Se sent remor. Obrim la porta del bar. Enmig de la gent, un home alça al vent una senyera. Al seu entorn, un cor d’homes amb boina canta a ple pulmó, i cervesa en mà, ‘Els Segadors’ amb un fort accent nord-català. Pel to, l’entusiasme i l’alcohol bé podríem ser a Londres i en comptes d’un cor haver-nos trobat els hooligans del West Ham cantant l’‘I’m forever blowing bubbles’.
Tanmateix, som al refugi de Cortalets, al peu del Canigó, que el cap de setmana previ a la Revetlla de Sant Joan acull l’Aplec dels Feixos. Centenars de persones fan cap al cim més emblemàtic dels Països Catalans per deixar-hi les feixines de llenya que, des de 1966, cremen la nit del dia 22 de juny per regenerar la flama encarregada d’encendre les fogueres d’arreu del territori. Malgrat que enguany hi havia 84 cotxes autoritzats per arribar fins al refugi –el flux havia crescut tant que es va haver de regular– el nostre no figurava entre aquests.
Així doncs, aparquem el nostre vehicle al refugi de Batera divendres al vespre i ens disposem a recórrer la quinzena de quilòmetres que hi ha fins al pla on se celebra l’Aplec. De camí, trobem asseguts prop del refugi on farem nit un grup d’una desena de persones bevent Ricard i abillats amb banderes quadribarrades, bufs de la senyera, sabates de la senyera… Ens adrecem a ells, però la comunicació es veu frustrada. Ni un borrall de català. Tot i que ja ens hi havíem trobat altres anys, el fet continua essent tema de debat mentre fem el ressopó, ja sota cobert.
Dissabte toca alçar-se d’hora i enfilar cap al pla de Cortalets que aquestes dates llueix un escampall de tendes inusual, no sense abans fer aturada a les restes d’un avió Dakota britànic caigut a 20 minuts del refugi la tardor del 1961. Un cop a dalt, voltem mirant les diferents carpes i focs que hi ha repartits per trobar un forat per posar la tenda. Cada racó és com una petita representació de diferents pobles, la majoria del nord del Principat, anticipada pel que podria ser una senyalització de carretera de les que marquen les entrades a les viles.
Mentre plantem tenda prop del foc de Banyuls de la Merenda, passen pel nostre costat un grup de joves. Un d’ells porta la samarreta groga i vermella de l’USAP de Perpinyà, l’equip de rugbi, i l’altre subjecta un altaveu des d’on Lluís Llach fa sonar ‘l’Estaca’ a tot volum. Sens dubte és un dels himnes oficiosos d’un aplec on les cançons són de les poques coses que escoltarem en català.
Malgrat que el temps acompanya, decidim no fer cim perquè un del grup està tocat del genoll i optem per anar a voltar per les carpes a veure què hi descobrim. De primeres xoquem amb les carpes d’Igualada que esperen acollir més d’una quarantena de persones, entre elles la representació d’Òmnium Cultural. Saludem en Jordi i en Joan, recordem trobades passades i quedem que ens retrobarem a la nit per tastar el cremat que preparen cada any per a tots els que s’hi arriben.
Seguim voltant i creuant els petits rierols que hi ha per davant del refugi. De fons segueixen els cants, als ‘Segadors’ i ‘l’Estaca’ s’hi sumen ‘El Meu Avi ‘o el ‘Cant del Vallespir’.
Embadalits encara amb els cants i amb una munió d’ases que ha arribat a la placeta de davant el refugi després d’una de les excursions guiades que es fan per la zona, topem amb tres homes que xerren en català davant la carpa de l’organització, tots ells ronden la seixantena. Ens expliquen que mentre la regeneració de la flama va a càrrec d’Òmnium, el cap de setmana de l’Aplec el condueix la gent del Casal del Conflent. L’explicació és senzilla, la gent del sud sol pujar el 22 i la del nord prefereix anar-hi a passar el cap de setmana.
Sembla que tenen ganes de xerrar i ens llancem de cap a preguntar. “Com és que hi ha tanta estelada i senyera, però ningú parla un borrall de català?”. Ens diuen que aquest ha estat un procés ràpid, de no més d’una generació. L’Aleix ens explica que ell parla català perfectament i l’ha parlat sempre, però que la seva germana petita, només separats per sis anys, no el sap parlar pas. En Miquel ens aclareix que tots, els del nord i els del sud, som catalans, però que no és el mateix una cosa que l’altra. Es refereix a la tasca de l’Estat francès per reduir a la mínima expressió les llengües regionals. “Ho van fer millor que el franquisme: van crear un sistema de promoció social que feia que la gent volgués ser francesa”, explica.
