El 26 de gener de 1939, ara fa 83 anys, les tropes franquistes entraven a Terrassa. La guerra estava a punt d’acabar i aquest bastió del republicanisme també passava a mans de l’exèrcit feixista.
Com a tants altres indrets, aquella desfeta va comportar la requisa, per part dels vencedors de la contesa bèl·lica, de locals que fins aleshores pertanyien a entitats o associacions que es consideraven desafectes. Des de cooperatives agràries a sindicats, a partits polítics i qualsevol moviment cívic mínimament organitzat.
El nou ordre franquista havia dictat el Decret número 108, rubricat a Burgos el 16 de setembre de 1936, que declarava “fora de la llei” tots els grups que havien integrat el Front Popular. No sols això, sinó que l’article segon preveia “la requisa dels béns, mobles, immobles, efectes i documents que pertanyeren a aquests partits o agrupacions, passant, tots ells, a ser propietat de l’Estat”.
En el cas concret de Terrassa, se’n destacava la Casa del Poble, un edifici majestuós ubicat al carrer Cremat, al bell mig de la població, que havia oficiat com a centre de reclutament de les milícies republicanes i de recaptament de fons per a la causa antifeixista.
Un conjunt molt ampli, amb planta baixa, dues altures i les golfes, que l’estudiós de la història local Bernat Pizà, autor del blog “Terrassa combativa”, evoca així: “Als baixos hi havia un cafè amb una sala de billars adjunta; al pis principal hi havia la sala de reunions, una espaiosa biblioteca, la redacció del periòdic Fraternidad Republicana, una ampliació del cafè i les habitacions d’alguns empleats de la casa; al segon pis, les aules de l’escola, on s’impartien classes als infants mitjançant moderns sistemes pedagògics basats en el pensament laic i racionalista, i també una escola nocturna d’adults gestionada de forma desinteressada pels membres de la Joventut Republicana. Rere la casa hi havia un gran pati vorejat per dues rengleres d’acàcies que servia com a terrassa del cafè. A tocar d’aquest, i amb accés pel carrer de la Unió, un gran teatre que es feia servir per a la celebració de mítings, conferències, balls i festivals.”
Terrassa mancava d’un ateneu com a tal, però aquest lloc multidisciplinari aixoplugava les seues funcions. Es tractava, de fet, de la primera casa del poble fundada a Catalunya, nascuda a recer del vigor obrer del municipi vallesà. Allà hi havien conviscut republicans de condició molt diversa fins que l’any 1907, amb la creació de Solidaritat Catalana, els lerrouxistes van prendre el camí de l’escissió.
A partir de 1931, l’immoble va esdevenir la base d’operacions d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i al seu interior i els seus voltants van festejar-se, amb força entusiasme, fites històriques com la proclamació de l’Estat català per part del president de la Generalitat, Lluís Companys.
La Casa del Poble terrassenca havia pogut superar els embats de la dictadura de Primo de Rivera, una etapa durant la qual va funcionar com a societat cultural i res més. Però, tot d’una, de la nit al dia, aquell bastió d’idees republicanes va fer un gir de 180 graus. De sobte, en el 39, els guanyadors de la guerra van reconvertir l’espai en la seu local de la Central Nacional Sindicalista, el sindicat vertical del règim.
El vell teatre fou assolat i la planta baixa va passar a acollir botigues de queviures, mentre que els pisos de dalt i les golfes van quedar en desús.
Tal com detalla Pizà, a la mort del general, en 1975, van engegar-se diverses iniciatives tendents a recuperar-lo, totes elles infructuosos: “Els militants d’ERC, alguns joves i d’altres veterans de la Segona República van reivindicar de nou la Casa del Poble; es negocià amb l’Ajuntament perquè actués d’intermediari amb Madrid per recuperar-la. Els regidors municipals havien estat escollits encara mitjançant el sistema d’elecció franquista, però els canvis que s’estaven produint al país i el tarannà negociador de l’alcalde Jofresa van permetre que en el Ple del 6 de juny de 1978 se sol·licités la devolució de la Casa del Poble al Ministeri de Treball de Madrid, titular legal de l’immoble després de la dissolució de les organitzacions del Movimiento Nacional”. L’intent va ser en va.
L’any següent, el 10 de febrer de 1979, un grup de militants d’ERC van tractar de prendre possessió de l’edifici, cosa que va generar una batussa amb els venedors que continuaven mantenint la seua parada. Al cap de tres dies, però, un acord entre els republicans, les autoritats municipals i els venedors va possibilitar que Esquerra recuperara l’ús —que no la titularitat— de les dues plantes superiors, el pati i l’annex.
