- El seu llibre comença amb una provocació: diu que els nostres avantpassats no treballaven tantes hores com les que treballem nosaltres.
La nostra societat es troba, quasi per complet, organitzada al voltant de la glorificació permanent del treball i de l'èxit del treball. Portem dins nostres incorporada l'ètica de l'elogi al treball remunerat. Per això en la primera part del llibre tracto de demostrar que durant bona part de la història de la humanitat el treball no era una activitat valorada positivament, per molt estrany que això ens puga semblar als ulls actuals. De fet, es calcula que en les societats de caçadors-recol·lectors es treballava unes quinze hores setmanals.
Perquè, de fet, el problema de l'escassetat i la necessitat de previsió no va existir fins a l'arribada de la revolució agrícola. A partir d'aquest moment els éssers humans es veuen sotmesos a la incertesa que es deriva de la immutabilitat dels cicles de conreu i la no coincidència entre els períodes de sembra i de recollida d'aliments. Fins aleshores podríem dir que els éssers humans vivien al dia.
El següent canvi substancial en aquesta matèria arriba amb la conversió de l'imperi romà al cristianisme, el qual, interessadament, converteixen el treball en un càstig diví a través del qual aconseguir la salvació. La doctrina judeocristiana va atorgar al treball una nova dimensió divina. Era el preu que calia pagar per haver caigut en la temptació i haver sigut expulsats del paradís. Òbviament, aquest era un discurs molt propici per continuar legitimant les formes d'esclavatge. Posteriorment les societats feudals acabaran per consolidar aquest esquema de valors, que ens arriba fins avui.
-De fet, se sol dir que el treball dignifica.
-Perquè aquest és un sistema de valors que tenim absolutament incorporat i assumit com vàlid. Per exemple, si un adolescent no sap què fer amb el seu futur, es considera que és un problema i se l'envia a l'orientador laboral. O si aquest mateix adolescent mostra preferències artístiques o creatives, molts perceben aquestes preferències com una cosa inútil per a la societat.
A hores d'ara el treball es percep com una espèciede DNI que mostrem i pel qual se'ns jutja, per a bé o per a mal. En un moment determinat l'arribada del capitalisme va suposar que el consum i l'acumulació de riqueses esdevingueren sinònim d'èxit.
-De fet qui no combrega amb aquesta mirada és considerat un malfeiner, un gandul.
-Sí, clar, aquesta forma de mirar les coses ha arribat fins als nostres dies. Al llarg del segle XX el treball pren una altra dimensió, fins i tot com un dret social, polític. El treball es converteix en una porta d'accés a l'estat del benestar. Hi ha molts incentius que reforcen el vincle. Potser ha arribat el moment de qüestionar algunes de les coses que hem considerat naturals, com per exemple dedicar vuit hores al dia a treballar, en feines que en alguns casos ni tan sols tenen res a veure amb les nostres ambicions. Ha arribat el moment de situar el treball al servei de les persones, no les persones al servei del treball.
-Però parlar d'una setmana laboral de 4 dies no és una boutade, si tenim en compte que els nivells de precarietat i parcialitat són molt alts en la nostra economia?
La qüestió és que allò urgent no és allò important. És cert que en el mercat laboral hi ha moltes urgències: la precarietat, la temporalitat,... Es tracta de problemàtiques que han estat detectades i diagnosticades i sobre les quals, si no s'actua, és per negligència. I si no és per negligència és perquè al capdavall són problemes lligats al tipus d'estructura productiva que tenim.
Per això, soc de l'opinió que, al marge d'aquestes problemàtiques urgents, no podem deixar d'abordar allò que és rellevant, que és la relació entre el temps de treball i la vida. Des de la revolució industrial ençà hem sigut capaços de produir moltíssim més i ser més rics treballant menys cada vegada. El llindar de les 40 hores, tanmateix, apareix immutable de fa un temps i hauríem de començar a preguntar-nos si això ens permet tenir vides plenes. Més encara quan les investigacions demostren que a partir dels anys 90, i malgrat el gran impacte de les noves tecnologies i la globalització, la reducció del temps de treball es comença a desacoblar de la millora de la productivitat. De fet, a hores d'ara els països amb millors nivells de benestar i índexs de competitivitat són aquells que tenen un menor dedicació horària al treball remunerat. Almenys ocorre així en els països europeus que han fet una aposta en aquest sentit, com ara Dinamarca, Noruega i Alemanya.
