«País, paisatge, paisanatge» és la frase escollida per al cartell de l’any Joan Fuster. L'eslògan condueix a una persona que no era precisament propera al savi de Sueca. La frase del centenari de Fuster coincideix amb un dels articles més coneguts del filòsof Miguel de Unamuno. Així ho va fer notar a les seves xarxes Amadeu Viana (València, 1958), doctor en Filologia Catalana i exprofessor de la Universitat de Lleida. «És el títol d'un dels articles més famosos d'Unamuno, d'un enfebrit entusiasme per Espanya», destacava.
La Generalitat valenciana anuncia l'any Fuster amb un logo amb un dibuix (preciós) i un lema, país, paisatge i paisanatge, macabre: és el títol d'un dels articles més famosos d'Unamuno, d'un enfebrit entusiasme per Espanya: que cal rellegir, sens dubte.
— Amadeu Viana (@AmadeuVianas) January 2, 2022
Fuster es refereix amb ironia a les paraules d'Unamuno en un article al número 218 de la publicació 'Qué y Dónde' de maig de 1982. "Continuarem dient 'País Valencià', perquè és una denominació clara, real i efectiva: designa -i lamente la cita- 'país', 'paisatge' i 'paisanatge'. O siga: història, terra i gent".
El cartell en qüestió, difós per la Generalitat Valenciana, és aquest que veuen tot seguit.
Des de la Generalitat valenciana refusen entrar al fons de la qüestió perquè, diuen, no volen "entrar en polèmiques estèrils" que puguin enterbolir la celebració de l'any Fuster i posen en valor l'acord de govern al qual s'ha arribat per reivindicar un dels principals pensadors valencians.
La commemoració de l'any Fuster depèn d'una comissió creada expressament per al desenvolupament dels actes que s'adscriu al departament de Presidència. També hi ha membres de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport, que n'exerceix la vicepresidència primera, i del Ministeri de Cultura i Esport, responsable de la segona vicepresidència. A més, en són part la Secretaria Autonòmica de Cultura i Esport, la Presidència del Consell Valencià de Cultura, la Presidència de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Direcció General de Promoció Institucional, la Direcció General de Cultura i Patrimoni, la Direcció de l'Institut Valencià de Cultura, la coordinació de la Càtedra Joan Fuster, la Universitat de València i la persona comissionada i la comissionada adjunta per a la commemoració de l'Any Joan Fuster.
Aquells pobres diables nacionalistes
L’article en qüestió fou publicat per Unamuno el 22 d’agost de 1933 al diari centrista Ahora, que dirigia Luís Montiel. En ell feia una oda a Espanya i es referia a les «frívolas juventudes de los nacionalismos regionales», de les quals deia que «no serán nunca paisanos, hombres del país, del pago, de la patria que en el paisaje se revela y simboliza». Encara afegia que aquells «de la diferenciación, suelen ser señoritos de aldea, que no aldeanos, cuando no algo peor y es señoritos rabaleros de gran urbe, rabaleros aunque vivan en el centro de la populosa aldea. Son los que han inventado lo del meteco, el maqueto, el forastero o sea el marrano. Ellos se creen, a su manera, arios». Ho reblava exposant que estaven «en el fondo resentidos; resentidos por fracaso nativo».
Insistia, encara, que coneixia «a esos pobres diablos; les tuve que sufrir antaño. Querían convencerse de que eran una especie de arios, de una raza superior y aristocrática. Conocí más de uno que en su falta de conocimiento de la lengua diferencial del país nativo estropeaban adrede la lengua integral del país histórico, de la patria común, de esta mano que nos sustenta, entre Mediterráneo, Atlántico y Cantábrico a todos los españoles. Su modo de querer afirmarse, más aun, de querer distinguirse era chapurrar la lengua que les había hecho el espíritu».
Finalment, els criticava per «luego decir que se les oprime, que se les desprecia, que se les veja y falsificar la historia, y calumniar. Y dar gritos los que no pueden dar palabras». Aconsellava, a més «tomar en serio a la farsa», una farsa perquè es tracta de «cuestión de clientelas» i advertia que «como si fuera poco la supuesta lucha de unas supuestas clases, viene la de las flamantes naciones».
