Samuel Chiremenka Chukwueze només té 22 anys. Com el seu nom permet intuir, no és de Vila-real, sinó de Nigèria, però hi viu des dels 17, quan l’equip groguet va captar-lo allà i va incorporar-lo al planter juvenil. El 12 d’abril, el seu gol a les acaballes del partit contra el Bayern de Munic significava el pas del club de la Plana a les semifinals de la Champions League. Una fita històrica que condensa, d’alguna manera, les contradiccions del futbol contemporani.
Que el Vila-real CF, radicat en una població de tot just 50.000 habitants, s’haja erigit en un dels quatre millors conjunts d’Europa, constitueix un èxit evident. El seu mèrit és inqüestionable.
Després d’haver guanyat l’Europa League la temporada anterior —en una final apoteòsica davant el Manchester United— i d’haver eliminat a la ronda precedent la Juventus de Torí, un altre gegant del futbol continental, el Bayern també queia a mans del Vila-real.
Tot plegat, però, no hauria estat possible sense la inversió multimilionària que l’empresari Fernando Roig hi ha efectuat durant 25 anys. Fou ell qui va adquirir la majoria accionarial per poc més de 400.000 euros, en 1997, i qui ha fet créixer una entitat que, fins aleshores, sobretot havia militat a tercera divisió i a les categories regionals.
La fortuna estimada de Fernando Roig —germà de Juan Roig, president executiu de Mercadona, i de Paco Roig, expresident del València CF— gira pels volts dels 1.500 milions d’euros. Propietari de Pamesa, empresa líder del sector ceràmic, manté el 9% del capital de Mercadona i ha diversificat els seus negocis en àmbits com la construcció o les energies renovables.
Es calcula que en tot aquest temps ha posat uns 200 milions d’euros de la seua butxaca en el Vila-real. En el curs present, el pressupost ascendeix a 150 milions d’euros, ben lluny dels 3 milions que tenia quan Roig va agafar-ne les regnes. Segons el portal Transfermarkt, el valor dels futbolistes del primer equip supera els 350 milions d’euros.
Amb tot, que el Vila-real estiga a les semifinals de la Champions —acompanyat del Liverpool, el Manchester City i el Reial Madrid— qüestiona els límits de la física. Perquè els clubs de futbol han deixat de pertànyer als seus socis per passar a convertir-se en el joguet del xeic de torn, en la bandera d’un fons d’inversió o en l’aparador d’empreses potentíssimes.
En aquest sentit, la victòria del Vila-real contra el Bayern de Munic representava, igualment, la victòria de la “modesta” Pamesa sobre la majestuosa “triple A” —Audi, Adidas i Allianz— que controla el 25% de l’accionariat de l’equip bavarès, de la mateixa manera que la final guanyada al United significava la victòria de Roig enfront la nissaga Glazer —una de les més riques del planeta— i la victòria contra la Juve encarnava la derrota de la nissaga Agnelli, que remet a una altra automobilística: Fiat.
L’últim obstacle que li resta al submarí groc per disputar la final de la màxima competició europea és el Liverpool, propietat d’un grup d’inversió nord-americà —Fenway Sports Group— capitanejat per John William Henry, que acumula una riquesa superior als 3.200 milions d’euros. A més dels red devils, un dels clubs més romàntics d’Europa, el hòlding de Henry posseeix el Boston Red Sox, un dels equips de beisbol de referència, i una cartera immobiliària i de drets televisius ben sucosa.
L’epopeia del Vila-real a Europa és tan gloriosa que la petjada de Roig fins i tot resulta testimonial. El futbol actual, hipercompetitiu, mou unes xifres descomunals, a anys llum dels diners que ha aportat aquest empresari del taulell. Els principals clubs anglesos, el Paris Saint-Germain i els tres equips més rics de la Lliga espanyola —FC Barcelona, Reial Madrid i Atlètic de Madrid— estan ben acostumats a fer fitxatges amb molts zeros al darrere.