Per tant, soc de l'opinió que aquests debats no són excloents i que no podem utilitzar el pretext d'allò urgent per deixar de banda allò important. Perquè a voltes quan parlem de precarietat parlem només de precarietat laboral, però també hi ha precarietat a l'hora de fer cures.
-No es corre el risc que una mesura d'aquestes característiques acabe polaritzant encara més el mercat laboral i ampliant la bretxa entre els treballadors privilegiats que treballarien quatre dies i tenen bons salaris i d'altres que treballarien cinc dies i són víctimes de la precarietat?
En el llibre vull ser honest i autocrític. La proposta que es planteja no és una solució universal. El que es pretén és obrir un cercle virtuós respecte algunes dimensions i problemàtiques que ens ajuden a avançar. És evident que les empreses que ho tenen més fàcil per fer reduccions de treball són aquelles de caràcter tecnològic, que treballen amb el coneixement. Són empreses que, de fet, poden utilitzar aquesta jornada de quatre dies com un element competitiu per atraure talent. Per a aquestes empreses, una setmana laboral de quatre dies seria una mena de salari emocional o qualitatiu per diferenciar-se de la competència. I després hi ha un altre tipus d'empreses que ho implementen per un compromís social amb els seus treballadors. Hi ha, per tant, una visió de tipus més economicista i productivista, i una altra més romantitzada de la proposta.
-De fet, fa poc més d'una setmana vam saber que a Bèlgica s'havien iniciat els tràmits per tal d'implementar les setmanes de quatre dies. En quina mesura això és important per trencar el tabú sobre aquesta qüestió?
Respecte de Bèlgica, hi ha una cara positiva i l'altra negativa. De moment, és el govern qui està impulsant la mesura, però encara haurà de passar tots els tràmits parlamentaris i de participació. S'ha de tenir en compte que el que es pretén és aprovar una llei perquè els treballadors concentren en quatre dies la seua jornada setmanal. Per dir-ho d'alguna manera, és una proposta de flexibilització interna de les empreses. Per tant, la cara positiva de tot plegat és que reconeix les setmanes de quatre dies treballades, la qual cosa és un debat que s'està obrint camí a tot el món. Es reconeix, doncs, un nou dret al treballador.
La part negativa és, però, que no qüestiona el total de temps, és a dir, hi ha una reducció de dies, però no d'hores. D'alguna manera el que està fent el govern belga és pervertir el sentit primer de la proposta.
-De fet, a França, que va ser pionera en la implantació d'una jornada laboral de 35 hores, els resultats no van ser els esperats. Què n'hauríem d'aprendre de l'experiència holandesa?
A escala europea, les experiències de reducció d'hores de treball més substancials són les que s'han dut a terme a França i Alemanya. En el cas alemany això s'emmarca dins de la preocupació per la plena ocupació que emergeix després de la II Guerra Mundial. La lògica que s'aplica és que per tal de poder treballar tots, paga la pena que tots treballem un poc menys. L'experiència alemanya és capdavantera en això.
En el cas francès, tot aquest debat pren volada als anys 90, amb la llei Aubry I i Aubry II. El problema va ser que la mateixa legislació incorporava excepcions que van comportar que, a la pràctica, no fos efectiva. El que va passar a França va ser que el treball és va intensificar. I aleshores la pregunta que emergia era: val la pena treballar menys hores si acabem esgotats? I la resposta, òbviament, és no.
Des del meu punt de vista, l'enfocament que hauríem d'adoptar des de l'àmbit de les polítiques públiques hauria de ser diferent. Ens cal incentivar vies proactives, del bracet dels empresaris i dels treballadors. Hi ha sectors on és més factible dur endavant aquest tipus d'iniciatives i, per tant, en primera instància, és ací on cal incidir, sempre de forma propositiva i incentivadora.
-Quan se'ls pregunta per aquestes qüestions, les patronals diuen que mesures d'aquest tipus són difícilment materialitzables en un panorama econòmic com el valencià, on predominen les xicotetes i mitjanes empreses. Què n'opina?
