Fa anys que el malestar va augmentant de forma sorda però imparable a les aules catalanes. Problemes crònics d’infrafinançament, arribada d’una immigració amb un baixíssim nivell de coneixements bàsics i sempre mal atesa, “pedagogisme” retòric però estèril, baixos salaris, plantilles envellides i una confiança tan beatífica com infundada en les tecnologies, serien un còctel difícil de gestionar per a qualsevol administració. Ho són més encara per a la Generalitat catalana —amb un evident acomplexament a l’hora de defensar fins i tot la llengua— i per a un conseller com Gonzàlez-Cambray, amb consolidada fama de poc empàtic, llicenciat en màrqueting i bàsicament dedicat a gestió des dels despatxos.
El desori produït per la pandèmia a les aules, quan els directors de centre es trobaven cada matí amb ordres contradictòries, es va resoldre a l’espanyola manera quan des dels centres es va decidir tàcitament que l’equip Bargalló-González Cambray diria el que volgués per quedar bé a les televisions i que als instituts farien el que els semblés. Decisió que va estalviar mals irreparables, tot cal dir-ho. Però de dos anys de caos no se’n surt indemne i més encara amb plantilles que se senten als peus dels lleons i governades per gent que no ha posat els peus en una aula ni per error. Ni s’ha concretat el calendari pel finançament públic de l'educació de 0 a 3 anys, ni se sap res del el pla contra l’abandonament escolar prematur, a no ser que la decisió d’aprovar tothom pugui ser considerada un pla o, fins i tot, una “jugada mestra”. Això sí, la llista de pedagogs que han passat pels Departament és immensa. Tots disposats a teoritzar sobre el que calgui des de la distància i tots exactament igual de fracassats.
En una situació que a la pràctica és de naufragi, els plans del Departament xoquen inevitablement amb la realitat de les aules. La reducció del nombre d’hores lectives obligatòries d’algunes matèries i la desaparició de l’optativa de filosofia a quart d’ESO, la imposició de l’ensenyament per projectes i la nova proposta pel que fa a l’avaluació que impossibilita suspendre ningú han creat un desànim tan gran que costarà de resoldre. Si, a més, el conseller declara en públic que ell pren decisions sense consultar ningú perquè així s’estalvia problemes, ja és de veure que el problema (i gros) se’l prepara ell tot sol.
Com que és més fàcil buscar culpables que trobar solucions, l’equip González Cambray busca ara enfrontar pares i professorat a propòsit dels nous horaris escolars, amb la proposta d’iniciar les classes el 5 de setembre (el 7 per a secundària). Que ho aconsegueixi o no té poca importància. El decisiu és que l’escola catalana està trinxada i que refer confiances serà cada cop més difícil.
En aquest context resulta especialment sagnant la desaparició de la filosofia a Secundària, que contrasta amb la bona salut de la religió. En la mort anunciada de la filosofia, les responsabilitats són compartides, però els resultats són clars. Òbviament, la tribu filosòfica fa anys que enfoca malament la qüestió de l’assignatura escudant-se en el tòpic segons el qual la filosofia ajuda a pensar, cosa que també es podria dir, i amb el mateix fonament, de les matemàtiques o de qualsevol altra assignatura. Tampoc no és cert que la filosofia serveixi per a la creació d’un esperit democràtic. Ni Plató, ni Aristòtil, ni Hobbes, ni Hegel, ni Nietzsche van ser demòcrates, però tots eren grans filòsofs. Hi pot haver democràcia sense filosofia i filosofia sense democràcia, com sap qualsevol que conegui la història de les idees. En qualsevol cas, la filosofia política i l’ètica no esgoten el camp filosòfic, que abasta molts altres àmbits (de la lògica a l’estètica), però saber-ne una mica és imprescindible per crear les condicions prèvies a la democràcia. Hi ha una exigència de “convivialitat”, de coneixement de raons diverses i de punts de vista plurals que (això sí) només s’aconsegueix amb un coneixement de les idees filosòfiques i de la tradició que ve de Grècia.
El saber-fer de les assignatures més pragmàtiques, que es tracta de consolidar també a partir del coneixement de les llengües, no pot desenvolupar-se sense el saber propi de naturalesa filosòfica perquè les eines de problematització, de conceptualització i d’argumentació, són estrictament de naturalesa filosòfica, com a mínim des del temps del venerable Sòcrates. Els criteris de criteris de qualitat, rigor i exigència necessaris per formar l’alumnat no es poden garantir només amb classes de filosofia, però —com a mínim en societats de baixa qualitat democràtica i poc acostumades al debat civilitzat— són impossibles sense classes de filosofia. Conceptualitzar, argumentar i problematitzar l’entorn difícilment ho farà cap altra assignatura. Potser aquest és el problema. Confrontar la ciutadania als problemes i a les transformacions del món contemporani, plantejar exigències de justícia i d’igualtat i construir eines de debat... uf! Això no interessa.