Dos viatges en autobús marquen el capítol més tràgic i èpic dels escriptors catalans i del PEN Català. El primer, un bibliobús dels que havien portat llibres als soldats al front durant la Guerra Civil, va dur fins a la frontera francesa un bon nombre d’escriptors el gener de 1939 (Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Armand Obiols i Joan Oliver, entre d’altres). L’escriptor Carles Torner, director executiu del PEN en els últims anys i editor del llibre que commemora els cent anys del PEN Internacional, explica que el segon autobús el va organitzar Avel·lí Artís Gener, Tísner, el 1973 i significava el retorn del PEN Català d’un exili de 34 anys.
Per no aixecar les sospites de la policia, el PEN Català es va refer dalt de l’autocar: “Tísner va muntar una presumpta visita cultural a Poblet amb 80 escriptors. Cada escriptor podia portar fins a quatre vots delegats d’altres escriptors i, en el trajecte entre Barcelona i l’Espluga de Francolí, van fer l’assemblea, van aprovar els estatuts i van escollir Joan Oliver com a nou president. Així, quan van arribar a l’Hostal del Senglar, ja ho tenien tot fet i podien fer veure que era simplement visita i dinar. Per evitar qualsevol filtració, en Tísner es va assegurar que el conductor fos un antic soldat seu, un home de pedra picada que no filtraria res”.
El PEN Català va ser el segon centre PEN a l’exili, després de l’alemany, on el 1933 els nazis ja van començar a detindre escriptors jueus i van forçar un exili de plomes.
Això era precisament el que el PEN Internacional havia intentat impedir en crear-se el 1921 a Londres amb l’impuls de la seua primera directora Catherine Dawson Scott. Amb aquell acte, explica Torner, es constitutïa “una fraternitat d’escriptors que reacciona al xoc que havia representat la Primera Guerra Mundial. La idea era que, quan hi hagués guerra, almenys hi hauria diàleg entre els escriptors dels dos costats i evitar el que va passar a la Gran Guerra, quan els escriptors van atiar el foc de la xenofòbia i l’enfrontament. També volien assegurar que, fins i tot en temps de guerra, estigués protegit el patrimoni cultural”.
Quan, el 1933, el PEN alemany (corcat pels infiltrats nazis) no va denunciar la persecució d’escriptors jueus i dissidents, el PEN Internacional va expulsar el centre alemany i en va promoure un d’escriptors alemanys a l’exili.
En aquell primer sopar de constitució del PEN Internacional a Londres, l’octubre de 1921, ja hi va haver una taula anomenada Barcelona on van acudir dos representants catalans (Pompeu Fabra i Josep Maria Millàs-Raurell) i l’abril de 2022 es va constituir el centre PEN Català. Actualment, el PEN Català està presidit per Àngels Gregori (Oliva, Safor, 1985), que destaca la feina feta en aquest segle: “Som una entitat que, al llarg de la història, ha exercit un paper molt important en la diplomàcia cultural; el paper de posicionar la literatura i la cultura catalana respecte d’altres cultures. Els centres PEN no s’organitzen per països sinó per llengües, i molts dels nostres associats han assistit als congressos internacionals per explicar al món i a la resta de literatures la situació que en cada moment ha anat vivint la nostra literatura”.
Actualment, a l’Estat hi ha els PEN Català, gallec i basc; d’espanyol, no n’hi ha.
Gregori recorda que el centenari del PEN Català es commemorarà al setembre amb una exposició al Palau Robert que estarà comissariada per Manuel Guerrero i Helena Pol. “A més —afegeix la presidenta—, ens hem unit a l’Any Fuster perquè Joan Fuster va tenir un paper important en el PEN i estem organitzant un cicle de converses en el nostre àmbit lingüístic”.
Aquest mes també se celebren diverses conferències a les biblioteques de Barcelona sobre aquest centenari: a la biblioteca de Sant Gervasi, el 16 de maig, els traductors Lara Estany i Quim Gestí parlaran de “Traducció i censura”; el 17, a la Biblioteca Vila de Gràcia, Lluïsa Julià explicarà què va ser i què va fer “El Comitè d’Escriptores” del PEN Català impulsat per Maria-Mercè Marçal, i el 25 de maig, a la Biblioteca del Carmel Juan Marsé, el tema serà, precisament, “PEN Català: cent anys de resistència cultural i literària”, amb Carles Torner, Jaume Subirana i Simona Skrabec.
