Botes, tirants, caps rasurats, cervesa i violència. Aquest és el còctel que sol aparèixer quan es parla de skinheads. Hi ha, però, un altre element que és indissociable d’aquest estil que des de finals dels anys seixanta ha atret, des de la radicalitat, joves d’arreu del món i de les més diverses ideologies: la música.
“És un element catalitzador i un agent d’atracció de joves cap a l’estètica i l’estil. Molta gent hi arriba a través de la música, que és un element de difusió i expansió. A més, els concerts fan el paper d’espai de socialització i tot plegat ajuda a cohesionar l’estil”.
Qui ho explica és l’historiador de la Universitat de Barcelona Carles Viñas que acaba de publicar Skinheads: Historia global de un estilo (Edicions Bellaterra, 2022). Un llibre que és part de la publicació de la seva tesi doctoral, que tindrà un segon volum centrat en l’Estat espanyol. El llibre explica els orígens de l’estil skinhead i vol trencar alguns dels mites vinculats a aquest moviment. Per exemple, aquell que diu que els skinheads són, per antonomàsia, ultradretans.
Resseguir el fil musical de la història skinhead ens porta a veure ràpidament que creure això és, com a mínim, una contradicció.
I want all you skinheads to get up on your feet
Put your braces together and your boots on your feet
And give me some of that old moonstomping
SKINHEAD MOONSTOMP
Symarip (1969)
Un dels grups amb influència destacada sobre la primera generació de skins és Symarip (també conegut com The Pyramids), una formació britànica nascuda a finals dels anys seixanta i conformada per membres procedents de Jamaica, que el 1962 s’havia independitzat de l’Imperi britànic. Es podria dir que eren el primer grup de música jamaicana nascut a Londres amb certa tirada, especialment entre els skinheads. Una relació d’amor que es va extremar amb la publicació del tema Skinhead Moonstomp el 1969 i que acabaria duent Symarip a ser entès, per a molts, com el primer grup skinhead.
L’exemple és perfecte per entendre l’origen de l’estil skinhead que en el seu llibre, Viñas descriu com la “síntesi” entre els rude boys jamaicans i els hardmods blancs. El nom dels primers és com es coneixien els grups de joves de classe baixa jamaicans “famèlics, truans i malfactors” que, per sobreviure, es dedicaven a la petita delinqüència, especialment robant a “turistes nord-americans i comerços”, fora dels barris de Kingston on vivien.
Els hardmods són una radicalització obrerista del moviment mod. Aquest darrer apareix a finals dels cinquanta entre joves britànics, de la classe obrera i la burgesia urbana que estaven “obsessionats amb la moda elegant, la música pop, el R&B, el soul i l’ska, així com per les escúters italianes”, recull el llibre. El mot utilitzat, mod, “sintetitzava l’esperit de modernitat que pretenia impregnar l’estil” i se’ls definia com a individualistes i contestataris. Els hardmods, a la vegada, són clau “en configurar skinheads a través del gust dels primers per la música jamaicana”, cosa que facilita l’acostament amb els rudes.
“Quan arriba la migració del carib, porta amb ells uns trets estètics que acabaran adoptant els skins i la seva banda sonora habitual. Es comença a escoltar a les festes. Els joves blancs als barris interactuen amb els joves negres i escolten un so inèdit que senten molt proper i l’adopten com a propi”, explica Viñas atenent preguntes d’EL TEMPS. Segons l’historiador, el punt de trobada, on es produeix la síntesi que permet la creació de l’estil skin, és “als barris suburbials i perifèrics”, on joves blancs i negres “que tenen la mateixa extracció i perspectiva de futur, entenen que són la mateixa cosa”.
La banda sonora d’aquests primers skins, que Viñas situa cap al 1967 —tot i que la data fundacional que ha quedat en l’imaginari és el 1969 —, la posen grups de ska i rocksteady jamaicans com Laurel Aitken, Prince Buster o Desmond Dekker —molts d’ells, vinculats al segell Trojan. “L’ska gairebé neix en paral·lel a l’eclosió de l’estil skinhead, que també segueix la seva evolució, el rocksteady i el reggae. Quan el reggae comença a tenir més connotacions religioses, com a producte del rastafarisme, molts skins se n’allunyen i mantenen la predilecció pels sons originals”, diu l’historiador. La rèplica d’això és l’skinhead reggae o early reggae, que també cercaven els primers sons de l’estil. Destaquen noms com The Pioners, Toots & The Maytals o Derrick Morgan, “posteriorment conegut com Mr. Skinhead Reggae”.
