En la provinciana Palma del franquisme de principis dels 60, la tertúlia del cafè Riskal era un dels pocs llocs on es parlava amb intel·ligència i atreviment (moderat i ambigu, cal dir-ho tot) de temes culturals seriosos. Qui presidia la tertúlia, invariablement, era Llorenç Villalonga. Entre els assistents hi havia de tot. En termes ideològics, s’hi podien trobar des de franquistes convençuts fins a cínics acomodats al règim, passant per mallorquinistes més o menys d’esquerres. En termes intel·lectuals, hi havia homes de lletres consolidats com Josep Maria Llompart i Manuel Sanchis Guarner, escriptors joves com Guillem Frontera i Jaume Pomar, i també tota mena de diletants.
Mercè Verdaguer, la mare, era una catalana intel·ligent que tenia molt clar que la seva filla no seria menys que ningú per ser dona
Un dels participants en la tertúlia del Riskal era el periodista i escriptor Joan Bonet, que treballava al Baleares –premsa del movimiento– però representava la cara més benèvola, culta i cosmopolita de la Palma de l’època. Guillem Frontera ha contat que “un dia Joan Bonet va arribar al Riskal i va explicar als companys de tertúlia que estava molt content perquè la seva filla havia començat a tocar la guitarra i a cantar, i que ho feia amb molta gràcia”. Aquella nena talentosa i precoç de qui el seu pare contava meravelles era Maria del Mar Bonet, que amb cinquanta anys de trajectòria –els celebra enguany– i una discografia abundant i rica és una de les figures indiscutibles de la cançó catalana de l’últim mig segle. I qui diu catalana diu europea, naturalment.
Nascuda a Palma el 27 d’abril del 1947, la vida de Maria del Mar Bonet va estar vinculada a la música des de ben aviat. De petita i en l’àmbit familiar, ja cantava moltes cançons tradicionals de totes les Balears. Als onze anys, va entrar a formar part de la coral Stella Maris, dirigida pel músic i folklorista menorquí Llorenç Galmés. I, en la primera adolescència, ja rebia classes de guitarra. Un dels seus primers concerts va ser en una conferència que el seu pare va fer sobre la cançó francesa dels 50 i 60. Joan Bonet havia viatjat a París i n’havia tornat carregat de discos de Brassens, Brel, Ferré, Barbara... Maria del Mar i el seu germà gran Joan Ramon, que ha estat fotògraf tota la vida però que aleshores era integrant dels Setze Jutges, van il·lustrar musicalment les explicacions del pare.
La música no era l’única vocació de la jove Maria del Mar. Hi havia, també, l’art i, en especial, la ceràmica. Per això quan, amb divuit anys, va instal·lar-se a Barcelona, ho va fer amb la doble intenció de consolidar la seva carrera musical i de fer estudis de ceràmica a l’Escola Massana. Aviat va avançar en tots dos objectius: d’una banda, va entrar a treballar al taller del ceramista Jordi Aiguadé; de l’altra, va incorporar-se als Setze Jutges i va començar a fer concerts amb regularitat, sovint amb altres grans noms de la Nova Cançó (Serrat, Raimon, Pi de la Serra, Guillermina Motta...). Tal com va explicar ella mateixa en una entrevista per EL TEMPS, la Bonet adolescent que va deixar Mallorca per desembarcar a Barcelona “era una nena sobreprotegida per la família”, a qui el pare no hauria deixat marxar si no hagués estat perquè la mare, Mercè Verdaguer, una catalana intel·ligent, nacionalment conscienciada i que tenia molt clar que la seva filla no seria menys que ningú pel fet de ser dona, el va convèncer.
“L’arribada a Barcelona va significar deixar enrere la tranquil·litat de Mallorca per entrar en un món on es veia que tot estava a punt de començar a canviar”, resumia Bonet en l’esmentada entrevista. Les maniobres dels partits polítics en la clandestinitat, el desacomplexament de les protestes obreres i estudiantils, la cada cop més organitzada i massiva revifalla de la consciència nacional (centrada sobretot en l’àmbit de la cultura i de la llengua), una visió cada cop menys claustrofòbica del plaer i la llibertat personal: tot això bullia i es barrejava en la Barcelona on Maria del Mar Bonet va desembarcar. Curiosa i inquieta –i preciosa i plena de talent–, ella no va trigar a trobar-s’hi just al bell mig, d’aquell brou políticocultural estimulant i alliberador, fins al punt que, a principis dels 70, la policia la va detenir quan, al port de Barcelona, era a punt de pujar al vaixell que l’havia de dur fins a Mallorca carregada amb dues maletes on portava materials periodístics elaborats per la clandestina Agencia Popular Informativa. Bonet recorda que la van portar al calabós de Via Laietana, on la van interrogar tota la nit. “Va ser molt desagradable, però, a diferència d’altra gent, a mi no em van posar la mà a sobre”.
Ja era una cantautora coneguda i reconeguda, aleshores. Havia aconseguit ser respectada i valorada cantant cançons populars menorquines i mallorquines –cosa que no devia ser senzilla en uns ambients tan ideologitzats i programàticament moderns com aquells en què ella es movia–, era l’autora de la música i havia posat veu a una de les cançons de protesta més impactants i icòniques de l’època –Què volen aquesta gent?, amb lletra de Lluís Serrahima, sobre un estudiant antifranquista que se suicida abans de ser detingut per escapar de les tortures que sap que l’esperen– i havia gravat el disc L’àguila negra (1971), un dels seus primers èxits. Entre altres cançons esplèndides, el disc incloïa una versió estremidora de L’aigle noir, de Barbara, i la cançó Jo em donaria a qui em volgués, a partir de l’excitant poema de Josep Palau i Fabre.