Molt més que uns estadis
En qualsevol cas, la febre del futbol no se circumscriu a l’adquisició dels grans cracs amb sous pornogràfics. Els equips top d’Europa estan redefinint el concepte clàssic d’estadi per generar uns ingressos addicionals que després podran reinvertir en la plantilla.
L’exemple paradigmàtic és el Reial Madrid. El seu president, Florentino Pérez —en el càrrec des de 2000, amb un parèntesi de tres anys entre 2006 i 2009—, s’ha proposat llegar una instal·lació única.
Així, sobre l’esquelet del vell Santiago Bernabeu s’està aixecant un recinte que serà molt més que un camp de futbol. Amb aquesta finalitat, l’entitat blanca ja ha sol·licitat dos préstecs, per valor de 575 milions i 225 milions d’euros a pagar en un termini màxim de 30 anys.
No els resultarà gaire difícil, perquè el nou Bernabeu podrà acollir esdeveniments de tota mena. I no sols de caire esportiu, com ara partits de bàsquet, de tenis o una competició eqüestre, sinó també fires i congressos. Fins i tot n’hi podran coincidir dos alhora.
L’objectiu és que s’hi celebren activitats de manera permanent, en lloc de dos dies de cada 15. La gespa ja no en serà l’element principal. De fet, estarà emmagatzemada en sis plantes sota terra, on es regarà i rebrà la llum necessària a través de bombetes led.
Un cop estiguen enllestides les obres de remodelació de l’estadi, en juliol de 2023, el Reial Madrid aconseguirà superar els 1.000 milions d’ingressos anuals. La temporada passada, la COVID-19 va reduir-los a 653 milions, però en un context de normalitat —sense comptar l’efecte de la posada en funcionament de les noves instal·lacions— ja ronden els 900 milions. Tot plegat, unes xifres astronòmiques si les comparem amb els 80 milions d’euros que el club ingressava anualment a la darreria dels anys 90, quan Lorenzo Sanz n’era el president.
A diferència d’uns altres transatlàntics, el Reial Madrid no és en mans de cap magnat ni de cap empresa o fons d’inversió. Ara bé, això no significa que qualsevol soci —dels més de 90.000 que en té— puga comandar-lo. Ni de bon tros. Pérez, sota l’argument que el Madrid “no és un club de petanca”, va reformar-ne els estatuts en 2012 per tal que només hi pogueren optar els socis amb més de 20 anys d’antiguitat, de nacionalitat espanyola i capaços d’avalar, amb el seu patrimoni, el 15% del pressupost de l’entitat. És a dir, que cal disposar d’uns béns superiors als 100 milions d’euros. I Pérez, president de la mercantil ACS, en supera els 1.700.
En el cas del Barça, l’aval en qüestió —també és del 15%, com marca la Llei de l’esport— sí que pot facilitar-lo alguna altra persona, com ha succeït en el cas de Joan Laporta, que va beneficiar-se en el passat de l’aval de 30 milions d’euros subscrit per Jaume Roures i que ara ha pogut arribar a la presidència per l’aval que va concedir-li in extremis l’empresari badaloní José Elías, posseïdor de la trentena fortuna de l’Estat, segons la revista especialitzada Forbes.
L’equip culer és una altra rara avis del futbol contemporani. Amb prop de 140.000 socis, a Europa només en té menys que el Benfica —de Lisboa— i el Bayern. Siga com siga, la font d’ingressos que li proporciona aquesta massa social —els socis adults del Barça paguen 195 euros anuals, 50 euros més que els del Reial Madrid— és clarament insuficient per competir de tu a tu amb els altres clubs d’anomenada. Els abonaments de l’estadi —144 milions d’euros— i els ingressos pels drets televisius —166 milions d’euros, la temporada anterior— tampoc no són prou per mantenir un nivell de despesa que l’últim decenni, sota les presidències de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, s’ha descontrolat per complet.
