—Després de tot el boom dels anys de la renovació política i la nova política, vostè, no només segueix a primera fila, sinó que és candidat a l’alcaldia de Barcelona. Es considera un supervivent polític?
—Em considero un ciutadà amb idees, passions, capacitat, contingut i projecte per fer front al repte que suposa representar la ciutadania en un àmbit com el de Barcelona. Segurament és un dels àmbits més exigents i apassionants a la vegada. Si ho fes per supervivència, malament rai. Es tracta de veure si tinc prou elements de creació de futur. L’alcaldia de Barcelona implica assumir el risc de transformar les coses, de canviar, de liderar.
—El 27 de maig es faran les primàries d’ERC per triar candidat a Barcelona. Espera tenir-hi competència? Se sent alcaldable actualment?
—De moment m’he de sentir candidat en aquest procés de primàries. En si mateix, ja és un procés que comença a fer possible la verificació d’idees i de la relació amb la ciutat. Tot i que sigui un mecanisme intern, no és només un debat intern a ERC, sinó que ha de servir per posar sobre la taula idees, projectes... Si n’hi ha més, dins l’espai d’ERC, fantàstic, més ric podrà ser el debat. Està per veure. Des del punt de vista de capacitats, és obvi que a ERC hi ha dones i homes amb condicions més que suficients per presentar-s’hi.
—Tot i que s’imposi a les primàries, li preocupa que a l’últim moment des del partit decideixin canviar-lo, tal com va passar amb el seu predecessor, Alfred Bosch?
—En aquest sentit, les coses a ERC estan molt ben dissenyades i assentades. Aquestes primàries van en serio. No són, estrictament, part d’una decisió ja presa. Formen part d’un procés de decisió que s’ha de verificar. Per l’experiència passada, també, això té totes les garanties de ser definitiu com a procés. En política no hi ha res definitiu, diuen; poden passar moltes coses, però en termes de democràcia aquestes primàries van a totes, no hi ha revisió.
—Ha de poder decidir la ciutat sobre els Jocs Olímpics d’hivern, en una consulta, per exemple?
—El rol de Barcelona és diferent al del Pirineu, on hi ha la intensitat i la vivència física de la competició. Barcelona hi afegeix un element de prestigi o reconeixement, però no hem d’esperar ni podem esperar que tinguin la rellevància per a la ciutat que van tenir els de 1992. Hem de mirar què podem aportar. Hem escoltat arguments contraris als Jocs, però no al fet que Barcelona estigui en condicions per ser un valor afegit per als Jocs. Un cop es prengui la decisió a la consulta, farem el que toca i ho farem bé. Especialment, si tenim un ajuntament que es posa al costat. Es tracta de ser-hi en totes les conseqüències, però saben que no estem salvant el món. Això sí, farem ús d’una oportunitat magnífica per a la ciutat i el país.
—A finals d’any es va haver d’empassar el gripau d’haver d’aprovar els pressupostos de Colau que havia dit que no aprovaria en favor de l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat. Com poden els barcelonins tenir clar que el seu vot no quedarà condicionat als designis d’una altra institució si vostè és alcalde?
—Crec que poden. Una cosa és l’opinió que ens mereixia la proposta de l’Ajuntament; l’altra, l’evidència que hi havia una necessitat global, de ciutat i de país, del fet que la Generalitat pogués comptar amb un pressupost transformador. Un pressupost que tindrà efectes tangibles sobre la nostra ciutat. Hi havia un bé explícit. La política porta a aquestes incongruències, i és evident que una força política va adoptar l’actitud de negociar una cosa amb l’altra. No em sembla correcte, però ho van fer. Un cop aquí, havíem de prendre una decisió en termes de responsabilitat i el millor criteri per a la ciutat. Això no disminueix la nostra posició de contrast per la manera com es gestionen els recursos públics a la ciutat de Barcelona. Som explícitament crítics.
—En el seu moment no va estar gaire content que li fessin fer aquest pas...
—No és cert que me’l fessin fer. Vaig haver de fer-lo, però per convicció, un cop tinguts en compte tots els elements sobre la taula. Això diu molt també de la manera de fer política. Els comuns podien fer-ho això, però diu d’ells. Qui són els comuns? Són uns senyors que no dubten a posar els interessos de Barcelona al servei dels interessos de grup. Estaven en condicions de fer-ho i eren l’única via viable per tirar endavant pressupostos. Dit això, nosaltres no ho faríem. Un cop empassat el gripau, toca treballar per seguir endavant.
—Per tornar a ser candidat, ha demanat al partit que li garanteixin uns certs marges de llibertat?
—No he hagut de demanar-ho, perquè ja ho tinc.
—Tenint en compte el precedent de la darrera negociació. Estaria disposat a tornar a intentar governar amb el suport de Colau?
