En el discurs elegíac del multitudinari funeral a Campo de’ Fiori, Alberto Moravia va deixar clar que amb aquella mort Itàlia havia perdut el seu més gran poeta. Ens trobem davant del centenari de naixement d’un artista reconegut, respectat i polèmic que ha deixat mil i un llegats latents que encara ara perduren amb força inqüestionable. I és que Pier Paolo Pasolini no acaba mai de morir del tot, reneix constantment amb una energia capaç de multiplicar-se que també reverbera en la cultura catalana.
El seu pare va ser un militar que presumia d’haver salvat la vida a Benito Mussolini, però pel que sembla simplement va identificar i detenir la persona que havia intentat assassinar Il Duce. A causa del càrrec va haver d’itinerar per diferents quarters militars repartits pel país. Va ser així com el jove Pasolini i la família varen desplaçar-se d’una banda a l’altra durant els anys complexos de l’auge del feixisme i de la Segona Guerra Mundial, que tindria conseqüències nefastes per a tot Europa. Tanmateix, Pier Paolo Pasolini va trobar en Casarsa della Delizia, un petit municipi de la província del Pordenone, a la regió del Friül, una arcàdia rural de la infantesa per mitjà de la qual va poder sublimar l’amor per la mare i per la llengua materna, el furlà, amb què va escriure els primers poemes. L’autor va convertir aquest món en llegenda amb una novel·la breu, deliciosa, titulada El somni d’una cosa, que es pot trobar a l’editorial Proa traduïda per Carme Casals.
Per damunt de tot, Pasolini tenia el convenciment que la seva feina i el seu destí consistien a escriure poesia. Aquesta certesa el va acompanyar cada dia del seu viure i queda reflectida en Poeta de les Cendres, que va treure a la llum en català Edicions Poncianes amb traducció de Gerard Cisneros i pròleg de Pere Gimferrer: “Vaig fugir amb la meva mare i una maleta / (…) Anàvem cap a Roma. / Havíem abandonat el meu pare / (…) He viscut […] / aquesta pàgina de novel·la, l’única de la meva vida: / la resta —què voleu— / he viscut en una lírica, com tot obsés.” Per constatar aquesta obsessió lírica, l’any 2016, i amb motiu dels quaranta anys de la seva impactant mort, l’editorial Papers de Versàlia va publicar un sisè quadern, voluminós i molt ben editat, dedicat a les múltiples cares de la poesia de Pier Paolo Pasolini, amb breus assajos, traduccions interessants i un bon grapat de poemes d’homenatge. Hi varen participar Agustín Calvo Galán, Narcís Comadira, Roberta Buffi, Xavier Farré, Lucia Pietrelli, Sebastià Perelló, Arnau Pons, Toni Quero, Blanca Llum Vidal o Carlos Vitale, entre molts altres.
Tot i que Pier Paolo Pasolini va arribar a Roma dramàticament, després de ser expulsat del partit comunista i acomiadat de la seva feina de professor per la condició d’homosexual i per les acusacions de desordres i tocaments públics durant una festa major, en aquella Ciutat de Déu, com ell l’anomenaria, va trobar un espai de llibertat, de creativitat desfermada, de discussió, d’amor, de vida i de mort. Al principi, esgotat com estava de tant treballar per arribar a finals de mes, un dels pocs consols que tenia era recórrrer les voreres del Tíber al costat de l’admirat poeta Sandro Penna per freqüentar adolescents, ragazzi di vita que Pasolini immortalitzaria en les seves primeres pel·lícules (Accattone i Mamma Roma) i en les seves primeres novel·les (Nois de la vida i Una vida violenta). Maria Aurèlia Campany va traduir-ne la segona i Joan Casas, la primera, totes dues a Edicions 62, però en col·leccions diferents: “El Cangur” i “Les millors obres de la literatura universal del segle XX”, respectivament. Ambdós títols són un homenatge a Roma i als desheretats de la ciutat, un subproletariat marcat per una religiositat primitiva, un encant humà primordial i unes irrefrenables ganes de sobreviure.