Les temporades que el Barça va fer coincidir a la seua plantilla el trident format per Lionel Messi, Neymar Jr i Luis Suárez, els salaris del primer equip de futbol van ultrapassar els 600 milions. Ni tan sols la incorporació de nous ingressos per patrocini —la samarreta blaugrana va perdre la “virginitat” de què tant presumia i va passar a lluir la inscripció Qatar Foundation, primer, i Qatar Airways, després— no va compensar l’allau de despesa. Els jugadors més ben pagats del planeta estaven al Barça.
El deute pels núvols —1.300 milions d’euros— ha provocat decisions d’impacte. La més dolorosa, sens dubte, la incapacitat de sufragar la renovació de Messi, el millor jugador de la història del club i possiblement de la història en general, que l’estiu passat va abandonar l’entitat on havia crescut —i guanyat cinc pilotes d’or— els darrers 20 anys. El jugador estava diposat a reduir-se el salari un 50% en la temporada actual, però ni això no va resultar suficient.
Laporta, que va retornar a la presidència ara fa un any després d’haver-hi estat entre 2003 i 2010, va afanyar-se a signar un crèdit de 595 milions d’euros amb Goldman Sachs amb els drets televisius com a garantia de cobrament. A més, ha tancat un acord avantatjós amb la plataforma musical sueca Spotify, pel qual rebrà un mínim de 265 milions d’euros en els pròxims quatre exercicis. Fruit d’això, el nom de l’estadi passarà a ser Spotify Camp Nou.
Amb aquests moviments, la directiva del club —amb el plàcet dels socis, en referèndum— es disposa a iniciar les obres de l’Espai Barça, que suposarà una reforma integral del Camp Nou, la construcció d’un hotel i la creació d’un nou Palau Blaugrana amb capacitat per a 15.000 espectadors, apte per albergar grans esdeveniments musicals.
Es preveu que les obres estiguen a punt en 2025 i que els socis hagen d’abandonar l’estadi durant la temporada 2023-2024, cosa que no han hagut de fer els del Reial Madrid, perquè les obres ja estaven programades i es van poder aprofitar els 18 mesos en què l’accés al Santiago Bernabeu va estar prohibit per raons sanitàries per tal d’executar la part més complicada del projecte. Tots els seients d’ambdós estadis seran coberts, i el sostre madridista, a més, serà retràctil, cosa que permetrà tapar-lo íntegrament.
Alguns equips també han decidit llogar la gestió de les seues instal·lacions a empreses externes, a fi de garantir-se uns ingressos fixes. L’Atlètic de Madrid n’és una mostra, per bé que ha optat per recuperar-la al cap de cinc anys de l’estrena del Wanda Metropolitano, tot i que el contracte inicial era per 20 anys.
En aquest club, que sí que és una societat anònima esportiva (SAE), s’han produït canvis significatius. L’empresari xinès propietari de Wanda s’ha desfet del seu paquet accionarial del 20% i hi ha entrat un fons d’inversió —Ares Management Corporation— amb uns actius valorats en més de 220.000 milions d’euros. Siga com siga, el control continua en mans de la dupla conformada per Miguel Ángel Gil Marín —fill de l’expresident Jesús Gil y Gil— i el productor cinematogràfic Enrique Cerezo, que exerceix com a president.
Una escalada infinita
L’escalada no sembla tenir fi. De fa mesos, el futur dels dos principals jugadors de futbol, el francès Kylian Mbappé i el noruec Erling Haaland, concentra bona part de l’atenció dels afeccionats.
El primer, que ja ha estat campió del món amb França i acaba contracte el 30 de juny, podria tenir lligat un acord per aterrar al Reial Madrid, mentre que el segon disposa d’una clàusula que el permet eixir abans de l’estiu per 70 milions d’euros. Una ganga, tenint en compte la seva mitjana golejadora.
