—Per què calia un llibre que estudiara específicament la realitat de les classes mitjanes?
—Des de finals dels setanta no s’havien fet estudis sobre l’estructura de classe del País Valencià. En canvi, hi ha molta bibliografia arreu del món respecte a la crisi de les classes mitjanes, sobretot des de l’entrada de Xina i Índia al mercat internacional i la globalització de les empreses, en el context d’una política neoliberal. Dins d’aquest discurs, les classes mitjanes han estat percebudes més com un problema que com una solució als possibles conflictes socials. Aquest llibre naix com un encàrrec de la Institució Alfons el Magnànim per analitzar aquesta qüestió específicament al País Valencià i el resultat entronca amb la tradició sociològica valenciana iniciada als anys setanta per Josep Vicent Marqués i Damià Mollà, en vincular l’estudi de l’estructura de classes i de la qüestió nacional.
—Escriu: “La presència de les classes mitjanes no s’ha reduït en la societat valenciana, tanmateix ha canviat la composició amb una tendència a la polarització relacional productiva i distributiva”. Què està passant amb les classes mitjanes valencianes?
—En primer lloc, cal deixar clar que les classes mitjanes sempre hi són. Perquè al capdavall les classes mitjanes són un concepte a meitat camí entre dos extrems, com són les classes altes i les baixes. Ara bé, una volta constatat això, el que percebem és que la composició de les classes mitjanes s’ha transformat. En concret, el que l’estudi posa de manifest és que les classes mitjanes valencianes s’estan polaritzant. Això vol dir que hi ha una part que s’aproxima a les classes baixes i una altra part que es queda on estava o s’aproxima a les classes altes.
El que passa és que en les actuals classes mitjanes valencianes hi ha menys autònoms i més assalariats i empresaris. Per tant, hi ha una polarització en l’àmbit del que, en termes marxians, entendríem com a producció: cap a l’empresariat i els assalariats d’ingrés alt. En l’àmbit de les ocupacions, en parlar d’assalariats, no és el mateix ser un alt directiu amb un bon salari que ser un treballador de baixa qualificació. I en aquest àmbit el que detectem és que, de les classes mitjanes, estan desapareixent posicions intermèdies —per exemple, capatassos o responsables de producció—, mentre en els classes mitjanes hi ha cada volta més treballs de direcció i de baixa qualificació. En definitiva, el que hi ha és una classe social més partida.
—Quines són les conseqüències d’aquesta transformació interna de les classes mitjanes valencianes?
—Com dic, el volum de les classes mitjanes no canvia, però estan més esguerrades, amb la qual cosa és més difícil construir una identitat de classe i dissenyar possibles accions col·lectives. Per tant, hi ha el risc que es produïsca una major divergència d’interessos dins la mateixa classe social, sobre qüestions com ara la distribució d’ingressos o dels serveis públics. Una classe social més diversa té interessos més dispersos. La que està més prop de la classe baixa posarà més atenció en els bons salaris i en l’estabilitat dels llocs de treball, en què els treballs no siguen precaris, mentre que la que està més prop de les classes altes pot tenir més interessos en les rendes del capital. Els primers poden preferir uns serveis públics que funcionen i amb una bona dotació pública, mentre els altres tenen més interès en la privatització. Es produeix, doncs, una divergència d’interessos. El resultat de tot plegat és que les classes mitjanes perden les seues funcions tradicionals, aquelles que les identificaven després de la II Guerra Mundial: perden el paper que tenien en matèria de cohesió i equilibri. D’alguna manera, es dilueix el paper que tenien de garants i defensores de l’estat del benestar.
—Per tant, al seu parer, la polarització de les classes mitjanes és un dels factors que incideix en la polarització del conjunt de la societat?
—N’estic convençut. La polarització interna de les classes mitjanes, matalàs per a la cohesió social, es trasllada al conjunt de la societat. Soc de l’opinió que les condicions materials de vida ho expliquen quasi tot. Quan s’experimenten aquests tipus de ruptures i de canvis en les condicions de vida, es busquen explicacions i es polaritzen els discursos, les ideologies i les posicions polítiques. La contracció dels sous, la precarietat, les dificultats de l’accés a l’habitatge i, en definitiva, les creixents dificultats de la vida material estan en l’origen d’aquesta polarització.
—En tot cas, vostè explica en el llibre que, juntament amb la reconfiguració de les classes mitjanes, s’ha produït un increment del risc de pobresa i exclusió del 33,8%. Per a les classes baixes aquest risc s’enfila fins al 44,7%.
