El pobles basteixen la seva història amb fets que, molt sovint, prenen fesomia de llegendaris. Si hi hagué un personatge històric determinant —i penso que tothom hi estarà d’acord— en la construcció de la catalanitat política i territorial aquest és, sens dubte, el fill de Pere I el Catòlic i Maria de Montpeller, Jaume I, besnét del gran comte barceloní Ramon Berenguer IV. Si el besavi posà els ciments de la Catalunya —dita— Nova, el besnét bastí la «Novíssima», insular i continental. Per això, encara avui, Jaume I és tan reverenciat i, amb el pas dels segles, s’ha convertit en un personatge històric que frega la llegenda i que provoca una remembrança encomiàstica allà on les seves hosts s’imposaren, a Mallorca i València. Per als valencians —què us diré?— Jaume I, principal valedor i protagonista de la conquesta de l’emirat xarc-andalusí de Zayyān ibn Mardanīx, constitueix el punt de partida de la «valencianitat» a la catalana, és a dir, l’expressada en catalanesc. També, òbviament, és així sentit pels mallorquins. Mallorca, València i fins i tot arribà a Múrcia, però aquesta darrera, la conquerí per a cedir-la al seu gendre castellà Alfons X i la catalanitat que allà arribà, perquè n’aplegà, amb el temps s’exhaurí.
Jaume I, una figura, malgrat algunes ombres, políticament brillantíssima, encara en vida fou consagrat com el pater patriae de la nació catalanesca. Ell mateix ajudà a això fent escriure la seva biografia «autoritzada», convertida en llibre de capçalera dels seus descendents i successors, i fins i tot imitada pel seu rebesnét Pere III, el rei dit «el Cerimoniós» o també «el del Punyalet», que mai, com el seu rebesavi, no renuncià a la concepció completa del país. D'ell —recordem-ho— és la cèlebre frase «de Salses a Guardamar». Bé, no deia «Països Catalans», però perquè aleshores no calia: era obvi. El país existia, el paisatge també i el paisanatge —ai el paisatge i el paisanatge!— era el resultat de la conquesta —conquesta!— cristiana del segle XIII, adobat amb les recialles dels descendents de la nació de Zayyān, que encara sovintejaren el «paisatge» del migjorn del país, amanit amb la remor sonora de la seva algaravia pròpia, durant tres segles més. Els Països Catalans, quan encara el país no era anomenat així, són, en definitiva, l’obra «nacional» de Jaume I, erigit en el monarca fundacional de la catalanitat completa. Anà de poc que no nasqués, com veurem a continuació, però, finalment, nasqué, quasi de manera miraculosa però nasqué i aquest fet determinà per sempre la història de la nació del bell catalanesc.
Era el dia de la Candelera, la festivitat cristiana que celebra la presentació de Jesús de Natzaret al temple de Jerusalem, de l’any 1208, o sia, el 2 de febrer de fa vuit-cents catorze anys. Al palau de Tornamira de Montpeller, la senyora de la ciutat, Maria, també reina de catalans i aragonesos, estava de part. El dia s’escaigué dimarts. Tota Montpeller bullia d’expectació. S’havia treballat molt —era qüestió d’estat— per a arribar fins a aquell moment, puix que resultà complicadíssim —tot un prodigi!— que la senyora de Montpeller, l’hereva del llinatge dels Guillem montpellerins, arribés a concebre un fill del seu espòs. I no era perquè Maria, dona de fertilitat demostrada, no pogués fer-ho: havia tingut dues filles d’un matrimoni anterior, el segon, i una altra del tercer amb el rei català, i encara, amb vint-i-sis anys, estava ben capacitada per a portar fills al món. Pere I el Catòlic, però, s’havia afartat d’ella i l’havia abandonada. Diguem-ne que la utilitzà per a ensenyorir-se de la gran ciutat llenguadociana i després l’avorrí i intentà infructuosament divorciar-se’n. Pere, com reconeixeria el seu mateix fill nascut en la Candelera de 1208 al Llibre dels feits, era un reputat «home de fembres», però de les dels altres, no de la seva, a la qual evitava. Aquesta situació era sentida especialment pels cònsols i poble de Montpeller: com és que el rei es negava a tindre tracte carnal amb llur senyora? Si no hi ha fills —tothom ho pensava— el negoci s’acabava i, val a dir-ho, els montpellerins se sentien molt còmodes integrats en la dinastia regnant a Catalunya i Aragó, a la qual servien des dels temps del gran comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Ah! I Pere, immergit al conflicte del Llenguadoc, amb els francesos amenaçant les terres occitanes (la croada contra els heretges albigesos o càtars) i sempre al capdavant de la seva host, ningú posava la mà al foc que arribés a vell. Calia un successor i prest, que França començava a clavar les seves urpes sobre la terra occitana. Calia —urgia— que la seva senyora Maria jagués amb el rei, el seu marit legal, i concebés un fill. I els cònsols idearen un pla per a fer-ho possible, un pla que donà els seus fruits i permeté el naixement de Jaume I.
