-A primera vista, pel títol, es podria pensar que Educar per al col·lapse (editorial Onada) és un llibre destinat a docents, però no ho és. És un llibre sobre les moltes crisis que ens envolten, sobre qüestions d'absoluta actualitat: el repte energètic, la irrupció i l'efecte de les tecnologies, la mobilitat...
Efectivament, aquest no és un llibre només per a docents. Quan parlem d'educar, no s'ha de pensar només en l'aula, sinó en tota la comunitat educativa; i la comunitat educativa som tots. A voltes, quan a la societat se li planteja qualsevol nova realitat, es passa la pilota a l'escola, perquè se'n faja càrrec. Però educar és molt més que això i implica involucrar tothom. Que ningú espere, en tot cas, un llibre de metodologia o pedagogia perquè aquest és, sobretot, un llibre per qüestionar com funciona aquesta societat i convidar a parlar-ne.
Em consta que ja fa uns quants anys que duia el llibre entre les mans i aborda un element del qual, ara mateixa, tothom n'està parlant: la crisi energètica. La invasió d'Ucraïna sembla haver-ho precipitat tot. Però, en tot cas, vostè avisa que les solucions que s'estan donant a aquesta crisi són pegats davant un món de recursos finits. L'expressió que més es repeteix, en els capítols on parla d'aquestes qüestions és: "ens estem fent trampes al solitari". Per què?
Ens estem fent trampes al solitari perquè els governs estan destinant fons a la recerca, -al CSIC o l'IPCC-, i quan els organismes trauen les seues conclusions i ens avisen que aquest model de creixement no pot durar en el temps, els mateixos organismes ignoren o maquillen les conclusions. Vivim en un món on les administracions saben que aquest model de creixement no és sostenible, però no fan res per remeiar-ho ni plantegen un canvi de model. L'ampliació del port de València, l'accés nord, l'ampliació de l'aeroport del Prat, la candidatura olímpica de Pirineus 2030... són projectes que ignoren, a consciència, els reptes mediambientals, energètics i socials que tenim davant nostre. Crec que això s'ha de denunciar públicament. I en tot cas, posa de manifest fins a quin punt la sobirania dels governs està molt diluïda pels interessos dels grans capitals.
Davant el repte energètic, s'ha fet una aposta per transitar cap a les anomenades energies renovables. S'estan fent molts esforços econòmics, però també discursius, per avançar cap a una "transició energètica". A la Generalitat Valenciana, per exemple, volen accelerar la seua instal·lació per garantir una certa sobirania energètica. I la Unió Europea i els Fons Next Generation destinen una part dels diners a fer aquesta transició. Vostè n'és escèptic, però. Per què?
Soc escèptic perquè amb l'excusa de la transició energètica evitem anar al moll de l'os, que és reduir el consum. Els poders públics ens estan dibuixant un futur de fons renovables, però les coses són molt més complicades del que ens volen fer veure. Sabem que el peak oil es va produir el 2005 i el pic del dièsel a finals de 2018. Queden reserves de petroli, però de més mala qualitat i amb uns costos d'extracció més grans.
Així doncs, en quina mesura les fonts anomenades renovables poden substituir les fonts convencionals? No poden. No es pot electrificar tota l'energia que avui obtenim dels recursos fòssils. D'altra banda, hi ha un problema afegit: sabem que per a la producció bateries, panells solars, turbines, etcètera ens calen matèries primeres que són escasses a la Terra. Des del món de la ciència fa temps que s'adverteix d'això però tothom prefereix mirar cap a un altre costat. Aquesta transició és impossible des del punt de vista de la disponibilitat de materials.
La Unió Europea esmerça molts recursos en aquesta transició energètica, però.
A Espanya li corresponen, del programa Next Generation EU, 140.000 milions d'euros, dels quals un 37% han de destinar-se a mitigar el canvi climàtic. Per això les grans companyies energètiques, que han vist perillar la seua hegemonia, han fet un gir cap a les anomenades energies alternatives. Estem assistint a un gatopardisme climàtic: estem fomentant amb diners públics a la mateixa gent que han fet negoci amb la lògica extractivista. Es tracta de fer veure que fem alguna cosa per, en realitat, no fer res.
El Pacte Verd Europeu és l'estratègia per mantenir el business as usual, doncs?
