dedica una àmplia exposició que, sense arribar a ser una retrospectiva pròpiament dita, reuneix els seus treballs més significatius en defensa de la llibertat d’expressió i els drets bàsics de les persones més vulnerables, com la situació dels refugiats que empitjora dia rere dia sota la mirada còmplice dels governs occidentals.
La mostra “Ai Weiwei: Defend the Future” articula un recorregut per la trajectòria creativa de l’artista, a través d’unes 120 peces que van des d’una figura de bambú de 12 metres, inspirada en els vestits funeraris de jade fets com a armadures per als emperadors de la dinastia Han, fins a un gerro neolític amb el logo de Coca-Cola, passant per un documental sobre els rohingyes, una minoria ètnica apàtrida, tristament coneguda per haver estat objecte d’una temptativa de genocidi per part del Govern birmà. “Aquesta mostra expressa el deure social de l’art, així com els assoliments estètics de l’artista. És una oportunitat perquè el visitant, com a ciutadà global, reflexioni sobre el valor de la vida i la dignitat humana”, va indicar Youn Bummo, actual director del MMCA.
Entre les obres destaquen Black Chandelier, el candeler negre en cristall de Murano, creat amb l’històric Studio Berengo a l’illa veneciana, que absorbeix la llum en comptes de reflectir-la i, a una mirada més atenta, resulta estar fet amb reproduccions d’ossos humans i calaveres. Visualment espectacular es també Life Vest Snake de 2019, una gegantesca serp que penja del sostre, construïda amb les armilles salvavides que els refugiats es treien en arribar a l’illa de Lesbos. Com la pell mudada d’una serp, aquestes armilles evoquen persones sense nom ni rostre, de les quals no sabem res, ni tan sols si han pogut començar una nova vida en algun lloc o si l’han perduda durant la travessia.
No és la primera peça que Ai Weiwei crea a partir de la roba i els estris que els expatriats deixen en el camí cap a l’esperança. A Laundromat, de 2016, l’artista va recollir la roba que els refugiats van abandonar després que el Govern grec buidés el camp del pas fronterer macedoni d’Idomeni i desallotgés als que allí residien. Després de portar les peces al seu estudi de Berlín, les va rentar, reparar, planxar i les va instal·lar com si estiguessin en el magatzem d’una bugaderia, per evocar l’existència de les persones, des de bebès fins a ancians, a les quals van pertànyer.
Com tot artista famós també Ai Weiwei té els seus detractors, convençuts que el seu compromís polític i social no és més que un muntatge publicitari per vendre obres. Naturalment no estaven a Sichuan després del terratrèmol de 2008, quan l’artista va formar un equip de recerca ciutadana per identificar les víctimes, especialment els nens morts sota les runes d’edificis escolars mal construïts. Tampoc estaven a Mèxic el 2019, quan va anar a parlar amb les famílies dels 43 estudiants desapareguts i assassinats a Ayotzinapa, per crear la pel·lícula Vius i un conjunt de peces que va presentar en la seva exposició al Museu Universitari d’Art Contemporani (MUAC) de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, el primer museu públic creat ex professo per a l’art contemporani a Mèxic. En aquella mostra Ai Weiwei va exposar també el seu major readymade historicopolític, el Saló ancestral de la família Wang, un temple de fusta de la dinastia Ming reconstruït peça a peça per denunciar la destrucció del patrimoni cultural xinès per la violència de la revolució abans i la comercialització d’antiguitats després.
Ai Weiwei:
Defend the Future
Museu Nacional d’Art Modern i Contemporani (MMCA).
Seül (Corea)