Els avis montpellerins de Jaume I
La mare de Jaume I era filla de Guillem VIII de Montpeller i de la princesa grega Eudòxia Comnena. Eudòxia era neboda de l’emperador grec (bizantí) Manuel I Comnè. Havia estat enviada a Provença amb la intenció de maridar-la amb el comte Ramon Berenguer de Provença, germà del rei català Alfons I. Llavors els prínceps catalans competien amb els comtes tolosans pel domini d’Occitània. França, tal com avui se la representa, no existia i, en aquell moment, ningú l’esperava. Jaume I explica a la seva autobiografia o Llibre dels feits que Eudòxia fou enviada a Occident per a casar-la amb el rei català. El fet és que, finalment, ni el senyor de Catalunya-Aragó ni el de Provença (per cert, tots dos catalans) acceptaren casar-se amb ella. El matrimoni amb el catalanoprovençal fou desestimat i Alfons I, a qui, d’antuvi podia interessar l’enllaç, preferí contraure matrimoni, matrimoni polític (per amor mai no s’han casat els prínceps, ni abans ni ara) amb Sança, la filla d’Enric VII de Castella i Lleó i la polonesa Riquilda. Una noia, Sança, criada a Catalunya, perquè Riquilda —atenció!— hagué de sortir cames ajudeu-me de Castella quan morí el seu espòs rei. Alfons I s’aprofità: a Riquilda, emparentada amb la família regnant al Sacre Imperi, la casà amb el seu oncle Ramon Berenguer III de Provença i ell es quedà amb la filla. A Alfons li interessava estar a bé amb l’emperador Frederic I «Barba-rossa» i d’això vénen aquests compromisos. De tot plegat —disculpi el lector poc avesat en els temps medievals per l’allau de noms— la grega Eudòxia, malgrat el seu excepcional pedigrí, es quedà amb un pam de nas, sense nuvi. I ara què fem? Li buscaren un partit —diguem-ne— acceptable, el senyor de Montpeller Guillem VIII. Aquest acceptà i s’hi casà. Tingueren una xiqueta, Maria, i ací s’acabà la relació. Guillem VIII, que tant sovintejava la cort d’Alfons I i Sança, trobà allà una noia castellana que estava —si em permeteu l’expressió— per a sucar-hi pa. Li deien Inés Gómez de Manzanedo, de la qual restà perdudament enamorat.
Pobra Eudòxia! Imagineu-vos el paperot. Bé, en certa manera com el d’una altra grega, la Sofia de Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glucksburg, la dona de l’ara rei «emèrit» dels espanyols i —no ho oblidem mai!— hereu del dictador Franco, Juan Carlos de Borbón. A la Sofia, però, el Juan Carlos no la tancà en un convent, encara que ganes, de segur, no li mancarien. Guillem VIII de Montpeller a l’Eudòxia sí, l’acusà falsament d’adulteri i la reclogué al monestir d’Aniana, on la dissortada princesa hel·lena morí en 1203.