Els seus clubs es veuen incapaços de retenir-los. El París Saint-Germain, propietat de Qatar Sports Investments, té com a president Nasser al-Khelaïfi, però el veritable home fort de la societat és el mateix emir qatarí, Hamad al-Thani. I l’obsessió per retenir Mbappé —objecte de desig del Reial Madrid— és tal que li han posat damunt la taula una prima de renovació de 180 milions d’euros i una fitxa anual de 50 milions nets. En poques setmanes tindrem la resposta.
En el cas de Haaland, que atresora una mitjana de gairebé un gol per partit —una dada només comparable a les de Messi i Cristiano Ronaldo—, els tres equips que hi han mostrat més interès són el Barça, el Madrid o el Manchester City, propietat del xeic Mansour bin Zayed bin Sultan al-Nahyan.
I sembla que l’equip anglès —entrenat per Pep Guardiola i amb Ferran Soriano i Txiki Begiristain a l’àrea directiva— serà qui s’endurà el gat a l’aigua a canvi de 600.000 euros setmanals. Més de 30 milions a l’any, als quals encara caldrà afegir les comissions del seu pare i del seu agent, l’italià Mino Raiola, que podrien superar els 40 milions en cada cas. El Borussia Dortmund a penes rebrà els 75 milions de la clàusula de fugida per un jugador que, això sí, els va costar 20 milions ara fa dos temporades. El seu preu de mercat, segons Transfermarkt, és de 150 milions d’euros.
Primes, comissions, clàusules de rescissió... El futbol modern és curull de milions i milions. Els sentiments que movien antigament la pilota queden en un segon plànol. Mai com ara no hi ha hagut un abisme tan gran entre el seguidor i el seu equip.
L’aspecte del Camp Nou en el partit de l’Europa League que el Barça va disputar davant l’Eintracht de Frankfurt el 14 d’abril era força eloqüent: més de 30.000 seguidors alemanys van tenyir de blanc les graderies de l’estadi, fins al punt d’emmudir els 40.000 seguidors barcelonistes que s’hi van donar cita.
No era un fenomen nou. Ja feia més d’una dècada que el temple blaugrana era sovintejat per forans, però el 14 d’abril, en lloc de fanàtics de Messi o Iniesta, la invasió era de teutons. L’alliberament massiu d’entrades per part dels abonats els ho va posar en safata.
Encara no recuperats del sotrac, els culers han pogut comprovar amb nitidesa la manera de fer negocis d’un dels capitans de l’equip, Gerard Piqué. Les seues converses telefòniques amb el president de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Luis Rubiales, han plasmat l’interès dels dos per tal de dur la disputa de la Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita. Kosmos, l’empresa de Piqué, rep quatre milions per cada edició —ja en van dues—, mentre que la RFEF en rep 36 sempre que hi juguen el Reial Madrid i el Barça. Si en falta l’un, l’ingrés és 5 milions inferior, i si en falten els dos, s’hi resten 10 milions.
A l’entitat organitzadora li interessa, per tant, que els dos principals equips es classifiquen —quedant entre els dos primers a la Lliga o entre els dos primers a la Copa del Rei— a la Supercopa cada any, cosa que ha generat suspicàcies, atès que els arbitratges depenen de la RFEF. Per acabar-ho d’adobar, el sou de Rubiales va lligat als ingressos de la Federació: cobra més com més ingressa.
Les converses en qüestió, desvelades pel diari digital El Confidencial, han constatat que alguns prioritzen els seus guanys a la defensa dels drets humans.
Els negocis de Piqué —”Barcelona ha anat apagant-se, a Madrid hi ha molta vida, és una sensació distinta”, ha afirmat— són peccata minuta amb els de la FIFA i la UEFA. La màxima organització internacional del futbol no ha tingut problema a dur el pròxim Mundial al Qatar. Ni la limitació de les llibertats del país asiàtic ni el canvi de dates —se celebrarà la darrera setmana de novembre i les dues primeres de desembre, per evitar la xafogor del país— no ha evitat una decisió polèmica. La crida al boicot tampoc no ha tingut èxit, com no va tenir-la al Mundial anterior, el de 2018, a Rússia.
