Winning Time no és un tir lliure executat de forma precisa per assegurar el punt al marcador. Tampoc és un triple d’aquells fets per marcar el caràcter. Winning Time és un alley oop. És la pilota suspesa a l’aire durant uns segons just abans que un company la reculli i encistelli. És espectacle i és risc, que són les dues coses que havia de ser una sèrie que vol explicar la història d’un dels equips més llegendaris de la història, ja no de l’NBA, sinó de qualsevol esport: els Lakers dels anys 80, els de Magic Johnson, Kareem Abdul Jabbar i companyia. Si hagués anat a anotar amb seguretat, la sèrie s’hauria limitat a fer un retrat biogràfic d’uns jugadors que fins i tot els que no són aficionats al bàsquet identifiquen, centrant-se en allò que la majoria reconeix, com les passades sense mirar de Magic Johnson, i generant certa onada de nostàlgia reconfortant. I segurament tothom hauria quedat satisfet. Però Winning Time vol estar a l’alçada de l’equip que retrata i per això no va al tir segur. Busca la filigrana. És ambiciosa. Vol oferir espectacle. O dit d’una altra manera, vol “showtime”.
És per això que el guió, escrit per Max Borenstein i Jim Hecht i basat en un llibre sobre els Lakers escrit per Jerry Pearlman, de seguida deixa clar que no es limitarà a fer una crònica de l’ascens esportiu de l’equip, com mana el patró del drama esportiu, i com espera l’audiència, sinó que obrirà el focus i explicarà també com l’NBA ha arribat a ser l’espectacle i el negoci que és actualment. De fet, la sèrie vincula totes dues coses, presentant-nos com a narrador a Jerry Buss, l’empresari que va comprar l’equip amb el propòsit de convertir el bàsquet “en una experiència excitant”. Ens expliquen com va creure en el potencial com a entreteniment de masses d’un esport que en aquell moment era menys popular que el golf als Estats Units i també quines són les estratègies que va utilitzar per aconseguir-ho. D’aquesta manera, Winning Time és sobretot la història de la transformació d’un negoci i com aquest va acabar sent representatiu de l’esperit d’un temps, posant els Lakers en el context del mainstream excessiu dels anys 80.
La sèrie també arrisca en el terreny formal buscant certa sensació de documental a través de la recreació de la la qualitat d’imatge d’una filmació de l’època. Aparenta barrejar, com si es tractés d’un collage, formats com la cinta de VHS, les pel·lícules de 8 mm. o diapositives. Buscant la mateixa sensació de film domèstic, també fa que els personatges trenquin la quarta paret i es dirigeixin casualment a l’espectador com si fos allà, però aquest recurs no surt tan bé. Els comentaris que fan a càmera són redundants i la ruptura es veu forçada. Aquí el director Adam McKay cau en l’artificialitat, fent que surtis de la història puntualment. És una llàstima sobretot perquè els actors no ho necessiten. El repartiment, que creua noms coneguts amb d’altres sense gairebé experiència com Quincy Isaiah, que es converteix en un Magic Johnson molt convincent, tenen carisma i presència de sobres per atrapar l’espectador. Això es fa evident quan la sèrie s’atura per centrar-se en un personatge, cosa que fa a cada episodi, per explicar el bagatge dels noms propis que van ser clau a l’equip. Aquests són també els moments dramàticament més intensos de la sèrie i els que donen fondària a l’espectacle ràpid i vistós de Winning Time que, com l’equip al que està homenatjant, es preocupa sobretot de ser un espectacle que no puguis deixar de mirar.
Winning Time
Creador: Max Borenstein, Jim Hecht
Repartiment: Quincy Isaiah, John C. Reilly, Adrien Brody
Temporades: 1
Plataforma: HBO Max