Euphoria no és un retrat realista dels adolescents actuals. És, en canvi, un retrat fidedigne de com els adolescents viuen les seves vides, de la intensitat esclatant de les emocions d'una època on tot sembla important i definitiu. Quan més brilla és quan aconsegueix transmetre aquesta sensació de vida magnificada a través d'imatges que sublimen les emocions adolescents. La ràbia, la desesperació, l'angoixa, la confusió. Emocions sublimades en un carrusel visual intoxicant que atrapa l'espectador posant-lo pell a pell amb uns personatges que l'ull de Sam Levinson ens presenta com si fossin quadres als quals observar. De vegades, literalment, amb marc inclòs, agafant com a referència obres d'art conegudes. D'altres vegades són referències cinematogràfiques el que fa servir per crear composicions on els personatges són elements disposats amb un objectiu estètic. Aquest tractament visual és conseqüent amb una generació acostumada a exposar-se i a despullar-se a les xarxes socials, a la vulnerabilitat que a Euphoria es tradueix en escenes com la de la Cassie arraulida en una banyera, mig despullada i plorosa en plena festa, vivint amb una angoixa paralitzadora una trama ben típica de les sèries d'adolescents: la noia que s'embolica amb l'ex de la seva millor amiga.
Perquè darrere del fast visual, Euphoria té el mateix tipus de trama que ha caracteritzat sempre l'adolescència televisiva. El que separa aquesta sèrie d'altres és justament el tractament, que respon tant a la plasmació de la intensitat emocional dels personatges com a la mirada d'una generació acostumada a conviure amb màscares, tant les pròpies com les dels altres, i que es tradueix en personatges que dominen com ningú l'art de treballar l'aparença pròpia. És un joc de màscares enlluernador que fa fascinants els personatges, i en el qual la bellesa i el plaer estètic hi juguen un paper clau. Però és quan veiem rere les màscares els adolescents egoistes, desorientats i profundament buits que Euphoria és més interessant: quan no permet a l'audiència enaltir els protagonistes, quan els mostra com a criatures patètiques o desesperades, superades per les inseguretats o pel dolor. És també quan el repartiment pot mostrar el seu talent. No només Zendaya, que en aquesta segona temporada ha tingut un episodi en el que ha fet tremolar les parets de la sèrie, portant Euphoria cap a territoris més durs. També Sydney Sweeney, que ha treballat el seu personatge dotant-lo de matisos en totes les escenes que li han donat, convertint-la en la protagonista tapada de la sèrie.
El repartiment està a l'alçada d'una magnificació que té el problema d'anivellar la importància de totes les trames de la sèrie. Una infidelitat o un tiroteig són tractats amb la mateixa intensitat dramàtica, i de vegades fa la sensació que són dues sèries diferents que no acaben de conviure bé juntes. L'ús del metacomentari, que en aquesta temporada s'ha concentrat sobretot en l'obra de teatre, és conseqüent amb uns personatges que se saben portadors de màscares i són conscients del seu propi relat. La representació teatral també s'ha utilitzat per unir els diferents estils de la sèrie en un final de temporada que ha sintetitzat els punts forts i dèbils d'una sèrie que en els seus excessos és capaç de donar escenes d'una potència visual i dramàtica inapel·lable i de cometre errors de ritme clars, com l'escena musical de tres minuts. Amb tot, Euphoria ens ha continuat donant moments memorables que, potser producte de la magnificació que la pròpia sèrie promou, conformen un retrat de la vida adolescent com cap altre a la televisió.
Euphoria
Creador: Sam Levinson
Repartiment: Zendaya, Sydney Sweeney, Jacob Elordi
Temporades: 2
Plataforma: HBO Max