—Quina negociació? No n’hi va haver, de negociació. El procés de formació de govern es va basar en una decisió presa dotze hores després dels resultats de les eleccions. Jo em veig liderant una majoria de govern basada en una clara situació de lideratge d’ERC. A partir d’aquí, en condicions de contrastar acords per conformar una majoria de govern.
—ERC ha donat suport que la Copa Amèrica aterri a Barcelona. València encara està pagant les despeses que se’n van derivar ara fa 15 anys. Auckland ha renunciat perquè no li sortien els números. No és massa optimista pensar que pot ser un bon negoci?
—No és gens optimista pensar que Barcelona ho farà bé. És el natural. No haurem de trobar-nos en aquesta situació de pagar deutes durant 15 anys. Al revés. És una oportunitat que ha de ser positiva en tots els sentits, en l’econòmic també. Però, no només. És una oportunitat per enfortir totes les polítiques de relació de Barcelona amb el mar. A més, hi ha una evident inversió en prestigi internacional. Segurament, el que va passar a València també pot servir com a aprenentatge per no repetir els errors. La Copa Amèrica no és un negoci, és una inversió, que ha de ser de rendibilitat social, econòmica i urbana per a Barcelona, i ho serà.
—S’hauran d’invertir un mínim de 43 milions d’euros públics, més les adaptacions del port necessàries. Com es farà per socialitzar els beneficis que es puguin derivar d’això per tal que la inversió pública no acabi afavorint només unes poques empreses?
—El més delicat és encertar l’equilibri en la defensa de l’interès general en relació amb els privats. És el que hem de saber fer bé com a país. No és un problema tant de distribuir beneficis comptablement, sinó que el global de l’operació sigui favorable per a la ciutat en termes de generació d’activitat econòmica, del millor turisme possible i d’una altra mena de promoció de l’esport en aquest àmbit. A més, els beneficis, teòricament, s’haurien d’allargar durant molt temps, molts anys.
—Per què li interessa a Barcelona organitzar un esdeveniment que, en essència, promou la marca i incrementa el turisme, quan el turisme massiu és un dels problemes de la ciutat?
—Precisament perquè es tracta no de promocionar el turisme massiu, sinó de contribuir a una modificació profunda del turisme massiu. La qüestió de la Copa Amèrica no és tan transcendental. És important, però ha d’anar acompanyada d’altres accions, com ara fer una estratègia política digna i reconeixible, i absolutament contrastada amb el que vam acceptar altres anys. El turisme massiu i indiscriminat ha generat molts més costos que beneficis.
—Creu que pot fer més del que ha fet Colau per revertir l’impacte del turisme a Barcelona?
—És massa fàcil dir que sí. No més, sobretot millor. Més també, perquè el pitjor ve de la inacció. Una de molt evident és en l’àmbit de la regulació dels habitatges d’ús turístic, que s’han convertit en una font de problemes de convivència i d’increment de preus del lloguer; ha expulsat ciutadans i ha canviat el caràcter de les zones. A més, hi ha una qüestió de regulació global, també d’estat, però sobretot de Generalitat i govern local que està pendent de ser aplicada. Per exemple, els habitatges d’ús turístic, els plans d’usos de determinats espais de la ciutat o tota la política d’hotels. No n’hi ha prou amb el PEUAT. Hi ha qui demana una política d’estímul o gestió del pla. Una altra qüestió és quin és el rol i la fesomia institucional del Consell de Turisme de Barcelona.
—Com veu, en aquest sentit, la proposta de limitar l’obertura d’espais de restauració nous a l’Eixample?
—Dit a l’engròs, em sembla molt discutible. Però, en canvi, em sembla necessari... Tenim exemples dramàtics de com la inacció en aquest terreny ha provocat desastres com el del carrer d’Enric Granados de l’Eixample. Un dels carrers més ben resolts en termes de pacificació que s’ha convertit en un drama de convivència per una evident desmesura en la concentració d’usos que són presumptament de restauració. Està bé, és legítim, però quan va relacionat a situacions derivades d’oci nocturn acaba generant el desesper i la decisió de canviar de barri als ciutadans afectats. Això està passant també al Poble-sec o al Poblenou.
—Caldria reduir el nombre de turistes que visiten Barcelona?
—Caldria, efectivament, tenir una capacitat regulatòria que ens permeti obtenir els mateixos o més beneficis sense la condició de massificació i desbordament que havíem arribat a tenir. La pandèmia ho ha despullat i hem vist quins eren els efectes crítics de l’absència. Però, ara tenim l’oportunitat de fer-ho millor, tenint en compte l’equilibri entre quantitat i qualitat.
—Entenc, llavors, que creu que cal reduir el nombre...
