El primer equip femení del FC Barcelona tornarà a diputar una final de la Champions League abans que acabi el mes de maig. Les de Jonatan Giráldez fan gala de ser l’emblema del club, ara que el primer equip masculí navega acompanyat de la indiferència de l’afició. A Torí, s’enfrontaran a un Olympique de Lió, que durant anys va passejar-se per Europa sense tenir rival i que recorda que abans que l’actual Barça –i la seva flamant estrella, Alexia Putellas– altres dones van regnar a Europa. Aquesta final ve precedida d’èxits de públic sense precedents a les semi-finals al Camp Nou, al Volkswagen Arena o al Parc dels Prínceps. Aquests plens permeten comprendre que quelcom està canviant en l’imaginari col·lectiu dels europeus, acostumats a posar el futbol masculí en un pedestal però a menystenir el què podien fer les dones sobre el terreny de joc. Durant molts anys ningú ha recordat els èxits del Dick, Kerr’s Ladies britànic durant els inicis de segle passat, com molt bé explica el periodista Toni Padilla en el seu magnífic llibre Un historiador en el estadio (2022).
Els rècords de públic que hem vist els darrers mesos se sumen ja a les bones expectatives que va generar l’audiència del darrer Mundial de França de 2019. Alguns partits van aconseguir audiències similars a la dels seus homòlegs masculins. El duel inaugural entre França i Corea del Sud, per exemple, va porta davant del televisor a 11 milions d’espectadors. A Itàlia, el partit inaugural de la seva selecció contra la del Brasil va congregar 7,3 milions d’espectadors davant de les pantalles. Però, si ho concretem a la televisió de casa nostra, els partits que TV3 i Esport3 han emès del Barça femení aquest 2022 també han demostrat que l’audiència catalana respon davant d’aquest tipus de producte televisiu, fins i tot en franges poc cotitzades: segons Kantar Media, els partits per TV3 del Barça han congregat audiències que, majoritàriament, són de dos dígits, amb especial rellevància a la del Barça-Madrid del 13 de març que va tenir un 21,9% de quota de pantalla; a Esport3, el share dels partits emesos s’ha col·locat entre el 2,5 i el 4%. Tot això, cal situar-ho en context: al mes d’abril, la quota de pantalla mitjana de TV3 ha estat del 13,7% (en l’actual fragmentació de la programació televisiva amb un 15% de share pots ser líder d’audiència) i la d’Esport3 del 0,9%.
Les xifres d’audiències mostren una clara tendència a consolidar el futbol femení com a producte televisiu, però també el llenguatge periodístic ha evolucionat positivament a l’hora de poder-ne informar. Històricament acostumats a sentir estereotips i vulgarismes que posaven les “nenes” en una situació d’inferioritat davant del futbol dels “homes”, investigacions recents com les que dirigeix a la UVic-UCC el professor Raúl Martínez-Corcuera posen de manifest que algunes coses comencen a canviar. En l’informe final de l’estudi Futbol femení, comunicació esportiva i discursos d’odi. Sensibilització i formació en comunicació (2022), es manifesta que s’observen canvis envers la normalització de les retransmissions esportives caracteritzades per la narració de la competició i amb comentaris estrictament tècnics i tàctics. “A més, apareixen nous discursos alternatius, majoritaris a les retransmissions, que situen l'èxit del FC Barcelona Femení com un moment de canvi o transició: es visualitza una reivindicació de l'èxit esportiu, de l’orgull de pertinença al club, de foment de l´esport femení a Espanya. Consegüentment, el pas de la invisibilització de l'esport femení a una millora de la seva presència mediàtica també implica una transformació dels discursos”, exposen els autors.
Ara bé, mentre qui pot veure l’ampolla mig plena, també hi ha qui té arguments per continuar essent una mica més pessimista. Per una banda, malgrat avanços importants en la professionalització del futbol femení –a Espanya, fins i tot un punt massa accelerada i descontrolada–, les xifres que de moment mou el negoci no són comparables a les dels nois. Continua havent-hi una diferència salarial espectacular entre jugadors i jugadores: a la temporada 2021-22, el salari mínim de les futbolistes a Espanya ha estat de 16.000 euros bruts anuals, amb una parcialitat del 75%. També, a Anglaterra, mentre la Barclays FA Women’s Super Lague (WSL) ha venut per primera vegada els drets de manera centralitzada amb un valor de 28 milions d’euros (2021-2024), els seus homòlegs de la Premier League han renovat el seu tender audiovisual per un valor de 5.800 milions entre el 2022 i el 2025. O tampoc podem comparar el preu de les entrades que tenen els partits de futbol femení amb les dels partits d’homes. En aquest cas, la mateixa UEFA queda retratada amb el preu de les entrades entre les finals de Torí i París.
Per altra banda, malgrat els canvis culturals que han fet del periodisme un actor important per a normalitzar la dona en el futbol, encara són molt poques les narracions (de futbol masculí o femení) que tenen com a veu principal la d’una dona. Hi ha avenços importants en les narracions de futbol femení a casa nostra, amb la presència destacada de dones analistes o exercint rols d’acompanyament important. Però, encara queda per consolidar el darrer pas: la dona com a narradora principal, sigui de partits d’homes o de dones. Hi ha hagut pioneres narrant partits d’homes, com Sara Giménez a la cadena SER. O, avui en dia, destaca Marta Sanpas a IB3 Ràdio, sobretot posant veu als partits de l’Atlètic Balears i havent debutat ja en les narracions de Primera Divisió explicant sorts i dissorts del RCD Mallorca. Ara bé, talment com les narracions de futbol femení contribueixen a construir noves narratives que posen en valor aquesta disciplina, també cal que les emissores de ràdio i cadenes de televisió contribueixin a canviar definitivament l’imaginari col·lectiu introduint la dona periodista com a primera veu de les narracions.