Pel que fa a la UEFA, encara estudia les sancions que vol imposar als tres equips —Reial Madrid, Barcelona i Juventus— que no han abdicat de la intenció de bastir una Superlliga europea al marge d’ella. Els clubs anglesos que en principi hi anaven de la mà van desmarcar-se de seguida, en comprovar l’animadversió que aquest projecte despertava entre els seus afeccionats.
Al capdavall, els xeics i els fons d’inversió que controlen els grans equips britànics no estan tan preocupats per la consecució d’ingressos com poden estar-ho el Barça o el Madrid. I, clarament, la Premier League és la competició domèstica que té un abast més global. D’ací que no els importe tant mantenir el format actual, amb una lliga de màxim nivell i una Champions League en què equips com els dos Manchester, el Liverpool i el Chelsea sempre acostumen a disputar les rondes finals. Fet i fet, la darrera final van protagonitzar-la el City i el Chelsea, i ara el City i el Liverpool lluiten per arribar a la final contra el Madrid i el Vila-real, respectivament.
Sobre els principals dirigents dels últims anys tant de la FIFA com de la UEFA i de la RFEF plana l’amenaça d’acabar els seus dies en presó. Tots tres —el suís Joseph Blatter, el francès Michel Platini i l’espanyol Ángel María Villar— són acusats d’haver utilitzat el càrrec en benefici propi, per lucrar-se i per permetre que també ho feren amics o familiars.
Diners, diners i més diners. Organitzacions corruptes. Xeics, magnats i fons d’inversió. El còctel és explosiu i en són víctimes els afeccionats. Per exemple, els del València CF, delerosos de veure fora del club el seu màxim accionista, el singapurès Peter Lim, que va aterrar en el club ara fa set anys, hi ha invertit uns 200 milions i no sols es nega a posar un euro més, sinó que aspira a recuperar la inversió, raó per la qual ara propugna un projecte low cost. O els del Chelsea, que assisteixen impàvids a la prohibició de trepitjar sol britànic del seu propietari, el rus Roman Abramovich, objecte de sancions severíssimes per la seua relació estreta amb Vladímir Putin. Ha posat el club a la venda i ja hi ha diverses fortunes interessades a adquirir-lo. No fa ni un any que els fans del Chelsea festejaven el segon títol de Champions.
Les hores baixes del Chelsea contrasten amb la felicitat dels afeccionats del RB Leipizig, un club fundat fa quatre dies, en 2009, rere el qual hi ha la marca de begudes energètiques Red Bull, que disposa de més clubs, com ara el Red Bull Salzburg. En un tres i no res, el Leipzig s’ha situat a l’elit del futbol alemany i s’ha convertit en un assidu a la Champions.
El fenomen dels clubs amb un mateix amo ja és inherent al futbol, amb les contradiccions que això pot comportar. Hi és tan inherent com els horaris intempestius dels partits —pensats per a les televisions i no per als abonats— o l’entrada d’inversors externs que condicionaran, encara més, el futur del futbol.
A la Lliga de Futbol Professional (LFP) espanyola, el flotador s’anomena CVC Capital Partners, que injectarà 1.994 milions en els clubs per la cessió del 10% del negoci en els pròxims 50 anys, si bé els mateixos responsables de la inversió ja han insinuat que vendran aquesta participació a un altre inversor en un termini de 8 o 9 anys. Li passaran la pilota perquè un altre fons marque a porta buida. Perquè el porter —l’afeccionat— no podrà evitar un altre golàs per l’escaire del capitalisme més voraç. L’afeccionat ja està estès a terra.