“Però, llavors, per què tothom llueix senyeres o per què s’ha emprès la lluita per reclamar que la regió sigui anomenada País Català?”, insistim nosaltres. Sense pensar-s’ho ni un moment, l’Aleix ens explica que tan sols és de cara a l’aparador. En Miquel, en canvi, creu que el sentiment de catalanitat està molt arrelat als pobles de la Catalunya Nord, però que pels motius que abans comentava la llengua s’ha anat abandonant. Així doncs, portar senyeres, pujar a l’aplec o cantar cançons tradicionals “és una mena de compensació per haver deixat de parlar català, una manera de mantenir les arrels”.
“Nosaltres formem part de la Bressola” ens diu l’Aleix. Comenta que aquest any han aconseguit obrir el setè d’aquests centres que ofereixen la possibilitat d’escolaritzar els infants en català. De cara al curs que ve preveuen un miler d’alumnes, però consideren que la demanda és major. La prova és, diuen, que cada cop que s’obre un centre de seguida s’emplena. “Hi ha famílies que han perdut el català però volen que els seus fills l’aprenguin. Fins i tot algunes que no són d’aquí i que els atrau la idea que puguin saber dos idiomes”, detalla l’Aleix.
Amb prou coses per pensar, ens acomiadem d’ells i decidim seguir passejant. Abans de deixar-nos escapolir, però, ens pregunten que quan farem una república catalana, que “a nosaltres ens aniria molt bé”.
Com a bon fill de Pineda de Mar que sóc, ara ens toca visitar els companys d’Arlès de Tec, poble agermanat. Ens acostem a la carpa on eren habitualment, però un home que en deu fer dos com jo ens surt a rebre i ens comunica que en Jean Pierre d’Arlès no ha pogut venir enguany perquè diumenge són les eleccions legislatives franceses i s’ha hagut de quedar a l’ajuntament, on treballa. De fet, ens fixem que a la carpa hi ha anunciat que allí ara s’hi està només la gent de Montferrer. Tot i això, quan li anunciem d’on som, en Jean Marie –així ens fa saber que es diu– es posa content i corre a treure un cullerot que li havia regalat una veïna de casa farà un tou d’anys.
Aprofitem l’avinentesa per preguntar-li si anirà a votar diumenge. “No ho sé, no s’hi presenta ningú que sigui bo pels catalans, a més, segur que guanyarà Macron”, ens informa. Les eleccions han fet que aquest any algunes persones fallin a l’Aplec, però en Jean Marie creu que també el fet que cada cop es limiti més el nombre de focs i de cotxes que poden pujar hi contribueix. “Fan molta campanya perquè el Canigó sigui anomenat Gran Site de France, però no volen que pugem a l’Aplec. El Canigó és un gran lloc, sí, però ho ha de ser de tots els catalans!”.
El deixem cuinant l’ollada del sopar i marxem a coure el nostre. La gana pressiona. Mentre som a les graelles, un home s’adreça a nosaltres en català per preguntar-nos si hi ha foc. Ens sorprèn, perquè a la carpa on és la gent de Banyuls no hem sentit ningú parlar la nostra llengua en tot el dia. Ens diu que sí, que, a excepció dels nens i els joves tots els que són allà la saben parlar. Tot xerrant i comentant l’estat de les brases li preguntem els seus motius per pujar a l’Aplec del Canigó. Sense ni gairebé temps per agafar aire ens etziba un “perquè som catalans!”, i retorna a la carpa on un parell intenten aprendre a cantar ‘En Joan Petit’.
Ja amb la panxa plena i abans d’anar a dormir, no molt tard que demà toca desfer el camí, ens acostem a acomiadar el dia amb un got de cremat cortesia dels igualadins. Qui també s’ha apropat a tastar el rom són els membres de la coral que, got en mà entonen un altre dels hits de l’Aplec: “Alguns no voldrien aquest català / Arreu si podien el farien callar / Però per tant que facin / Juntarem les mans/ I tots cantarem el sempre endavant”.