-El problema de la dimensió empresarial llasta l'economia espanyola i valenciana. No per la dimensió en si, sinó perquè no existeixen mecanismes de col·laboració que permeten guanyar escala i, per tant, productivitat. És una dificultat evident que no podem negligir. Però, això no obstant, des de l'administració hem de ser capaços de fer propostes per incentivar i ajudar a aquelles empreses que, per la seua dimensió, tenen més dificultats per fer una transició cap a aquesta opció de reducció d'hores de treball. Hem de fer una feina d'acompanyament i incentivació perquè estem segur que, globalment, una reducció de les hores de feina és bo per a les persones, per a la societat en el seu conjunt i per al medi ambient, perquè és evident que no podem mantenir aquest nivell d'acceleració.
- Tanmateix, a Espanya, les poquetes iniciatives (Telefónica i Desigual) que hi ha hagut plantejaven reduccions de salaris. A veure si ens estem pegant un tret al peu...
Clar, existeix un risc d'utilitzar la setmana de quatre dies per pervertir el seu sentit i per encobrir el que en realitat són rebaixes salarials. En el cas de Telefónica va anunciar la implantació de la jornada laboral de quatre dies a través d'un programa pilot que havia de durar tres mesos a partir de la tardor de 2020. Ara bé, acceptar això suposa també una rebaixa salarial del 16%. Òbviament el que va passar va ser que la majoria de treballadors i treballadores van rebutjar aquesta opció.
El cas de Desigual era una miqueta diferent. En aquest cas la reducció de jornada era d'un 13% del temps i la reducció de salari era del 6,5%, és a dir, no era proporcional. D'alguna manera el missatge que envia l'empresa és que ella és fa càrrec del 50% d'aquesta mesura i el treballador de l'altre 50%, perquè d'eixida no sé fins quin punt això em permetrà millorar la meua productivitat.
Siga com siga, a nivell internacional, la major part de les experiències han demostrat que hi ha una millora de la productivitat. A Suècia, per exemple, Toyota va posar en marxa la jornada laboral de sis hores diàries. L'increment de la productivitat i els beneficis va ser del 25%. Però també a casa nostra experiències com les de Zataca System, a Elx, s'ha mostrat exitosa.
El que ha de quedar clar és que la reducció de les jornades ha de ser amb el manteniment del nivell salarial. Com ja he dit, el que la història ens demostra és que hem sigut capaços de reduir el temps de dedicació al treball mentre s'incrementava la productivitat. En tot cas, l'estancament dels salaris registrat a Espanya en els darrers anys, el que demostra és que hem de fer una pensada molt seriosa sobre quin volem que siga el nostre model productiu. Això és decisiu, òbviament.
Fins i tot els qui són partidaris de reduir la jornada laboral discrepen sobre si és millor una setmana de quatres dies o una jornada amb una hora menys de feina però amb cinc dies de treball.
Des del meu punt de vista resulta indiferent i hi ha arguments a favor tant en un sentit com en l’altre. I és molt possible que a uns sectors els siga més útil un model i a uns altres, un altre model. Per a mi allò que resulta realment important és que siguem capaços de posar el tema a sobre del tauler públic i s’obriga un debat seriós i en profunditat de com volem organitzar la vida, i dins d’ella, el nostre temps de treball. En tot cas, si preferisc parlar de les setmanes de quatre dies és perquè opino que és una forma més visual i entenedora.
La idea de les setmanes de quatre dies laborables s’ha treballat de forma molt decidida a Labora, on vostè treballa. En quin punt es troben les diferents iniciatives que han posat en marxa per tal d’implementar i dur a la pràctica aquesta idea?
Totes aquestes iniciatives s’emmarquen en un programa que hem anomenat 4/2025. En aquest moment ja tenim totes les ordres preparades. La més important és la que atorgarà les ajudes a les empreses que voluntàriament s’hi vulguen acollir i esperem que a finals d’anys estiga oberta la convocatòria. A banda, els dies 27 i 28 de març tindrem una cimera internacional sobre el temps de treball a València, on hi haurà gent d’arreu del món. Serà allí on aprofitarem per presentar el paquet d’iniciatives que completaran el programa 4/2025. Volem incentivar que les empreses fagen la transició, tot donant ajudes a la contractació que es derive d’aquesta reducció del temps de treball. I volem fer un paquet de formació per acompanyar les empreses que participen en programa. Volem que compten amb recursos i una xarxa de mentorització internacional perquè som conscient que cal un canvi cultural i organitzatiu important i l’hem de treballar bé. Parlem molt d’innovar en termes tecnològics, però ens cal també innovar en termes organitzatius.