L’exit de l’ska i el rocksteady va ser tal que, per exemple, Laurel Aitken s’acabaria instal·lant a Gran Bretanya i mantenint bon vincle amb els skins, per la qual cosa es guanyà el sobrenom de The Godfather of Ska i el de Boss Skinhead. Amb els anys, acabaria dedicant algunes cançons als seguidors de l’estil, com “Skinheads”, “Skinheads Invasion” o “Skinheads Train”. “És una mena d’autohomenatge mutu, jo et vinc a veure i tu em fas cançons a mi”, diu Viñas.
Is not black, is not white, is what is right
Everything will be all right if we just unite
Sheggae, reggae
Skinhead moon invasion!
Leaving from Shanty Town to Brixton
SKINHEAD INVASION
Laurel Aitken (1970)
Els skinheads tenen una evolució asimètrica. Després d’aquest primer despertar exitós de finals dels seixanta i inicis dels setanta —“on podem parlar fins i tot de moda”, segons Viñas—, l’estil decau i es va esvaint.
Revival
Només es manté en algunes regions fins a finals dels anys setanta, quan viurà un revival a l’escalf de l’eclosió del punk (cap a 1977), però, sobretot, amb el sorgiment de l’escena Two-tone o segona onada de l’ska, la que “barreja elements del punk amb la recuperació de la música jamaicana”, exposa Viñas. El nom, Two-tone o 2 Tone, prové del segell homònim fundat per Jerry Dammers —teclista de The Specials— i no és gratuït, sinó que fa referència a la barreja entre joves blancs i negres que hi havia en alguns dels grups, com els mateixos The Specials, i que manifesta el caràcter interracial de l’estil. Two-tone publicaria discs d’alguns dels principals grups del moment —a banda del seu— com The Beat, Bad Manners, Madness, The Selecter o Rico Rodríguez. Aquests grups assoliran una popularitat important a les llistes d’èxits més venuts i que, a més, faran, segons Viñas, “que molta gent redescobreixi els clàssics de la música jamaicana que versionen”. Per exemple, Madness, potser el més popular de tots ells, pren el nom d’una cançó de Prince Buster.
People say that I’m crazy
But I’m not that way inclined
I know what I know and I’ll happily show
That madness is all in the mind
MADNESS
Prince Buster (1963)
De fet, els de Candem Town van centrar el seu primer disc, One Step Beyond, en el popular cantant de ska jamaicà, incloent-hi una cançó en honor seu “The Prince” i versionant “Madness” o el tema homònim del disc que acabaria situant-se entre les deu més escoltades del Regne Unit i seria el primer gran hit del grup. Tot plegat, diu Viñas, “ajuda a revitalitzar l’escena skinhead i que molts vegin que el seu estil no és només el Two-tone o el punk, sinó que té uns antecedents, que hi ha una música jamaicana tradicional”.
So I’ll say there’s nothin’ left to say,
for the man who set the beat
So I’ll leave it up to you out there,
to get him back on his feet
THE PRINCE
Madness (1979)
Viñas assenyala que, molts cops el fet que aquests grups siguin autòctons i multiracials “ja és un missatge en si mateix. Són els amics del barri que toquen música i ho fan junts. Alguns grups, com The Speacials, tenen lletres amb implicació social i més combatives”. Això els diferencia dels primers “artistes jamaicans que no tenen tant de contingut: és més lleure, dones...”. Per tot plegat, l’historiador creu encertat pensar que en un context de prejudici racial i tatcherisme primerenc, els grups Two-tone van ser “un alè d’esperança”.
Politització
Amb tot, però, el moviment skinhead segueix amb les seves anades i tornades, i a inicis dels vuitanta es produeix un canvi que marcarà l’esdevenir de l’estil i la seva imatge pública. Es tracta de l’intent de captació de l’estil per part de sectors d’extrema dreta vinculats a les joventuts del National Front britànic i la seva rèplica per part de grups que defensen mantenir l’apoliticisme i les essències de l’estil o que el reivindiquen des de l’extrema esquerra.
Coincideix aquest moment, també, amb el moment en què part dels grans grups de punk, explica Viñas, “comencen a firmar contractes amb les multinacionals i una part de la joventut entén que el pòsit de rebel·lió que el caracteritzava s’ha esvaït. Hi ha una nova generació que reprèn el punk amb lletres de protesta social com la música Oi!”. De nou, una música que vol retornar a les essències.
Una tendència que és clau en tota la història del moviment és que “alguns autors vinculen l’aparició dels skins com una mena de voluntat de recuperar la comunitat obrera en una mena de societat postindustrial que desapareix. L’estètica és una mena de caricaturització d’un intent de recuperar simbòlicament el que havia estat la classe treballadora”, exposa Viñas, que es pregunta si avui en dia té sentit aquesta reivindicació que mistifica el passat: “Intento obrir reflexió sobre el fet que un estil transgressor o rebel, en realitat, a la vegada sigui uniforme i rígid. Té una dualitat discursiva al darrere”.