Tot això que estem veient es basa en el concepte de la sostenibilitat i el desenvolupament sostenible. L'any 1972, l'informe Meadows del Club de Roma ja va advertir que el creixement infinit és impossible. El creixement econòmic va lligat al consum d'energia. Si tenim limitacions en l'energia, com passa ara, el creixement econòmic és inviable. Crec que s'està enganyant la població quan, per exemple, se li parla dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. Aquest model de desenvolupament és insostenible. De nou, ens estem fent trampes al solitari. La guerra d'Ucraïna està accelerant totes les problemàtiques que ja existien. I, atenció, perquè ara s'ha situat al centre la qüestió de l'energia, però prompte els mateixos problemes es donaran en l'àmbit de l'alimentació.
Al País Valencià s'ha viscut amb molt d'optimisme que Volkswagen haja decidit instal·lar la seua planta de bateries a Sagunt. Vostè, tanmateix, avisa que la transformació del parc automobilístic pot trobar-se amb colls d'ampolla.
Ens vénen l'electrificació del parc automobilístic com si això fora bufar i fer ampolles i no ho és. En realitat la substitució del cotxe de combustió interna pel cotxe de motor elèctric serà restringida. No podem substituir tot el parc mòbil de combustió interna per l'elèctric perquè hi ha matèries primeres, com el liti, que no són prou abundants. No es parla, per exemple, gens del níquel. Al març va duplicar el preu i la borsa de Londres, que marca els preus dels metalls va suspendre'n la cotització. Ja veurem com acaba tot plegat i com s'afronten aquests problemes quan arriben. Perquè d'empreses multinacionals que han marxat ja tenim experiència. Ja veurem si no estem davant una bombolla.
En el llibre cita en diverses ocasions el llibre de Thanatia, sobre els límits físics del planeta i la disponibilitat de materials. Creu que en general la població és conscient de totes aquestes limitacions?
En absolut, no som conscients de la magnitud del problema que tenim damunt. A hores d'ara hi ha un problema enorme amb els fertilitzants. Fertiberia va tancar una planta fa poc perquè per produir el nitrat amònic cal un procés químic que necessita gas natural. El fosfat amònic, un altre fertilitzant estrela, està en regressió. Hi ha un problema enorme de recursos.
Vostè és químic i, per tant, científic. Sap, doncs, el paper essencial que aquesta ha tingut en el desenvolupament humà. La vida, tal com la coneixem, no seria com és sense els avanços científics. Fem coses que els nostres avis no haurien pogut ni imaginar. És lògic pensar, doncs, que la ciència i la tecnologia donaran resposta, prompte o tard, als reptes energètics i mediambientals que tenim al davant nostre. O estem pecant de tecnooptimistes?
La diferència respecte de la generació dels nostres avis és que ells tenien tot el món per explotar. Si se'm permet el símil, la diferència és que ara tenim la recepta per fer la paella, però ja no disposem de tots els ingredients. Potser podré fer un arròs amb coses però no una paella. Potser tenim tota la ciència desenvolupada, però comencen a faltar-nos les matèries primeres. D'ací a 300 anys hi haurà llibres per fer mòbils a casa, però no hi haurà els elements essencials que calen. Perquè el problema és que aquests elements essencials els haurem exhaurit.
Així doncs, recorrem a la tecnolatria perquè ens tranquil·litza. S'esdevé com una fe. Quan hi hagué el volcà de La Palma hi havia un rector que cada dia treia la imatge de la mare de Déu perquè parara l'erupció. I l'erupció va parar, però quan ho va determinar la natura. La tecnologia ens ajudarà a optimitzar processos, ben segur, però no serà suficient. O canviem el nostre estil de vida o ho tenim ben complicat.
Si les energies dites 'renovables' no són la solució. Quina alternativa ens queda?
Ens cal consumir menys energia, i això implica canviar el nostre estil de vida. I hem de ser racionals a l'hora d'implantar aquestes energies renovables perquè el que no pot ser és que creem plantes de producció però després haguem de traslladar aquesta energia milers de quilòmetres, perquè en el trànsit se'n perd una part. En un context d'escassetat d'energia no ens podem permetre el luxe de perdre-la en el transport. L'hem de produir i transformar allà on es consumeix. Per això en un context com l'actual és inconcebible que es creen centrals de producció energètica allunyades dels focus de consum. Això és malversar els diners.
Així doncs, a parer seu, la solució viable és fer una aposta pel decreixement. Tanmateix, molts perceben aquesta opció com una via cap a l'empobriment. Què hem d'entendre per decreixement?