«Personalmente, a mí, Unamuno me da grima»
Seria complicat trobar un article més allunyat del pensament de Fuster que aquest que rep el nom mateix que la frase que acompanya el cartell del centenari impulsat per la Generalitat Valenciana. El mateix Fuster es va preocupar de criticar la figura del pensador de la generació del 98 en diverses ocasions. «Personalmente, a mí, Unamuno me da grima», sentenciava el savi de Sueca al llibre ‘Contra Unamuno y los demás’ publicat l’any 1975.
«Don Miguel de Unamuno es algo así como una Conchita Bautista de la cultura», escriu Fuster en referència a la cantant que va representar Espanya a Eurovisió l’any 1965 a l’inici de l’article dedicat al pensador dins del llibre referit. Dubta, però, si seria més adequat equiparar-lo amb Carmen Sevilla. També es qüestionava, el pensador de Sueca, si realment es pot anomenar filòsof a Unamuno: «carezco de autoridad en la materia, y me abstendré de opinar; pero sospecho que sería imprudente afirmarlo». Enmig del que es constitueix com un atac agut i afilat, insisteix amb els símils musicals: «don Miguel no era un existencialista: era la Niña de los Peines y Conchita Piquer en una sola pieza, un fenómeno marginal y aberrante», i argumentava que els escriptors estrangers citen a Unamuno com «las plateas de festivales aplauden a la Bautista, a la Sevilla, o a Lucero Tena: es la gratitud ante lo pintoresco fosforecente y desgarrado. El episodio empieza y acaba en su misma presencia. No interesa ni un momento más». També el defineix com «un meteoro a la vez previsible y absurdo, pero, en última instancia, ‘inútil’». A tot estirar, en salvava que «Unamuno es un gran escritor», elogi circumscrit a la creació retòrica.
Mostra del menyspreu de Fuster cap a Unamuno és també un fragment del Diari 1952-1960 reeditat recentment per Edicions 3i4. «Fullejo el volum de l’«Almanach des Lettres françaises et étrangeres» corresponent als mesos abril-juny del 1924, i publicat a París per Léon Treich. A la pàgina 211 del volum trobo una nota titulada Dédicances! Es refereix, en efecte, a la dedicatòria que don Miguel de Unamuno va escriure en un exemplar del Sentimiento trágico, que enviava a Louis Bertrand. «A M. Louis Bertrand, después de haber leído en la “Revue des Deux Mondes sur articulo: Mes Espagnes— un Espanol profesional, Miguel de Unamuno, Salamanca...”» Copio les errades i tot... L’autodefinició del Rector de Salamanca no pot ser més justa. Serveix, de més a més, per a definir més gent. Cal retenir-la.»
«Sembla que una correspondència haurà de constituir, per definició, un diàleg. Unamuno viola aquesta definició i, més o menys conscientment s’hi complaïa. Unamuno era incapaç de diàleg», deia Fuster comentant els intercanvis epistolars entre Unamuno i el poeta Joan Maragall en un article publicat a la revista Pont Blau de 1953. Del rector de Salamanca en destacava també «aquell personalisme estil Juan Palomo folklòric, el del yo me lo guiso y yo me lo como: Unamuno s’ho guisava i s’ho menjava tot ell sol; les seues invitacions eren purament formulàries». I reblava encara que «l’agonisme unamunià arribaria a semblar això -com almenys a mi m’ho sembla, quan Unamuno no parla d’Unamuno -: un fastigós ergotisme, ergotisme egotista si es vol, perquè ergotisme, a desgrat de totes les seues rabioles contra la la cochina lógica». Com a darrer apunt, Fuster es referia a la generació del 98 espanyola com a «individualistes rabiosos, d’aqueix individualisme espanyol de pandereta, jeremies recalcitrants, ficats en una política que menyspreaven, ells no van creure que mantenint la seua humanitat, la seua personalitat, com a eix, com a nucli singular i viu, l’home pot obrir-se als altres hòmens i emprendre junts una tasca. Unamuno, ni Baroja, ni Azorín, ni Maeztu, no haurien sabut endevinar ni compartir el sentit profund i popular de la sardana que cantà Maragall».