La mirada de Pier Paolo Pasolini era minuciosa i tràgica, incòmoda i brutal, inclement i, tanmateix, capaç de fer arrelar el seu sentit poètic en moltes altres disciplines: en l’escriptura de novel·les, narracions, articles i guions cinematogràfics; en la creació plàstica amb tot tipus d’equipaments, des de tinta i pintura fins a materials orgànics com suc de raïm; en la direcció de treballs audiovisuals com pel·lícules o documentals, i també en la promoció de les noves generacions. Gràcies a ell començaren a fer carrera actors com Sergio Citti, directors com Bernardo Bertolucci o personatges com Ninetto Davoli, que durant nou anys va ser l’amor de la vida de Pasolini… Entre l’arribada a Roma i la mort a Òstia hi ha un admirable magma efervescent de feina i més feina: és al·lucinant comprovar que en una mateixa època escrivia rabiosos articles a Il Corriere della Sera per denunciar l’extermini cultural del moment i la frenètica caiguda en el capitalisme més bàrbar; dirigia la devastadora Salòole 120 giornate di Sodoma; s’enfrontava a un dels 33 processos judicials que va patir al llarg de la vida; paria alguns dels millors poemes italians del segle; pintava un quadre de Maria Callas amb fruites podrides; jugava amb entusiasme un dels molts partits de futbol amb els amics, ja que tot i ser un home de cultura era també un fanàtic de l’esport, o preparava un viatge a Àfrica, un dels llocs del Tercer Món que per a ell va representar “l’única alternativa” en un món cada cop més uniformitzat.
Tot i que és cert que encara falten obres fonamentals seves a la nostra llengua, es pot assegurar que la relació de Pier Paolo Pasolini amb la cultura catalana és fecunda i ve de lluny. Amb l’eclesiàstic, teòric, poeta i escriptor Carles Cardó va ser responsable de l’antologia de poesia catalana Fiori di poeti catalani l’any 1947. Amb poemes de Jacint Verdaguer, Carles Riba, Josep Carner, Joan Roís de Corella i Joan Maragall, el recull era el tercer volum de la revista Academiuta di lenga furlana, organisme creat per Pasolini i altres defensors del furlà després de dues revistes: Poesie a Casarsa i Stroligùt di cà da l’aga. Tots aquests instruments culturals tenien la voluntat de constatar l’annexió del Friül a altres territoris en situació lingüística similar, amb llengües pròpies minotiràries i minoritzades, com ara Occitània, Romania i Catalunya. Com a tribut recent, l’editor Argentó Raset ha recuperat el títol Stroligut per a la revista digital de literatura catalana que periòdicament publica contes, fragments de novel·la, reculls de poemes, assajos o traduccions.
Durant els anys seixanta va visitar la capital catalana amb l’ajuda d’un Virgili particular: el poeta i traductor José Agustín Goytisolo. Aquests periples formen part del llibre Poema en forma de rosa, que a mitjans de maig publicarà Edicions Poncianes amb traducció de Xavier Valls Guinovart i pròleg de Ricard Vinyes en una coedició amb l’Ajuntament de Barcelona. Aquest volum reincorporarà el poema “Trattative con Franco”. L’editorial torna, doncs, a un dels seus autors estrella, i és que una de les joies més venudes d’Edicions Poncianes és el pòster de la col·lecció “Bèsties” que va dedicar a Pier Paolo Pasolini: per un costat, una foto impressionant del cineasta mentre aguanta una càmera tot filmant Il Decameron; per l’altre, una selecció de poemes traduïts per Francesc Gelonch i Lucia Pietrelli.
L’any 2013 va ser un any pasolinià a la Ciutat Comtal. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va gestar la formidable exposició “Pasolini Roma”, amb un magnífic catàleg que és una autèntica peça de col·leccionista, mentre que la Filmoteca de Catalunya li va dedicar un cicle molt complet. La Filmoteca hi insisteix i, aquest març del 2022, amb motiu del centenari d’un geni del setè art, projecta algunes de les seves obres mestres, tot abordant el tema de les relacions d’amor i d’odi entre el cinema i el mitjà televisiu, que Pasolini considerava una eina per idiotitzar les masses i aburgesar la societat. La Cineteca de Bologna porta la restauració d’Edipo Re i hi haurà presentacions de Miguel Dalmau, darrer guanyador del XXXIV Premi Comillas amb una biografia de Pasolini publicada a Tusquets, o Roberto Chiesi, responsable del Centre d’Estudis Pasolini. No hi ha millor manera de celebrar el director que mirar-lo i remirar-lo amb tot el seu apogeu fílmic, el que va des d’Il Vangelo secondo Matteo fins a Teorema passant per Appunti per un’Orestiade africana. L’efemèride centenària coincideix amb els deu anys del desplaçament de la Filmoteca al barri del Raval, un espai urbà que de ben segur hauria estat molt del gust del cineasta.
