En el moment de l’agregació, els límits de Sant Gervasi de Cassoles eren els que actualment ocupen els barris de Galvany, la Bonanova, el Putxet i el Farró i el Tibidabo. Sarrià, l’altre antic municipi amb què avui dia forma un districte de Barcelona, era un dels pobles limítrofs, amb què feia frontera aproximadament on actualment hi ha el Turó Parc. A l’altra banda, la riera de Cassoles el separava de Gràcia i, de fet, una remodelació de l’estació de Ferrocarrils a Gal·la Placídia, fa unes dècades, va posar al descobert les restes de la creu de terme entre les dues poblacions. La riera de Cassoles, en aquell punt. L’anomenada riera de Sant Miquel seguia el curs del carrer del mateix nom i arribava a Barcelona seguint el passeig de Gràcia i entrant aproximadament per l’ avinguda del Portal de l’Àngel, mentre que l’altra riera, sembla, podria haver seguit el camí de les Rambles.
Cinc segles d’esplendor i decadència de Catalunya
Començarem aquest recorregut per Sant Gervasi de Cassoles en un dels extrems del terme, a prop del límit amb Sarrià. Aquí, el 1408, el darrer rei del Casal de Barcelona, Martí l’Humà, va construir el castell de Bellesguard, des d’on hi havia una vista magnífica del pla de Barcelona. Va ser aquí on, l’any següent, va rebre la notícia de la mort del seu fill i hereu, Martí el Jove.
Després de la fi de la dinastia reial catalana, el castell va passar per diverses mans. Al segle XVII fins i tot va ser un dels refugis del famós bandoler Joan Sala, Serrallonga. Diu la llegenda que, quan va ser capturat, penjat i esquarterat, part de les seves restes van ser enterrades allà. Durant la guerra dels Segadors va ser mig enderrocat, posteriorment reconstruït i, a la guerra de Successió, va ser un dels punts de reunió de l’Acadèmia dels Desconfiats, un dels principals nuclis d’intel·lectuals austriacistes.
A finals del segle XIX, d’aquell castell en quedaven unes restes enrunades, i el 1900 Maria Sagués, vídua de Jaume Figueras —de l’Antiga Casa Figueras de la Rambla— va encarregar a Antoni Gaudí que hi construís una casa. L’arquitecte va aprofitar les parts restants de l’estructura per edificar el que, avui dia, és la Yorre Bellesguard, un edifici entre neogòtic i modernista amb aparença de castell i un viaducte amb uns pilars semblants als que després va fer servir al Parc Güell.
Molt a prop, pels carrers dels Quatre Camins i de la Vista Bella, arribem al monestir de Santa Maria de Valldonzella. Tot i que va ser fundat a Collserola el 1237, va patir diversos trasllats, un dels quals a la Creu Coberta, l’actual plaça d’Espanya. Curiosament, els primers residents del castell de Bellesguard, Martí l’Humà i la seva vídua Margarida de Prades, van morir en aquell convent. Ara, per vicissituds de la història, tots dos llocs són a tocar, ja que el 1912, les monges cistercenques es van traslladar a aquest recinte, obra de Bernardí Martorell.
Seguint pel carrer de la Vista Bella, arribem al CosmoCaixa, l’antigament conegut com a Museu de la Ciència. En aquest complex trobem un edifici destacat: l’antic asil per a nenes cegues Empar de Santa Llúcia. D’estil modernista i dissenyat per Domènech i Estapà, el darrer arquitecte municipal de Sant Andreu del Palomar abans de l’annexió a Barcelona, el complex de divulgació científica de la fundació de l’entitat bancària ha conservat aquest altre vestigi del Sant Gervasi del tombant del segle XX.
La transformació de Sant Gervasi
L’avinguda del Tibidabo, a l’altra banda del CosmoCaixa, és un dels carrers més importants de la part alta de Barcelona. Obert a instàncies de l’empresari i filantrop doctor Salvador Andreu, és un dels símbols de la urbanització del municipi un cop, a mitjans del segle XIX, va quedar unit a Barcelona pel conegut com a “tren de Sarrià”, l’actual L6 dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. En aquell moment, la burgesia barcelonina s’hi va començar a instal·lar i la fesomia de Sant Gervasi va canviar ràpidament per començar a assemblar-se a l’actual. L’hodonímia recorda algunes d’aquelles famílies que van adquirir propietats i les van urbanitzar, com els Ganduxer o els Craywinckel.
Baixant per aquesta avinguda, en podem veure uns quants exemples. Primer de tot la seu de la Mútua Universal, una obra d’Enric Sagner construïda a principis del segle XX per a la mateixa família Andreu. Durant la Guerra Civil espanyola, aquest edifici va ser la seu del consolat de la Unió Soviètica, amb rang d’ambaixada. Així, a més del seu valor arquitectònic, l’edifici també compta amb un búnquer soterrani perfectament conservat. Els propietaris de la finca, però, habitualment no hi permeten l’accés.