Aquella Maria del Mar Bonet de vint anys i escaig ja tenia tot el que ha tingut sempre: un doll de veu pletòric –dels que sedueixen mentre hipnotitzen i desborden–, una versatilitat musical que mai no ha deixat d’ampliar i enriquir, i una sensibilitat plena d’intel·ligència, de càlcul i de gosadia que ha impedit que la seva obra i la seva carrera s’estanquessin, a diferència del que ha passat a alguns companys seus de generació. És significatiu que durant els 70 Bonet ja definís la pluralitat de registres que ha estructurat la seva trajectòria. És una pluralitat que es concreta en un repertori en què predominen quatre camps o tipus d’expressió. El primer és la interpretació fidel però moderna de cançons tradicionals mallorquines i menorquines, en especial de “cançons de treball”, amb les quals ha fet, entre altres, discs com Cançons de festa (1976) i Saba de terrer (1979). El segon camp és el de les composicions pròpies en una línia cantautoral, que en general beuen de la chanson i no reneguen –ni musicalment ni en esperit– del llegat dels Setze Jutges. El tercer tipus d’expressió l’ha trobat en la musicació de poemes de noms imprescindibles de la poesia catalana: Anselm Turmeda, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Vinyoli... I, last but not least, el quart camp que més ha treballat és el de l’exploració de la diversíssima però sempre familiar paleta de sons de músiques de la Mediterrània, que ha donat com a fruit, entre altres, els discs Anells d’aigua (1985) i Salmaia (1995).
L’escriptor Biel Mesquida, amic íntim de la cantant des dels quinze anys, diu que Bonet, “a més de ser una amiga càlida, entusiasta i coratjosa, és una professional disciplinada i voluntariosa que sempre es posa nous objectius per atènyer i que mai no ha parat de buscar ni d’explorar”. Aquest infatigable afany explorador explica que la nòmina de músics amb qui ha col·laborat al llarg de la seva carrera sigui estilísticament eclèctica i qualitativament impressionant. Inclou els grecs Mikis Theodorakis i Maria Farantouri, la italiana Lucilla Galeazzi, el nord-americà Jackson Browne, els valencians Al Tall, el basc Kepa Junkera, el turc Ömer Zülfü Livanelli, els brasilers Caetano Veloso i Milton Nascimento, les espanyoles Martirio i María Dolores Pradera, el mallorquí Antoni Parera Fons, els catalans Rafael Subirachs i Toti Soler...
Tot i que ha fet concerts arreu del planeta –des del Brasil fins al Japó, des de Boston fins a Romania o els Països Baixos–, i tot i que ha col·laborat amb músics que l’han empesa cap a territoris musicals inèdits per a ella –Manel Camp i el jazz, Loquillo i el rock, Miguel Poveda i el flamenc–, Maria del Mar Bonet és sobretot una veu filla de la Mediterrània. Ella mateixa ho explicava d’aquesta manera a EL TEMPS: “Jo sempre m’he trobat bé a qualsevol lloc de la Mediterrània, entre altres raons perquè sempre hi he trobat Mallorca [...]. Hi ha un substrat a la nostra manera de ser que compartim amb la gent de tota la Mediterrània, una mar mestissa, plena de tonalitats, on han conviscut i conviuen moltes cultures, que sempre s’han influït les unes a les altres. És per això que m’agrada col·laborar amb gent que treballa músiques populars pròpies d’una manera actual. No es tracta de fer el que fan en altres països i cultures, sinó de cercar el punt on ens podem trobar i enriquir els uns als altres”. En aquest sentit, és lògic que Bonet, que ha col·laborat amb el Cham Ensemble de Damasc, amb el cantant egipci Mohamed Mounir i amb les Joventuts Musicals de Tunísia, senti una preocupació sincera per les actuals calamitats i convulsions que pateix el món àrab.
Quan un artista celebra els cinquanta anys de carrera i a més acumula tants èxits com Maria del Mar Bonet, algú pot tenir la temptació de pensar que ho deu haver tingut relativament fácil. Òbviament, cap carrera artística que hagi durat mig segle i que hagi donat unes cançons tan boniques i poderoses com Dóna’m sa mà, Mercè i A Mallorca, durant la guerra civil (a partir del poema de Rosselló-Pòrcel) no ha tingut res de fácil. Quan l’any 2015 Bonet va ser nomenada doctora honoris causa per la Universitat de les Illes Balears, el professor i escriptor Damià Pons va fer-ne la laudatio i va recordar algunes de les adversitats contra les quals l’artista ha hagut de lluitar: “la intransigencia de la censura franquista”, “l’apatia de les institucions autonòmiques dels nostres països a l’hora de promocionar la cançó catalana”, “el monopoli social i mediàtic de la música anglosaxona i castellana”, i, en l’última década, “la plaga” de la pirateria.
O sigui que, de fácil, res. El que passa és que Maria del Mar Bonet ha tingut el mèrit de navegar pel mar tempestuós dels anys sense perdre mai ni l’elegància moral ni la dignitiat artística. Sempre lleial al seu art, al seu país i la seva llengua, sempre oberta al gran món, fa pensar en El pi de Formentor, de Costa i Llobera, que fa molts anys ella va convertir en una de les cançons més perfectes que mai s’hagin cantat. “Arbre, mon cor t’enveja! Sobre la terra impura, / com a penyora santa duré jo el teu record. / Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura / i alimentar-se i viure de cel i de llum pura... / Oh vida! Oh noble sort!”. El poema de Costa fa referència a un arbre, però perfectament podria referir-se a una veu: la de Maria del Mar Bonet.