Les obres d’Albert Coma Bau són transparents sense ser òbvies. L’artista de Vic desplega un treball pictòric que pren els límits del cos com a subjecte principal. En la primera sala de l’exposició trobem una sèrie d’obres en les quals la figura humana és la protagonista. En aquest conjunt, Coma Bau s’expressa a través d’un traç dinàmic i espontani que, damunt d’un fons blanc, crea imatges en què les figures se sobreposen unes amb les altres, interactuen entre si i qüestionen els límits del propi cos.
La relació corporal que ens proposa l’artista es confronta amb la nova política del distanciament social en què ens trobem immersos actualment; això fa que el context actual tenyeixi les lectures que podem fer de les obres. Tot i així, el treball de Coma Bau és fruit de la sedimentació d’experiències i referents amb què l’artista s’ha anat trobat al llarg de la vida. Arran d’un viatge a l’Índia, Coma Bau introdueix el pensament hinduista al seu treball i reflexiona sobre la idea que tots els cossos són iguals; tots tenen les mateixes necessitats d’aliment, d’amor o de família.
Aquesta primera part de l’exposició acaba amb teles on la pinzellada de les figures s’ha fet cada cop més gruixuda i les qualitats del traç apareixen en primer pla, com si haguéssim ampliat la imatge amb una càmera fins que la representació de la figura humana hagués esdevingut abstracta.
L’exposició ha estat comissariada per Ernest Crusats, que ha ajudat a posar en ordre el treball de l’artista. Segurament, Indòmit és l’exposició més personal d’Albert Coma Bau, ja que, fins ara, la seva obra només s’havia pogut veure en galeries i en mostres en què el discurs transversal quedava en un segon pla. En canvi, a Indòmit, el pintor té cura d’oferir a l’espectador un recorregut discursiu i estètic que dona coherència a l’exposició.
El fet de poder exposar al Museu de l’Art de la Pell ha permès que Coma Bau s’hagi atrevit a crear obres sense una voluntat comercial. Una d’aquestes peces és el vídeo-performance Kali, realitzat conjuntament amb Toni Casassas. La peça parteix de la decisió de l’artista de deixar el taller on havia estat creant durant els darrers set anys. Coma Bau afronta el dol de la renúncia de forma perfomativa i la tasca de retirar les obres de l’estudi es converteix en un acte ritual.
En el vídeo es presenta l’estudi ja buit de quadres i de mobiliari i, com a vestigi, tan sols en queda el paper que protegia el terra de gotes de pintura. El vídeo-performance comença amb Coma Bau transitant per l’espai, fins que en un moment determinat s’ajup en un cantó i comença a estirar el paper que hi ha a terra. El so de la cinta adhesiva mentre es desenganxa ressona com un tro en la sala. Al mateix temps, el cruixir del paper que s’arruga ens recorda la remor d’un mar revoltat. Coma Bau es treu la roba, s’estira a terra i es cobreix amb el paper, com si es tractés d’una manta. En capbussar-s’hi a sota, veiem com el terra oneja. Un cop recollit el paper, l’apila en una gran bola al centre de la sala, s’hi reclou durant uns minuts i s’hi abraça. Finalment, acaba sortint per la finestra cap a nous horitzons.
Per a Coma Bou canviar d’entorn o de ciutat és una necessitat. Per a ell traslladar-se a un nou espai és una manera de créixer i de no autoacomodar-se a un lloc, a uns hàbits o a uns procediments ja assimilats i rutinaris.
La videocreació permet separar una i altra meitat de la mostra. Quan travessem la pantalla descobrim la darrera sala de l’exposició, presidida per la muntanya de paper que cobria el terra de l’estudi. La llum d’aquest espai és més tènue, cosa que atorga al munt de paper una presència teatral.
El color negre predomina en la sèrie de quadres que ocupen la darrera part de la mostra. D’alguna manera, les darreres obres es contraposen com a negatius de la primera part de l’exposició. Aquesta última sèrie sorgeix de l’angoixa que l’artista ha sentit en els darrers anys davant la situació social i les injustícies que se n’han derivat. Coma Bou treu aquesta ansietat a partir de llançar objectes contra la tela i fer-ne saltar la pintura fresca. El resultat és un conjunt de peces que recorden una explosió o un impacte. Alhora, però, l’artista no ha buscat l’evidència i ha tractat les teles d’una manera estètica, de forma que en el resultat final no hi veiem un maltractament cap a la tela, com sí que passa en altres artistes que han emprat processos de creació similars.
L’exposició acaba amb una foto en blanc i negre de l’artista nu, assegut en un cantó d’una llarga taula. Està en posició exhausta i no veiem cap interlocutor al seu davant. La imatge reforça el sentiment d’impotència que s’amaga en els quadres d’aquesta sala i fa entendre a l’espectador que el món no és de roses, sinó que és complex i sempre té més d’una cara.