Falten cinc minuts per a les onze del matí, el metro de la línia blava és a petar de profes amb pancartes i la Diagonal barcelonina ja ha estat tallada per un nombrós contingent policial. La protesta més multitudinària dels darrers anys, és a punt de començar. A tres quarts d’una, una manifestació que havia començat a les dotze encara tenia gent enfilant la Rambla de Catalunya i el carrer Muntaner era (passeu-me el tòpic) una autèntica marea humana. Una banda de música de professors del batxillerat artístic, condemnat ara a l’extinció, tocava insistentment la Marxa fúnebre de Chopin, intercalada –també cal dir-ho– amb el Bella ciao per allò que Una mattina mi sono alzato. Durant tres dies de manifestacions, aquesta banda improvisada es converteix en autèntica protagonista de la mobilització. Si TV3 explica que només hi havia vint-i-dues mil persones potser hauria d’explicar com fa els comptes. Molts professors recordaran el 15 de març de 2022 com un dia terapèutic. Com deia al meu costat en mig de la marxa un professor de filosofia: “l’avantatge de les manis és que la mala llet es pot compartir”.
El crit d’aquests tres dies de vaga ha estat molt clar: “No és per les vacances, és per les mancances”. Hores de treball infinites, mitjans insuficients, ratios exagerades, burocratització infinita.... i una inversió ridícula en educació són elements que, cadascun per ell sol, haurien justificat un moviment de vaga ja fa molt temps. El professorat és un sector de professionals amb estudis universitaris amb més d’un 40% de contractes temporals (això vol dir més de quaranta-mil interins que són enviats a l’atur cada estiu) i amb sous congelats des de fa més d’una dècada. S’han de fer meravelles amb una inversió de només el 2,45% del pressupost de la Generalitat en educació, quan la llei marca que s’hi hauria de dedicar un 6%, que d’il·lusió també es viu. I el cos no aguanta.
La lògica d’esplai i la mentalitat d’entre tots ho farem tot, tan habitual a Catalunya, té els límits que té. Els carrers plens de docents emprenyats ho diu ben a les clares. No són cinc dies de vacances (i d’àvies fent de cangur!), sinó deu anys de retallades i un professorat esgotat a extrems que d’una manera ferma ha decidit que ja n’hi ha prou. L’ensenyament a Catalunya funciona amb una munió de professors a mitja jornada (o fins i tot a un terç) obligats fins i tot a assumir tutories de 34 alumnes per un complement de 29 euros al mes i a ser “inclusius” sense ni cinc en despesa per a fer realment possible la inclusivitat. Si el que manté unida una societat és la solidesa de les seves institucions, sembla evident que després de tres dies de vaga i manifestacions (que també s’han seguit majoritàriament a Girona, Tarragona, Manresa, Tortosa i Amposta), la institució escolar, i el país amb ella, en surten greument tocats.
Afegiu-hi que al professorat li ha caigut del cel un nou programa d’estudis i l’obligació de fer ensenyament per competències (sense cap didàctica prèvia). A mes de la imposició del 25% d’espanyol a les escoles i la sobtada demanda del nivell C2 de competència en català perquè algú es creu (santa hipocresia social!) que la disminució del nombre de parlants del català i baixa competència en llengua catalana és un problema de l’escolaritat i no de la natalitat ni de la immigració. Que tot plegat no hagi explotat abans és un autèntic miracle.
A la situació objectiva, s’hi afegeix també un cansament emocional immens, que cadascú gestiona com pot. El capteniment del professorat durant la pandèmia, quan molt majoritàriament es va passar a l’ensenyament virtual amb una gran agilitat, no tan sols no ha estat pagat. Ni tan sols ha estat agraït. Fins i tot els nous programes de secundària i batxillerat s’han penjat al web del Departament abans d’haver estat publicats al Diari Oficial de la Generalitat i, òbviament, sense passar ni el tràmit de la preceptiva consulta als sindicats. Aquests nyaps couen i fan un solc profund en la confiança institucional que es notarà durant molt temps. La vaga ha estat una manera de dir prou a una situació i d’encetar un període nou que resultarà sens dubte molt agitat perquè el professorat només és la punta de llança d’un malestar social molt profund.
Si encara hi ha algú que creu que l’escola és una estructura d’estat, hauria calgut treballar el respecte a la funció docent d’una altra manera i les manifestacions, cíviques i entenimentades, d’un professorat que vol formar gent cívica, culta i competent, i que es manifesta fins i tot amb una banda de música, s’haurien de resoldre sense enviar la Brimo, francament. La violència amb que van actuar els Mossos a les portes de la Conselleria el dia 15 i al Saló de l’Ensenyament el dia 16, simplement estava de sobres. Això per no furgar en el que significa el fet que el govern enviï la policia a una manifestació de mestres...
No es pot dir tampoc que la gestió del Departament hagi estat un prodigi de comunicació política. Crear una plataforma ad hoc amb el nom de “Tornem a les escoles” i posar-hi al capdavant algú que treballa per a la Fundació Bofill (subvencionada per la Fundació La Caixa) no és precisament una idea lluminosa. Anunciar en mig d’una vaga un augment de sou als directors dels instituts (que és, a més, la conseqüència d’una sentència judicial prèvia) tampoc sembla especialment intel·ligent. A hores d’ara només una actuació del president Aragonés pot desencallar la situació. En condicions normals el conseller Cambray hauria d’estar cessat (o se li hauria de permetre dimitir, per dir-ho amb més finesa). Però el govern té una por comprensible a obrir un meló complicat perquè al darrera de l’ensenyament vindran els metges i una esperable onada de protestes per l’encariment de la vida. La guerra d’Ucraïna es lluita a l’assortidor de gasolina i ara mateix la gent està molt nerviosa, per a gran satisfacció de l’extrema dreta.