No, el decreixement es pot interpretar com empobriment només des d'una perspectiva capitalista. El que no és viable és que cada any ens canviem l'armari en funció de les modes o que consumim fruita produïda a 5.000 quilòmetres o més de casa. Ens cal fer passos per repensar la forma d'estar en el món.
A banda del repte energètic, vostè també enumera una "més que probable apagada digital". A què es refereix?
No som conscients de l'impacte mediambiental que té l'ús i abús d'internet. Quan envies un missatge, utilitzes una app, que envia un senyal al satèl·lit i aquest el reenvia a un ordinador que s'està refrigerant en algun punt del planeta. El tràfic de dades consumeix molts recursos i cadascun dels aparells mòbils requereixes moltes matèries primeres, algunes de les quals són escasses i són una font de conflicte. Els mòbils són, a més, difícils de reciclar.
A alguns els pot sonar a ciència-ficció, però no hauríem de descartar que en el futur no disposem de prou energia per mantenir internet. Això significa que desapareixerà? No, l'apagada digital vol dir que cada volta ens resultarà més complicat poder tenir un dispositiu mòbil i internet. És possible, fins i tot, que se'n restringisca l'ús. I per això hi ha una part del llibre on parlo de què hauríem d'ensenyar al jovent davant aquest context.
Vostè és professor. Com a docent, com creu que des de les aules es pot ajudar a les generacions del futur a fer front a aquests reptes? Els estem proveint de les eines adequades?
El primer que hem de fer és no enganyar-los: hem d'explicar-los el que hi ha i quines alternatives tenim. No soc partidari de transmetre missatges catastrofistes; hem de transmetre'ls esperança i dotar-los de les eines adequades per fer front a la situació. Tots els centres educatius haurien de tenir un hort i saber com es produeixen els aliments. Tota la resta de dotacions d'un centre són importants, però un hort em sembla fonamental. Cal que tinguen aquest saber. Potser no l'utilitzen, però potser la següent generació, sí, i l'actual els l'haurà de transmetre.
I cal també llevar-los la culpabilitat, com deia Andreu Escrivà, perquè ells no tenen cap culpa del que hem fet les generacions pretèrites. Ells s'ho han trobat i en patiran les conseqüències. Per això els hem de proveir d'eines. I cal que els convencem de la importància dels llibres. Cal donar-los recursos i coneixements en paper. Em preocupa molt que, a hores d'ara ho fiem tot a la digitalització. Ara es diu que no cal que aprenguen tantes coses perquè està tot a internet i quan ho necessiten ja ho buscaran. I si algun dia algú decideix què trobes i què no trobes? O si algun dia es produeix l'apagada digital?
Vostè fa 20 anys que ensenya a les aules i, de fet, ha estat promotor de l'ús del mòbil dins l'aula. Arribat a aquest punt, com s'ho mira això de les tecnologies dins l'escola?
El mòbil és una eina que el professorat no podem obviar i el que hem de fer és tractar de convertir-lo en una eina d'aprenentatge. Jo no estic en contra de la tecnologia, en absolut. He estat en grup d'impuls de dinàmiques digitals. I en aquestes experiències he vist les mancances i les limitacions. Crec que no podem continuar per ací, I, sobretot, no podem deixar de costat altres coneixements que els seran necessaris, perquè en un futur pròxim tindrem dificultats per proveir-nos de mòbils.
En el llibre es mostra molt preocupat per l'efecte que té la digitalització en la capacitat memorística de l'alumnat.
Em preocupa el fet que els dispositius mòbils estiguen dissenyats per captar la nostra atenció i perquè estiguem allí el màxim de temps possible. En això consisteixen el scroll infinit i els likes, que són mecanismes de satisfacció. Els mòbils són eines magnífiques per accedir al coneixement, però s'han dissenyat per distreure'ns i dirigir l'atenció cap on els interessa, que és generar negoci. En lloc d'esdevenir eines per democratitzar el coneixement, estan afectant greument al coneixement i sobretot la memòria. La tecnologia no és el problema, sinó com s'han dissenyat. Estem posant aquestes armes de distracció a persones que estan en l'adolescència, que és segurament l'etapa de la vida en què estem més dispersos. Per això, ara em plantejo molt més quan i com utilitzar la tecnologia. La continuo fent servir, però la dosifico molt.
Al remat, el lema seria "a les aules menys mòbils i més horts"?
Bé, això com a titular serviria. Però més enllà d'això, hem de reflexionar molt sobre l'ús de les tecnologies a les aules. Jo soc partidari del seu ús, però dosifiquem-lo.