I al cap de 20 anys, en 1999, una altra ofensiva per recuperar la vella seu del partit. Atès el “perill d’ensorrament”, els tècnics del consistori van declarar-lo en ruïnes, però el propietari continuava sent l’Estat, raó per la qual ERC va haver d’abandonar l’immoble. I en 2004, arran de la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero amb els vots d’ERC, va plantejar-se de nou la via del retorn. Sense èxit.
Per bé que l’immoble es manté sota la titularitat del Ministeri de Treball espanyol —ara en mans de Yolanda Díaz, d’Unides Podem—, Pizà informa que “les cartes continuen arribant en nom del mateix titular de l’edifici de 1939, és a dir, de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS”.
La secció local d’ERC s’ha fet un fart de reclamar-ne la devolució. L’edifici, però, és tapiat de dalt a baix i ningú no hi pot accedir ni fer-ne ús. L’estiu passat, el col·lectiu d’Esquerra va esforçar-se per dignificar la memòria d’allò que la Casa del Poble va significar al seu dia mitjançant diversos murals pintats a l’exterior del recinte.
“Nosaltres som els legítims propietaris de la Casa del Poble i ens sabia greu que quedés en l’oblit; és per això que volíem fer quelcom a la façana. Després d’estudiar diferents propostes, ens hem decantat per uns murals que representen a la perfecció el significat d’aquest emblemàtic edifici”, sosté Xènia Albà, la presidenta del partit a Terrassa.
Al mural es veu un milicià republicà, els membres de la coral Fraternitat Republicana i uns joves alegres per la proclamació de la República. Una manera de retre-li homenatge i de transmetre la vitalitat enorme que en temps pretèrits van albergar aquelles parets.
L’espoli que no acaba
Com l’exemple de Terrassa, n’hi ha tres centenars, a tot Catalunya. I un centenar més al País Valencià i una vintena, si fa no fa, a les illes Balears, dos territoris en què les tasques de recerca estan completament aturades.
Res a veure amb el cas català, on la doctora en Història Neus Moran Gimeno, oriünda de Picassent (Horta), ha confegit un volum valuosíssim sobre un saqueig decretat a cop de corneta que el temps no ha esmenat.
Gràcies a l’ajuda de la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) i el Memorial Democràtic de Catalunya, Moran acaba de publicar a l’editorial L’Avenç el llibre L’espoli franquista dels ateneus catalans. Una guia bàsica per comprendre l’abast de la requisa d’immobles, que sembla no tenir fi. Segons les seues dades, l’Estat va arrabassar-ne 298 de 232 entitats diferents a tot Catalunya. En alguns casos, la titularitat dels béns era compartida. Per exemple, entre ERC i la Unió de Rabassaires (UdR), o entre sindicats com la CNT-FAI i la UGT.
També hi ha immobles que en el seu moment van ser d’Estat Català, d’Esquerra Catalana, del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) o, fins i tot, de Socors Roig Internacional (SRI). I prop d’un centenar i mig que pertanyien a cooperatives agràries, centres instructius culturals...
“El Decret de setembre de 1936 entra en vigor amb efectes retroactius des de 1934, perquè el franquisme responsabilitza de la guerra, i de la destrossa que se’n deriva, els opositors al Movimiento Nacional”, subratlla Moran. Això tindrà, òbviament, unes conseqüències terribles per a tots els grups afectats.
“Els béns embargats a associacions i particulars passaven a mans de l’Estat si no es pagava la multa corresponent, que acostumava a ser molt i molt elevada”, afegeix Moran. “No hem d’oblidar que aquestes sancions les dictaminava, durant el primer franquisme, un tribunal militar”. No serà fins l’any 1942 que l’ordenament jurídic ordinari substituirà el militar.
Aquest modus operandi va mantenir-se inalterable fins 1966. Tres dècades senceres en què, com explica Moran, “la parafernàlia legislativa del règim, acompanyada d’una repressió salvatge, va justificar l’espoli”. Hi ha molt pocs casos en què les entitats titulars de l’immoble han pogut recuperar-lo.
Per exemple, el Centre Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui (Vallès Oriental), una entitat fundada en 1870, va poder recuperar les claus del seu ateneu en 2010.
D’altres tampoc no formen part del patrimoni de l’Estat, però n’han patit una mutació. Així, l’Ateneu Agrícola de Sant Sadurní d’Anoia va passar a convertir-se en l’edifici de l’Ajuntament des del 1966, quan el Decret de requises de 1936 va deixar d’estar actiu.
“L’espoli, una requisa totalment planificada, va ser executat per l’exèrcit en virtut d’aquell Decret”, emfasitza Moran. “Van produir-se milers de requises més que no formen part del llibre”, comenta. “El meu estudi se centra en les entitats federades que aleshores ja estaven en funcionament”.
