Netflix ha trigat poc més d'un any en desenterrar la destral de Vikings i tornar a la guerra. I això que era una sèrie que havia acabat de forma satisfactòria, amb un final aplaudit malgrat que fins i tot els seus fervents seguidors sabien que feia temps que havia deixat enrere el seu millor moment. Podríem dir que amb Ragnar Lothbrok la sèrie va arribar al seu sostre artístic, amb guions ben escrits, batalles espectaculars i actors carismàtics. La sèrie va continuar durant diverses temporades malgrat tot. I un any després del final, ara torna amb un spin-off titulat Vikings: Valhalla. La mala notícia és que qualitativament és més a prop de la segona etapa de la sèrie original que no pas de la primera. La bona notícia és que, malgrat això, és una sèrie que proporciona un gaudi immens per als aficionats al gènere, com ja passava amb l'etapa d'Ivar i els fills de Ragnar. Les mancances de la sèrie queden compensades per l'exploració d'un escenari històric que és molt interessant. Vikings: Valhalla se situa exactament 100 anys després de la sèrie original, quan la història de Ragnar i els seus descendents és una llegenda que se cita sovint com una etapa de glòria passada. Com a poble viuen moments difícils: hi ha una part dels víkings que continua fidel al paganisme i veneren els Déus nòrdics, però una altra part ha adoptat el cristianisme. La tensió entre tots dos bàndols és permanent i la sèrie l'aprofita per generar conflictes amb molt bons resultats.
L'spin-off comença amb la Massacre del Dia de Sant Brici, l'any 1002, en què el Rei d'Anglaterra ordena matar tots els víkings que hi ha al seu territori per "netejar-lo". Aquesta mena de Boda Roja a l'estil Game of Thrones porta als víkings a unir-se, malgrat les seves diferències, per buscar venjança. Una guerra en la que els personatges hi veuen oportunitats per aconseguir propòsits diferents, de manera que la intriga política i les aliances pel poder són elements essencials en els primers compassos de l'spin-off que culminen en una espectacular batalla a Londres. Malauradament, l'interès que genera aquest escenari està parcialment llastat per un repartiment on el carisma és escàs. Això és particularment llastimós en el cas de Sam Corlett, que interpreta ni més ni menys que a Leif Eriksson. Per sort, hi ha secundaris com Bradley Freegard en el paper del Rei Canut que aporten presència al conjunt. Però és sobretot el guió el que compensa el llast. Aconsegueix atrapar l'espectador amb una combinació de fets històrics i ficticis (units d'una manera molt convenient i no sempre rigorosa amb les dates) que es fan servir per explorar els perills del fanatisme religiós.
Menció especial mereixen els personatges femenins, que com ja passava a la sèrie original es caracteritzen per la fortalesa i la intel·ligència i molt sovint acaben sent més decisives que ells. Les trames que encapçalen tenen resultats diferents. Mentre que la trama de Freydís es perd en viatges, rituals i entrenaments, sent més previsible dins del gènere, la d'Emma de Normandia és vibrant per les estratègies al voltant del tron que hereta Edmund II (un personatge retratat com un hereu consentit que en els seus rampells de ràbia recorda el Joffrey de Game of Thrones i que no té res a veure amb el personatge històric). A mitja temporada, quan hi ha un canvi de direcció de la història, la sèrie baixa el ritme, però se sobreposa amb un tram final on torna l'èpica i prepara l'espectador per esperar la segona temporada. I malgrat tots els malgrats, aquest spin-off ofereix prou virtuts com per continuar agafant la destral i unir-se a la batalla.
Vikings: Valhalla
Creador: Jeb Stuart
Repartiment: Sam Corlett, Frida Gustavsson, Bradley Freegard
Temporades: 1
Plataforma: Netflix