—Una de les coses que a mi em resulten més significatives de l’estudi és la diferent evolució que les classes mitjanes han tingut al País Valencià i a la resta d’Espanya. No negaré que jo començava el llibre amb una mica d’escepticisme, perquè normalment es fan discursos molt victimistes respecte de les classes mitjanes, tot ignorant que en realitat qui sempre en surt més perjudicat de les crisis són les classes baixes.
En el cas valencià, es produeix un cert empobriment de les rendes disponibles de les llars de classe mitjana. Això, en canvi, no passava en el conjunt de l’Estat. Per tant, això em va fer veure que alguna cosa específica estava passant. Calia, per tant, analitzar on es produïa aquesta pèrdua. El que he trobat ha sigut que, en primer lloc, es produeix una disminució de les rendes del treball de les classes mitjanes, per bé que aquestes es compensen, parcialment, per la millora de les rendes del capital.
Així doncs, on rau la diferència? En les rendes de l’Estat. És el resultat d’unes dècades de neoliberalisme i de reducció de l’Estat i d’un estat autonòmic que ens maltracta. Durant l’anomenada Gran Recessió es va reduir la despesa pública d’una forma molt accentuada, molt especialment en el període de gestió del Partit Popular, quan es va aplicar una austeritat ferotge, però que, sobretot, afectava les polítiques de les comunitats autònomes, que són, principalment, educació, sanitat i benestar social. Els governs autonòmics, per poder mantenir les despeses —o almenys que no baixaren tant—, van haver de llevar diners d’altres partides, com ara infraestructures o polítiques industrials.
Al País Valencià, a més, caldria afegir una corrupció indecent i un finançament autonòmic de jutjat de guàrdia. Canviar el model de finançament és una prioritat per millorar les condicions de vida de la població valenciana.
—Aleshores, les classes mitjanes espanyoles no es van veure afectades de la mateixa manera pel període de recessió?
—No. En el període 2004-2018, el risc de pobresa i exclusió va créixer el 33,8%, mentre a la resta d’Espanya es va reduir el 16,8%. Per tant, les classes mitjanes valencianes, a diferència del que va ocórrer a la resta d’Espanya, formen part de la població damnificada per la crisi econòmica i les polítiques aplicades. En la societat espanyola, les classes econòmicament perjudicades van ser les baixes, mentre les altes i les mitjanes se’n van beneficiar.
A un model d’estat que ens perjudica, cal afegir un model econòmic depenent que provoca les pèrdues en rendes salarials de què parlava. Activitats de baix valor afegit signifiquen salaris més baixos. Se sol posar l’èmfasi en la productivitat del treball, però aquesta, al capdavall, depèn de la productivitat del capital, per tant dels projectes d’inversió del capital. No té sentit que em prepare com a enginyer si no hi ha empreses que necessiten enginyers. Se sol dir que la mà d’obra valenciana està poc formada, però ens fixem poc en què el que demanda el mercat laboral són cambrers.
Per l’altre costat, no som massa conscients que, a banda de la distribució que es produeix entre les rendes de capital i les del treball, en el mercat també es dona una redistribució entre propietaris dels beneficis. Amb uns fluxos que van de les activitats que tenen baix valor afegit cap a les activitats que tenen alt valor afegit. Es a dir, que un empresari guanya diners a través d’un bar i part dels seus beneficis van a parar a mans dels empresaris d’alt valor afegit (noves tecnologies, bancs...). L’estratègia de canviar de model econòmic no només beneficia la classe assalariada, sinó que també és positiva per a la gent que té capital i l’inverteix. Per tant, el canvi de model econòmic és també una prioritat. I per això cal fer polítiques adreçades a incentivar les activitats cap a les quals vols dirigir-te. En definitiva, un canvi de model econòmic acompanyat d’un canvi de model d’estat o de finançament serien dos objectius prioritaris per a les classes mitjanes valencianes.
—Habitualment, s’ha dit que l’educació, és a dir, el nivell d’estudis, actua com un ascensor social. Això continua sent així?
—El paper de l’educació com a ascensor social ha canviat molt. A mesura que el mercat laboral s’ha precaritzat, el vincle entre el nivell d’estudis i el nivell d’ocupació s’ha esmortit. En la sociologia, sovint, el nivell d’estudis s’ha utilitzat com a indicador de classe social. En el llibre explico que, des del meu punt de vista, allò realment rellevant és l’ocupació que acabes tenint. Pots haver estudiat un grau i treballar en un supermercat.