Maria de Montpeller
El pare de Maria, que comença a procrear amb la Manzanedo, la maridà primerament, quan tenia dotze anyets, amb el vescomte Barral de Marsella, un senyor madur —molt!— a qui el membre viril ja no se li enlairava. Barral morí aviat, sense fills, i el Guillem VIII casà la seva filla vídua amb el comte Bernat IV de Comenge, amb el qual, ara sí, tingué dues filles, Matilda i Peronella. Guillem VIII pretenia apartar Maria de la successió, però —ai llas!— l’església mai no reconegué el divorci dels senyor montpellerí. El senyor de Montpeller havia volgut validar el matrimoni amb la Manzanedo (arribà a casar-se amb ella però es convertí en un bígam) i pretenia que els fills tinguts amb ella el succeïssin. Fou debades. Quan morí a la fi del mes d’agost de 1203, els fills de la Manzanedo (Guillem i Bernat-Guillem) no foren reconeguts pel poble de Montpeller. Eren, doncs, bastards. Maria era la successora legítima del seu pare.
Conscient d’això, Guillem VIII, abans de morir, instituí el rei Pere I de Catalunya i Aragó, el fill d’Alfons I, com a encarregat de fer complir el testament i que així el seu fill primer tingut amb la castellana Manzanedo heretés Montpeller. I Pere I què féu? Doncs mireu, ras i curt, ell —molt murri— es casà amb la Maria i heretà la ciutat llenguadociana. Montpeller era aleshores una ciutat populosa, rica, la major del Llenguadoc, amb un estudi general de medicina que era admirat a tota Europa i que diu molt de la importància de la urbs. Pere I convencé Bernat de Comenges —no li costà molt fer-ho— perquè repudiés Maria i en juny de 1204 es casà amb ella. L’Església ara, per interès, féu l’orni. Al papa Innocenci III li interessava molt l’amistat de Pere, a qui fins i tot proclamà rei «Catòlic» i consentí, el divorci i el posterior matrimoni. La croada contra els càtars cuejava. I Maria, la pobra, a callar, com li succeí a la seva mare Eudòxia. Però Pere —ai Pere!— obtinguda Montpeller, ja no volgué saber res de Maria. Ell anava fent, de dona en dona, i Maria a aguantar. Ara bé, noblesa obliga i calia procrear. Maria restà encinta, però el fruit que sortí del seu ventre fou una nena, que el pare batejà amb el nom de la seva mare, Sança, nascuda en 1205 i que no superà l’any de vida. La mort de la nena trencà definitivament la relació dels dos esposos. Pere arribà a avorrir la dona i eludí tota mena de contacte amb ella.
Operació Maria i Pere han de jaure plegats
Pere no estimava Maria, l’evitava, és més, volia divorciar-se’n, així que difícil seria que nasqués cap fill dels dos. Però el de Pere i Maria no era un matrimoni qualsevol. Tots dos eren persones d’estat, sobre els que descansava la governabilitat dels senyorius respectius. Pere, rei d’Aragó i comte de Barcelona, amb vassalls arreu d’Occitània, i Maria, la senyora de la gran ciutat de Montpeller. És a dir, que si no jeien plegats, algú havia de fer alguna cosa perquè sí que ho fessin. Montpeller es jugava molt en això. Maria, fóra com fóra, havia de parir un fill de Pere, tot un senyor rei; era una qüestió d’estat, per als de Montpeller i per a tota la resta de súbdits i vassalls del rei Pere (catalans, aragonesos i occitans). I d’això, d’aquesta necessitat, sorgí la insistència i, si creiem els cronistes Bernat Desclot i Ramon Muntaner, també la manera d’engalipar el rei i que, tot i l’aversió que li tenia, que copulés amb la seva esposa. Ah! Per a Maria, Pere no era tampoc un plat a prendre de grat. Però la raó d’estat s’imposà: els seus súbdits la convenceren i ella accedí. La pàtria obliga i demana sacrificis. Ara bé, convençuda la senyora de Montpeller de jaure amb l’home que la menyspreava i copular amb ell, ara la qüestió era com fer-ho possible i on.
