Max Besora: «Volia fer una crítica als nacionalismes. Els herois i els mites no em van»

Qui va ser Joan Orpí i del Pou?

Tal com explica el geògraf Pau Vila, va ser un home que va anar a buscar fortuna a Amèrica i que, en part, n’hi va trobar. Allà va fundar el territori de la Nova Catalunya i la Nova Barcelona —l’actual Barcelona de Veneçuela—, que pertanyien a la Corona de Castella. Sobretot va ser un home motivat per l’afany de fer diners.

Els catalans tenien prohibit comerciar amb les Índies, i a la novel·la l’Orpí marxa sota un nom fals i castellà.

Igual que en la història real. Segons Vila, va arribar a Amèrica amb el nom de Gregorio Izquierdo. Hi ha historiadors que diuen que els catalans podien anar a Amèrica i n’hi ha que diuen que ho tenien prohibit. Els advocats és segur que tenien prohibit anar-hi, i l’Orpí era advocat. Vila explica que hi va anar com a soldat ras. Tot això surt a la novel·la, però jo m’invento tots els molts buits de la història.

Som als antípodes d’una novel·la històrica.

L’Orpí era per fer-ne una novel·la. Però el que compta no és la història del personatge sinó la manera com està contada. El llenguatge i, també, la barreja de gèneres: aquí hi ha novel·la d’aventures, picaresca, de viatges, històrica...

Hi surten bruixes, hidalgos, amazones, indígenes, pirates, cavallers... El repte és que el lector li accepti el joc?

No em preocupo del lector. Em preocupo de passar-m’ho bé mentre escric. I que cada lector pugui trobar al llibre allò que ell vulgui. No explico una història de manera unidireccional, sinó que ofereixo multitud de camins: entreteniment, història i aventura, reflexió sobre la ficció... Al revés de les disciplines acadèmiques, la literatura no imposa sinó que proposa.

La novel·la és descordada. Es passa les convencions narratives pel forro.

M’agrada que pugui semblar una astracanada, però té coses molt pensades: hi ha una crítica al gènere de la novel·la històrica o, fins i tot, a la historiografia, per exemple. La història de l’Orpí em demanava que la contés d’aquesta manera. M’agrada la literatura ràpida i violenta, que té un component de llibertat i d’alliberació. En tots els sentits: alliberació política, de llenguatge, emocional...

És una novel·la hereva de Rabelais, Cervantes, Sterne...

Jo he begut d’aquests narradors. I m’interessa molt el període barroc, en què les formes es torcen i res és el que sembla. El barroc no és només un període sinó una manera de ser al món, que participa de la paradoxa, del grotesc, de l’enginy... Tot això m’interessa narrativament. Més enllà del període, hi ha un contínuum, que comença amb Rabelais i Cervantes i arriba fins a la postmodernitat americana dels Pynchon i Gaddis. La novel·la moderna participa del sentiment barroc.

La naturalesa lingüística de la novel·la és molt particular.

És difícil de resumir, sí. És un llenguatge mestís i esperpèntic, diguem-ne.

Amb el corrector lingüístic ha tingut una relació comprensiva i amorosa o s’han tirat els trastos pel cap?

Ha estat molt bé. Però els diàlegs no volia que me’ls toquessin. Una cosa és el narrador, que fa servir un català estàndard, i l’altra són els diàlegs. Lingüísticament, hi ha una coherència. L’Orpí té un català coherent amb qui és i d’on ve, el personatge de Grau de Montfalcó parla amb un català valencianitzat, l’indi Araypuro fa servir una barreja de castellà antic amb veneçolà slang...

Hi ha una dimensió ideològica amb la catalanitat de l’Orpí...

Però jo la poso bastant en dubte. Treballa per als castellans, deixa enrere Catalunya... Volia fer una crítica als nacionalismes espanyol i català. Tant l’un com l’altre instrumentalitzen el passat. Els herois i els mites no em van.