Pasolini també va ser un animal teatral. L’any 2002 Xavier Albertí va dirigir, per al Teatre Lliure, la furiosa Orgia, amb una traducció de Narcís Comadira que publicarà aquesta primavera l’editorial Comanegra en un volum molt especial dedicat a Pasolini, però no se’n pot dir res més perquè volen mantenir la primícia i el misteri fins al dia de celebració del centenari. L’any 2017, en el marc del festival Temporada Alta, es va estrenar l’espectacle que Àlex Rigola va crear a partir de la biografia de l’artista, xou que es va poder veure, després, al Mercat de les Flors, al Teatre Principal de Palma o al Teatro Central de Sevilla.
No queda clar si es varen arribar a conèixer en persona, però cap escriptor català s’ha identificat tant amb Pier Paolo Pasolini com Blai Bonet. No només li va dedicar un dietari, Pere Pau, recuperat en el volum Diaris a l’editorial El Gall Editor a cura de Pau Vadell i Vallbona, sinó que també el va convertir en protagonista absolut del poemari Nova York, inclòs en la Poesia completa a cura de Nicolau Dols i Gabriel de la S. T. Sampol i amb pròleg de Margalida Pons. A més a més, en una entrevista amb Jordi Coca a Serra d’Or, el poeta de Santanyí assegurava que havia profetitzat la mort de Pasolini en la seva novel·la Míster Evasió, cosa que en veritat sembla ser així. Potser la fascinació blaibonetiana per Pasolini va ser decisiva per a les generacions següents, sobretot la dels 70, almenys per a autors com Biel Mesquida (L’adolescent de sal sembla un collage pasolinià), Jaume Creus (li va dedicar l’obra de teatre Paolo, a Proa) o Joan Navarro (va traduir Amado mio per a Llibres del Mall, una traducció introbable que per sort tornarà a les llibreries gràcies a Lleonard Muntaner Editor, concretament durant La Setmana del Llibre en Català a la tardor del 2022).
Per a altres fornades, Pasolini és sempre present: Josep Maria Castellet va capturar-lo en els seus Retrats literaris a Edicions 62; Josep-Lluís Carod Rovira el va incloure en un capítol dins del volum La passió italiana a 3i4, Premi Andròmina ex aequo; Lluís Calvo i Guardiola recupera i comenta el conegut text pasolinià sobre la desaparició de les cuques de llum a L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència, publicat per Arcàdia, així com a Ancestral, editat a la col·lecció “Jardins de Samarcanda” de Cafè Central i Eumo Editorial, i recentment Sebastià Alzamora ha escrit una nouvelle molt poderosa, Ràbia, a Proa, en què la tràgica mort del geni italià ressona amb força com l’eco d’una amenaça latent. Sens dubte, el cineasta català Albert Serra es pot analitzar des de certs trets característics que emmarquen el cinema de Pasolini, com el fet de no treballar amb actors professionals, una nova idea del concepte de sagrat o el tremendisme líric d’algunes imatges. Avui en dia no es poden llegir les obres de Joan Duran, Joanjo Garcia Navarro, Pol Guasch, Lucia Pietrelli, Sebastià Portell, Carles Rebassa o Pau Vadell i Vallbona sense tenir en compte l’ombra de Pere Pau, autor que per sort torna a estar a les llibreries del seu país no només a Garzanti, l’editorial que més el va acollir (tot i que és cert que Einaudi li va treure obres clau en el període final), sinó també gràcies a la publicació d’un volum espectacular, amb voluntat enciclopèdica, com el totèmic Tutto Pasolini, a cura de Piero Spila, Roberto Chiesi, Silvana Cirillo i Jean Gili, amb més de cinquanta aportacions de persones expertes i edició de luxe a Gremese Editore.
Aquesta és la punta de l’iceberg, el més visible d’una feinada ingent, portentosa i incòmoda que encara té el do de desvetllar-se en milers d’altres rostres. Pier Paolo Pasolini va ser un geni amb una capacitat de treball fascinant: la seva obra literària completa a Mondadori són deu volums gruixuts, va dirigir una vintena de treballs cinematogràfics, va publicar una trentena de llibres, va escriure centenars d’articles i, així i tot, va tenir temps de fer vida de carrer quan arribava la nit. Era un enamorat del furor de viure, un amant del risc, un mestre de la provocació, i tenia el poder de generar astorament. Tota una figura llegendària que ha aconseguit anar més enllà del seu tronc originari per generar infinitud d’arrels en tot el món. En conclusió, les vides i les obres i les morts de Pier Paolo Pasolini són la constatació que va feinejar, viure, estimar i morir desesperadament, i aquesta plenitud salvatge ens l’acosta en mil i una renaixences perpètues.