En canvi, el nivell d’estudis sí que està creuat per la classe social. Les classes socials més baixes redueixen la seua presència conforme s’incrementa el nivell d’estudis. El problema és que, si devalues els llocs de treball als quals dones accés amb determinats nivells d’estudi —és a dir, si els salaris són més baixos i les condicions més precàries—, estàs devaluant també els estudis, amb la qual cosa desincentives la formació de la teua població.
—Cada volta hi ha més persones que es consideren classes mitjanes però que miren de proveir-se dels serveis bàsics a través de la iniciativa privada. Em referisc a gent que porta els xiquets a l’escola privada o que contracta assegurances privades... En termes generals, hi ha una certa desconfiança respecte de la qualitat dels serveis que es poden proveir des de l’àmbit públic. Quines conseqüències té això?
—Això és un comportament simbòlic. El consum és un fenomen material però també té una dimensió simbòlica: vols mantenir la teua posició relacional comparativa, bé amb gent que tu consideres del mateix nivell o bé acostar-te a les classes altes. Hi ha una aspiració de mobilitat ascendent i una part d’aquest es pretén aconseguir mitjançant el simbolisme del consum: viatjar a París, tenir un segon habitatge... Moltes voltes les classes mitjanes se projecten a través del simbolisme del consum.
Ara bé, aquestes posicions són errònies. La realitat és que la major part de les classes mitjanes no poden mantenir, pels seus mitjans, els serveis bàsics que sí que li aporta el sistema públic i acaben endeutant-se en excés.
—Tanmateix, fins i tot entre les classes mitjanes, qualla una ideologia que deslegitima allò públic i que dona suport a opcions polítiques que advoquen per polítiques fiscals regressives. Això corrou el sistema per dins?
—Al llarg del llibre el que corroboro és que les classes mitjanes valencianes cada volta s’assemblen més a les baixes. I que les classes altes se van separant de tota la resta de la societat. És el fenomen de “la secessió dels rics” de què parlen Antonio Ariño i Joan Romero. En termes generals, les classes mitjanes queden més lluny de les altes i més prop de les baixes. La conseqüència és que les úniques classes socials que han guanyat en el repartiment general de la producció valenciana han sigut les altes, mentre que les baixes i mitjanes n’han perdut, especialment les primeres.
Pel que fa al consum, les classes mitjanes tenen l’aspiració de replicar algunes pautes de consum de les classes altes. I això és insostenible, des del punt de vista col·lectiu, però també en moltes ocasions, des del punt de vista individual. Hi ha molt autoengany en això. Per a les classes mitjanes, la major part de les seues condicions materials de vida depenen de les provisions del sector públic. Allò que li dona seguretat a la classe mitjana, ho proveeix l’estat (educació, sanitat...). A més, grans parts de les feines que es generen en l’estat de benestar són les seues feines. Una persona de classe mitjana mai no hauria de ser partidària de baixades d’impostos, perquè és sobre aquest capital públic que es generen les principals condicions de vida d’aquesta classe.
—La sensació és que la classe mitjana es pega un tir al peu comprant determinats discursos.
—Així és, és com pegar-se un tret al peu. La gent tendeix a tenir una percepció sobre si mateixa que no es correspon amb la realitat. Les classes mitjanes s’equivoquen quan compren el discurs del neoliberalisme segons el qual és millor confiar en el mercat i no en l’estat com a institució proveïdora de protecció contra els riscos que s’esdevenen en la societat.
—En tot cas, aquests processos són privatius del País Valencià o estan succeint a tot Europa?
—Com he explicat, el País Valencià, dins de l’Estat espanyol, té les seues especificitats pròpies. Però és evident que el model social europeu sorgit després de la II Guerra Mundial fa temps que va començar a clivellar-se. En termes generals, ni milloren les condicions laborals ni els drets del treball. En les últimes dècades s’ha construït un nou projecte europeu que redueix el compromís social, nega la importància d’una societat integrada i es dirigeix cap a la individualització social. Ho pateixen molt les classes baixes, però les mitjanes també n’ixen escaldades. D’alguna manera, sembla com si per a les classes altes, les classes mitjanes foren disfuncionals, perquè les classes mitjanes, de forma natural, busquen l’estabilitat i això no concorda amb els principis del neoliberalisme, que el que vol és competir i assumir més i més riscos. Per això el neoliberalisme percep les classes mitjanes com un cost.