Francesc Pujols és un mite barceloní i el filòsof oficial de l’Ateneu Barcelonès des d’on va impartir càtedra amb el seu amic Borralleras en els anys anterior a la guerra civil. Com correspon als mites, molta gent en parla i poca gent en sap. Autor d’anècdotes encara avui repetides, d’una religió catalana i de frases suposadament immortals, Pujols (a Martorell, “el senyor Paco”) fou un crític d’art i de teatre imprescindible en la història de les avantguardes catalanes, un defensor de Gaudí quan tothom el bescantava i també el primer mentor de Dalí, a través de l’amistat amb l’oncle del pintor, un personatge tan interessant com desconegut i assidu a la penya Borralleras de l’Ateneu.
De debò qui era Pujols? Un rendista desvagat i amb poca renda, un pornògraf amagat rere pseudònims i que tancava els bordells de la Rambla barcelonina, un crític d’art, un cul de cafè, un filòsof, un conservador partidari de Cambó i Primo de Rivera, un republicà exiliat i empresonat a la seva tornada? Tot plegat és Pujols i cap de les coses que va fer i va dir no exhaureixen la seva personalitat polimorfa. És aquesta barreja d’element el que el converteix en un personatge fascinant. Fins i tot amb independència del valor que es vulgui donar a la seva filosofia, Pujols resulta imprescindible a l’hora d’explicar la sociologia del món cultural barceloní dels primers anys del segle XX.
Ell mateix ho deia: “SI tothom treballa per tenir diners, jo he de tenir diners per poder treballar”. El dia que tinguem un bon llibre sobre la influència constant que exercí sobre Dalí se’n parlarà a totes les universitats del món, no ho dubteu, perquè és ell (surrealista avant la léttre) qui dona les claus d’interpretació del pintor empordanès. L’arxiu de la Torre de les Hores a Martorell és encara ple d’inèdits de Pujols, que amb tota paciència estan exhumant Alba Padrós i Max Pérez Muñoz des de fa anys i, a bon segur, depararà sorpreses molt significatives.
Tres llibres
Des de fa anys, la Fundació Pujols està fent una tasca constant de recuperació de la seva figura que el converteix en un dels rars filòsofs catalans “vius” amb regularitat a les llibreries. Quan ja resulta complicat trobar-hi llibres de Ferrater Mora o és impossible localitzar-ne de Xirau, de Serra Hunter, o d’altres filòsofs catalans històrics, es van publicant amb prou regularitat llibres de Pujols. Amb pocs mesos se n’acaben de sortir fins a tres, cosa força inaudita en el món de la filosofia. D’una banda, Joan Cuscó i Clarasó, també musicòleg a més d’estudiós del pensament català, ha reeditat en un sol volum dues conferències pujolsianes del 1921, L’evolució i els principis immutables i La religió i la moral que documenten l’original teoria del filòsof sobre la relació entre ciència i religió (una de les obsessions dalinianes, sigui dit en passant). Les dues conferències posen de relleu algunes de les dèries més significatives del filòsof de Martorell i poden servir d’introducció a qui vulgui endinsar-se en la seva obra.
A més, la tasca d’investigació d’Alba Padrós i Max Pérez Muñoz ha permès exhumar altres dos textos, l’un que es donava per perdut, Descartes i Comte en el pensament occità, trobat per Roger Laborda, i les memòries sentimentals de Pujols, que s’han editat amb el títol (potser exagerat?) de La meva carn que tu encenies reconstruïdes per tots dos estudiosos amb paciència d’orfebre.
Descartes i Comte en el pensament occità és un llibre fascinant, compilat de Artur Bladé durant l’exili a Montpeller quan Pujols esdevingué el centre d’una tertúlia de joves universitaris, entre els quals hi havia, per exemple, Heribert Barrera. L’Arxiu Nacional, per cert, acaba d’adquirir, en el desballestament de la biblioteca del líder republicà, una fotografia dedicada de Pujols a Barrera, escrita a màquina i en castellà a la postguerra, extremadament significativa. El Descartes i Comte serà un llibre de debat important perquè inclou tota una lectura de la història del pensament català i es va perdre durant anys. Només l’esforç del fill de Bladé, ha permès recuperar-lo entre els inèdits de la Torre de les Hores i, ens dubte, inclou claus molt significatives del pensament pujolsià.
Entre dones lliures
Però, sens dubte, el text més original (i destinat a ser carn d’estudis de sociologia literària catalana) són les memòries sentimentals de Pujols, La meva carn que tu encenies, recuperades pel duet Padrós-Pérez Muñoz i publicades a l’editorial Fonoll a través de la revista digital La Mira. Que el llibre hagi arribat a la segona edició indica també una bona reacció del públic. I no és per a menys.
La meva carn que tu encenies és el text de les memòries que Pujols va enviar a l’exili a una de les seves amigues dels anys 30, la pedagoga Esther Antich i Sariol, per justificar la seva diguem-ne “curiosa” vida sexual, inclòs un fallit intent de nit d’amor durant la guerra, que no explicarem aquí per no impedir el plaer de la lectura. El text reconstruït a partir de les notes que va conservar Pujols curosament (des)ordenades és un inèdit dels molts que es conserven a l’arxiu de la Fundació Pujols i una autèntica delícia, no només perquè explica amb força deteniment la vida eròtica de l’autor sinó perquè permet treure a la llum una galeria de dones lliures de l’època republicana amb qui el filòsof mantingué relacions íntimes i que Padrós-Pérez Muñoz han pogut recuperar amb autèntica mestria detectivesca.
Esther Antich (1892-1972), filla d’un pensador llibertari fou un personatge important en el camp de la pedagogia llibertaria, funcionària de l’ajuntament de Barcelona, responsable de les colònies infantils durant els anys de la guerra i alt càrrec a l’administració estatal representa per a Pujols la dona ideal. Tan ideal que una determinada nit a S’Agaró l’envit sexual fracassa, però això més val que ho descobreixi el lector. Fou ella també qui facilità la fugida a l’exili de Pujols i d’altres intel·lectuals republicans, facilitant-los el famós bibliobús
Pel llibre desfilen també altres dones, tres de les quals Amèrica Cazès Viladomat Mercè Nicolau Cosson i Mercè Prats i Alsina, serien també mereixedores d’una monografia perquè retraten l’esperit lliure de la Barcelona republicana. Cazès, mecenes cultural, casada amb un industrial, com l’antiquària Mercè Prats i Nicolau, filla d’un conegut músic, tingueren també relacions íntimes amb el filòsof però són dones fortes, realment admirables.
Quin paper hi fa Pujols? No sabria dir jo si era un atleta sexual, però més aviat no ho sembla. Tampoc és ell, sinó les dones que l’envolten totes elles prou fermes, el centre de la seva obra... i la teoria de l’amor (ja se sap) permet moltes llicències literàries. En tot cas les dones que coneix són, de llarg, més fortes que ell. La meva carn que tu encenies restarà com un testimoni d’una època, com a reivindicació d’una sexualitat lliure i com una bona sèrie de retrats femenins. No és poc i justifica més que sobradament la lectura.