Amb la pandèmia, persistent i inacabable, un dels descobriments més obvis que està fent el personal (especialment si viu a ciutat) és que l’engabiament obligatori perjudica greument la salut emocional. Els viatges llargs a destinacions més o menys exòtiques estan prohibits, fan temor o s’han tornat complicats d’organitzar i l’aïllament crea un malestar emocional que és fàcil d’observar en l’agror de moltes reaccions perfectament humanes, però que cada cop més atempten fins i tot als principis elementals de la bona educació. Potser per això els sociòlegs de proximitat (és a dir els cambrers de bar, els taxistes, els tuiters de referència i els mestres de secundària) ens recomanen cada cop més “sortir a passejar” i “prendre aire”. La muntanya serveix coma medicina i l’afecció al senderisme està creixent una mica a tot arreu. Sigui per moda, per fer salut o per necessitat psicològica sembla que la gent cada vegada camina més. No està mai de més recordar que caminar és “ser a fora” quan des del poder se’ns voldria confinats i dòcils.
Un informe de cap d’any a partir de les dades de Strava, una aplicació de mòbil per a ciclistes i runners diversos, registrava fins un 38% d’augment en la pràctica esportiva amateur en 2021 i les dades s’han disparat molt significativament en dos aspectes, la pràctica del ioga en interiors i les caminades a l’aire lliure. El senderisme ha augmentat el 10% a l’Estat espanyol respecte a 2020. És la mateixa proporció de creixement que ha tingut a l’Estat francès o a Alemanya, però menys del que ho ha fet al Regne Unit (+24%) i a Brasil (+15%). De mitjana l’activitat de passeig i rutes ha crescut a nivell mundial l’any passat fins a un 15%. Significativament, l’augment del temps dedicat a passejar creix amb l’edat. Les persones més grans de 70 anys que dediquen el seu oci a caminar han anat augmentant fins al 75%, i un 42% en el grup entre 60 i 69 anys. Entre els qui més caminen, tot cal dir-ho, el 64% també fan ciclisme, cosa que qualsevol conductor pot observar fàcilment a qualsevol carretera del país, especialment en caps de setmana.
Què vol dir això? Potser simplement la covid-19 ha mostrat que estem desajustats respecte al nostre entorn. O serà que estem recuperant la sensació de llibertat que produeix la marxa? Encara és aviat per dir que caminar s’estigui convertint en una nova tendència social, però poc en falta. Tant de bo després de tantes respostes buides o evasives al final resulti que la gent es posa a caminar perquè necessita sintonitzar el seu ritme interior amb el de la natura (i no perquè, simplement, caminar és barat!).
Caminar, que no té res d’heroic i fa de pobre, vol dir posar el cos en tensió i provoca un estat de fascinació que totes les religions han sabut aprofitar des de sempre. El ritme repetitiu, com la salmòdia de les pregàries, té la curiosa capacitat de provocar el que alguns psicòlegs anomenen l’estat alfa la ment. Un estat alfa és una situació de relaxació total que es produeix quan s’està despert i el cervell comença a emetre ones alfa per comptes d’ones beta que són les que s’emeten quan s’està del tot despert. Ones alfa són les que tenim després del sexe o quan ens endormisquem. Caminar buida el cap, però li dona una altra consistència, estranya i fascinant.
La filosofia i la poesia sempre han tingut molt en compte l’acte de caminar precisament en la mesura que trescar, seguir el cop compassat dels peus sobre la terra, indica el ritme bàsic del pensament. Ja ho va dir Joan Brossa: “per viure tranquil s’ha d’oblidar i caminar”. La serenitat que ens aporta queda fora de l’àmbit del comerç que tot ho envolta. Des d’Aristòtil que feia les seves classes tot deambulant (peripatètic, l’home!) fins a Nietzsche a Sils-Maria, passant per Thoreau als boscos de Maine, o per la caminada que Descartes va fer al santuari de Loreto després de descobrir ni més ni menys que el “cogito”, el caminar és una activitat corporal, però també un acte de resistència, física i espiritual. Si voleu podeu recordar que Maragall, Verdaguer, Pompeu Fabra, Joan Coromines, Albert Jané i ara el gran Lluís Calvo, per a mi el millor poeta català viu (sobre gustos tot són disputes!), han estat caminadors excepcionals. I no parlarem de Rimbaud, Goethe o Nerval.
Cal caminar no tan sols per conèixer el país, com feren entre 1880 i 1911 els membres del “Centre d’excursions científico-literàries i artístiques de Lo Rat Penat” o l’Associació Catalanista d'Excursions Científiques (1876), sinó per interpretar-lo fins i tot políticament d’una manera diferent, com sabien al seu moment Gandhi en iniciar la Marxa per la sal, Mao a la Llarga Marxa o els components de la Marxa per la Llibertat als moments inicials del postfranquisme. Qui camina porta amb ell una esperança. Que el president Macron, llicenciat en filosofia, anomenés el seu moviment La república en marxa potser no és casualitat.
La publicació de Caminar, una filosofia, del pensador francès Frédéric Gros (Cossetània, 2021) resulta especialment significativa en aquests moments perquè arriba en un moment en el qual la filosofia torna a ser concebuda com a “art de viure” més que com a comprensió teòrica de conceptes enrevessats i, possiblement, perdedors. Potser, com diu Gros: “alguns pensaments només poden aparèixer a sis mil peus sobre les planes i els riu ensopits”. En la seva lectura: “no hi ha manera de ser més terrenal“. No sé si es parlarà gaire d’aquest llibre, però en aquests moments (en un temps de fallida de les grans religions i de creixement de la vigilància) és tot un símptoma. Explicar la història del pensament des de la marxa té alguna cosa de fascinant perquè tots els filòsofs caminadors han estat també “disruptius” per dir-ho amb un neologisme insuportable.
Caminar és com desobeir, trencar els límits i escoltar el cos. Sòcrates i els cínics mereixen un lloc d’honor en aquesta genealogia, que en la filosofia moderna ha tingut continuadors tan significatius com Descartes o Rousseau, per no parlar de Thoreau o de les passejades ben sincronitzades de Kant que tenen tant de metòdic com el seu pensament. Caminar, observa Gros, és una cosa del tot diferent del simple (o ximple!) deambular “amunt i avall de la vida quotidiana: “Marxar per passejar és dir adeu al treball, tancar els llibres i sortir (...) Un cop a fora, l’esperit se sent lliure, és a dir, disponible”. Fins i tot el flanneur de Walter Benjamin que simplement passeja per la ciutat sense comprar res, només pel gust de mirar, fa un acte de resistència. Una filosofia del caminar és també una activitat de subversió i de confiança en les pròpies forces en temps de por pandèmica.