És des d’aquesta mena d’estils, com l’Oi!, que el Youth National Front intenta “captar joves a través de la música” i l’estètica skin impulsant el Rock Against Comunism (RAC). “Té un cert èxit i un sector de skins s’hi acaba vinculant a través de l’estètica i una lletres racistes que, evidentment, contradiuen l’origen de l’estil”, explica Viñas. El rostre més destacat d’aquest moviment fet des de la ultradreta, és Ian Stuart, cantant i fundador del grup Skrewdriver, principal referència de la música neonazi d’aquells anys. El 1985 seria condemnat a 12 mesos de presó per atacar en grup diversos joves negres. Seria també l’encarregat de fundar Blood & Honor, que juntament amb Hammerskins, acabaria sent un dels col·lectius de cap rapats neonazis més importants a escala internacional, amb capítols arreu del món. De fet, a l’Estat espanyol, on durant uns anys compartien seu amb el Movimiento Social Republicano, van ser dissolts per la justícia l’any 2010 per associació il·lícita i tinença d’armes.
For the blood and honor
For the blood and for the pride
For the blood and honor
We must never let our Europe be taken for a ride
BLOOD & HONOR
Screwdriver (1985)
Viñas explica que aquest sector del moviment és minoritari “malgrat que té molta difusió a través dels mitjans i se’ls sobredimensiona mediàticament. Això fa que molta gent assimili skin a neonazi”.
Mostra que això no és així és que a partir de 1987 es crea als Estats Units i es difon arreu del món el moviment Skinheads Against Racial Prejudice (SHARP), amb la intenció de difondre els valors originals del moviment skin. Aquests agafen com a logo un cas troià molt similar al que feia servir l’històric segell de música jamaicana, Trojan. Al cap d’uns anys, també sorgeixen altres moviments antifeixistes vinculats al món skin, però més clarament ubicats a l’esquerra política com podrien ser els Red & Anarchist Skin Heads (RASH).
És en aquest context que cal ubicar els grups que marquen l’escena skinhead aquells anys abraçant la música Oi!. Entre els grups rellevants d’aquesta onada hi hauria 4Skins, Last Resort, Cock Sparrer, Cockney Rejects o Angelic Upstarts.
Viñas explica que són grups que tenen graus d’implicació i significació política diverses. Per exemple, Last Resort o 4Skins “estan més centrats en l’estil: violència, noies, societat, feina...”. En canvi, “Angelic Upstarts té un pòsit més polític de criticar el Govern britànic, de solidaritat amb els miners en vaga”, explica l’historiador. Clarament enquadrat en les idees socialistes, Mensi, el cantant del grup, seria un referent del moviment antifeixista.
D’altra banda, Cockney Rejects és una banda perfecta per entendre l’estret lligam entre els skinheads i el futbol. “És una banda de l’East End de Londres molt vinculada a la Inter City Firm, del West Ham United, que és l’equip del barri. El futbol era l’esport per excel·lència de la classe treballadora britànica”, detalla Viñas. La vinculació del grup amb l’equip era tal que, fins i tot, van arribar a enregistrar una versió de l’himne de l’equip, la cançó nord-americana “I’m Forever Blowing Bubbles”.
And we’re running down the backstreets
Oi! Oi! Oi!
And we’re here to stay
Oi! Oi! Oi!
And we all know that the firm are on they’re way
OI, OI, OI
Cockney Rejects (1980)
Aquest estil serà la porta d’entrada als Països Catalans de l’estil skinhead a través de grups com Decibelios o Skatalà —Quique Gallart, cantant del grup, ha dit d’ell mateix en alguna ocasió que fou el primer skinhead de Barcelona. “La gran diferència és que, quan l’estil arriba aquí, als vuitanta, arriba a través del punk i l’Oi!. És a partir d’aquí que arriba la música jamaicana. A Anglaterra és al revés. Això té a veure amb la cronologia. Hi ha una obertura després de la dictadura i una part de la joventut entén que toca lleure i transgressió”, explica Viñas en un petit avançament del que ha de ser el seu proper llibre.
Botas y tirantes
hostias en el bar
cabezas rapadas
gritos Oi! Oi! Oi!
BOTAS Y TIRANTES
Decibelios (1984)
Hòstia! cony! ja són les quatre ja ja
I no sé el que ha passat
Oh oh tots embolingats...
EMBOLINGATS
Skatalà (1987) •