Manel Guerrero serà un dels comissaris de l’exposició del setembre, perquè ha coordinat durant anys la col·laboració d’artistes amb el PEN Català (per això Tàpies, Perejaume o Jaume Plensa han fet cartells del Dia de l’Escriptor Perseguit /15 de novembre). Per això, explica a EL TEMPS, aprofitarà la tasca feta per Torner en el llibre dels cent anys de PEN Internacional, la recerca que l’historiador Joan Safont va fer sobre el centre (Pen Català: Un exemple de diplomàcia cultural, Meteora, 2018) i la documentació que està aplegant amb l’Helena Pol.
No és senzill, perquè bona part de la documentació del PEN a l’exili és a Austin (Texas): “Com el nostre país i la nostra cultura ha sofert moments de guerra, de violència i d’exili, molta documentació del PEN s’ha perdut i una altra ha quedat preservada en els arxius del PEN Internacional i aquesta (sobretot la dels anys internacionals a la guerra) es troba en un arxiu de la Universitat d’Austin a Texas. Allà hi ha molta documentació del 1922 fins a la postguerra”.
Guerrero insisteix en la importància que va tindre el PEN Català al moment de l’exili, quan els escriptors del famós bibliobús van ser acollits, tots plegats, a una casa de Roissy-en-Brie (on es va fer la famosa foto on surten Mercè Rodoreda i Francesc Trabal, entre d’altres). “Gràcies als contactes internacionals del PEN, que llavors tenia com a president en Pompeu Fabra —recorda Guerrero—, que l’ajuda internacional del PEN arriba als escriptors catalans que han d’anar-se’n a l’exili. Hi ha aquella estada a Roissy-en-Brie on hi ha Rodoreda, Francesc Trabal, Pere Quart i altres que s’exilien”. I mentre que Rodoreda es quedarà a França, primer, i després a Suïssa; Joan Oliver i Francesc Trabal aniran a Xile i després encara d’altres escriptors a Mèxic (Pere Calders, Tísner...). “En aquesta època la seu del PEN Català continuarà a Londres, on Batista i Roca manté la representació del PEN a l’exili”, afegeix Guerrero, però “gran part de la seua correspondència d’aquell moment està a Austin (Texas)”.
Però l’exposició no se centrarà en l’exili ni en aquests casos. També s’hi destacarà que “el PEN Català ha tingut presència important als diferents comitès internacionals. El Comitè de Traducció ha estat presidit per Isidor Cònsul, Josep Maria Terricabras i Simona Skrabec”, recorda Guerrero.
Aquest vessant també és molt patent en el llibre sobre el PEN Internacional que ha coordinat com a editor Carles Torner, PEN Internacional: Una història il·lustrada (Galaxia Gutenberg, 2022).
D’aquest llibre, se n’han fet fins a catorze edicions diferents, amb dotze llengües diferents i els centres PEN que ho han desitjat (l’alemany, el francès, el català, el basc) hi han afegit un capítol final dedicat al seu PEN concret. Fins i tot, destaca Torner, hi ha una edició en anglès amb un capítol final en tibetà fet pel PEN a l’exili d’aquell país.
Torner ha coordinat un equip de sis autors i una vintena d’investigadors, entre els quals quatre o cinc de catalans, per bastir una obra que no segueix una estructura estrictament cronològica. Tenint en compte les prioritats del PEN, després d’una breu història del començament de l’entitat, després el llibre recorda les accions dutes a terme en favor dels “Escriptors a l’exili”; “Escriptors a la presó”; el comitè de “Traducció i drets lingüístics” (aquell on els catalans han col·laborat més); el d’“Escriptors per la pau” i el de “Dones escriptores”.
En el llibre es poden trobar les mil-i-una accions del PEN Internacional en aquests camps. Es recorden els casos dels escriptors catalans a l’exili, però també el de l’actual president del PEN Vietnamita, Vu Huang Chung, quan, el 1976 va haver de sortir de la República Socialista de Vietnam per negar-se a escriure poemes que servissin als objectius polítics del règim.
Des del començament, i això sí que ho explica clarament el llibre, el PEN Internacional va decidir no ficar-se en política ni pronunciar-se. Això va canviar en els congressos del PEN de Dubrovnik de 1933 i el de Barcelona de 1935. Recorda Torner que a Dubrovnik va fer un discurs històric “l’escriptor jueu alemany socialista que estava a l’exili, Ernst Toller”. A partir de llavors, el PEN seria apolític, però “defensaria com a primera norma la llibertat d’expressió”. Torner destaca que “això és el 1933, molt abans que se signés, el 1948, la Declaració de Drets Humans i es redactés l’article 19, que parla de llibertat d’opinió i d’expressió”. Aquest punt seria refrendat el 1935 a Barcelona, perquè mai més un escriptor se sentís sol.
El president del PEN d’aquell moment, H. G. Wells va publicar el 1940 un assaig sobre els drets de l’home, The rights of man, que va marcar posteriorment la Declaració de Drets Humans. •