Vaig conèixer Josep Maria Costa el 1961, quan vaig anar a estudiar a València. Me’l va presentar el nostre estimat i amic comú Rafael Mansanet Solanes. Amb tots dos, al poc de temps, vaig acudir-hi a una tertúlia on vaig conèixer a Joan Fuster i a Vicent Ventura. Potser fos allà on vaig veure per primera vegada a Eliseu Climent.
Des del moment que el vaig conèixer, Costa a mi em va enlluernar. Com també va enlluernar als altresamics i companys que, després de dinar a Ca Miquel, ens reuníem amb ell cada vesprada a la Cafeteria Covalta, avui desapareguda, situada a l'Avinguda del Marqués del Túria. Mai no m'havia trobat amb un personatge tan erudit i preparat com Costa. La major part dels estudiants que assistíem a "les classes" de Costa proveníem de la Safor i de la Marina alta, entre els quals, a més de Rafael Mansanet, hi eren Paco Candela, Carmel Sendra, Joan Brines Solanes, Joan Brines Blasco, José Emilio Boigues, Manolo Marqués, Salvador Pons, Joan Bertomeu, i altres més que, en aquest moment, no puc recordar. Per a alguns de nosaltres, com és el meu cas, aquestes classes duraren anys. En aquelles reunions ens adonarem que la nostra formació humanista més que coixejar, més que llacunes de coneixement, era més que pobra. Fou ací on Costa ens va senyalar el nostre particular camí de Damasc, si més no a mi. Ell va ser el que ens va indicar com a través de determinats llibreters de València podríem aconseguir, i aconseguírem, aquelles lectures que,rigorosament prohibides pel règim de Franco, desconeixíem i que han estat bàsiques en la nostra definitiva formació. I, també, en la nostra presa de consciència davant els conflictes socials. Fou així com, guiats sobretot per Costa, vam, més que llegir, devorar quantitat d'obres prohibides pel franquisme, al temps que en descobríem unes altres. En particular en una de les meus visites a la Llibreria Lauria vaig descobrir al millor autor, de formació marxista, què m'he topat en la meua vida: Benjamin Farrington. Aquest, per a mi extraordinari assagista i pensador, i Costa em van ensenyar a analitzar i comprendre els mons grec i romà i vag comprovar que entenent aquestes civilitzacions antigues entenia també el que s'estava esdevenint ací, a l'Estat Espanyol. El meu entusiasme per Farrington va ser tan gran que crec que no hi ha cap amic meu de confiança que no haja llegit, si més no, part de la seua obra.
També els de la tertúlia de la Cafeteria Covalta devem a Costa l'haver-nos descobert dos autors espanyols que, setmanalment, escrivien en la revista Triunfo: Eduardo Haro Tecglen, què, comentant-nos els fets bèl·lics i polítics de la Guerra del Vietnam, aconseguia que nosaltres entenguérem perfectament que en realitat ens estava parlant de les relacions de poder i de lluita política que s'hi esdevenien, al règim franquista, i Enrique Miret Magdalena, teòleg seglar, adherit al Concili Vaticà II, que ens parlava d'una consciència cristiana tant diferent, tolerant i progressista a la que hi predominava, que va contribuir a que tinguérem una certa esperança de poder entendre's amb aquest sector eclesiàstic.
El mestratge de Costa també abraçava molts altres diversos camps: cine, literatura, còmics, ... Sé que en el seu ordinador hi ha emmagatzemats molts assaigs de temätiques molt diverses. Però, persona molt reservada, no els ha donat a conèixer.Només a una edat ja molt madura es va decidir a publicar Una nació entre nacions (2011). Vull assenyalar-hi algunes de les diferències que hi ha entre el llibre de Costa i els d'aquelles altres persones del País Valencià que han parlat de la nació dels valencians, com són, entre altres, Joan Francesc Mira (Crítica de la nació pura (1984). Sobre la nació dels valencians (1997)), Damià Mollà i Eduard Mira (De impura natione (1986)) i, finalment, Vicent Franch i altres (Document 88 (1987)).
A diferència dels autors citats que intenten uns redefinir les tesis fusterianes i altres, fins i tot, anorrear els Països Catalans, Costa les contempla com l'edifici sobre el que es basteix la nació dels valencians, dels catalans i dels mallorquins, sense oblidar Andorra, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord i la ciutat sarda de l'Alguer. La diferència respecte de Joan Fuster és que Costa, al meu entendre, no se n'entra en la qüestió sòcio-política que els Països Catalans poden ser nació vertebradora dels projectes polítics que puguen sorgir de les files del valencianisme. Però el llibre de Costa és magistral en la dissecció que fa de la nostra pròpia història, quan fa èmfasi, per exemple en la dinastia de la Casa de Barcelona i la dinastia de la Casa dels Trastàmara, i quan reflexiona sobre les nacions d'Hispània. En resum, jo crec que Costa amb aquest llibre contribueix a la clarificació dels conceptes i a l'assentament de qui som nacionalment i, en definitiva, fa per això una contribució molt important en la tasca de formació ciutadana, que tanta falta ens fa.
Finalment, he d'afegir-hi el mecenatge de Josep Maria Costa en la Fundació Família Costa i Costa, fruit del seu llegat. Ha estat fundador, però sense cap càrrec en una institució que, tal com hom pot llegir en el portal de la seua presentació, es proclama «de progrés i amb consciència de país, que defensa la unitat de la llengua i la salvaguarda del territori com una part del nostre patrimoni cultural,..., la protecció del medi ambient i el respecte als Drets Humans. Amb aquest record vull manifestar també el meu reconeixement a Josep Maria Costa en la meua formació cívica i intel lectual.
Descanse en pau el nostre estimat amic.
*Vicent Martínez-Sancho és professor jubilat de Física Teòrica (Universitat de València)