Els cònsols de Montpeller idearen un pla. Coneixedors de la libido inesgotable de Pere, feren perquè un home de confiança del monarca el convencés que havia concertat una cita amorosa amb la bellíssima dama montpellerina a la qual li anava al darrere. El rei caigué en el parany. El dia concertat Pere s’hi presentà a l’alcova on era la dama, que li pregà romandre a les fosques. Pere i Maria tingueren sexe carnal. El rei no ho sabia, però qui hi havia damunt del llit amb ell era la seva esposa, la qual evitava dir res i àdhuc reprimia qualsevol xiscle per a no ser descoberta. Però això no es tot. Fora de l’estança, a la porta de l’alcova, es congregà una gernació amb ciris a la mà on eren presents notaris, els enviats del bisbe de Magalona, que compartia amb Maria la senyoria de Montpeller, els cònsols de la ciutat, cavallers, notaris, canonges, frares i les més notables dames montpellerines. Vatua! La flor i nata de la ciutat. La sala era a vessar i tothom pregant a Déu perquè el concúbit reial fóra un èxit i anhelant, fins i tot algú amb l’orella apegada a la porta de l’estança, sentir el crit de delectança definitiu del rei que certifiqués l’èxit de la missió. Això succeí al castell de Llates, residència reial, que a Montpeller ciutat les esglésies estigueren obertes tota la nit pregant perquè la llavor del rei germinés al ventre de Maria.
I així, aqueixa gernació amb els ciris en la mà es mantingué orant fins a trenc d’alba. Per a evitar veure a llur senyora en déshabillé, fou Maria, amb les vergonyes ben tapadetes, qui els obrí la porta de la cambra. Aleshores tothom, els dotze cònsols i la resta de personal (prohoms, prelats, etc.) hi entrà a explicar al rei què havia passat. Imagineu-vos l’escena. El rei quan els veié —vaja!— s’espantà. Botà del llit tot deixant a la vista les nobles parts d’entre les cames. Oooooh! —Exclamà la multitud congregada. —Em cago en la punyeta! —etzibà el rei bramant com un descosit. Agafà l’espasa i quan, enfadadíssim, anava a donar el primer colp, tothom s’agenollà en senyal de submissió. Llavors el més valent dels presents li digué: —Senyor, mercè sia de gràcia e de mercè vostra que vejau qui us jau de prop. Ep! Qui era al seu costat! Ostres, era la Maria! Bé, tot estava dit i fet. Els cònsols, prelats, etc., insistiren que ho havien fet per bé del rei, del país, però Pere, vist el que havia vist i exposada la seva intimitat a tant d’esguard indiscret, es vestí com pogué, amb un emprenyament de collons de mico a sobre, i després de dir-los de tot, a Maria també, els engegà a fotre el camp i se n’anà, de Llates i de Montpeller.
Per què el nom de Jaume?
D’aquell acte sexual, realitzat una nit de maig de 1207, nou mesos després, nasqué un nadó. Les pregàries dels montpellerins, efectivament, tingueren efecte. Arribar i poar, que d’un intent —vegeu!— la Maria restà prenys. I ara, nascut el futur rei de catalans i aragonesos, quin nom posar-li? El fill d’aquella nit tan rocambolesca relata que fou la seva mare la que decidí que foren encesos dotze ciris, cadascun amb el nom d’un apòstol de Crist, i que aquell que més durés havia de ser el que donés nom al futur rei. I l’espelma que més tardà a extingir-se fou la de sant Jaume i d’aquí el nom del nounat.
El petit Jaume vingué al món —com veiem— en circumstàncies molt especials. A més a més, no tothom desitjava que nasqués, entre altres, els germans de Maria, els fills de la Inés Gómez de Manzanedo. Al poc de nàixer Jaume sofrí un atemptat, quan intentaren matar-lo tirant-li una gran pedra al seu bressol. Sobrevisqué. Més endavant, el seu pare, que no el tenia en gran estima, el lliurà com a hostatge al cabdill croat Simó de Montfort. Maria, la mare, morí a Roma, tot defensant els drets d’ella i el fill el 21 de gener de 1213. El seu pare, no trigaria a seguir-la a l’altre món. La croada contra els càtars es complicà i, en ajut dels seus vassalls occitans amenaçats, morí Pere a la batalla Muret, el 12 de setembre d’aquell 1213. Jaume I, amb només cinc anys, es convertí, doncs, en rei de catalans i aragonesos i senyor de Montpeller.