En algunes comarques de Catalunya, com ara la Cerdanya, el Pallars, la Ribagorça, l’Alt Urgell, el Ripollès etc. és tradicional el pa de fetge, dit també coca de fetge o formatge de fetge. El pa de fetge és una varietat dels patés de campanya francesos i occitans. Els carnissers de la Cerdanya que, temporalment, emigraven i els qui, definitivament, s'instal·laven en altres indrets, el van difondre per les comarques dels Pirineus on ara se n'elabora. Va arribar en comarques de la plana i del pre-Pirineu com el Pla de l’Estany i el Berguedà.
Presenta un color marró o rosat tant a l'interior com a l'exterior. S’elabora al forn. L’exterior sol tenir una crosta més fosca, a vegades amb línies blanques del tel de sagí. El formen els mateixos ingredients –o similars– que componen el bull o botifarra de fetge. Se li pot donar la forma que es vulgui: allargada, rodona, quadrada..., però si és per vendre al tall se sol fer allargat; i si és per peces individuals, arrodonit. A vegades es presenta en la mateixa cassola de terrissa on s’ha elaborat. Se sol vendre a les botigues elaboradores i cansaladeries i als mercats artesans i restaurants. El més habitual és menjar-se’l damunt d’una llesca de pa o una torrada, però també s'integra en les fustes d'embotits, i pot ser un entrant o primer plat. És un aliment molt energètic i saborós, perfumat amb llorer, pebre, etc., a vegades algun vi o aiguardent, sovint elaborat amb l’embolcall de la mantellina o tel de porc, que li dona gust. Hi ha variants com el paté de muntanya, que se sol presentar en bocals de vidre.
També s’elabora a la Catalunya Nord, amb el nom de paté català. Se sol elaborar encara en les típiques cassoles de terrissa, amb les quals es presenta a les carnisseries o als supermercats (com l’Auchan, prop de Perpinyà). És una pasta de carn, papada de porc, etc., fetge etc., trinxats aromatitzants, algun licor i es menja fred com a entrant. N’hi ha de peix i altres productes. No s’ha de confondre amb el foie gras. N’hi ha diverses classes: de porc, de cérvol, de perdiu, de conill, bretó, normand, català, de campanya...
A la Catalunya Nord també hi trobem la “carn de parol” (sic), una terrina de cap, de porc, en francès clàssic hure (també dit cap de senglar). La carn de perol, que en francès seria fromage de tête, es presenta en forma de bolcs o en bocals de vidre. És cap de porc cuita en brou bufat. Gaudeix del làbel de productes occitans, una distinció política, feta per esborrar la Catalunya Nord. Terrina en francès vol dir cassola, i actualment s’aplica a pastissos de carn –que poden incloure fetge– emmotllats amb un motllo allargat, semblant al de plum-cake.
Els figatells són una mena de coquetes o raoles de carn i fetge de porc embolicades amb tela de sagí (mantellina, saginera, etc.), que tradicionalment, s'ha dit que són d'origen grec. Recorden d'altres preparacions dels Països Catalans: pa de fetge de la Cerdanya i de la Catalunya Nord (consumit fred), coquetes o boles de la Garrotxa, frigatelles i frigatells de l'antiga cuina mallorquina i en aquest sentit, en efecte, encara avui es fan, per exemple, a Xipre, sota el nom de sheftalia. És més: als llibre d'Apici, autor romà, són diverses les raoles o coquetes de carn picada que es fan així, embolicades també amb mantellina o oment. També es feien a l’antiga Grècia. A Aragó hi trobem una elaboració similar, que se sol anomenar fardeles; també sen diuen crepinetas, però és evident que aquesta paraula està manllevada del francès. N’hi ha una versió que es fa assecar, tradicionalment sobre una canyís. També es fa servir, per a l’oment, la paraula mantellina, procedent del català, davantal de les pageses i altres noms locals.
L’oment és una part reticular i greixosa del porc que dona sabor i untuositat a les carns magres, com ara les mandonguilles (Garrotxa). És un plec del peritoneu enganxat a l’estómac, el còlon i part dels budells del porc. En català hi ha diversos noms populars: mantellina, tel de porc, saginera, “davantal de les pageses”, etc. El seu nom francès és crépine, que dona noma a les crépinettes, que s’assemblen als figatells, i que es fan de porc, vedella, xai, pollastre, ànec, gall d’indi, a vegades amb la inclusió de bolets o tòfones. A Itàlia se’n diu rete, i es fa servir per fer fegatelli, pilotes de conill, etc. Els figatelli nella rete de la Toscana i altres regions italianes es fan com els valencians, amb carn i fetge de porc; se sol aromatitzar amb llavors de fonoll, all, llorer, etc.; i es couen a al brasa o a l’ast.
Les boles o pilotes, coquetes, etc. amb mantellina són característiques d’algunes comarques com a plat de matança, normalment fets amb carn (Ripollés, Garrotxa, etc.). No s’han de confondre amb les “pilotes” o mandonguilles, algunes embolicades amb col, com al País Valencià, ni amb els antic “bistecs russos” o les antigues “raoles” (rozòla, a Occitània) o les modernes hamburgueses. Aquest oment també es fa servir en algun embotit pa de fetge.
Els figatells valencians, de les comarques d’Alacant i centrals, se solen fer a la graella o a la planxa i, en algun cas, se serveixen amb allioli.