Com a docent i persona preocupada en l'educació, com veu la darrera reforma educativa, pel que ateny a la secundària? Diuen que del que es tracta és de passar d'un ensenyament menys enciclopèdic cap a un de més competencial.
Es diu això com si a classe estiguèrem amb l'enciclopèdia Álvarez i ara passarem a fer coses guais, i això no és així. En certa manera, de forma implícita, s'estan relegant els coneixements i els continguts per treballar competències. Però crec que només podem desenvolupar les competències a partir d'uns coneixements previs. Sense continguts, els sagals no poden ser competents en res. Crec que s'utilitzen discursos edulcorats i se'ns ven molt de fum. Al darrere de tot això hi ha una mercantilització, perquè totes aquestes propostes acabaran amb alumnes incompetents per falta de continguts. I aquells que vulguen fer un grau hauran d'acudir a algun lloc perquè els doten d'aquests continguts. Continguts que abans es donaven a l'aula de forma gratuïta, d'ací a uns anys, els hauran de donar d'acadèmies.
Diria, doncs, que amb aquesta reforma i les anteriors s'està devaluant l'ensenyament públic?
Totalment, és un atac frontal a l'ensenyament públic. Hi ha algú a qui no li interessa que s'accedisca al coneixement de forma gratuïta. Avancem de forma imparable cap a una mercantilització dels coneixements. Les universitats acabaran fent cursos zero -que fins ara eren batxillerat-, pels quals hauràs de pagar. Hi ha xiquets que, pel seu entorn socioeconòmic i familiar, l'únic lloc on poden tindre accés al coneixement és a l'escola. Ens estem jugant que l'escola pública continue sent, en certa manera, un ascensor social.
M'agradaria diferenciar entre primària i secundària. Perquè crec que qüestions com l'autoestima o les emocions és molt important que es treballen a primària. Però a mesura que avancen cal que a això se sumen els continguts i, a partir d'aquests, treballar les competències. No podem treballar competències sense continguts. Si aquest estat de la qüestió li sumes la crisi digital, són molts els interrogants que s'obren. És a dir, anem cap a una escola que ho fia tot a les competències i, a més, correm el risc de tindre accés a la informació amb uns dispositius que ens donen informació esbiaixada. Això és orwellià total. Correm el risc de promoure l'analfabetisme; un model de societat amb llacunes de coneixement molt grans.
En el llibre adverteix que el capital privat s'està introduint a les aules.
Totalment. El que motiva aquesta llei són els informes PISA de l'OCDE. L'OCDE no són les germanes de la caritat, sinó una organització de comerç, capitalista. Quin tipus de mà d'obra volen? De forma soterrada s'estan externalitzant serveis dins de la pública.
Ara mateixa al País Valencià s'estan implantant les aules multimèdia. Jo ja vaig conèixer aquesta experiència fa cinc anys en una visita a Brussel·les i vaig sortir-ne esgarrifat. L'aula multimèdia és una aula que té de tot: software, pissarres digitals, espais oberts... L'objectiu final és convèncer la gent que tant la modificació dels espais com la introducció de tecnologia és sinònim d'innovació educativa i d'èxit. Al remat, les grans tecnològiques aconsegueixen el que volen: vendre els seus 'gadgets'. Estan movent-se per ampliar el seu negoci i tenir-nos captius.
Ningú no s'escapa d'això. La Generalitat Valenciana, per exemple, ha creat unes aules multimèdia al CEFIRE on companyies com Samsung o Smart fan cursos de formació al personal, perquè després aquests ho transmeten a la resta del professorat i així vendre tauletes, software. Han convertit el personal del CEFIRE en comercials de les grans tecnològiques. Aquest és el neoliberalisme descarnat. I la llei educativa l'únic que fa és facilitar tot això.
Ara volen que cada institut faja un pla digital de centre. Ens estan fent còmplices de tota aquesta dinàmica neoliberal i no ho hauríem de tolerar. Ara ens ha arribat un qüestionari de Conselleria perquè la comunitat educativa faja una avaluació del centre i la seua infraestructura. Qui ha fet el qüestionari, que s'ha enviat a tota Espanya? La Fundació SM! I després diuen que t'enviaran una diagnosi del centre. Les administracions públiques estan facilitant l'estudi de mercat d'aquestes empreses. Em consta que hi ha persones que han treballat en l'administració de l'educació i que ara treballen en les empreses que hi tenen interessos. Parlem molt de les portes giratòries en les elèctriques, però massa poc de les de l'àmbit educatiu. Tot plegat resulta escandalós.