“A Lleida, la Joventut Republicana no sols va perdre el domini de la seua seu, ubicada en un preciós edifici modernista del centre de la capital del Segre, sinó també la titularitat del Camp d’Esports”, recorda Moran. Un complex extens, dotat d’un estadi de futbol on disputava els seus partits el Joventut FC —de fa anys, és el terreny de joc de la Unió Esportiva Lleida— i d’una piscina imponent.
La realitat actual dels edificis és molt variada. N’hi ha, com el de Terrassa, que van quedar tancats i barrats i en els quals no es fa cap activitat. “D’altres van ser destruïts i es van vendre a constructors perquè hi feren habitatges”, lamenta la historiadora. En el millor dels casos, en aquells enclavaments avui hi ha un centre de salut o una oficina de treball. O va efectuar-se una cessió d’ús temporal a la Generalitat, a l’Ajuntament de torn o a sindicats com CCOO, que no tenien cap local llavors. Ni de bon tros no són la majoria, però.
El local de Rubí (Vallès Occidental) que il·lustra la coberta del seu llibre va ser reduït a runa després d’albergar —com es pot comprovar a la imatge— un centre de la Falange.
“Com que es tracta de patrimonio nacional, si no és per voluntat pròpia de l’Estat, és molt difícil que es consume el retorn”, exposa Moran. I aquesta qüestió, espinosa com poques, mai no ha figurat a l’agenda dels polítics. Evidentment, no a la del PP, però tampoc a la dels socialistes Felipe González i Rodríguez Zapatero, que sempre s’han estimat més el laissez faire, laissez passer.
Ara o mai
Pedro Sánchez, però, es troba en una conjuntura diferent. Amb el projecte de llei de memòria democràtica en plena tramitació, els tres grups catalans amb representació al Congrés —ERC, Junts i la CUP—, EH Bildu i el BNG han signat una esmena que demana incloure una disposició addicional a la norma, la número XX, sobre els béns i drets requisats a ateneus, cooperatives i associacions”.
En ella es preveu la restitució, per part de l’Estat, dels “béns immobles i drets de contingut patrimonial dels quals foren titulars els ateneus, cooperatives i ens assimilats”, a més de la “reparació patrimonial de totes aquelles associacions que van patir exaccions arbitràries” amb la finalitat de “represaliar la seua activitat social i extingir la personalitat jurídica de l’entitat”.
L’esmena en qüestió reclama que l’Estat restituesca o compense els ateneus pels “béns de caràcter historicoartístic inventariables dels quals van ser privats”, com ara obres d’art i documentació dels arxius, amb un import màxim de 4 milions d’euros per beneficiari.
La conjuntura política —atesa la fragmentació parlamentària existent— resulta ben propícia i la predisposició d’Unides Podem és positiva, però els socialistes mantenen la indefinició de costum. O encara pitjor, fan oïdes sordes.
La patata calenta, a nivell executiu, recau sobre el ministre de Presidència, Félix Bolaños, que ja s’ha afanyat a advertir que la llei en tramitació no propiciarà cap retoc de la llei d’amnistia ni abordarà la investigació dels crims del franquisme que reclamen alguns grups.
“Així com d’un temps ençà ja es parla sense embuts de l’obertura de les fosses, un tema en què s’ha avançat bastant, també caldria acarar la injustícia dels béns requisats pel franquisme”, assenyala Neus Moran.
Com a valenciana, es plany pel desinterès que han mostrat sempre les institucions pròpies i esmenta una sola notícia positiva: la recuperació de la Societat Obrera de Polinyà de Xúquer (Ribera Baixa) per part dels seus legítims propietaris. Un local expropiat en 1939 que el Tribunal Suprem, després d’un litigi judicial etern, va retornar a les seues mans en 2010. Els treballadors de la localitat —un feu d’esquerres tradicional— n’havien recuperat l’ús però no la propietat, que havia estat cedida a l’Ajuntament.
Malauradament, el cas de Polinyà, com el de Caldes de Montbui, són l’excepció de la regla.
“Als Països Catalans van haver-hi milers de requises”, conclou Moran. “A diferència de Castella i del nord de l’Estat, on van haver-hi poquíssimes i la majoria de vegades van ser retornades als propietaris anteriors”, rebla.
En dona fe Alejandro Villa, president de l’Ateneu Republicà d’Astúries, un dels bastions del republicanisme i de l’esquerra espanyola clàssica, el qual afirma que aquesta demanda no és viva.
“Gijón va poder recuperar el seu ateneu obrer, ni que fora en un lloc diferent... De la resta d’associacions afectades, qui podria reclamar-ne el retorn? Gairebé no en queda cap”.
Catalunya i el País Valencià —amb Madrid— van ser els principals damnificats d’un saqueig del qual ara, ni que siga mínimament, es pot rescabalar.