Just al costat de la casa dels Andreu hi ha els jardins de la Tamarita, un antic espai privat que es troba obert al públic i que va ser una de les primeres obres de Nicolau Maria Rubió i Tudurí. És un dels pocs jardins històrics de la ciutat i del país, i un lloc perfecte per fer una passejada o reposar a l’ombra dels seus arbres. Encara a l’avinguda del Tibidabo, a l’altra banda de la plaça de John F. Kennedy, hi trobem un altre edifici emblemàtic de la Barcelona modernista, “La Rotonda”, també impulsat pel doctor Andreu i que va ser dissenyat per Adolf Ruiz i Casamitjana i ampliat per Enric Sagnier.
L’origen del barri
Ens desviem pel passeig de Sant Gervasi per, tot baixant, arribar al seu cor, l’indret on va néixer: l’església de la Mare de Déu de la Bonanova. Antigament, aquest indret era una cruïlla de camins. D’una banda, el passeig mateix, un fragment del camí de Dalt, que entrava al pla de Barcelona pel coll de Finestrelles, a Esplugues de Llobregat, i unia les parròquies de Sant Vicenç de Sarrià, Sant Joan d’Horta i Sant Andreu del Palomar per continuar amunt fins unir-se a la via Francisca, el camí dels francs. De l’altra, un dels antics camins de Barcelona a Collserola, que en aquest punt canvia de nom: Sant Joan de la Salle, cap amunt, i Sant Gervasi de Cassoles, cap avall.
En aquest lloc és on es va construir la primera església dels Sants Gervasi i Protasi, en honor a dos bessons màrtirs milanesos i que se sap que hi era, com a mínim, des del segle X. No va ser fins al segle XVII que es va introduir el culte a la Mare de Déu de la Bonanova, que no només dona nom al barri circumdant sinó que, a més, va acabar desplaçant els patrons originals del poble excepte per la festa major, que continua celebrant-se en honor seu. Pel que fa a l’església, al llarg de la seva història ha estat enderrocada, reconstruïda, reformada i finalment destruïda durant la Guerra Civil. L’edifici actual va ser edificat entre 1942 i 1962.
Sobre el perquè del “de Cassoles” que acompanya el sant en el nom del poble, la teoria més estesa és que, durant segles, la seva població era poca i molt escampada a causa de la seva orografia complicada, plena de rieres, turons i torrents, i que per això se’l va començar a conèixer com a “Sant Gervasi de Cases Soles”. A finals del segle XVIII, de fet, això continuava sent així, i més enllà d’un petit nucli al voltant de l’església, la resta del terme estava format per masies aïllades envoltades de boscos, vinyes i altres conreus de secà.
Durant els primers set-cents anys de la seva existència, el nucli va pertànyer al terme de Sarrià, i no va ser fins després de la guerra de Successió que va convertir-se en un municipi independent. Baixant pel carrer de Sant Gervasi, arribem a la plaça de Frederic Soler. Aquí, on ara hi ha el mercat del barri, és on, antigament, s’alçava l’edifici consistorial, que va regir el poble fins que va acabar, com la resta de municipis del pla, annexionat per Barcelona el 1897.
El Sant Gervasi desaparegut
L’antic ajuntament només és un exemple de com Sant Gervasi, víctima de la urbanització i del poc valor que sovint s’ha donat en aquest país al patrimoni històric i cultural, ha vist desaparèixer moltíssims indrets emblemàtics no només per al poble sinó per a tota Catalunya. Baixant fins a la ronda del General Mitre, el tram que hi ha entre el carrer de Sant Gervasi i el d’Elisa correspon, aproximadament, a l’antic traçat del carrer de Wagner, on va néixer Joan Brossa el 1919.
Des d’aquí podem baixar pel carrer de Ríos Rosas. En aquest carrer, gairebé a la cruïlla amb el de Sant Hermenegild, hi havia hagut una gran casa, la Torre Farriols. Una de les seves veïnes, a principis del segle XX, l’havia visitat tot sovint. De gran va recordar la casa i el seu interior, i s’hi inspirà per escriure una de les seves novel·les més cèlebres i fins i tot, com a homenatge, va posar el cognom Farriols a alguns dels seus protagonistes. Ni de la torre ni de la casa on vivia no en queda res, però aquella nena, que era ni més ni menys que Mercè Rodoreda, va néixer el 1908 al carrer de Manuel Angelon, paral·lel a Ríos Rosas.
Pel mateix carrer de Sant Hermenegild, que passat el carrer de Balmes es converteix en el carrer de Copèrnic, arribem a l’Espai Jove Casa Sagnier i als jardins del mateix nom. Era la residència d’estiueig d’aquesta família, el membre més il·lustre de la qual, probablement, és el ja esmentat Enric Sagnier, l’arquitecte més prolífic que ha donat Barcelona. A més de les cases que hem anat veient durant aquest trajecte, edificis tan coneguts com la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la de CaixaBank a la via Laietana, els números 2 i 4 del passeig de Gràcia o la duana del Port de Barcelona són entre les 300 obres que va arribar a dissenyar i construir a la ciutat.
Acabarem aquest recorregut baixant encara una mica més, fins a la via Augusta, on hi ha l’estació de Sant Gervasi dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Abans, però, tombarem pel carrer d’Alfons XII, on hi ha la darrera residència de Joan Maragall. Aquest edifici, a mig camí entre el neoclassicisme i el modernisme, actualment és una dependència de la Biblioteca de Catalunya dedicada a la conservació de l’obra del poeta i a l’estudi del modernisme, que també pot ser visitada.