—Entenc que vull millorar la qualitat. Millorar l’evidència que el turisme és un concepte que ha de ser positiu, però del qual no en podem dependre. Havíem acceptat quasi un monocultiu i això és el que no pot ser.
—Es pot reduir impacte ambiental de Barcelona sense reduir el turisme?
—Són dues variables que tenen, cadascuna, la seva lògica i necessitat. La més important és la de gestionar el canvi climàtic. És central, determinant i absolutament prioritària. Això afecta mobilitat, activitat econòmica, un reequilibri del que vol dir treballar i viure, afecta una concepció metropolitana del fenomen urbà... El turisme és un camp més que ha d’adaptar-se a aquesta estratègia. Hem de fer això amb més energia i intensitat que en aquest moment.
—Com veu les crítiques a l’obertura del túnel de Glòries?
—Les veig com a comprensibles i legítimes. Estem enfront d’una evidència davant una expectativa que s’havia fet sense prou base, especialment si l’obertura es fa sense un seguir de mesures complementàries encertades que ens permetin a tots plegats entendre i usar millor l’equipament. Això no és incompatible amb l’evidència que el túnel de Glòries té, en si mateix, un benefici explícit, especialment per a tots els habitants de l’entorn. Millora, en termes relatius, com a mínim, la qualitat de l’aire, el soroll... Ara, en si mateix, el túnel no resol els problemes de congestió de l’entrada de la ciutat. Això depèn de variables que no s’han tingut prou en compte, com alternatives de transport públic. Hi ha molta lletra petita que no s’està fent bé.
—Si és alcalde, seguirà amb el projecte de les superilles iniciat per Colau?
—Seguiré amb una estratègia transformadora, degudament ambiciosa, pel que fa al conjunt de la ciutat en termes de qualitat urbana i mobilitat. És el que el concepte de superilles intenta. En tot cas, no n’hi ha prou amb experiències puntuals o amb un o vint carrers millorats. Necessitem una visió global del fenomen de qualitat urbana i mobilitat. Associat als temes de canvi climàtic, com generació d’energies renovables i termes d’ambició pel que fa a l’espai públic. Això ha d’afectar no només l’Eixample. Ara hi ha una mena d’obsessió anti Eixample; nosaltres hem de canviar-ho per una obsessió pro Eixample i prociutat.
—Com veuria instaurar un peatge urbà als vehicles contaminants?
—És una solució que s’ha considerat molt sovint. Està associada a com estem en condicions d’influir o millorar la capacitat de regular el fenomen de la congestió viària. El peatge urbà és acceptar una derrota, que no tenim alternatives, que amb la suma de variant de transport intel·ligent disponible i ús intel·ligent del transport privat tenim un resultat positiu. Si no hi ha més remei, hauríem de posar el peatge, però seria confessar que no hem aconseguit desenvolupar les infraestructures i mesures que estan al nostre abast per afavorir el transport col·lectiu en la dimensió necessària.
—Caldria prendre també mesures amb el nombre de vehicles que surten de Barcelona el cap de setmana?
—És evident que és un altre tipus de problema. La qüestió real que ha d’afrontar la ciutat és per què han d’entrar aquests vehicles a la ciutat. Una cosa és com hi entren i com els digereix i acull la ciutat. Ara, per què necessitem que cada dia entrin cinc-cents mil vehicles, com a mínim? Tenim un sistema econòmic i de relació entre lloc de treball i de residència que obliga, que produeix aquest efecte. És la Barcelona a la qual estem demanant a aquestes persones que vinguin? Els demanem que vinguin perquè els oferim llocs de treball i els necessitem, però al mateix temps els posem tota mena d’entrebancs.
— Si és alcalde, estudiarà la municipalització de l’aigua i els serveis funeraris?
—Aquest és un tema explícitament metropolità. Barcelona no pot quedar-se’n al marge. L’aigua és una qüestió que, en aquests moments, té una situació relacionada amb un rol i uns drets d’un operador privat. Al mateix temps, és obvi que estem en condicions d’entrar a considerar alternatives des del punt de vista metropolità i experiències internacionals. Criteris per la millor defensa del dret en tots els sentits.
—Té família valenciana. Quina relació manté amb Monover?
—Hauria, però no. Sempre dic que hi vull anar i hi he d’anar. Fa temps que he promès que hi aniria, però encara no he pogut complir-ho, però ho faré. En tot cas, les arrels valencianes me les constato cada dia.
—I parlant del sud del país, com veu la feina que està fent Joan Ribó a l’Ajuntament de València?
—Crec que és francament positiva. No puc entrar en detalls, però m’encantaria poder contrastar amb ell la seva experiència i la seva ambició que em sembla que, en general, està molt ben orientada.